Escrits amb els dits

La incorporació de Lluís Llach al flanc gironí de la lluita per la independència és un pas endavant en la confluència estratègica de voluntats a partir d’ideologies discordants, divergents o refractàries i alhora intenta aglutinar l’electorat sobiranista al voltant d’una autoritat moral indiscutible en la lluita per l’estat català i també en la convicció que la llibertat ha de tenir un discurs social. El clam de Llach fa temps que va ultrapassar l’àmbit català per situar-se com a referent internacional amb composicions emblemàtiques entre les quals destaca, per descomptat, L’estaca, que, traduïda a un bon grapat d’idiomes, ha donat suport a causes tan diverses com el sindicat polonès Solidarnosc, que en va fer el seu himne, o la més recent revolta tunisiana.

Tanmateix, a la Catalunya del segle XXI que vol assolir la plenitud com a societat política potser li escau més un dels altres temes del cantautor de Verges: Venim del nord, venim del sud, que no estaria malament que es convertís en la sintonia d’aquesta onada de democràcia cap a la independència, i que de fet ja va sonar en el Concert per la Llibertat del 2013 al Camp Nou. Una cançó que eixampla les cotilles del nacionalisme per convertir-lo no només en una reacció defensiva, sinó també, i sobretot, en un projecte inclusiu. “I no ens mena cap bandera que no es digui llibertat.” Una lletra que combina el combat (“seran inútils les cadenes / d’un poder esclavitzant”) per l’actitud constructiva (“I volem ser per caminar / i caminar per poder ser”). Un missatge que no només commina tots els catalans i catalanes sigui quin sigui el seu origen a votar per la independència (“de terra endins, de mar enllà…”), sinó que, a més, un cop votada, també pot contribuir a aglutinar tots aquells sectors amb qui, com diu Romeva en l’entrevista d’avui en aquest diari, un cop el sí hagi demostrat l’empenta majoritària, també caldrà establir ponts el 28-S per eixamplar al màxim aquest procés ciutadà. “Quan és la vida mateixa que ens obliga a cada pas.” La lletra i la música per a un procés imparable, “la llibertat de vida plena que és llibertat dels meus companys”. (Publicat a El Punt Avui el 27 de juliol de 2015)

Billy Bathgate és el títol d’una pel·lícula de gàngsters dirigida per Robert Benton el 1991 i interpretada per un estol de figures de Hollywood de la talla de Dustin Hoffman, Nicole Kidman, Bruce Willis, Steve Buscemi o Stanley Tucci. El film, tot i no figurar pas entre les joies del gènere negre, es deixa veure i fins i tot té algun moment brillant. Està basat en una novel·la del senyor E.L. Doctorow, un dels grans noms de la literatura nord-americana actual. Billy Bathgate, la novel·la, és molt millor, molt, que l’adaptació que se’n va fer per al cinema. Potser fa bona la irònica frase sobre el setè art atribuïda justament a aquest novel·lista: “Les pel·lícules [a diferència de la literatura] són massa literals.”

El senyor Doctorow va morir ahir a Nova York, als 84 anys. Una gran pèrdua per al món de les lletres. Entre els grans títols de la novel·lística contemporània cal comptar-hi bona part dels que va signar aquest autor, publicats en català per Edicions de 1984. Especialment memorables, a més de l’obra citada, són Ragtime, Homer and Langley o La gran marxa, on excel·leix el creador d’un univers literari dens i alhora accessible, el magistral recreador d’èpoques i escenaris i el dibuixant precís d’una galeria de personatges memorables. Si aquesta setmana hagués de marxar de vacances, cosa que lamentablement no faré, m’enduria alguns d’aquests volums. Si no hagués de marxar també intentaria trobar el temps per assaborir la prosa d’un autor que va dir que escriure és com conduir de nit i amb boira. “Només t’hi veus fins on enfoquen els llums. Però d’aquesta manera pots anar fent tot el trajecte.” Una reflexió sobre l’ofici d’escriure que també és, en el fons, una gran lliçó sobre la vida mateixa, per on anem transitant amb els llums de boira de la incertesa, endavant, endavant, endavant, fins a completar, més o menys damnats, un trajecte la distància del qual ignorem fins que s’acaba aixecant la boira, s’apaguen els llums i ja la tenim escrita. (Publicat a El Punt Avui el 23 de juliol de 2015)

Si sou sobiranistes, independentistes, de la ceba o del morro fort i us fa una mandra còsmica apuntar-vos a partir de demà a la concentració de la Meridiana de l’Onze de Setembre no patiu. No cal que hi doneu voltes preocupats per si us ha baixat la trempera nacional, per si ja no sou el que éreu. Que no us vinguin els remordiments cada cop que us mireu al mirall i hi veieu un traïdor a la causa. No cal que contracteu cap psicoanalista per confessar-li que quan veieu una estelada ja no us bull la sang com abans, és greu, doctor?

