Escrits amb els dits

Portada del llibre

L’editorial La Magrana acaba de reeditar Les ànimes grises, una magnífica novel·la de Philippe Claudel, una història colpidora, profunda, ben escrita i magníficament traduïda per Anna Casassas que passa en un poblet francès el 1917. Amb els espetecs de la Primera Guerra Mundial de teló de fons, Claudel conta la història d’un veterà fiscal retirat en un castell, teixint un retrat psicològic excel·lent que arrenca amb la trobada del cos d’una nena assassinada. No és ben bé una novel·la negra, però les revelacions al voltant del misteriós assessinat hi fan pensar i tampoc li faria cap nosa al gènere criminal si comptés amb un títol com aquest en les seves llistes. Un relat que avança amb energia narrativa i alhora manté una solidesa reflexiva que embolcalla el lector des de la primera a l’última pàgina. Editada ja fa un grapat d’anys, La Magrana l’ha ben encertada tornant a recuperar Les ànimes grises del seu fons editorial.

Els ministres de Transports europeus van començar a encarrilar ahir la decisió sobre si fan passar el corredor de mercaderies ferroviari pel centre de la península Ibèrica o, com tot sembla apuntar, per la Mediterrània.
Fer-ho per l’interior és abocar l’esperança econòmica de Catalunya al corredor de la mort. Sobre el mapa i amb dades tècniques i crematístiques a les mans, és de calaix que la millor opció és que aquesta artèria vital per al dinamisme comercial europeu passi arran de mar, una decisió que no faria altra cosa que ser absolutament coherent amb els milers d’anys d’història que ens ensenyen que aquesta via natural ha estat el camí de l’intercanvi entre el nord del continent i el sud no només del continent sinó de més avall i tot.
Els aragonesos diran que ells no en tenen cap culpa, de viure en una part del planeta que no és terra de pas. I argumentaran que acollir el traçat d’aquesta infraestructura els podria anar bé de cara a la revitalització regional. Cert. Però els podria anar igualment bé (i això els sortiria molt més barat) deixar de donar l’esquena a Catalunya i mirar-la com la seva aliada natural a l’hora d’obrir-se al món, cosa que també demostra la història almenys fins que Castella va decidir eixamplar-se.
El Corredor Mediterrani, doncs, és el més indicat si els que han de decidir-ho es guien pel seny. Però això no significa pas que Europa acabi adoptant una decisió assenyada. Perquè Espanya, debilitada ara en el context europeu, de cor optaria per arraconar-nos perquè, en el fons, a l’hora de la veritat saben que Castella no és tan ampla i en aquests assumptes mentalment tracten Catalunya com un afer exterior. En tot cas, el millor que tenim a favor és que el Corredor Mediterrani no és només una bona opció per a Catalunya: ho és sobretot per a Europa. (Publicat a l’Avui el 10 de juny de 2010)

