Mentre Jordi Pujol pica l’ullet als independentistes que van votar CiU no fos cas que tinguin la temptació de pensar que potser els han aixecat la camisa, els independentistes descamisats allarguen el ridícul i la disbauxa col·lectiva que van iniciar el dia que a algun il·luminat se li va ocórrer que ja n’hi havia prou de pactes i de política i que els independentistes ja érem tal legió que només calia posar els òrgans reproductors sobre la taula i proclamar la independència amb majoria absoluta. Bravo. El resultat salta a la vista al Parlament de Catalunya.
Ara els mateixos que en nom de la unitat només que feien escissions i eren incapaços de posar-se d’acord amb ningú, ara busquen a la desesperada acords aquí i allà amb aquells de qui van dir el nom del porc fins a l’extenuació. De sobte sí que cal fer política, de sobte sí que cal fer pactes, de sobte cal entrar en ajuntaments peti qui peti, de sobte és molt important la unitat per entrar a un ple a discutir sobre requalificacions de terrenys o subvencions per a la festa major i tenir un regidoret allà i un altre més enllà. A la majoria de capitals de comarca de Lleida hi ha converses per a possibles coalicions entre els que fa tres mesos ni se saludaven al carrer. Vostès ho entenen? Els mateixos generals que sota promeses impossibles i barallats per egos descomunals han convertit l’independentisme en un camp de batalla ple de cadàvers, amb Esquerra tornant a la marginalitat dels anys noranta i Laporta donant-se cops de colze amb Albert Rivera en un extrem de l’hemicicle, no només no es retiren discretament a un segon terme sinó que pacten amb els adversaris repartir-se els cabdills que posen a cada municipi.
No m’estranya que els independentistes s’escoltin amb il·lusió les ambigüitats de Pujol. Ja que al món independentista escassegen els polítics seriosos i amb rigor, l’única esperança és buscar-los en els partits que funcionen tant si les coses van bé com si van mal dades. Hi ha qui prefereix que l’aixequin la camisa gent seriosa que no pas seguir individus que quan van mal dades i el partit els aparta de la conselleria, del cap de la candidatura o els vots esperats no arriben, en lloc d’aguantar ferms l’únic que se’ls acut és esquinçar-se les vestidures i canviar de camisa.