Després de tres anys de mobilització continuada, que si manifestació, que si Via Catalana, que si la V, que si el 9-N, que si tota aquesta angoixa negociadora per veure si hi ha llista unitària, de país, cívica o com en vulguin dir, és natural que us hagi vingut una mica de decandiment i que, per postres, amb les vacances d’agost a tocar i aquesta calor insuportable que reblaneix l’ànima i l’habilior, ara mateix del procés i de la Meridiana en tingueu la pipa plena.

No patiu, repeteixo. Feu un cop d’ull als diaris de l’any passat, i als de l’anterior d’aquests mateixos dies i hi veureu l’ui, ui, ui que no omplirem, que serà un fracàs, que aquest any hem sigut massa ambiciosos, que el procés es desinfla i que amb aquesta calor hem de sortir al mig de l’asfalt. I al final ja es va veure, ple com un ou, en fila de cap a cap de país i una V a Barcelona que va fer goig internacional.

Preneu-vos-ho amb calma i no us hi feu mala sang. Si teniu un moment, encara que aneu curts de motivació complimenteu la inscripció a la Diada abans d’abaixar la persiana a l’agost, no fos cas que al setembre es col·lapsi el sistema informàtic, que de ganes ja us en vindran, no patiu, quan comenceu a veure que després de l’11 ve el 12, i el 13, i el 14, i així fins al 27-S, quan Catalunya es juga més que una foto colorista als diaris de tot el món. Ara us fa mandra, sí, però la Meridiana quedarà petita i si voleu un bon lloc ja us hi esteu apuntant demà mateix. Esteu avisats. (Publicat a El Punt Avui el 20 de juliol de 2015)

Com podeu deduir, el títol d’aquest article té una primera part, però no la busqueu pas en el diari d’ahir sinó en l’edició del 16 de desembre del 2011. Ha plogut molt, des d’aquell dia, i més a Brussel·les, però el que hi escrivia aleshores referint-me als eurodiputats Romeva, Junqueras i Tremosa és perfectament vigent i de rabiosa actualitat:

“[…] Aquesta tripleta d’eurodiputats catalans, potser perquè a Brussel·les no tenen la pressió de l’olla de grills política del Principat, ja fa algun temps que estan teixint complicitats i actuant a una veu (o, en tot cas, com una coral més o menys harmònica) en aquells temes que en un país normal es dirien «assumptes d’estat» i que en el nostre ens hem de conformar, de moment, definint-los com a qüestions de país. Seria un bon senyal que aquestes iniciatives no fossin fruit només d’una evident sintonia entre els tres protagonistes, o d’un sentit de la responsabilitat personal. Vénen temps difícils per a Catalunya (ja han vingut, de fet), i la cohesió en assumptes estratègics seria recomanable en tots els fronts. Sabem que CiU, ICV i ERC discrepen en moltes coses. Però en aquelles que coincideixen, poques però importants, haurien d’emmirallar-se en les seves tres puntes de llança a la UE.”

Tres anys i mig després, no hi ha dubte que l’esperit de la tripleta de Brussel·les ha contribuït a la configuració ideològica i estratègica d’aquesta candidatura per la independència que integraran dos d’aquells tres pioners i dos d’aquells partits, o un i mig descomptant Unió. Ha calgut temps per arribar a l’estadi on som avui, perquè els ritmes de la política, i dels polítics, són lents, necessiten paciència, mà esquerra, cuina a foc lent i oportunitat històrica. Bé, i un pèl de xamba, una forta pressió a totes bandes, interna i externa, amb altes dosis d’improvisació, tot sigui a fi de bé. Ah! I la persistència d’una voluntat social que generi connexió entre els líders i el carrer. És just on som ara. Felicitats i enhorabona, tripleta, per haver explorat la via. (Publicat a El Punt Avui el 17 de juliol de 2015)

