Escrits amb els dits

Cada vegada que escric un article sobre animals domèstics, altrament anomenats de companyia, hi ha un nombre considerable de lectors que m’envien correus electrònics dient-me de tot menys bonic. Tanmateix, continuo pensant que dos milions d’anys d’evolució humana no haurien d’haver servit per acabar contemplant alguns dels nostres congèneres ajupits pels carrers tot netejant la merda del seu gos. O, pitjor encara, deixant els excrements a la vista i a la trepitjada públiques en el punt exacte on la bèstia l’ha decidit deposar en un exercici del lliure albir paradoxalment superior al de l’espècie teòricament mestressa i senyora del planeta.
No aprofundiré en aquesta meva animadversió contra les mascotes (qui diu gos, diu gat, cardina, o taràntula amazònica, si és que a l’Amazònia hi ha taràntules, cosa que desconec), sinó que em centraré en un tema relacionat que m’ha bordat l’atenció arran del cas de la terrible agressió per part d’una fera a una nena de Girona aquest mateix mes de juliol en curs. Dec ser un inadaptat sense remei, no ho descarto, però no puc deixar d’estirar-me els cabells (i això que en tinc ben pocs i curts, i no sabeu pas el que costa) davant la constatació del nivell de submissió de les nostres administracions públiques als capricis de la seva ciutadania. Que un senyor, o una senyora, vol tenir un rottweiler? cap problema, ompli aquest formulari i endavant les atxes. Un dòberman? Passi, passi, que nosaltres li facilitarem els tràmits perquè pugui tenir el monstre perfectament emparat per la llei humana.
Però, què és això? Podríem continuar amb la mà de bèsties fastigoses que un veí meu o vostre normal i corrent (si és que es pot qualificar de normal i corrent algú que tingui una serp de cascavell al menjador de casa, i n’hi ha!), però ho deixarem aquí. Quina necessitat hi ha que la gent que no tenim aquestes dèries esgarrifoses hàgim d’estar exposats als perills que poden derivar-se d’aquests desigs asocials? No hi ha prou perills i riscos imponderables en el nostre món, que encara ens cal carregar estoicament amb el temor que ens assalti un gossàs en un parc i ens arranqui la pebrotera d’una queixalada? Quan redacto aquest article s’acaba d’acceptar a tràmit una iniciativa legislativa popular per debatre sobre la prohibició de les curses de braus al Parlament. Potser seria millor haver escrit «per debatre al Parlament sobre la prohibició de les curses de braus», ja que posant braus abans de Parlament algú podria interpretar que a la nostra màxima institució democràtica ses senyories hi toregen. I els lectors més malpensats, que se’ns toregen. Personalment, no tinc res contra la protecció dels animals, i més quan es torturen per pur divertiment com és el cas dels pobres braus, però em sembla una altra mostra d’evolució simiesca que la protecció de les bestioles passi davant de la nostra. Protegim els toros dels toreros, d’acord. Però qui ens protegeix a nosaltres del gos salvatge del veí? I, un cop més, disculpeu-me si la frase anterior resulta ambigua, tot i que, en aquest, al veí li escauria perfectament, almenys, el qualificatiu de salvatge.

Portada del llibre

La periodista Blanca de la Torre ha publicat un thriller envitricollat i ambiciós intentant seguir l’estil dels principals mestres de la narrativa de complots internacionals a les altes esferes com poden ser John LeCarré, Dominique Lapierre i altres monstres d’un gènere normalment trepidant i lleuger a parts iguals. A Testimoni Protegit, aquesta autora construeix una trama molt original a partir de l’atemptat a les Torres Bessones del 2001.  A través de connexions en diverses puntes del món i l’entrada en joc d’organitzacions secretes, assistim al procés de canvi de personalitat que inicia un important escriptor amenaçat de mort per l’integrisme islàmic, un procés que inclou fer-lo passar per mort en l’atemptat. Un argument realment agosarat i brillant que es va enrocant a mesura que avança una novel·la on l’autora intenta injectar amb calçador un gavadal d’informació, perfils de personatges secundaris i apunts de trames paral·leles que fan grinyolar la història com els tancaments d’una maleta massa plena que costa de tancar. Testimoni protegit té 332 pàgines, per tant no és un llibre curt, però necessitaria el doble d’extensió per explicar d’una manera més literària tot allò que pretén explicar. Això, o esporgar una mica els retrats d’uns personatges secundaris que tampoc aporten gaire res més enllà d’una pretensió de complexitat psicològica que tampoc acaba reixint. Un intent de construir un best-seller de misteri a la catalana que no acaba de funcionar, tot i que, francament, pel mercat d’aquest gènere corren alguns exemplars que, per més bombo i platerets amb que els venguin des del potent mercat editorial anglosaxó, tampoc són cap meravella. Testimoni Protegit està a l’altura del trhiller internacional, el que passa és que l’altura de vegades no és excessiva.

