Escrits amb els dits

Em sap greu perquè conec algunes persones que confiaven de bona fe en l’aventura de Reagrupament com l’enèssimament definitiva per liderar el camí cap a la independència de Catalunya, però com he escrit en diverses ocasions l’única cosa que calia fer amb un partit integrat majoritàriament per rebotats d’altres formacions i escissionistes compulsius era esperar el temps just, que, com es pot comprovar, no ha estat excessivament llarg, per assistir a la implosió que, em temo, inaugura una comèdia d’embolics que pot acabar com una bomba de fragmentació si no ho evita un personal que, tristament, té més experiència en partir peres que no pas en aplegar-les al mateix cistell, per més Reagrupament que es digui el partit. En fi, tal dia farà un any i, mentrestant, l’independència de Catalunya continua esperant temps millors en què l’electorat prengui consciència que només es pot arribar a tenir un estat el dia que els independentistes siguin capaços de votar el mateix partit, quin sigui, però sempre el mateix, fins obtenir el somni anhelat. Mentre no ho fem així, només ens queda el trist entreteniment d’anar assistint entre perplexos i resignats a la lamentable política del TCTB, que no és cap nova pela de la ceba sinó que no vol dir altra cosa que Tants Caps, Tants Barrets.

Portada del llibre

Feia molt que no disfrutava tant llegint com ho he fet amb la nova traducció d’El Gattopardo, la gran novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa sobre la decadència de la vella noblesa siciliana. La nova edició que n’ha fet l’editorial Proa és rodona. Inclou l’estudi introductori escrit pel nebot de Tomasi di Lampedusa, que aporta detalls interessants sobre el procés de confecció i edició d’una novel·la que el seu autor no va veure mai publicada en vida. I, sobretot, la nova traducció d’aquest clàssic italià del segle XX la signa un magistral Pau Vidal, un professional de solvència coneguda especialment pels seguidors d’un altre escriptor sicilià, Andrea Camilleri, les novel·les del qual, traduïdes també per Vidal, tenen en català una espurna d’autenticitat que, per no anar més lluny, no contenen les versions en espanyol. A El Gattopardo, Vidal manté aquesta sensibilitat per respectar els matisos localistes i dialectals de l’italià i del sicilià, i serveix al lector de casa nostra una versió rica però gens encarcarada de la magna obra lampedusiana. Sobre l’argument, només diré una cosa: si jo fos professor d’història i volgués fer entendre als meus alumnes què va ser el pas del món feudal a la civilització burgesa, no perdria el temps amb manuals i estudis enrevessats, profusos en documentació i mancats d’estil. De la fi de l’Antic Règim se n’aprèn molt més llegint El Gattopardo que no pas amb cent assajos, amb uns personatges de ficció que transmeten més realisme que la vida mateixa. Si volgués escriure el retrat psicològic perfecte d’un home vençut per la història comuna i per la vida pròpia, còpiaria el del príncep de Salina. (I si hagués de fer una crítica al llibre, només una, seria la mala decisió d’il·lustrar la portada amb un fotograma del film amb en Burt Lancaster i la Clàudia Cardinale dansant. Un greu error posar rostre als dos personatges abans de començar.)

A mi Barcelona em queda una mica lluny, però em sobta una mica això que la ciutat de l’estiu etern en què s’ha convertit el cap i casal de la xancleta i la calça curta permanent vulgui ser la seu d’uns Jocs d’hivern, que cal recordar que no són pas només uns Jocs Olímpics que es fan en aquesta estació, sinó que tenen la particularitat que inclouen només modalitats relacionades amb la neu i el gel, dels quals Barcelona no és pas excedentària excepte a les neveres dels bars, a tot estirar. Té raó, malgrat tot, l’alcalde Hereu, quan diu que Barcelona avança quan té un projecte de futur engrescador. El problema és que els socialistes, o almenys ell, tan perspicaços fins ara a l’hora d’intuir amb què vol engrescar-se la ciutadania, no siguin capaços de veure, encara que la tinguin davant dels nassos, la gran oportunitat de futur de Barcelona: convertir-se en capital d’un nou estat. Què voleu, més engrescador que això?