A tots els convergents que us esteu medicant contra la urticària que us provoca haver de votar una llista amb polítics republicans que incomoden Sant Artur Mas, refotuts traïdors a la pàtria que van fer Montilla president, ni oblit, ni perdó. A tots els fidels votants d’Esquerra que no suporteu els botiflers de la puta i la Ramoneta, els del peix al cove, els d’“aquest mal no vol remor”, adoradors del braç corrupte de Jordi Pujol. A totes les senyores maries que trobeu que en Junqueras és un desmanegat i un xarlatà de barriada. A tots els que no suporteu la clenxa ondulada i la barbeta liberal del president. A tots els independentistes de soca-rel que no heu superat que un nouvingut a la ceba sigui el màrtir de la pàtria, imputat per haver empatat amb el coratge Macià i superat en sentit tàctic Companys a l’hora de desbordar la legalitat espanyola. A tota la gent de seny que encara teniu calfreds quan algú crida visca la república i visca Catalunya lliure, quines coses de dir, calla que t’agafaran. A tots els que haureu de votar la mateixa candidatura amb pinça al nas, morrió a la boca i corretja de lligar curt perquè no us digueu el nom del porc ni us buideu els ulls amb el compatriota del costat, que també us fotria mitja hòstia, ep, només mitja, perquè sencera no caldria pas, manefles, titafredes, ploricons, victimistes. I tu, milhomes, carn de tripartit, malalt de colauitis. A tots els que no hauríeu dit mai que en aquest viatge cap a Ítaca us embarcaríeu amb aquests companys de cabina i que la cabina en algun moment recordaria aquell que ocupaven els germans Marx. A tots, i a totes, només un missatge: en els contes de fades, els gripaus són per besar-los; en política, en canvi, són per empassar-se’ls. I els prínceps blaus no existeixen, però la independència no la trobareu pas a cap faula sinó a la realitat. I si no us agrada, sempre us quedarà la CUP, que fa temps que va obrint pas amb la falç de desbrossar ben esmolada. Ara que ho tenim a tocar, que la perplexitat no ens faci traïdors. Som-hi, que ja hi som. (Publicat a El Punt Avui el 15 de juliol de 2015)

Una de les millors frases del dia d’ahir sobre l’enrevessat cas grec la va pronunciar l’eurodiputat d’ICV Ernest Urtasun, assegurant que l’acord no és el que volia el president dels grecs, sinó que s’ha vist obligat a acceptar-lo per evitar danys majors. No hi ha dubte que el senyor Urtasun va perdre una bona oportunitat de quedar-se a casa mirant la televisió en silenci, una opció que ben segur hauria preferit el mateix Alexis Tsipras si no fos que és el responsable de donar la cara i explicar als seus compatriotes aquest pacte que torna a posar de moda el seu antecessor Dracó, governant atenenc de fa un parell de mil·lennis llargs que per la severitat de les seves lleis va llegar a la posteritat un concepte, draconià, que ara un altre governant radicat a Atenes no receptarà pas sinó que haurà de prendre.

Aquesta empatia amb lluites germanes porta alguns polítics nostrats a perdre el sentit de la ponderació d’una manera risible, per compadir amb la mà oberta el primer ministre de Grècia quan és a punt de desenfundar la tisora i alhora tancar el puny al govern del país on es viu perquè va curt d’armilla per culpa, sobretot, de 16.000 milions d’euros espoliats anualment per Espanya amb moltes menys contemplacions que la troica comunitària. Quina coherència. Ja se sap que l’ortodòxia, el dogmatisme i el prejudici ideològic fan ignorar els defectes dels considerats amics i magnificar els dels rivals. Només faltaria. És la política de tocar d’oïdes, de fílies i de fòbies, d’afinitats cosmopolites i rivalitats caïnites, d’emmirallar-se en el conflicte aliè. Sempre queda millor lloar un revolucionari que pacta amb l’extrema dreta perquè no té més remei i s’empassa l’oli de fetge de bacallà alemany perquè no té cap més sortida, que no pas agermanar-se amb presidents i consellers i funcionaris perseguits per la justícia per haver plantat cara a l’opressió. Afortunadament, la Unió Europea no és tan dogmàtica i sap que una cosa és actuar amb duresa i l’altra, confiar en el rabadà Luis de Guindos per menar el ramat. Una demostració que el pragmatisme no és necessàriament dolent. (Publicat a El Punt Avui el 14 de juliol de 2015)