Viatjo en tren a primera hora del matí, en un mitjana distància d’aquests nous on per un ull de la cara vas com un senyor i pots aclofar-te bé a la butaca per gaudir d’una becaina reparadora que aquest matí em convé perquè he anat a dormir tard.
No aconsegueixo clapar ni un minut.
Un cop el tren arrenca, només de tancar els ulls m’arriba, una mica distorsionada però totalment recognoscible, la melodia de Highway to Hell, el mític tema dels no menys famosos AC/DC, una banda que si per alguna cosa no ha destacat mai és pel seu repertori acústic o i el seu so minimalista. Coi, penso estranyat, quan has entrat al tren t’has assegut en aquest seient perquè no hi havia gaire ningú pels voltants. Aixeco el cap i, efectivament, no veig cap congènere pels voltants. Inclino discretament el cap i estiro el coll cap al passadís: ningú. Bé, ningú tret d’un individu, que queda just a l’altre extrem del vagó on sóc. Està assegut de cares a mi. Porta uns auriculars i, aparentment, dorm com un liró.
És ell. Els grans èxits del heavy metal emergeixen d’aquells botonets que, teòricament, permeten escoltar música privadament en llocs públics, i m’arriben en un volum perfectament audible a més de cinc o sis metres de distància. Aquest noi no és pas que dormi, em dic: és que deu ser mort. Perquè em sembla increïble no només que pugui estar dormint sinó que, despert o en stand by, el seu aparell auditiu resisteixi impertèrrit la quantitat de decibels que estan entrant a raig per la seva orella, tan a raig que en sobreïx prou per inundar la resta de passatgers.
Ara és el torn de l’Smoke on the water, de Deep Purple. No puc pas dir que no m’agradi el repertori, tot i que tiro més cap al rhythm&blues, la psicodèlia o el jazz. Això no obstant, el meu neguit està relacionat amb l’estat auditiu del propietari de l’aipot, l’emepetrès o de com es digui l’andròmina que li està bombardejant els timpans.
Però bé, ja s’ho farà, concloc. I com que no puc dormir obro el diari que m’he comprat al quiosc de l’estació on, a les pàgines de societat, topo amb una notícia que em retorna al meu sorollós company de viatge. Resulta que s’acaba de celebrar el Dia Mundial del Soroll. El 28 d’abril. Ja són ganes de celebrar, però en fi, almenys dies d’aquests que es consagren al soroll, al silenci, al medi ambient, al que sigui, serveixen per fer públics estudis científics que poden ser d’alguna utilitat a l’hora de conscienciar la població. En aquest cas, l’estudi de torn indica que s’ha disparat de manera alarmant la sordesa entre la població jove. La causa, segur que ja la intuïu: l’ús i abús dels auriculars. S’ha disparat tant aquest problema que resulta que la generació que ara està pels volts de la vintena, quan en tinguin dues vegades la vintena ja hauran de posar-se audiòfons. Si, ho heu sentit bé, ehem, vull dir ho heu llegit bé: a quaranta anys, tots sords.
Estic temptat de regalar-li el diari al company de vagó. Que, per cert, no és mort com pensava: s’atura el tren, ell s’aixeca i baixa. No he sigut a temps de regalar-li el diari. Llàstima. Ho sento. Ell no. (Publicat a Presència, el 9/5/2010)