La meitat dels universitaris creuen que el castellà s’imposarà al català a l’aula. És una de les conclusions d’un estudi que els serveis de llengua de les universitats catalanes han presentat aquesta setmana. Com que ja fa anys que vaig deixar la universitat, no conec la situació prou bé per opinar sobre si aquestes perspectives tan funestes són encertades o no. Només puc parlar de la meva experiència com a estudiant d’un curs d’estiu en una universitat pública catalana ara fa un parell de setmanes. Totes les classes es van impartir en castellà (impartir: naturalment ningú em va obligar a parlar en castellà, només faltaria!). El motiu: dels 25 alumnes matriculats, n’hi havia 24 de catalans i una de Màlaga. Per més esforços d’imaginació que faci, no em puc imaginar la Sorbona de París fent classes en castellà perquè un dels alumnes fos de Màlaga. (Versió per als que pensen que Catalunya i Màlaga són al mateix país: tampoc no em puc imaginar una universitat del Quebec fent les classes en anglès perquè un dels alumnes és de Toronto.) Quan els estaments on es diposita i transmet el coneixement claudiquen d’aquesta manera, la llengua està ferida de mort. Quan aquesta renúncia l’executen donant el nom del pare del català modern a la pròpia institució, és que a sobre ens acollonen.

No m’afegiré pas al debat per decidir si la xifra del finançament de Catalunya és curta, llarga, suficient o insuficient, perquè això, en un sistema basat en l’espoli sistemàtic, és un debat pervers. Hi ha, però, un detall aparentment trivial que em crida l’atenció. Sento, i llegeixo, en boca de polítics i en tinta de mitjans catalans, que l’Estat donarà tants milions a Catalunya. O, en una versió eufemística, que l’Estat aportarà tants diners al nostre país. Ep, i això d’Estat ho escric jo, perquè fins el més independentista de l’arc parlamentari nostrat té el costum de referir-se al govern de Madrid com a govern central, quan el centre d’aquest país jo hauria dit que era Barcelona. Coses que té la submissió colonial dels nostres polítics. Tornem als conceptes anteriors. Donar. Aportar. No és debades la utilització d’aquests verbs. Ajuden a ocultar una realitat desagradable: l’Estat no ens pot donar res perquè els diners ja són nostres. En tot cas, l’Estat retorna a Catalunya, o Catalunya recupera diners. És clar que, emprant aquests termes algú podria fer números i, veient el que no torna, faria notar als catalans que l’única cosa que ens continua donant Espanya és pel sac.

Portada del llibre

La col·lecció Butxaca 1984, que acaben de treure al mercat Edicions de 1984 i Club Editor, us permetrà comprar per quatre rals (nou euros amb noranta, fent la conversió a moneda corrent) una joia literària de la narrativa curta internacional, un clàssic entre els clàssics com Seixanta contes, de l’italià Dino Buzzati. Si no fos perquè el preu és una bicoca no recomanaria pas aquesta obra a tothom: seixanta contes són molts i, pel meu gust, en Buzzati alterna històries absolutament magistrals amb altres de més aspres i també, algunes, força prescindibles. Un llibre del qual n’he sentit parlar bé a Quim Monzó o Javier Cercas i que, en la meva opinió, inclou un dels millors contes de tots els temps juntament amb Hal·litosi d’en Monzó i no gaires més. Es diu La setena planta, va d’un senyor que es troba una mica malament, res important li sembla, i entra en un hospital perquè el curin, l’hospital té set plantes, plantes on van pujant els pacients depenent de gravetat, i ja us podeu imaginar com continua. El trobo la història més angoixant, colpidora i terrorífica que he llegit mai, i això que no s’hi vessa ni una gota de sang ni hi surt cap criminal en sèrie. Llegiu-lo. Ja m’ho sabreu dir. S’admeten comentaris, com sempre.

