M’ha sorprès que Antoni Castells citi a Àngel Ros entre el grup de dirigients del PSC aliniats en la seva causa (també va citar a Ernest Maragall i Montse Tura), la causa dita catalanista: la de plantar cara a l’actual direcció del partit i reclamar un major accent de la personalitat pròpia del PSC davant del PSOE, amb grup propi al Congrés si és necessari. L’ànima catalanista del PSC: els que volen ocupar la centralitat de la societat catalana i disputar-li a CiU la seva posició hegemònica en aquest espai.
Castells és company de partit de Ros i per això parla amb un coneixement de causa que se’ns és vedat als espectadors externs. Però a mi m’ha sobtat. No li recordo a Ros excessives declaracions en aquest sentit. Al contrari: mentre l’alcaldessa de Girona permet que al seu ajuntament s’aprovin mocions per l’autodeterminació i els referèndums, Ros no dubta de sortir als cinc minuts de tancar-se les urnes de la consulta sobiranista per celebrar con un èxit propi el fracàs de participació d’aquella consulta a la ciutat. I en tot el debat estatutari, Ros mai no s’ha mogut ni una coma sobre la confiança amb el PSOE per tirar endavant l’Estatut, ni quan estava a l’UCI del Constitucional i Zapatero ja havia ordenat desconnectar els cables.
Evidentment que el catalanisme és un concepte ampli on hi cap de tot, des d’independentistes del morro fort fins a partidaris de la simple gestió dels actuals recursos autonòmics. És absurd repartir carnets de catalanista en un país on, per sort, el 90% s’indenfitica amb aquesta etiqueta. Fins i tot hi ha catalanistes com Ros que cada cop que inauguren alguna cosa important a la seva ciutat miren de fer venir els reis espanyols, perquè si no els deu semblar que la cosa no llueix prou. Mireu si és gran, el catalanisme.
Jove, amb poder, i allunyat de l’actual direcció
És Ros l’esperança blanca d’un sector catalanista del PSC necessitat de relleu joves i amb poder territorial ben administrat? Podria ser-ho. Per edat i per projecció política. Lleida és un dels bastions on el PSC pot resistir millor a la ventada política que s’entreveu a les pròximes municipals. Però fins ara ha viscut al marge dels maldecaps entre famílies i sectors al PSC nacional, concentrat en la gestió de Lleida. Potser les seves carbasses a la direcció nacional del partit, que el volia al capdavant de la llista del PSC a Lleida a les eleccions al Parlament, l’ha fet semblar aliniat en la causa dels que, com Castells, volen plantar cara ara als que tallen el bacallà al carrer Nicaragua.
Regeneracionista lleidatà
Però més que al catalanisme, crec que Ros és un regenerador del lleidatanisme, un modernitzador que ha agafat l’herència del populisme localista de Siurana i l’ha adaptat al segle XXI a cop de disseny urbà, parcs tecnològics i una gestió curosa que intenta mantenir contents tant als sectors econòmics i culturals més conservadors com als barris populars i a la Lleida més urbanita i il·lustrada. També s’està mostrant com un animal polític amb una gran capacitat d’improvisació i de supervivència. Ho va demostrar posant-se al capdavant del debat sobre la prohibició del burka i desactivant qualsevol fuga política cap al PP o cap a les emergents plataformes antiimmigració. Amb aquestes armes i amb una oposició absolutament despareguda, Ros prepara per al maig la defensa de la seva majoria absoluta a la Paeria amb millors condicions que altres alcaldes als quals el cinturó roig ja no els pot protegir.
La suma de López Rodó i Benedetta Tagliabue
Farà costat Ros a Castells en la seva pugna amb la direcció? De moment, Ros ha prioritzat la seva ciutat per davant dels debats nacionals i les intrigues de partit. Ara bé, si al maig resiteix amb èxit a la Paeria, d’aquí a quatre anys Ros estarà acabant el seu darrer mandat municipal. I no crec que sigui dels que marxin cap a casa. Per què l’ha citat Castells? Potser Ros ja està prenent posicions per fer el salt en un futur més o menys llunyà i ha apostat jugar amb l’equip de Castells. De moment, però, no crec que ningú no el tregui de la seva prioritat absoluta: revalidar la seva majoria a la Paeria i culminar el 2014 un programa de transformació de Lleida que va posar en marxa un 8 de gener del 2004 i que es basa en una curiosa barreja de “desarrollismo” urbanístic i comercial implacable, d’una banda, i disseny urbanita neo-il·lustrat, de l’altra. És a dir: la suma de López Rodó i Benedetta Tagliabue. Un nou catalanisme, potser. Castells dixit..