A Girona, una ciutat que fins fa poc era de tradició monàrquica més aviat discreta, aquest estiu s’hi organitzarà el primer dels actes de la campanya de llançament de la denominació d’origen Príncep de Girona, que no és pas una marca de galetes de xocolata sinó el títol d’un senyor que es veu que està obsessionat a fer-se estimar pel populatxo sobre el qual, si cap referèndum d’independència no ho evita, tard o d’hora acabarà regnant. I com que les monarquies són una antigalla sense parió, els mecanismes que tenen per fer-se veure acaben resultant igualment tronats. En aquest cas concret, la fórmula que tindran l’honor d’experimentar els gironins i les gironines serà el conegut repartiment de quatre almoines al seu pas, tot plegat embolcallat de faramalla, bombo i platerets. Com que fer un torneig de cavalleria, un recital de poesia trobadoresca, una competició de falconers o cremar un grapat de bruixes a la plaça ja no es porta, han decidit bastir un artefacte de nom tan pompós com Fòrum Impulsa, que portarà el bo i el millor del talent mundial en diverses disciplines, amb un objectiu que no és altre que el d’impulsar el bon nom del senyor Príncep, gran protector del saber i del coneixement i de les arts i de l’excel·lència i no continuo perquè ell mateix ja deu tenir un exèrcit d’escrivents que li redactarà un discurs molt més llagoter.
Ep, no voldria pas ser irrespectuós amb en Felip (si és príncep de Girona bé que se li deu poder posar l’en davant del nom, tal com fem els gironins quan ens referim a algú conegut). Perquè, alto! Que de ximple, l’hereu de cals Borbó, no en té res. La prova n’és això del Fòrum i la Fundació que hi ha al darrere, menada per aquell senyor que podrà continuar remenant la cua ara que s’havia quedat sense les joguines de Cap Roig i la Fontana d’Or. El disseny de l’artefacte és tan rodó que compleix una altra de les màximes de tota monarquia que es vulgui fer respectar: lluir al màxim pagant els altres. Perquè la factura l’acabaran encolomant a un grapat d’empresaris i institucions que altra feina tindrien ara mateix que no pas perdre el temps a muntar aquests sidrals improductius però que, o bé no han gosat dir que no perquè ja se sap que mai no se sap, o bé poden treure a passejar la senyora i retratar-la al costat d’aquesta gent que tant els agrada a les seves lectures de referència en paper cuixé. Ep, que no es descarta que també n’hi hagi algun de monàrquic de tota la vida, que hi ha d’haver gent per a tot. O sigui, que el dia u de juliol tots a mudar-se com pèsols, a mirar de no fer salat al besamans, amb les babaies regalimant de submissió com si el Fòrum Impulsa fos allò que els gironins feia anys que anhelaven per sortir del trist anonimat d’aquest cul de món provincià.
I ara, pel preu d’aquest article, un conte de regal: hi havia una vegada un príncep que desfilava pensant que lluïa un gran vestit i cap súbdit no gosava dir-li que el sastre l’havia estafat i en realitat anava nu. El conte és vell. A Girona, n’han fet una actualització: el príncep ha enganyat els gironins fent-los creure que això del Fòrum Impulsa vesteix molt quan, en realitat, l’únic que s’hi fa un vestit a mida és en Borbó.

No sé si n’esteu al cas, però a principis d’aquest mes la majoria de diaris d’aquest país i de tots els països del món mundial van explicar amb tot luxe de detalls que l’home de Neandertal i el Sapiens, aquest segon és el que se suposa que som nosaltres, van relacionar-se sexualment entre ells i van tenir descendència. Si no estàveu al cas d’aquesta gran descoberta tampoc no cal que patiu excessivament, perquè cal reconèixer que els periodistes dels mitjans de comunicació, que som els que presumim d’informar sobre la rabiosa actualitat, en realitat hem publicat la notícia amb més de cinquanta mil anys de retard, que és quan els experts han calculat que van tenir lloc les rebolcades dels nostres ancestres prehistòrics. Concretament, l’afer va passar fa entre 50.000 i 80.000 anys. Res, quatre dies.
Segons les dades que s’han fet públiques, tot això s’ha sabut a partir de les anàlisis d’ADN de les carcanades d’aquestes pobres bèsties. Han estat esperant pacientment sota terra durant mil·lennis fins que un bon dia van arribar una colla de descendents tafaners, els van grapejar de totes bandes i ara, de manera impúdica, han decidit violar la seva intimitat sexual venent el reportatge a la revista Science.
Personalment, com a parent llunyà dels protagonistes de la història, aquesta informació, al marge de les consideracions tècniques i l’aportació a la millora de la ciència i del coneixement que se’n puguin derivar, em genera algunes consideracions:
1. Al Paleolític (on podríem situar aproximadament els fets) no estava de moda la correcció política en qüestions de gènere. Perquè sempre es parla de l’home de neandertal i del sapiens quan, sense perjudici de les molt legítimes relacions homosexuals, que jo sàpiga per tal que hi hagi procreació calen una dona i un home. Per tant, parlant amb propietat caldria dir que les relacions sexuals van ser entre homes neandertals i dones sapiens, o entre dones neandertals i homes sapiens, depenent del cas concret, si és que es pot determinar. Ben mirat, potser són els paleontòlegs, els que són masclistes.
2. Fa cinquanta mil anys, ho sabien, neandertals i sapiens, que pertanyien a espècies diferents? O, simplement, quan es van trobar cara a cara van dir alguna cosa així com, coi, aquest paio fot una cara de goril·la que no s’aguanta però té un tràmec que en fa dos com el del meu home, o sigui que vine cap aquí?
3. Mirat amb ulls d’avui, encara plantejaria una altra pregunta. Mantenir relacions sexuals amb un neandertal sabent que és d’una altra espècie, podria ser considerat un acte de zoofília? O serveix l’eximent de quan més cosins, més endins?
Són qüestions que la ciència tardarà anys a respondre perquè no n’hi ha prou d’analitzar estructures òssies i restes de foguerons. Mentrestant, la sensació que em queda és que si en comptes d’haver passat fa cinquanta mil anys aquestes relacions sexuals fossin de la setmana passada, els investigadors no haurien pas venut l’exclusiva a Science sinó a Lecturas.  Sí o no?