Sembla ser que en el guió aquest de Benvingut Mr. Finançament ja ha arribat l’hora de pujar a la balconada, a l’estil Pepe Isbert, per celebrar l’èxit de la negociació. Com sol passar en aquest país, els nivells d’esgotament que ens calen per assolir fites irrisòries fan que, quan hi arribem, ens ho prenem com si fos qui sap què. És el cas del finançament: hem lluitat tant, i durant tant de temps, pels quatre rosegons que ens donaran (per millor que sigui, un finançament de cafè per a tots és una merda lligada en un cordill), que els nostres benvolguts governants ens ho voldran vendre com si gairebé ens hagués tocat la rifa. Els socialistes, mestres en vendre pardalets per perdiu, s’abraçaran i ploraran d’alegria en una escenificació d’alleujament i eufòria que faria caure la cara de vergonya a qualsevol ciutadania responsable i crítica. I els d’Esquerra, ICV i CiU i aniran al darrera perquè si no ballessin al mateix so els tocaria treballar pel país i fer d’oposició seriosa, i ja són prou grans. El conseller Castells està a punt de sortir a desfilar nu. Ens creurem els seus corifeus quan ens vulguin fer veure que va vestit d’Armani?

Souvenir tipical

A finals de la setmana passada es van fer públiques unes dades sobre el nombre de turistes que visiten Catalunya. Una caiguda de més d’un deu per cent, si no m’erro. L’estadística, segons vaig llegir i escoltar en diversos mitjans de comunicació, es presentava amb una entonació negativa, donant per fet que, a l’hora de comptar estiuejants, el concepte menys és igualable a l’adjectiu pitjor. En resum, que la crisi també ha arribat a l’únic sector que semblava que encara trampejava prou bé aquest temporal de pessimisme i depressió econòmica.
Hem de ser pessimistes davant la recessió en el nombre de turistes que ens arriben per aquests verals? Doncs sí, i no.
Sí: hem de ser pessimistes perquè en aquest país ens hem acostumat a comptar els visitants a pes. Si en vénen molts, anem bé. Si en vénen menys, no anem bé. Si en vénen pocs…, sempre en vénen pocs per a uns negociants que per més carretades d’estrangers i de no estrangers que els omplin els hotels i els restaurants mai no estan contents, i si ho estan mai no es mostren públicament satisfets.
Hem de ser pessimistes perquè només cal agafar el cotxe un diumenge i acostar-se a qualsevol municipi del litoral i, davant del paisatge, preguntar-se i mirar de respondre amb sinceritat: «Si jo fos de fora, pagaria algun ral per anar a raure a una destinació com la que tinc al davant?» Mentre us rumieu la resposta, contestaré amb sinceritat jo mateix: si no fos perquè em queda a mitja hora de casa, en aquests pobles llardosos no hi posaria els peus ni curull de sangria. De fet, entre Sant Joan i l’Onze de Setembre m’hi acosto tan poc com puc, a uns racons que, amb totes les excepcions que calgui, que són ben poques, només mantenen una certa dignitat en temporada baixa, quan són lluny la massificació, la degradació i el mal d’ulls.
No: no hem de ser pessimistes perquè és molt millor que de turistes en vinguin pocs, però amb les butxaques plenes, i que se’n tornin amb les butxaques buides. Si aquesta crisi s’agreuja, i en comptes d’un deu per cent menys la caiguda és a la meitat, o més, a banda que ens hi fotrem tots de gana perquè això té un efecte dominó que ja hem vist com va amb l’exemple de la construcció, a banda d’aquest petit detall, doncs, ben segur que repensarem per força el model més enllà de la retòrica hipòcrita dels que fa anys que han predicat el turisme de qualitat mentre toleraven la devastació urbanística, la pirateria hostalera i el saqueig paisatgístic sense quarter.
Pel meu gust, em faria a la mar amb un parell de canoners i, després d’haver donat ordres de desallotjament, bombardejaria la primera línia de mar catalana sense compassió. Un cop tot arrasat es podria planificar no només el model turístic, sinó, de retruc, i amb una moderació aconsellada per l’experiència, el ressorgiment del sector del totxo. Com que aquesta proposta ja veig que resultaria impopular, confio almenys que la caiguda sigui prou profunda perquè, sense bombardejos, es pugui anar cap al turisme sostenible, que vol dir un turisme que es pugui aguantar.

