El patriciat socialista català va obrir ahir a Àngel Ros les portes del seu reialme (un reialme una mica atrotinat després de les darreres eleccions, però reialme al cap i a la fi) i el lleidatà va ser presentat ahir a Barcelona de forma oficiosa però no gaire subtil com a futur actor de la política nacional. Com els toreros debutants, Ros va ser presentat en plaça amb dos veterans de la lídia, José Montilla i Pasqual Maragall, representants carnals de les dues ànimes del PSC, al Fòrum Europa de Barcelona.
Ros s’ha erigit de forma sobrevinguda l’esperança blanca d’un possible gir catalanista controlat al PSC. Una tercera via entre l’emergent chaconisme i el díscol Castells. Per a un PSC en crisi bipolar, Ros té dues coses a favor: no és del Baix Llobregat, i no és de Sant Gervasi. I, sobretot, sembla que guanya amb majories absolutes. Ell hi coqueteja, és clar, i es deixa estimar, conscient que a partir del mes de maig ell pot fer que Lleida sigui, fora de l’àrea metropolitana, la principal illa socialista en un mar convergent. Per entendre’ns, el Lluís Recoder dels pròxims anys al PSC.
Estem veient el naixement d’una gran figura nacional? Ja es veurà, això. El valor d’un escalador es mesura quan puja la muntanya, i no quan fa estiraments abaix i es fa fotos de record abans de posar-se en marxa. De moment, podem dir que, a Lleida, Ros agrada. Així, en general. I sense necessitat de demostrar cap atribut especial. Per dos motius: perquè no té oposició, que porta quatre anys desapareguda, i perquè gaudeix d’una imatge modernitzadora per contrast amb el siuranisme anterior a ell.
Una de les primeres vegades que el vaig sentir va ser en un dinar organitzat per la patronal local al Nastasi. Ros feia poc que havia estrenat la majoria absoluta aconseguida contra pronòstic el 2007. A mi em va semblar un discurs ben normal, del nivell que havia sentit altres vegades en alcaldes de ciutats mitjanes catalanes o fins i tot regidors de districte barcelonins. Entre els meus companys de taula, però, es va deixar anar un sincer i alliberador “aquest noi sí que és bo!” seguit d’assentiments i cares de satisfacció. Hi eren, en aquella taula, un parell de grans empresaris de la construcció i l’alimentació, directius, i gent presumiblement viatjada, i els havia impressionat un discurs que jo, sincerament, no li trobava el què.
Amb el temps vaig entendre que era el que tant els havia agradat. Ros, exdirectiu de màrketing de Cobega i professor d’informàtica a la UPC, havia alegrat la vida de molta gent reconvertint el vell populisme d’Antoni Siurana i canviant-lo per un estil més tecnocràtic i orientat a la gestió. Menys folclorisme i més parc tecnològic. Una nova autoestima lleidatana. Per això, crec, hi ha un teixit empresarial i un entorn mediàtic locals satisfets amb Ros. Per oposició al que hi havia abans.
Si a això hi afegim un absolut control d’allò que es diu a la ciutat sobre ell (cada dia les seccions de cartes dels diaris locals porten una o dues cartes de regidors o del mateix alcalde replicant a algun ciutadà que hagi tingut l’atreviment de criticar alguna acció municipal, i hi escriuen tant que a vegades fa pensar d’on treuen temps per governar), i hi afegim també allò que ha fet guanyar tantes majories absolutes a tants alcaldes i que, com que és lluny dels centres de poder i dels llocs que trepitgen els periodistes, fa que aquests se sorprenguin en les nits electorals, i que no és res més que les trasformacions i millores urbanes als barris i perifèries de les ciutats, tenim ja un retrat que podria explicar l’èxit lleidatà de Ros.
N’hi ha prou amb això per tenir èxit en política nacional? Els vots que rep a Lleida, els sabrà guanyar també al conjunt de Catalunya? Està clar que als principals centres de poder econòmic, social i mediàtic del país no se’ls impressiona parlant de parcs tecnològics o estrenant un palau congressos de disseny ni omplint la premsa de cartes al director. Quin projecte de desenvolupament econòmic té Ros per al país? Quin model social? Quin tipus d’integració i de convivència amb la immigració proposa més enllà dels focs d’artifici sobre el burca? Quin catalanisme propugna en realitat, quines relacions amb Espanya davant del carreró institucional sense sortida que ha significat la sentència de l’Estatut? Si fa el salt cap a la política nacional, ja pot començar a respondre aquestes i altres preguntes més enllà de les quatre frases prefabricades que enlluernen les patums locals.