Escrits amb els dits

Després d’un grapat escàs de dies de vacances, els nostres estimats representants polítics van tornant a lloc per encarar la recta final de la Catalunya autònoma. Els que s’hi posen amb més intensitat, de moment, són els que voldrien que aquesta recta final no s’acabés mai o, millor encara, que acabés en una paret on estavellar el sobiranisme. És per això que ha començat la temporada de la prohibicionitis destinada a posar bastons a les rodes a tot el moviment d’alliberament nacional per intentar disminuir (encara més) els migrats canals de difusió del missatge polític en contraposició amb l’enorme poder mediàtic de l’espanyolisme. Curiosament, l’onada de crítiques va començar la setmana passada amb una protesta enèrgica contra el suposat partidisme dels mitjans públics catalans perpetrada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya [sic], que aquestes vacances deu haver deixat de guàrdia algun quintacolumnista desvagat.

Anant una mica més enllà de la protesta deontològica de llautó a la vista, per la seva banda el PSC ha aconseguit que la Junta Electoral obligui TV3 a retirar la campanya Junts perquè troba que pot portar a identificar-se amb les sigles de Junts pel Sí. Caram, quina pell tan fina. A veure si acabaran prohibint l’anunci de Damm perquè, a més del mateix estil gràfic de moda, el lettering, els senyors de la cervesa també llueixen una estrella de cinc puntes com la del logotip de la CUP.

En aquesta espiral de prohibicionisme, ahir els de can C’s van demanar a la mateixa autoritat electoral que consideri si la manifestació de la Diada es podria prohibir perquè afecta la campanya. De moment ho deixem aquí, però ja es veu que anirà a més. L’estratègia espanyolista ja fa temps que passa per bloquejar tot allò que no es pot derrotar a les urnes. No descartem, doncs, que prohibeixin les urnes o, si més no, que invalidin els resultats si no els són grats, o que tanquin el Parlament i el Palau de la Generalitat. Prohibeixin, prohibeixin, que només dilataran el desenllaç. I el faran més sòlid. (Publicat a El Punt Avui el 18 d’agost de 2015)

Encara no s’havien esvaït els crits de joia de l’última gesta blaugrana de la temporada passada que ja hi hem tornat a ser. Això del futbol en general és un no parar i això dels seguidors del Barça en particular és un no parar de voler guanyar que fa una mica de basarda. Admetem que el futbol no és pas una aixecada de camisa de quatre malcriats amb més tatuatges que matèria grisa, sinó que la necessitat d’evasió dels pobres mortals que habitem aquesta vall de llàgrimes que és la rutinària realitat ens porta a haver de gaudir en colla d’altes dosis d’un circ on, amb aquests sous obscens, són els pallassos els que es riuen del públic. Què hi farem.

Posats a evadir-nos, tanmateix, es fa una mica anguniós haver de compartir l’espectacle amb una tropa de neguitosos que no es veuen mai saciats i que tenen els ullals afilats de manera permanent per saltar a la jugular del primer jugador que cometi una errada o contribueixi a la derrota en un partit. Quines vides personals més miserables deuen viure aquests drogoaddictes de la victòria, aquests hiperventilats del triomfalisme, aquestes mentalitats incapaces d’afrontar la visió d’un joc conscients que en el joc es guanya i es perd. La derrota de Messi i companyia l’altre dia a San Mamés ha desfermat les baixes passions de totes aquestes ments amb intolerància severa a la derrota, dogmàtics del triomf.

Fa de mal dir si el barça farà una bona o una mala temporada, però jo ja aviso que després d’aquests últims anys de glòria vaig tan sobrat de satisfacció que si passem una temporada en blanc, o dues, no tan sols no m’immutaré en absolut sinó que de mi no sortirà ni una mala paraula contra els futbolistes que llueixen la samarreta blaugrana. Seria d’un mal gust intolerable. Per tant, avui, a gaudir de l’espectacle, a mirar si hi ha remuntada, i si no n’hi ha, un altre dia serà, que hi ha més partits que llonganisses. Criticar uns nois que han guanyat un grapat de Champions, lligues i copes de tota mena hauria d’estar penat amb mil partits de l’Espanyol. Va, no siguem durs. Posem-n’hi cinc-cents i prou. (Publicat a El Punt Avui el 17 d’agost de 2015)