Portada del llibre

He acabat de llegir La dona de Verd, de l’islandès Arnaldur Indridason i val a dir que, lluny de tenir la sensació de dejà vu que es pot experimentar avui dia amb aquest autèntic allau de novel·la policíaca nòrdica, la història m’ha captivat des de la primera pàgina amb un argument que, tot i que està protagonitzat per policies, no és ben bé una trama policíaca a l’ús, ja que el cas que investiguen arran del descobriment d’un esquelet (o això sembla inicialment) en unes obres dels afores de Reykjavíc, es tracta d’un crim antic que ja no té possibilitats de derivar en conseqüències penals, més que per la seva naturalesa que per la seva prescripció. Així, la història és un viatge constant del present cap a un passat situat a principis de segle XX i als anys de la segona guerra mundial, amb una història paral·lela familiar del policia protagonista, l’Erlendur, d’alt contingut psicològic i sentimental que d’alguna manera relliga passat i present en una trama de tensions de parella extremes, secrets familiars inconfesables i traumes d’infantesa enquistats. Tot plegat molt nòrdic, i extraordinàriament ben mesurat.

L’heu llegit, el llibre? Us ha agradat? No us ha agradat? Els vostres comentaris són benvinguts!

La llengua, en perill?

Els estudis sobre l’ús de la llengua catalana fan arrelar progressivament la sensació que a cada bugada perdem un llençol. Hi ha pocs llocs del planeta comparables a Catalunya quant al volum d’arribada d’immigració amb altres llengües, un fenomen persistent durant més de seixanta o setanta anys i que, en aquest món de circulació globalitzada, és lluny de tenir aturador. Ep, i això no seria cap problema per ell mateix, sinó fins i tot un element enriquidor de la llengua pròpia, si aquest país durant l’últim segle hagués estat un país normal, amb capacitat d’aplicar una política lingüística de país normal, i no una colònia amb polítiques lingüístiques dictades o tutelades o vigilades per una metròpoli sense cap sensibilitat lingüística o, millor dit, amb una mentalitat lingüística imperialista. Les dades que es van donar fa una setmana poden convidar al pessimisme, però també a l’esperança, i poden generar aquest sentiment contradictori pel mateix motiu: perquè l’avenç del català depèn principalment de nosaltres mateixos,  els catalanoparlants. I és que, si ens hi fixem bé, el nombre d’usuaris del nostre idioma baixa, però el nivell de coneixement i d’eines i possibilitats d’aprenentatge creix. I també baixa, cada cop més, el nombre de forasters sense prejudicis lingüístics a l’hora d’utilitzar el català. No hi tenen cap inconvenient, només falta que algú els convidi a fer-ho. No ens enganyem, per tant: la clau per fer avançar l’ús del català és que els seus usuaris l’utilitzem sempre i amb tothom. Si els que el tenim com a idioma habitual hi renunciem per sistema, com volem incorporar parlants? Com deia no fa gaire dies el doctor i eminent lingüísta Josep Maria Nadal, «no farem creure a cap senegalès que Guifré el Pilós era el seu besavi». En canvi, a aquest mateix català novell li podem fer assumir que el català és la seva llengua, perquè l’ajudarà a comunicar-se, a enriquir-se i a integrar-se, sense deixar de ser tan senegalès com vulgui, al seu nou país. Un exemple personal: fa no gaire dies, al Raval de Barcelona (on, per cert, l’estudi esmentat diu que és possible viure sense conèixer el català ni el castellà) dues noies se’m van acostar per preguntar-me com s’anava a l’estació del metro. Devien tenir 15 o 16 anys i anaven totalment tapades amb el mocador islàmic i amb robes llargues fins els peus. Em van fer la pregunta en castellà, tímidament. Bé, van fer la pregunta a la persona que m’acompanyava, que era dona com elles. Els vaig respondre jo i els vaig indicar el camí de l’estació de metro en català. Quan vaig acabar, em van mirar sorpreses i, amb un mig somriure de sorpresa als llavis, em van dir: «Ah, molt bé, moltes gràcies.» En un català impecable. Que saben perfectament perquè l’aprenen a l’escola. I que no practiquen, simplement, perquè els mateixos catalans, habitualment, ens hi dirigim en castellà. La culpa (si és que hi ha culpa) per tant, no és seva, per tancats. És nostra. Per acomplexats.

