Els panegírics sobre David Madí, més propis del gènere necrològic que de l’anàlisi política, em semblen un pèl exagerats però són d’una unanimitat que es fa difícil de contestar. Fins i tot Iceta diu que la seva marxa deixa Artur Mas sense els millors per formar govern. Res a dir, doncs, si fins i tot els adversaris l’elogien.
En canvi jo, que em perdonin, sempre l’havia vist com un dels artífex del fracàs de CiU el 2006. El gran estratega de CiU va dirigir llavors una campanya enfocada directament a despertar i mobilitzar el vot dels contraris, cosa que va aconseguir amb escreix, i a tallar amb agressivitat qualsevol pont amb possibles socis si, com va ser el cas, era necessari el seu concurs per fer president Artur Mas. Però en fi: tothom mereix segones oportunitats, i aquest cop tothom li atribueix bona part del mèrit de la victòria brillant de CiU gràcies a una campanya totalment oposada a l’anterior. Si ara és responsable de l’èxit, també deu ser-ho del que va passar el 2006, cosa que no resta talent i ambició al personatge, però crec que equilibra una mica la balança.
Feta aquesta precisió, crec que ja em puc unir amb molt de gust a les lloances generals. Els polítics no s’han de fer eterns en els càrrecs i cal retirar-se amb diginitat. Ara, hi posaria també una mica de fre a tant d’entusiasme davant del suposat mèrit de retornar al sector privat. Per dos motius: no sé si es pot qualificar de “retorn” quan Madí treballa des dels 23 anys en organismes públics (primer com a cap de gabinet d’estudis del departament d’Interior, després en altres àrees del govern i finalment com a càrrec orgànic d’un partit). I, segon, bo i reconeixent que anar al negoci familiar és, efectivament, anar al sector privat, no crec que això tingui l’èpica i l’exemplaritat que els columnistes més entusiastes li atribueixen. No és el mateix que et fitxi una empresa exclussivament pel teu talent que no pas que t’hi portin els llaços de consanguinitat i les recomanacions familiars.
Sigui com sigui, benvingut Madí al sector privat, i bona sort. En els pobles de Ponent on els negocis agrícoles famíliars van cada cop més a la baixa, hi ha hagut els darrers anys tota una generació que ha trobat en el fet de fer-se Mosso d’Esquadra o mestre de primària o secundària el gran èxit professional a assolir. Milers de noms omplen les llistes d’interins per optar a un funcionariat de 9 a 5 que els garanteixi un salari de per vida. Qui té feina estable en una empresa privada o un negoci familiar pròsper on refugiar-se pot tenir la temptació de mirar-se amb superioritat moral aquesta dèria dels conciutadans per entrar a formar part del sector públic.
Però en lloc de renyar als aspirants a funcionari, el que hauríem de fer tots plegats és preocupar-nos per la falta de trempera, iniciativa i oportunitats en un país on la societat civil es desfà com el sucre a cop de subvenció i concessió pública i on els llaços que connecten sector públic i sector privat són cada cop més estrets i embolicats, amb invercanvis d’anada i tornada que desfan els límits entre un i altre i que fan que exempresaris s’hagin dedicat aquests anys a repartir llicències públiques del seu sector, i antics càrrecs de confiança governamentals es converteixin ara de sobte en els herois del sector privat. No exagerem, que som gent d’ordre.