El senyor Miquel Iceta està abocant el PSC, com era previsible, a una certa marginalitat política a Catalunya, només salvada per algunes alcaldies de pes no gens menyspreable, i alhora a la subordinació incontestable a la voluntat manifestament centralista d’un PSOE que es juga el ser o no ser en les eleccions espanyoles, en unes urnes on tothom sap, fins i tot ho saben a Podemos, que la centralitat política l’atorga el nacionalisme més centralista i, fins i tot, posats a apujar el to, un moderat anticatalanisme de tall progressista mai hi resulta sobrer. Hi té poc a pelar, doncs, a curt termini el socialisme català, en aquesta revolució democràtica que s’està orquestrant a Catalunya. Sense rellevància a dins, i sense influència a la metròpoli, el PSC és un valor clarament a la baixa, especialment en la trista Catalunya autònoma on vol ancorar-nos pels segles dels segles.

Si al carrer Nicaragua (o on sigui que vagin a parar si finalment han de vendre la històrica seu per fer-ne quatre de calaix) hi reflexionessin una mica amb sentit estratègic lliure de prejudicis, veurien que la salvació dels mobles socialistes és més probable amb la independència de Catalunya que no pas amb la continuïtat a Espanya. En una Catalunya espanyola només cal comptar els dies que falten perquè el PSOE hi desembarqui directament sense la mediació d’una marca sucursal que ha perdut tota la utilitat com a cap de pont, punta de llança o cavall de Troia. En una Catalunya autònoma el PSOE podrà competir-hi sense necessitat de subterfugis ni complexos discursos catalanistes que no entén ningú perquè no hi ha res per entendre, ni cal. En una Catalunya lliure i sobirana, com en tot país lliure i sobirà, farà falta un partit socialista. El PSC té prou estructura, prou història i prou capacitat d’adaptació per emergir amb força en el mapa polític del nou estat. Només cal que aconsegueixi arribar-hi viu electoralment i creïble políticament. La resta la pot fer la conjuntura, que de molt verdes sempre en fa madurar. (Publicat a El Punt Avui el 16 d’agost de 2015)

Apatia, irritabilitat, mal humor, confusió, problemes de salut mental, descens del rendiment físic i menor capacitat de reacció. Aquests són alguns dels símptomes que, segons els experts, provoca la persistència de temperatures excessivament altes. Una circumstància que com bé sap tothom per experiència pròpia és la que predomina aquest estiu a casa nostra. Una canícula que s’allargassa insuportablement i afecta, en diferent grau però de manera inapel·lable, petits i grans, alts i baixos, prims i grassos, unionistes i… independentistes? Ep, aquí hi tenim una excepció. Perquè amb aquesta calorada i la xafogor demencial que ens envolta el personal sobiranista encara té esma per apuntar-se en massa a la Via Lliure de la Diada, omplir la plaça de Sant Jaume (ara que omplim diagonals i països de punta a punta sembla senzill, però fins fa uns anys era impensable aconseguir-ho, i menys en un dia d’agost roent) o col·lapsar el web de la formació Junts pel Sí per apuntar-se a fer de candidat simbòlic.

Les ganes de 27-S són palpables arreu del territori. És cert que els més de 100.000 inscrits a la Meridiana són molts menys dels que calen i que si s’arriba a 40.000 persones compromeses amb la llista de Romeva i companyia (o de companyia i Romeva, segons els detractors), això també queda lluny del parell de milions llargs de vots que caldria per anar bé a les urnes. Això no obstant, a l’hora de marcar tendències sí que resulta indiscutible que hores d’ara qui està més motivat, mobilitzat i conscienciat són els entusiastes del projecte de la Catalunya independent. Potser la majoria silenciosa està fent la becaina a l’ombra d’algun pi o capbussant-se a mar i ja farà sentir la seva veu. Potser. Ja ho sentirem a dir. De moment, l’avantatge en la cursa de la il·lusió, de les ganes i la motivació el tenen els que volen construir un país nou on de calor no en faltarà, com fins ara, i del que falta ara n’hi haurà. (Publicat a El Punt Avui el 9 d’agost de 2015)

Les dades sobre l’atur que s’han fet públiques aquesta setmana són una estadística que pot ajudar alguns polítics a dir que la situació millora perquè es pensen que la resta dels ciutadans interpretaran les dades simplement com unes xifres fredes i estàtiques, com si no hi hagués matisos, persones reals i estadístiques creuades que indiquen el contrari.

