Amb la cara tapada

Em crida l’atenció la fotografia que ha publicat avui el diari Segre en la notícia sobre el burca. És una bona fotografia, excel·lent, que ja han publicat en altres ocasions, amb tres dones passejant un cotxet per la ciutat i una d’elles porta la cara tapada amb el seu nicab.

El que sorprèn és que, a les dues dones que no porten la cara tapada, el diari les hi ha tapat. Han pixelat la imatge perquè no es vegi el rostre de les dues dones que no tenen cap problema a ensenyar-la pel carrer. Tapar la cara digitalment a aquestes altres dones no és donar la raó a la que ja la porta tapada de casa?

Els diaris, en general, tapem les cares per protegir-les: als menors i malalts mentals (a no ser que els seus pares o tutors estiguin explícitament d’acord a publicar les imatges), als policies (per la seva seguretat) o a persones que estan fent alguna activitat il·lícita o mal vista per la societat i els hi volem estalviar l’escarni públic (per exemple, un home que es punxa en un reportatge sobre drogoadiccions, un home enxampat robant articles en uns grans magatzems).

Aquestes dones amb la cara pixelada són a la via pública, no són pas menors d’edat, no són policies ni sembla que estiguin fent cap activitat il·lícita o reprobable socialment. O si? De què o de qui les hem de protegir? Per què no tapem també la cara dels homes musulmans quan resen al pàrquing del recinte firal? En el mateix diari, com és normal, surten avui mateix altres fotos de gent  en la via pública on no es tapa la cara de ningú dels que passaven per allà.

No sé quins raonaments han portat els companys del Segre a tapar la cara d’aquestes dones, i segurament n’hi ha algun de bo que se m’escapa. Però, ara mateix, l’única explicació que hi trobo és que tots plegats som víctimes del mateix paternalisme carregat de prejudicis i hipocresia cap a les dones musulmanes que ha portat l’Ajuntament de Lleida a prohibir el burca als poliesportius i equipaments públics de la ciutat. Unes dones a qui tots diuen voler protegir però a qui ningú demana la seva opinió sobre el particular. En lloc d’això, els hi tapem la cara, com si fossin menors. Que no estàvem en contra de què els tapin la cara? Qui ens entengui, que ens compri.