Sabor a llenya, uau!

 No recordo com ho vaig fer per quedar-hi subscrit, però des de fa un temps rebo uns correus electrònics amb receptes de cuina, procedents d’un bloc gastronòmic que corre per la immensitat d’internet. No el marco com a correu brossa perquè algunes de les propostes que he rebut són realment atractives i fins i tot m’he aventurat a materialitzar-ne algunes, amb un èxit discretot que, en tot cas, no és pas atribuïble a les instruccions rebudes sinó a la potineria de qui les ha intentat convertir del paper (en aquest cas, de la pantalla) a la comestibilitat.

No fa gaire me n’ha arribat una de  costillar ibérico a la barbacoa (el bloc esmentat és en espanyol, però afortunadament llegeixo amb més o menys fluïdesa diversos idiomes estrangers) i he quedar totalment desconcertat en repassar la llista d’ingredients. No és pas que hagi tingut cap problema de comprensió lingüística, sinó d’assimilació mental. A banda del costellam (de mig quilo pel cap baix), el pebre negre mòlt, la salsa barbacoa i la sal, a la llista de productes necessaris hi inclouen un pot de humo líquido. És a dir, fum líquid. Com que no me’n sé avenir, corro de seguida a can guguel per resoldre el dubte. Teclejo «fum líquid». Seixanta quatre centèsimes de segon més tard, el cercador m’anuncia l’existència de 109 pàgines en català que contenen aquesta frase exacta. Garbellant-hi una mica, aconsegueixo trobar el desllorigador de tot plegat. Fum líquid és un preparat que conté aigua i extracte vegetal de fusta, en el cas concret que consulto fusta de noguer. Gratant una mica més descobreixo que al mercat català actualment se’n poden trobar almenys un parell de marques, una feta a Nova Orleans, Liquid Smoke, i una altra de procedència colombiana que respon a l’imaginatiu nom de Sabor a Leña. Es veu, segons tots els textos que llegeixo sobre el tema, que amb un rajolinet, què un rajolinet, un esquitx, n’hi ha prou per aportar a la menja un sabor de carn a la brasa encara que la carn no hagi tocat la graella ni de lluny. Cada dia s’aprenen coses noves, per bé que aquesta novetat l’he apresa una mica tard perquè ja fa un cert temps que corre pel mercat d’un tipus de cuina postmoderna que jo batejaria, si és que hagués de definir-la, amb un nom com ara la cuina de garsa per perdiu. Antigament (al ritme que evolucionen les coses, vol dir només fa uns quants anys) expressions com vendre fum o fabricar màquines d’empaquetar fum tenien unes connotacions pejoratives. Avui dia, vendre fum és un negoci amb grans perspectives de futur en un món cada cop més desforestat, per una banda, i per l’altra preocupat per reduir les emissions a l’atmosfera, i si la cosa tingués tres bandes hi afegiria la pèrdua de paciència que deu tenir la gent per coure una carn a la brasa com cal. Tothom és lliure d’intentar fer negoci com vulgui, o com pugui. Només faltaria. Però a partir d’ara, quan vagi a un restaurant neorural i em clavin una autèntica fortuna per una graellada, abans de pagar els exigiré que m’ensenyin la graella, la llenya i el caliu.