(Publicat a Presència, el 23/5/2010)

Darrerament al nostre país s’ha posat de moda afirmar, amb posat d’haver descobert qui sap què després d’anys de profundes cavil·lacions, que a la nostra societat s’ha perdut la cultura de l’esforç. Polítics veterans i novells, analistes econòmics i opinaires reflexius, van posant en circulació aquesta idea per escrit, en tertúlies radiofòniques, televisives o de sobretaula, de manera que, a poc a poc, l’ocurrència va calant com una pluja fina i ja no falta pas gaire perquè arribi un dia que ens farà vergonya col·lectiva posar-nos davant del mirall per la por de veure-hi reflectida la imatge d’uns ganduls incorregibles, irresponsables, indesitjables i tots els penjaments, improperis i adjectius censuradors que hi voleu agregar seran benvinguts, ben trobats i etiquetats al nostre comportament mesquí, autèntica causa dels mals de la comunitat humana en els terrenys econòmic, social i educatiu.
No diré pas categòricament que els promotors d’aquest corrent d’opinió no tenen raó. Perquè, de fet, la seva asseveració només pot ser fruit d’una falta d’esforç clamorosa a l’hora de rumiar una mica més abans de formular una acusació tan greu i d’una manera tan contundent.
Però anem a pams.
D’entrada, proclamar «s’ha perdut la cultura de l’esforç» no és una innovació sinó una simple posada al dia de la mítica frase «jo a la teva edat ja treballava». Antany la van emprar els nostres pares per esperonar-nos i ara alguns l’etziben als seus fills, ep, però per no semblar carques recorren a una elaborada pirueta dialèctica que significa exactament el mateix.
Afirmar, per tant, que s’ha perdut la cultura de l’esforç no és cap novetat. Dos: no tan sols no és nou sinó que, a més, és d’una falsedat tan radical que aital postulat únicament es pot sostenir des d’una percepció de la realitat social catalana absolutament irreal. Distorsionada. Falsa. Siguem sincers: a Catalunya no podem haver perdut la cultura de l’esforç perquè, en realitat, la cultura de l’esforç no ha existit mai a Catalunya. Si, d’acord, molts dels nostres predecessors es van fer un tip de treballar, i alguns de nosaltres mateixos amb prou edat potser també. Però, desenganyem-nos, el nostre motor no era la cultura de l’esforç. Va ser la cultura de la gana i si ens hem aixecat és fugint de la misèria, i això no es fa per ganes sinó per força. Perquè som fills d’una geografia i una civilització mediterrània dominada per la indolència col·lectiva i per l’imperi de la llei del mínim esforç. En el nostre un univers mental aquell que prospera és etiquetat amb l’adjectiu espavilat, de significat ambigu, de doble tall, aplicable alhora a Guardioles i a Millets només variant la inflexió de la veu. Ha estat l’oportunitat de fugir de la precarietat crònica i no pas la voluntat allò que ha impulsat el país. Assolit un cert benestar, hem anat tornant al nostre estat natural.
No n’hi ha per estar-ne orgullosos. En absolut. Però si volem remuntar hem de tenir clar qui som i no pas voler esforçar-nos a recuperar valors que no hem tingut mai. Només surarem si som conscients que aquí sempre hem nedat per no enfonsar-nos, no pas perquè ens agradi la natació. (Publicat a Presència, el 16/5/2010)