D’entrada, hauria d’estar prohibit sota pena de destitució parlar de recuperació sempre que l’atur no fos inferior al 10 per cent. Per respecte a la ciutadania. D’altra banda, és cert que el nombre de desocupats baixa i que el nombre de contractacions puja. Analitzant-ho detalladament, però, la conclusió és que amb menys aturats i més contractes la situació dels assalariats en realitat empitjora, cada cop més.

Exemple: gairebé un de cada quatre contractes nous té una durada no superior a set dies. Si anem a l’altra banda de l’estadística, veurem que el nombre de contractes amb durades superiors a un any és irrisori. Podríem entrar a veure els sous i comparar-los amb els de fa uns anys, i també cauríem de cul. Per tant, aquesta suposada remuntada econòmica es fa a base de condicions més inestables i salaris més baixos, dues condicions que són la base no pas de la recuperació sinó de la precarització, que és la recuperació d’uns pocs i la penúria de la resta.

El capitalisme ha passat l’ensulsiada forta i els engranatges productius es tornen a greixar, els mecanismes roden amb certa animositat i, malgrat tot, bona part dels treballadors aquest cop ja ni seran els últims de notar la millora, com solia passar abans, perquè no l’arribaran a notar mai. La recuperació s’està bastint sobre una classe mitjana decreixent que va precipitant-se cap a una categoria social que, com als inicis de la revolució industrial, no és la dels que treballen per viure sinó la dels que treballen per sobreviure malvivint. Hi ha economies potents que funcionen així, sense rastre d’estat del benestar. Ni es redistribueix riquesa ni es recupera la dignitat de treballar. És d’això que n’hem de dir recuperació? (Publicat a El Punt Avui el 8 d’agost de 2015)

Els catalans i catalanes que, amb una convicció incòlume, continuen aferrats al clau roent de la tercera via estan veient com el clau els comença a fer nafra un cop llegida l’última enquesta del CIS que certifica la recuperació del bipartidisme constitucionalista més ortodox. Una constatació que no deixa de ser retòrica, perquè quan el bipartidisme trontollava ja es veia que no era pas per avançar cap a l’Espanya plurinacional sinó cap als populismes demagògics de Rivera i de Pablo Iglesias que ja s’ha vist que no han pretès mai posar fi a l’stablishment sinó simplement substituir-lo sense tocar essències pàtries com el rei, la sobirania nacional espanyola o el Banco Santander.

Vist el que veiem, doncs, ja s’hi poden anar posant fulles els compatriotes que encara pensen que hi ha algun acord possible amb l’Estat espanyol que no passi per la subordinació de Catalunya a Espanya en tot allò que és essencial i en l’erosió conjuntural de tot allò que pot semblar secundari. Ara com ara les possibilitats d’evolució política a Madrid passen perquè torni a guanyar el PP folgadament, perquè torni a governar el PP amb la crossa de C’s, perquè torni a governar el PP contra Catalunya amb la connivència d’un PSOE presoner del sentit d’Estat centralista o perquè es doni la improbable carambola que porti el PSOE a governar amb tantes servituds, començant per les pròpies, que la reforma constitucional acabi sent la cançó de l’enfadós, la pastanaga que, per més podrida que estigui, només atrau mosques com ara Duran.

