Molt Honorable President,
El setembre de l’any 1980 vaig iniciar la primària al col·legi dels jesuïtes del carrer Casp de Barcelona. Llavors no existia la llei de normalització lingüística. Els cursos estaven dividits en quatre classes, i els alumnes s’agrupaven segons l’idioma: dues classes dels “castellans” i dues classes dels “catalans”. Jo anava a la dels castellans. Suposo que amb bona intenció, s’entenia que d’aquella manera l’aprenentatge era més eficaç. Suposo. El cas és que fins a tercer de primària no vaig sentir mai ni una paraula en català a l’aula, i el dia que ho vaig fer em costava seguir el fil del que deia aquella mestra en aquella llengua estranya.
La divisió entre “catalans” i “castellans” es va mantenir durant bona part dels anys de primària, i anava més enllà de la llengua educativa. No es coincidia amb ells en cap activitat. Només ens vèiem les nostres joves cares a l’hora del pati, però cada grup, de forma natural, jugava separat de l’altre. Als de l’idioma contrari se’ls mirava amb desconfiança, amb sospita, amb una rivalitat implícita, no sabíem ben bé per què però ens sabíem diferents. Al cap dels anys vaig veure la sèrie Lost i vaig sentir llavors la paraula que definia amb exactitud aquella situació: ells eren “els altres”. The others. Els desconeguts que conviuen a l’illa però dels que no sabem gran cosa i tot el que fan és sospitós i inquietant. Així estava dividit aquell col·legi, com tants d’altres abans de la normalització lingüística. Estranys en un mateix pati d’escola. Estrangers en un mateix país.
Ara porto les filles a l’escola del poble. Els seus companys d’aula tenen noms catalans, castellans, marroquins i romanesos i tots comparteixen aula, jocs, aprenentatge. Amb totes les dificultats, però em sembla que creixeran junts com una sola comunitat. O almenys no serà l’escola la que els ho impedeixi. O si? Senyor President, felicitats per la seva investidura d’avui, tan llargament esperada. Però el repte que té al davant no permet ni un dia d’esbarjo. Si aquest país ha de continuar sent un país, si hem de continuar sent un sol poble, ja és hora de dir prou. Ja no són els aeroports. Ja no són les infraestructures. Ja no és el finançament. Ara ja és el futur dels nostres fills. Ara és decidir en quin tipus de país volem que creixin. En un país d’aparheid lingüístic o en un país unit. En un país de minories i majories culturals que es donen l’esquena o en un país mestís i cohesionat per la llengua pròpia. En un territori de comunitats separades que es vigilen amb desconfiança, o en una Holanda de la mediterrània, culta, tolerant, confiada en ella mateixa i que no renega de la seva llengua.
Senyor President, el repte ja no és anar tirant, el repte ja no és confiar que futures aritmètiques al Congrès ens tornaran els diners o ens protegiran temporalment la llengua ara amenaçada. Ja n’hi ha prou. Siguem dignes per una vegada. Posi’s en marxa cap a la llibertat. Amb prudència, amb intel·ligència, amb consens. Però amb decisió. Posi’s en marxa cap a la llibertat, i molts més dels que vostè es pensa el seguirem.