El conseller Tresserras, amb l

Suposo que tots sabeu que un dia d’aquests hi haurà això que en diuen l’apagada analògica i que consisteix en què, segons s’han afartat de dir-nos en campanyes institucionals, si no tenim un aparell de TDT, incorporat o integrat, ja ens hi podem anar posant fulles. De totes maneres, he llegit alguns els anuncis públics i estic per presentar una denúncia per publicitat enganyosa: «Només amb l a TDT veuràs la tele.» Mentida. Si voleu, feu la prova. D’aquí a uns dies, quan hi hagi l’apagada, agafeu una tele vella, desconnecteu-hi l’aparell de la TDT i espereu una estona. La tele es continuarà veient, allà davant vostre, tota moixa i silenciosa, pobreta. No es dissoldrà pas, ni s’esfumarà ni s’autodestruirà. La podrem mirar tan com vulguem, el que no veurem serà cap programa. Quin acudit tan suat, ara em dirà més d’un. Doncs no. Perquè, comptat i debatut, entre mirar la majoria dels canals i contemplar el televisor apagat, no s’hi nota pas gaire la diferència. O sigui, que no llenceu la tele vella, que encara us pot fer molta companyia, i sense intoxicar.

Després d’un any 2009 que ha vist com el poble català començava a opinar sobre el seu futur com a país sense esperar que els partits s’hi posessin al davant, el 2010 es presenta com l’any de la independència de Catalunya.
Ja ho sé. La majoria dels lectors que heu arribat fins al punt i a part anterior en aquests moments us esteu recuperant de l’atac de riure que us ha generat la meva predicció, el meu vaticini, el meu pronòstic nacional per a l’any que fa poc més d’una setmana que hem començat. Si voleu m’espero que us eixugueu les llàgrimes que us han començat a brollar amb les contorsions pròpies de la hilaritat desbocada que, somiatruites de mi, us he provocat.
M’espero.
Continuo esperant-me.
Ja esteu? Ulls eixuts i ben torcats?
Doncs vinga, continuo: deia que si el 2009 va ser el de l’inici de l’embranzida independentista sense pors, sense complexos, ni manies ni boques petites, però també sense força legal, aquest 2010 es pot començar a encarrilar la cosa per la via de la política vàlida, la que ens ha de conduir cap a l’estat català que molts, cada cop més, i cada cop més dels que comptàvem ser els mateixos que cada cop som més, volem tenir per governar els nostres destins dintre d’aquest món globalitzat on ja fa temps que no es pot anar per lliure però on sí que cal que hi anem lliures.
De moment, encara queden, pel cap baix, un parell de tongades de consultes populars que han de continuar sumant suports visibles als prop de 200.000 ciutadans que el 13 de desembre passat van expressar inequívocament el seu suport a la independència de Catalunya. Abans del juny, si l’onada no s’estronca per la coneguda tirada catalanista a l’autoflagel·lació, l’autofàgia i la devoció al lema Tants caps tants barrets; si s’aconsegueix resistir anímicament l’escomesa mediàtica espanyolista (la que ve d’Espanya i la que ve de la Catalunya espanyola) que ens voldrà convèncer per més evidències en contra que tinguin que no som prou; si aconseguim esquivar tots aquests pals que amenacen la roda cap a l’alliberament nacional, ens plantarem a la tardor amb la força suficient i la convicció necessària per aconseguir una majoria independentista al Parlament de Catalunya, el lloc on, com a país democràtic que som, ha de començar el procés per convertir l’Estat espanyol en el nostre benvolgut veí.
Què? Ja us torna a aflorar el riure per sota el nas?
No sé quin problema hi veieu. No hi ha res de tot el que he escrit fins ara que no es pugui assolir amb la voluntat majoritària dels catalans. No hi ha dubte que Espanya farà mans i mànigues legals i polítiques per frenar-nos. Però la voluntat popular, en un entorn democràtic, arriba un moment que no es pot continuar reprimint. Pot ser que no hagi calibrat bé la situació i que erri clamorosament la predicció. Però si a final d’any no som independents, o no som en el camí irreversible de ser-ho, ja no podrem donar les culpes a ningú més que no siguem nosaltres mateixos. Ara ja sabem que podem. Però, gosarem voler?