Obro el diari i, coi, avui no hi trobo cap grup nou de patriotes presentant la fórmula definitiva per a la independència. Què passa? Com és que no hi ha ningú més que s’apunti a la festa de reagrupats, plataformes pel dret a decidir, organitzadors de consultes, veterans il·lustres, promotors d’ielepés, laportistes, etcètera? S’han acabat els caps per a nous barrets? O és que cal donar-los temps perquè congriïn noves escissions?
Mentrestant, al Parlament, que és on fan falta els 68 o 70 diputats per convertir el somni en realitat, hi ha uns independentistes amb 21 escons que són més a prop aritmèticament que ningú de l’objectiu i que, paradoxalment, es fotran una patacada històrica, menyspreats per bona part de la parròquia. Quina injustícia! Ja ho sé, sortir en defensa d’ERC avui dia està tan mal vist com escoltar la Cope o ser soci de l’Espanyol. Però no ens enganyem. Si actualment l’independentisme ocupa un lloc central en el debat polític és gràcies a l’Esquerra, l’única formació que ha aglutinat prou suport electoral per intercalar la veu sobiranista entre el regionalisme sociovergent. I no només ha assolit això sinó que ha apostat de manera valenta per formar part d’un govern, que és on es fa política real. Naturalment, quan no ets ni la primera, ni tan sols la segona força, sinó la tercera a una certa distància, t’has d’empassar un nombre de gripaus tan considerable que n’hi hauria per omplir de gripaus tot l’estany de Puigcerdà. En aquestes circumstàncies, el que ha obtingut ERC és un miracle. Sí, sí, un autèntic miracle. Perquè, siguem realistes, tot això ERC ho ha aconseguit amb una plantilla de dirigents d’una mediocritat esfereïdora. Polítics que, per no saber, no han sabut ni controlar el seu propi partit. No han estat pas ells, doncs, sinó la força que els ha donat l’electorat, qui ha convertit l’independentisme en opció realista.
Problema: l’independentisme sociològic ha retirat la confiança al partit majoritari del seu àmbit i pretén començar de zero. O de zeros, que d’ofertes n’hi ha per donar i per vendre. Aquí tenim el topall que ens impedirà assolir l’Estat propi: continuar aferrats al purisme ideològic sense adonar-nos que allò que fa que una opció política vagi fent gruix fins esdevenir hegemònica és el concepte del vot útil. És la clau de l’èxit. L’únic camí que porta a algun lloc que no sigui la frustració. I són faves comptades: vint-i-un escons estan més a prop de setanta escons que cap escó, que és d’on arrenquen els altres. Que els d’ERC són uns incompetents? A hores d’ara, és difícil de rebatre. Però continuen sent el camí més curt. I no patiu, que quan hi hagi el perill que siguin prou forts, el PSC i CiU (aquests sí que en saben de percebre què vol la població i posar-s’hi al davant fent veure que la idea és seva) ja els substituiran en el lideratge cap a la llibertat nacional. Estic delirant? M’he begut l’enteniment? Si el primer president independentista de la Generalitat va ser un coronel de l’exèrcit espanyol, tampoc no és tan forassenyat que ara pugui arribar-ho a ser un senyor de Còrdova. O sigui, que comencem a mirar de ser pràctics. Matem Sísif d’una vegada, que tornar cada cop al punt de partida cansa molt.