En uns dies de calor similars als d’aquests dies s’explica que l’alcalde de Barcelona Joan Pich i Pon (1878-1937) hauria exclamat tot cofoi: “Sembla que s’ha avançat la Calígula.” Una de les memorables barbaritats que van convertir aquell personatge (lerrouxista i analfabet, en l’ordre que preferiu) en un lapsus linguae amb potes sense parió. Un digne successor del senyor Pich i Pon a la casa gran barcelonina va ser l’enyorat Joan Clos, que no va dir-ne tantes, ni de tan grosses, però que passarà a la història, Fòrum de les Cultures a banda, per haver promès com a ministre de Justícia el seu càrrec de titular d’Indústria o per la mítica“amb sense”, un oxímoron lèxic difícil de superar.

Aquí volia anar a parar: “Amb sense”. Com li passa al mestre Manuel Cuyàs, que en parlava fa uns dies al seu article a El Punt Avui, és l’expressió que ve al cap sentint parlar de la llista civil sense polítics, sense partits o sense cap de les dues coses. Fa de mal dir si la fórmula s’arribarà a concretar a temps i si, un cop concretada, serà capaç d’engrescar el personal per dur-nos al somni de la independència abans que el procés per arribar-hi es converteixi en un malson. És evident, tanmateix, que per més que es vulgui pretendre muntar una candidatura obviant les sigles dels partits i prescindint dels professionals en actiu de la política, la llista que es presentarà serà de polítics, de partits, amb polítics i amb partits. En primer lloc, perquè presentar-se a unes eleccions és un acte polític que, per tant, converteix automàticament en polític qui es presenta. En segon lloc, perquè la cursa dels partits per col·locar amics, coneguts i saludats a la candidatura del sí començarà en tres, dos, un…

I tercer, perquè algun veterà de la cosa pública repescat per a l’ocasió haurà d’incorporar-se a la colla per pod’er trampejar amb una certa dosi de veterania la complexa vida parlamentària encara que sigui per poc temps. Ah, encara hi afegiria una quarta raó, relacionada amb l’assignació d’espais electorals durant la campanya, dels quals quedaria fora una llista sense cap vinculació amb els partits amb actual representació parlamentària. Així doncs, serà una llista sense, però amb. Tant que vam riure d’aquell “amb sense” i ara resulta que l’expressió és plena de sentit, profètica, avançada al seu temps. Com a reconeixement simbòlic potser algú hauria de proposar que tanqués la llista en Clos, sigui dit amb sense ironia. (Publicat a la revista Presència el 12 de juliol de 2015)

www.youtube.com/watch?v=W-M3Q2zhGd4″

Els que recorden amb una certa nitidesa els primers dies de la democràcia recuperada tenen una imatge dels hemicicles ben diferent de l’actual. Per exemple, hi havia més, molts més, homes que dones, tots anaven perfectament encorbatats (el jersei de coll alt del Guti sota l’americana devia ser la indumentària més transgressora), ningú feia tuits a mitja sessió i la majoria fumaven com carreters fins i tot de l’escó estant. Pràctiques que ara ens semblen inaudites.

Les coses han canviat molt i avui a l’hemicicle no es fuma i els diputats, si ho desitgessin, hi podrien entrar en pijama, perquè de vegades costa saber si alguna de les senyories s’ha canviat la indumentària o ha vingut amb la samarreta que portava per dormir. Han canviat moltes coses menys una: hi continua havent polítics. Això deu ser, si em permeteu la hipòtesi, perquè el fet de presentar-se a unes eleccions és un acte polític i, en conseqüència, qui exerceix aquesta activitat ha de ser anomenat polític.

La proposta de confegir una llista sense polítics podem acceptar-la de la mateixa manera que acceptaríem considerar un pop com a animal de companyia. Cal ser comprensius, perquè les coses són complicades i cal trobar una sortida encara que sigui amb eufemismes. Perquè la política, a més, no és una activitat senzilla i massa sovint es confon amb l’activisme. L’activisme és la lluita per un objectiu o un conjunt d’interessos concrets. La política, en canvi, és la gestió d’interessos sovint contradictoris i contraposats. Per això cal una certa professionalització.