Amb la cursa cap al 27-S encarrilada, caldrà afinar molt més els missatges a l’electorat. I, francament, per a qualsevol contrari a la independència és molt més senzill demanar el vot explicant, simplement, que vol continuar sent espanyol, cosa legítima i comprensible, que no pas intentar brandar la bandera del possibilisme impossible. Espanya sí, Espanya no, aquesta és la qüestió. L’Espanya diferent no hi és, ni ningú l’espera. (Publicat a El Punt Avui el 5 d’agost de 2015)

Dilluns al vespre, amb la tinta de la signatura del decret de convocatòria del 27-S encara fresca, l’equip de campanya de la candidatura Junts pel Sí va començar el desplegament a les xarxes socials fent públic, entre altres coses, el logotip de la candidatura. Potser és que resulta evident, potser és que sóc recargolat, potser és que els dissenyadors són molt espavilats buscant l’efecte subliminar, o potser és una mica de tot plegat, però jo a la ‘S’ del Sí hi veig una falç capgirada. He compartit aquesta opinió a les xarxes socials i he comprovat que no sóc pas l’únic. Una falç que demostra que aquestes eleccions són especialment complexes. Mai cap partit ha guanyat les eleccions a Catalunya amb el símbol de la falç. La falç, com a emblema polític, ha estat generalment vinculada a l’esquerra dogmàtica, el marxisme, la revolució i el totalitarisme, per aquest ordre més o menys cronològic. Una significació que, francament, no lliga gens amb personatges de vestit i corbata com Artur Mas, ni tan sols amb socialdemòcrates com Oriol Junqueras o ecologistes com Raül Romeva, que certament quan era jove va entrar en un partit de la falç i el martell, però més aviat per la banda del sol ecologista.

És clar que a Catalunya aquest símbol és molt anterior a la icona que, en companyia del martell, va marcar la tortuosa història del segle XX. El cop de falç va ser un acte d’alliberament nacional molt abans que una icona eminentment obrerista. La falç catalana és una arma popular per segar cadenes, però també és una eina productiva, per fer caure espigues d’or. És una eina d’arrel ciutadana que avui dia, especialment després de reiterats escarments durant la història, ha perdut la seva agressivitat literal i s’ha convertit en una al·legoria de la determinació d’un poble. Bon disseny de falç doncs, defensors de la terra. I l’enemic, que tremoli en veient les nostres urnes. (Publicat a El Punt Avui el 5 d’agost de 2015)

Ja estem convocats.

Les eleccions catalanes més importants des que hi ha comicis al Parlament de Catalunya són només a cinquanta-quatre dies vista. Anem a la platja tranquils. O no hi anem però igualment mantinguem la calma. És la missió més important que té l’independentisme ciutadà en les pròximes setmanes. Mantenir la calma. Mobilitzat, il·lusionat, decidit, fent el proselitisme que convingui (i en convé molt) però sobretot sense perdre els nervis, ni la serenor. Des d’avui fins al dia 27 de setembre plouran les amenaces, els insults, els improperis, les imprecacions, el menyspreu. Molts deuen pensar que sí, que més o menys com fins ara. Més o menys com fa tres anys que dura. De fet, com fa centenars d’anys, amb més o menys intensitat. Doncs no, no serà com fins ara.

El que hem vist, sentit, escoltat i patit fins ara no ha estat res. Ara comença la pluja final. Ens diran de tot, i força, ens acusaran de tot, i de més, ens posaran tots els bastons a les rodes que puguin. Provaran d’intimidar-nos, d’atemorir-nos, d’acoquinar-nos, de ficar-nos la por al cos, de fer-nos posar nerviosos, histèrics, de fer-nos perdre la paciència, de desestabilitzar-nos, de fer-nos trontollar, de tremolar, dubtar, de fer-nos desdir d’aprofitar l’oportunitat més important de la nostra història col·lectiva.

No cal patir per res. Tenen molta força, molts mitjans i molts recursos per pressionar, però cap de prou efectiu per fer front a l’energia que proporciona el vot. El vot és una arma de construcció massiva. L’única eina que pot fer decantar la victòria. Per tant, doncs, paciència i serenitat. A cada menyspreu, un somriure; a cada insult, fer el sord; a cada provocació, com si sentíssim ploure; a cada amenaça, un argument dirigit a aquells que encara dubten o que encara no
tenim del nostre costat. És més senzill del que sembla, si aconseguim
que la pressió canviï de bàndol.

