Escric això quan encara es voten les primàries del PSC a Barcelona i no tinc ni idea del resultat. Els que segueixen de prop la realitat de Barcelona diuen que els militants més militants prefereixen Hereu i els simpatitzants i els que s’ho miren més des de fora aposten per Tura. Com que en aquestes coses de les urnes sempre passa que els que més es mobilitzen són els més convençuts i implicats, sembla que a priori Hereu podria endur-se la victòria. O no. Ja ho sabrem al vespre.
El que voldria assenyalar és un assumpte molt tangencial de tot plegat i que es va donar a principi de les primàries. Montse Tura, només aterrar al quadrilàter electoral, va dir que ella era de Mollet i que per això no aniria pas a viure a Barcelona ni que fos l’alcaldessa. Crec que ho va dir amb un punt d’orgull local, de qui es coneix les arrels pròpies i no en renuncia. I això humanament està molt bé. Però a mi em va semblar un error monumental. El votant socialista de Barcelona ja tenia la respota a punt: doncs que et votin a Mollet.
De fora de Barcelona existeix la idea errònia que això de Barcelona és una cosa tan gran, impersonal i inabastable que els barcelonins no tenen una identitat local massa formada, que en tot cas hi ha una identitat artificial i impostada (la del bonrotllisme cosmopolita i el postolimpisme carrincló) i que els ciutadans barcelonins en el fons no estan tan arrelats a la seva ciutat com sí ho està un senyor de Mataró, de Lleida o de Mollet del Vallès. Hi ha qui considera que la festa de la Mercè és un munt de concerts pagats per l’Ajuntament mentre que les Santes o les festes de Sant Miquel sí que són unes festes veritablement populars i sentides. Igual que un senyor de Mollet veuria amb mals ulls que un aspirant a alcalde es presentés dient que ell en realitat és de Granollers i n’està orgullós i que per tant no anirà a viure a Mollet si surt guanyador, tampoc crec que als barcelonins els hagi fet cap gràcia això.
Aquest és un país de localismes forts i d’uns orgulls locals molt assentats. Per sort. Les terres de Ponent, per exemple, desprovistes encara d’una èpica que les converteixi en terra d’interès per a la resta del país, tenen en canvi una estima pròpia tan destacada que, quan no cau en el victimisme fàcil, és una font d’energia d’una potència descomunal.
França i Castella tenen una macrocefàlia tan terrible i accentuada que converteix les ciutats de la resta de territori en ciutats provincianes mancades d’autoestima i d’energia pròpia. En canvia Catalunya, per sort, és en realitat una gran conurbació urbana amb ciutats disseminades pel territori amb empenta i energia i amb un orgull que a vegades les fa perdre de vista que tenir una capital no només és necessari sinó que als seus habitants també cal regalar-los de tant en tant les orelles. A París o a Madrid hi pot anar un governant que vagi de pas, camí del govern del país. A Barcelona i a qualsevol altra ciutat d’aquesta nació de localismes, en canvi, s’hi ha d’anar a fer d’alcalde.