Si la ciutadania creu que cal fer bugada renovadora als hemicicles, es farà. Però això no ens estalviarà ni els polítics ni la política, que si voleu són com aquell germà boig de l’acudit que explica Woody Allen al final de la pel·lícula Annie Hall: “Miri doctor, el nostre germà es pensa que és una gallina.” “Molt bé, doncs portin-me’l, que el curaré”, respon el metge, que obté aquesta resposta: “Ah, no, curar-lo, no, que necessitem els ous.” És una mica el que ens passa amb els polítics. Hauríem de curar-los, però en necessitem els ous. (Publicat a El Punt Avui el 12 de juliol de 2015)

Les declaracions de l’inefable ministre d’Exteriors José Manuel García-Margallo comparant una llista sense polítics amb un Barça sense futbolistes pot ser molt ocurrent i irònica i divertida però, en el fons, no fa altra cosa que demostrar quin és el concepte de l’exercici de la política que tenen molts professionals de la matèria a la capital del regne dels espanyols. Perquè considerar que una llista sense polítics (suposant que pugui existir una llista on qui hi vagi no sigui considerat polític, però això ja és una altra discussió) és com un equip de futbol sense futbolistes, és creure que la societat civil i la ciutadania són simples espectadors o, com a màxim, animadors, d’un partit que juguen uns altres, els que en saben, els que hi entenen, els professionals de la pilota, del joc curt, de la passada a l’espai.

No es pot pas negar que durant anys bona part de l’electorat ha donat la raó a ideòlegs com el senyor García-Margallo, anant a votar (o ni això) i oblidant-se de la fiscalització de la política fins a les eleccions següents. Així ens ha anat. Per això aquests últims anys un contingent important de la població (des dels 11-S i des del 15-M) ha pres la decisió d’implicar-se més en les coses de tots fins al punt que no només vigila de més a prop els professionals de la gestió pública sinó que té ganes de lluitar per tenir la pilota i disputar el partit amb la suor del propi esforç.

Per això caldria suggerir al cap de la diplomàcia hispana que modifiqués una mica l’acudit, perquè de jugadors que sortiran al camp n’hi haurà. En tot cas, si vol seguir amb la metàfora futbolística, podria dir que una llista electoral sense polítics (professionals) podria comparar-se a un equip del Barça sense directiva. La qual cosa no és necessàriament dolenta. Sense anar més lluny, i ara que el senyor Bartomeu no ens llegeix, aquesta última temporada hi ha culers que pensen que no hi havia directiva. I s’ha guanyat el triplet.(Publicat a El Punt Avui l’11 de juliol de 2015)

La imminència de les eleccions més importants de la història de Catalunya genera un cert neguit entre molts ciutadans que veuen que a la cuina de l’independentisme el més calent és a l’aigüera. Després de tants mesos de procés, a setanta-nou dies vista seria no només raonable sinó fins i tot convenient tenir els papers una mica més ordenats i secs.

De totes maneres, com que a la vida l’últim que cal perdre no és pas l’esperança sinó la serenitat, fent una anàlisi assossegada podem concloure que el catalanisme ha viscut cronologies pitjors culminades amb resultats fabulosos. Per exemple, la proclamació de la república per part de Francesc Macià, el 14 de febrer del 1931. La fita va ser possible gràcies a la victòria d’ERC en les eleccions municipals que s’havien celebrat dos dies abans, el 12 d’abril, on l’Esquerra havia obtingut un victòria aclaparadora. Seria bo recordar que aquella força triomfant s’havia fundat tot just el 19 de març anterior. Vint-i-quatre dies de marge. A això cal afegir-hi que ERC no era pas un partit com avui sinó més aviat una marca electoral paraigua derivada de la complexa confluència, en règim de coalició, associació o aliança d’un seguit de grups, corrents, entitats i moviments diversos i dispersos que compartien interessos relativament coincidents. Encara no un mes abans, doncs, la formació que havia d’ocupar la centralitat ni tan sols existia, ep, ni un mes abans era clar que acabés existint, ja se sap que en una reunió de quatre catalanistes hi ha almenys cinc corrents.

Per què va guanyar, doncs, l’Esquerra de Macià, amb tan poc temps per preparar la campanya, en uns temps, a més, on les xarxes socials eren el boca orella i els gabinets de comunicació, equips improvisats? Doncs va guanyar perquè hi havia prou gent que esperava poder votar una opció com aquella. No hi havia llista, però hi havia molts electors esperant-la. Una mica com ara. No ens poséssim pas nerviosos, per tant. I, sobretot, mirem de no posar nerviosos els que han d’arribar a un acord. Amb serenitat i aplom, sobrarà temps i no faltaran pas votants. (Publicat a El Punt Avui el 10 de juliol de 2015)