El rei Baltasar embetumat, a Girona

He començat a escriure aquest article pensant que volia dir que, a principi de la segona dècada del segle XXI, resulta ridícul veure que a la majoria de poblacions de les comarques gironines, a la cavalcada dels Reis de l’Orient, en Baltasar continua sent una persona de cara blanca maquillada, un costum arrelat que era totalment comprensible durant els temps que per aquests verals de negre només hi havia el Nen Jesús de la Moreneta. Avui dia està clar que no cal embetumar ningú, perquè estic absolutament segur que a totes les poblacions on es fa desfilada hi ha almenys una persona amb aquesta coloració cutània natural. Deia que havia començat l’article amb la idea de denunciar aquest anacronisme, però, com que em queden unes quantes ratlles per arribar al final, hi afegiré que l’actualització de les cavalcades no només hauria de consistir a posar un negre de debò fent de Baltasar, sinó que podrien aprofitar per agafar-ne un altre i maquillar-lo de blanc perquè fes de Melcior. Així, potser, alguns s’adonarien de l’absurditat que la tradició fins ara els ha impedit detectar el ridícul que fan fent desfilar un Baltasar repintat.

He quedat per dinar en un restaurant de l’Eixample barceloní. Tot i que fa un dia especiament fred, com que arribo aviat em dedico a fer una passejada pels encontorns del passeig de Gràcia. A la cantonada del carrer Rosselló passo per davant d’un hotel en un edifici de façana de disseny ultramodern, impactant. Faig una mica el xafarder, gens dissimuladament. Em sobta un rètol quadrat, amb lletres blanques de cos força petit sobre un fons negre pissarrós, discretíssim, situat just al costat de la porta giratòria de l’entrada: «La Generalitat de Catalunya obliga a posar aquest cartell».
Quina bestiesa. Per què coi la Generalitat de Catalunya obliga un hotel a posar un cartell només per indicar que la Generalitat de Catalunya obliga a posar un cartell? Una mostra d’autoritarisme burocràtic? Un exemple de reafirmació competencial? Una simple ximpleria sense sentit? Em quedo una bona estona palplantat tot rumiant sobre la possible doble lectura de la frase, provant de desencriptar el missatge, però no aconsegueixo treure’n l’entrellat. Si el sector hostaler català, administrativament parlant, depengués d’alguna de les conselleries que controla Iniciativa, potser la cosa s’entendria perquè, simplement, seria un exemple més de la pruïja de regular les coses més absurdes amb l’objectiu que els pobres individus, orfes de sentit comú perquè ens l’han assassinat a còpia de normatives paternalistes, tinguem el bon guiatge del pare govern (i la mare governa, hi hauríem d’afegir per ser políticament correctes). Però els hotels, si no vaig errat, competeixen al departament que dirigeix el senyor Josep Huguet, el qual ja fa temps que ha deixat de merèixer el malnom de Lenin del Bages amb què era conegut antany.
No puc resistir-ho més. M’acosto al porter, un noi jove que vesteix una mena de lliurea, o abric llarg botonat, no em feu concretar millor, i li pregunto què vol dir el cartell. Amb una cara de pensar un-altre- pesat-que-em-fa-aquesta-pregunta, m’indica amablement que la propietat està disconforme amb l’obligatorietat d’haver de penjar a l’entrada no aquell cartell, sinó el que hi ha just al damunt, que és el clàssic amb una hac majúscula blanca sobre fons blau, rematat amb les estrelles que acrediten la categoria de l’establiment, quatre en el cas que m’ocupa.
Ara ho pesco. Un gest de protesta, intueixo que suggerit pel dissenyador. Mal redactat, naturalment. Perquè no hauria de dir «la Generalitat de Catalunya obliga a posar aquest cartell», sinó «la Generalitat de Catalunya obliga a posar el cartell d’aquí al damunt». En tot cas, una fórmula d’inconformisme que si fes fortuna rescataria de la crisi uns quants sectors productius relacionats amb la retolació. Ja me n’imagino tot el país clafert. A l’obra: «La Generalitat de Catalunya ens obliga a treballar amb casc». Al costat de la matrícula: «L’Estat m’obliga a circular per la dreta». A la porta de casa: «L’Ajuntament d’Oix m’obliga a pagar l’IBI». La llista podria ser llarga.
Jo ja tinc encarregat el meu. No sé on me l’enganxaré. Però dirà així: «L’Estat, i la Generalitat de Catalunya, m’obliguen a ser espanyol». Espero poder despenjar-lo aviat.