Ja sé que com a declaració política resulta una mica banal, però he trobat l’argument definitiu per proclamar el meu independentisme irredempt: no vull pertànyer a un país en el qual si la reina ensopega i el rei la cull, la instantània esdevé la foto de portada de tots els diaris de l’endemà, dels editats a Madrid i també d’alguna capçalera monàrquica del Cap i Casal. No tinc pas res en contra d’Espanya ni de ses gracioses majestats (mentre no em vinguin a regnar a casa ni a imposar l’Estatut que em cal, que per al meu gust no seria pas el que ells volen sinó el mateix que té Portugal), però aquestes actituds llagoteres cap a determinats símbols constitucionals amb potes trobo que tomben d’esquenes per més que donya Sofia se la fotés de cap.

No sé que en penseu vosaltres. Personalment trobo que perpetrar, amb el pretext de la reial trompada, titulars absolutament pilotes de l’estil Oportuna reaparición del Rey, o l’encara més devotament interpretatiu El rey exhibe reflejos en su reaparición pública, resulta com a mínim grotesc. Ah! I encara me’n descuido un altre que rebla el clau fins als extrems aquells d’incórrer en allò que al meu poble en diem barrejar naps amb cols o bé una variant més escatològica que m’estalvio. El Rey en forma, Chacón silbada, titulava un rotatiu d’alta consideració periodística.

Una cosa és que d’aquest cas se’n faci un gag a Polònia, o es reculli en alguna revista satírica. Ara bé, comprovar la submissió coral de la suposada premsa lliure a la simpàtica causa monàrquica no resulta només curiós sinó que, posats a fer periodisme crítico-recreatiu, l’enfocanent majoritari resulta absolutament discriminatori cap a la distingida senyora que es va fotre la nata, que fins i tot sent la nata ben seva va haver de perdre el protagonisme mediàtic en favor del seu senyor espòs. Monàrquics i sexistes.

(Publicat a l’Avui l’1 de juny de 2010)

Amb la corrupció passa igual que amb les pizzes: tothom es pensa que com a Itàlia enlloc, però en realitat una bona quatre estacions la pots trobar en qualsevol racó de món. A Catalunya (on, per cert, hi ha pizzeries excel·lents) aquests dies estem comprovant amb tota mena de detalls que en la cuina de la martingala estem a l’altura dels millors, és a dir, dels pitjors. Molts compatriotes que es consideraven afortunats d’haver nascut en una mena de paradís de les virtuts on tots els mals venien de fora constaten amb estupor que viuen en un fangar d’immundícia.

No ens poséssim pas nerviosos. En aquest podrimener el pitjor que podem fer és reaccionar amb massa ira, enfilar-nos com carbasseres, posar el crit al cel o perdre la confiança en el sistema. Si mantenim el cap fred veurem que la merda que està sobreeixint pels embornals mediàtics del país no és altra cosa que la cara B de la realitat. La corrupció és consubstancial al gènere humà, de la mateixa manera que ho són l’amor al proïsme, la solidaritat o l’apetència sexual. El que passa és que, tret de l’apetència sexual, comuna a la majoria dels mortals, la resta de característiques lluiten per imposar-se. En alguns casos guanya la vilesa, en molts altres triomfa l’honestedat. Fins i tot, al llarg de la vida d’una mateixa persona podem trobar com s’alternen accions mesquines i altres de lloables. Del que es tracta, per tant, és de no caure en l’error de reaccionar a tot aquest horror des del puritanisme ètic.

Estem condemnats a viure en una societat en la qual al màxim que podem aspirar és a un sistema on hi hagi una relativa certesa que qui la faci la pagarà. Amb fermesa, però sense candidesa. I, tristament, no podem perdre la confiança en les institucions i en la política que tenim. Perquè les alternatives són pitjors: només cal fer un cop d’ull a la història. És el que té viure en el millor dels mons possibles: impedeix somiar en un món millor.