Que es posin nerviosos els altres. (Publicat a El Punt Avui el 4 d’agost de 2015)

La setmana passada el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, va intentar inocular una dosi de por a l’electorat respecte a la independència de Catalunya. Ho va fer de manera diplomàtica i amable, gairebé sibil·lina. Les formes són d’agrair, en un moment en què l’artilleria verbal espanyolista incrementa el to de la imprecació. Al capdavall, però, no deixa de ser el discurs temorós d’una part de l’empresariat que, curiosament, fa poc honor a l’esperit professional i s’estima més la rutina de l’statu quo per anar fent la viu-viu, encara que aquesta posició perjudiqui clarament, i no només en l’aspecte econòmic, els seus conciutadans. És cert que el futur en una Catalunya independent és incert, la qual cosa no és necessàriament negativa. La incertesa és un principi bàsic de l’economia. En canvi, l’avenir en una Catalunya espanyola és cert: terminal, catastròfic, letal, la qual cosa només és positiva per a especuladors de pont aeri i contractistes del BOE.

El senyor Valls sosté que en el seu món hi ha preocupació pel procés. De preocupats, ho estem tots, empresaris o no. Alguns, però, estem preocupats per si no obtenim la independència, una cabòria que també afecta homes d’empresa de fusta autèntica, que saben que un emprenedor de debò sempre ha d’intentar adaptar-se per obtenir avantatge en qualsevol circumstància; negociants implacables que alhora tenen clar que un empresari arrelat ha d’estar en sintonia amb la majoria ciutadana. Líders conscients que Catalunya és un país de gent feinera i que si alguns potentats pateixen ja n’emergiran d’altres amb un somriure d’orella a orella per passar-los al davant. La independència és arriscada? Sí, com qualsevol empresa. És temerària? Temerari és continuar sent espanyols. Temerari no, suïcida. El país es mou i hi ha grans patricis acomodats que volen socialitzar la por al canvi que només tenen ells. El futur no és pas qüestió de valentia o covardia, això són sensacions, sinó de ser decidits o porucs, això són actituds. Decidits com bons emprenedors en un projecte que és col·lectiu. (Publicat a El Punt Avui el 3 d’agost de 2015)

Aquesta operació cosmètica del PP per presentar-se amb cara nova a les eleccions sobre la independència respon a una estratègia mefistofèlica que valdria la pena considerar en tot el seu abast. És cert que la presència als cartells electorals d’aquesta mena de versió corregida i augmentada del típic cunyat fatxenda que hi ha a moltes famílies pot alimentar el vot independentista, tot i que més que sumar-ne el que farà és retenir els que ja ho eren i podien estar dubtant. Tampoc es pot negar que, posats a fer un mal resultat, l’objectiu dels populars amb vista al 27-S es limita a no fer el ridícul i intentar no quedar els últims en una dura pugna amb la resta de forces nacionalistes espanyoles. Posar un populista radical amb una dosi de xenofòbia per excitar l’ala dura de l’electorat neofranquista (o franquista a seques, alguns no ho han deixat de ser mai) pot esgarrapar alguns vots a la senyora Arrimadas i fins i tot no és descartable que faci rumiar el votant captiu del PSOE que es veia abocat a donar el seu suport resignadament a Miquel Iceta. Però aquestes dues consideracions no fan altra cosa que amagar un tercer objectiu estratègic que potser és el fonamental en la batalla política de la dreta espanyola a Catalunya. Davant la impossibilitat de tenir un paper directe en l’arena catalana, doncs, el millor que pot fer el PP és prestar votants moderats a un partit com Unió que, en cas de necessitat, tothom sap que jugarà amb disciplina absoluta el paper de subordinatdiligent en una eventual negociació entre Madrid i Barcelona en què, com ha passat fins ara, Madrid decideix i Barcelona transigeix amb actitud servil disfressada de seny i responsabilitat. Molts votants del PP que simplement són gent d’ordre però que fins i tot ells troben que presentar Albiol és fer-ne un gra massa poden córrer a refugiar-se a can Duran, garantia d’obediència constitucional. El PP sap que Unió només és útil mentre tingui presència al Parlament, ni que sigui per fer nosa. Per posar-lo a la roda del sobiranisme, si des de Madrid no s’hi arriba, res millor que el bastó de Duran. (Publicat a El Punt Avui el 30 de juliol de 2015)