Portada del llibre

He llegit en castellà (la versió en català no ha sortit ni se l’espera) El color del sol, d’Andrea Camilleri, un autor conegut bàsicament per la seva sèrie de novel·les protagonitzades pel commissario sicilià Salvo Montalbano. Al marge de la seva tirada pel gènere negre, Camilleri és autor d’un bon grapat de llibres de caire costumistes que descriuen amb una ironia que pot arribar a la pura hilaritat la manera de ser dels sicilians, amb una profunditat psicològica que ningú no ha aconseguit des de Tomasi di Lampedusa i Sciascia i amb una lleugeresa estilística que el fa doblement atractiu, amb obres especialment recomanables com Un fil de fum, L’estació de caça, La presa de Macallé, La pensió Eva, La concessió del telèfon o L’ópera de Vigata. Pel que fa a El color del sol, no es tracta ni de novel·la negra ni de crònica siciliana, tot i que el text transcorre parcialment a l’illa, sinó que l’autor fabula sobre la història del gran pintor Caravaggio a partir d’unes suposades memòries que el propi Camilleri, convertit en personatge en el relat, rep de mans d’un tèrbol personatge de la fauna illenca. Un divertiment de poc més de cent planes, escrit d’una revolada, amb textos inconnexes de caire pressumptament memorialístic que confegeixen un relat a batzegades (la qual cosa li aporta versemblança) del pintor errant i salvatge que va ser el gran Michelangelo Merisi, tot plegat acompanyat oportunament amb unes magnífiques làmines il·lustrades amb els quadres que surten a la narració.

No fa gaire vaig assistir a la presentació del nou treball discogràfic d’un grup de per aquí. No explicaré quin grup és perquè el que em va sorprendre més de la presentació no va ser ni la qualitat de la música (ep, i que consti que sona bé, aquest grup), ni les reflexions dels membres de la banda sobre el procés de creació i d’enregistrament del cedé, ni el fet que comentessin que no pateixen pas pel nombre de còpies que vendran perquè, de fet, tenen intenció de penjar els temes a l’spotify, per més que, pel que fa a aquest últim aspecte, jo que em pensava, pobre il·lús, que amb el Myspace ja estava al dia, fins que no vaig tornar a la redacció del diari i no em vaig capbussar a can Google no tenia ni la més remota idea de què era el portal spotify, que permet allotjar i escoltar cançons via streaming, i els que sou de la meva generació no em feu explicar què significa streaming perquè davallaríem irremissiblement per un bucle de neologismes i anglicismes que farien curt aquest article.
Total, que la sorpresa de la vetllada me la vaig endur quan un jove reporter (vull dir un reporter més jove que un servidor) va preguntar als músics com s’havien trobat utilitzant instruments i taules d’enregistrament vintage.
Vintage és un anglicisme que originàriament s’utilitzava per referir-se als vins de les millors anyades d’un celler i que avui dia ateny a qualsevol «producte antic de qualitat», segons trobo en la definició no pas del diccionari sinó de can Viquipèdia, perquè vegeu que tampoc no estic tecnològicament tan endarrerit. Inicialment, no vaig entendre la pregunta que feia el meu col·lega, però com que la qüestió no anava adreçada a mi vaig limitar-me a callar i escoltar a veure què deien els músics. En pocs segons vaig entendre que els instruments vintage, en opinió del xaval inquiridor, no són altra cosa que allò que jo i, suposo, la majoria de vosaltres, anomenaríeu instruments sense cap tipus de qualificatiu afegit: piano, guitarra, bateria, cordes, saxòfon. Naturalment, per al meu jove camarada un instrument musical normal deu ser, d’entrada, totalment inconcebible sense endoll, tot i que l’electricitat, per al subjecte en qüestió, no deu ser pas condició suficient, per bé que necessària, de normalitat absoluta en el terreny instrumental.
De la presentació del disc que us relato val a dir que en vaig sortir més savi que en vaig entrar. Movent-se una mica i aplicant a aquest moviment una mica de curiositat, no passa cap dia que un no aprengui coses noves. Això no obstant, em preocupa el ritme creixent dels avenços d’aquest món d’avui. ¿Com assimilar adequadament l’onada cibernètica i digital en els arxivadors d’una mentalitat analògica com la meva? Deia Napoleó que l’època de cada persona és el temps de quan tenia vint anys. Un servidor mai no ha intentat tenir vint anys de manera permanent, la qual cosa trobo, a part de cronològicament inviable, estèticament patètica. Procuro, això sí, estar al dia. Però considerant que ni tan sols sé què és l’spotify, temo que aviat aniré pels llocs i la gent em dirà, mira, ja arriba el periodista vintage.