No hi ha dia que passi sense que un nou independentista surti de l’armari i proclami en públic la seva inclinació: antics federalistes farts que els donin carbasses a l’altre costat del Cinca, autonomistes de tota la vida cansats d’arrossegar el cove buit amunt i avall mentre els veïns del costat tenen el marisc regalat, escriptors, empresaris, gent de cultura que abans deixava aquestes coses per als de casa. En aquesta processó cada nova incorporació és celebrada amb alegria, però n’hi ha una que molts esperen amb un delit especial i és la proclamació de Jordi Pujol, el pare de la Catalunya autònoma i de la reconstrucció nacional dels darrers trenta anys, com a independentista.
Ho és, d’independentista? La setmana passada Pujol va fer vuitanta anys i l’article que va publicar amb motiu de l’aniversari anava ple de paràboles sobre clots a mig camí i petjades que apunten més enllà, unes metàfores que van excitar els ànims dels experts en hermenèutica pujoliana. Divendres a Mollerussa, en una conferència organitzada pel consell comarcal del Pla d’Urgell al voltant de la figura de Jordi Pujol, l’únic debat generat arran de les preguntes del públic va ser aquest: Pujol vol la independència?
Hi ha preguntes que són més interessants que la resposta. És molt significatiu que la figura del president que millor explica la trajectòria històrica del nostre país no serveixi per parlar del passat sinó del futur. Els catalans tenim ànsia de futur.
El conferenciant de Mollerussa es va atrevir a donar una resposta. I podia fer-ho perquè era Manuel Cuyàs, autor de les memòries de Pujol, director adjunt d’El Punt, cronista excepcional, mestre d’aquest humil blogaire i, com el va definir Josep Maria Solé i Sabaté en la presentació de l’acte, un periodista d’aquells que «gasten sabates» i no es conformen a interpretar el món des d’un despatx, sinó que surten al carrer a veure-ho per ells mateixos amb una mirada fresca, curiosa i intel·ligent: l’essència del periodisme.
I Cuyàs ha gastat aquests anys moltes sabates anant a molts llocs i entre aquests llocs al despatx de Pujol al passeig de Gràcia, i ha passat moltes hores de conversa amb el president Pujol, sense hermenèutica recreativa ni teories de saló, com per entendre que Jordi Pujol és, abans de tot, un «polític». I com a tal polític és un amant apassionat de la negociació, del pacte. Ha basat tota la seva vida política en la construcció nacional de Catalunya a través de pacte amb l’Estat espanyol perquè fer-ho per altres vies era impossible o tindria, segons ell, uns costos inassumibles. Segons Cuyàs, Pujol és conscient que els ponts d’entesa amb Espanya s’han trencat. Però la solució de Pujol és continuar treballant com a país fins que en el futur es puguin refer. Perquè ell no veu possible cap altra alternativa. I s’hi ha d’altres que sí en veuen, d’alternativa, endavant, però en tot cas no és la seva.
La conferència sobre Pujol tancava un cicle organitzat pel consell comarcal del Pla d’Urgell sobre els presidents de la Generalitat del segle XX. Això exclou entre altres al bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles i al Bisbe de Lleida Romeu Sescomas per la banda vintage, i al socialista de Sant Gervasi Pasqual Maragall i al socialista de Cornellà José Montilla per la banda postmoderna. Cuyàs, home savi de prosa planiana, del Pla del segle XX, va fer durant més d’una hora un retrat d’homenot, de l’homenot Pujol, un retrat humà i polític de Pujol que en realitat era un retrat humà i polític de més de mig segle d’història d’un país que sap d’on ve però no té tan clar cap a on va i, sobretot, qui el portarà cap allà.