(Publicat a l’Avui, el 28 de maig de 2010)

Portada del llibre

L’escriptor australià Steve Toltz corre per Catalunya aquesta setmana per parlar del seu primer llibre, Una part del tot, publicat en català per La Campana i que gosaria atrevir-me a dir que és la millor novel·la que es pot trobar actualment als prestatges de les llibreries del nostre país i les de l’estranger no ho sé perquè no hi he anat. Set-centes seixanta una pàgines (això si, gairebé dos quilos de pes) trepidants que expliquen la història d’un nen australià que es va fent gran mentre, alhora, ens va relatant, o va fent relatar a través d’ells mateixos, les històries del seu oncle (un famós criminal australià), el seu pare (el germà del criminal que no ha pogut suportar el fet de viure eclipsat per la fama de l’altre) i els avis, una estranya parella que no podria desembocar en res millor que l’esmentat parell de fills. Tot plegat un embolic familiar narrat amb una prosa torrencial, un sentit de l’humor exquisit i una capacitat d’imaginar situacions límit (físiques, psicològiques, mentals, de relacions humanes) que converteix Steve Toltz en un escriptor que per posar exemples entenedors, ve a ser com la suma de John Irving i Empar Moliner barrejats en una coctelera.  Austràlia, París, Tailàndia, són els escenaris d’una rastellera de despropòsits i aventures increïbles poblades d’un estol de personatges que competeixen per endur-se el premi al més extravagant i que, un cop arribes al final de la novel·la, els el donaries ex-aequo a tots plegats, protagonistes i secundaris. Tot i que són gairebé vuit-centes pàgines, us el llegireu volant, perquè és d’aquells llibres que no es pot deixar perquè l’acció t’estira per les solapes i perquè la concatenació de frases brillants per centímetre quadrat de paper és insuperable. Correu a llegir-lo i, mentrestant, deixeu-me posar-vos unes quantes mostres del talent immens d’aquest australià (que, per cert, va escriure part de la novel·la en un pis de la Barceloneta), començant per un fragment que podria funcionar perfectament com a raó de ser del llibre:

“La meva història és boníssima i a sobre és veritat. No sé per què, però sembla que la gent hi dóna molta importància, a això. Personalment, si algú em digués: “T’explicaré una història magnífica que és una mentida de cap a peus!”, jo seria tot orelles”

“Recordo que m’agafava de la mà per anar a comprar el diari i que escridassava el venedor atònit: “No ha esclatat cap guerra! No hi ha hagut cap crac financer! No s’ha escapat cap delinqüent perillós! ¿Per què em cobres aquest dineral? No ha passat res!”

“La clau de la felicitat consisteix a no crear-se gaires expectatives”

“Les diferències entre els rics i els pobres no són res. L’únic abisme insalvable és el que hi ha entre els sans i els malalts”

“S’enyoren tant els mals temps com els bons, perquè al cap i a la fi el que de veritat s’enyora és el temps mateix”

“La memòria és potser l’única cosa del món que podem manipular veritablement per posar-la al nostre servei, perquè no haguem de mirar darrere nostre i pensar: quin cap de suro!”

“No és estrany que els existencialistes fonamentals fossin francesos. És natural estar horroritzat davant l’existència quan et cobren quatre dòlars per un cafè”

“Tenir un fill és veure’s empalat diàriament per l’ast de la responsabilitat”

“No hi ha històries noves, només noms de personatges diferents”

“La gent sempre es queixa que no té sabates fins que veu un home sense peus, i llavors es queixa que no té cadira de rodes elèctrica”

“He arribat a la conclusió que llegir el diari és una mica com beure’s el teu propi pipi: hi ha gent que diu que és bo, però jo no m’ho crec”

“Ningú es faria una assegurança de vida si en diguessin assegurança de mort”

“És injust que l’home estigui al capdamunt de la cadena alimentària quan encara es creu els titulars dels diaris”

“Els periodistes, aquests gossos guardians de la moral, hipòcrites, pretensiosos i en zel permanent”