Isidre Gavín ha deixat la presidència del grup de CiU a l’Ajuntament de Lleida i ha marxat a l’empresa pública Cimalsa, organisme que gestiona els grans centres logístics i de tranport de mercaderies de la Generalitat. Una nova etapa per un polític que va començar molt jove (va entrar al Parlament el 1984 amb només 21 anys) i que sembla que a Lleida ja ha cremat tots els cartutxos, arribant a ser president de la Diputació entre el 2003 i 2007 i cap de llista de CiU a la Paeria en l’etapa final del siuranisme i l’inici del regnat de Ros. La retirada de Gavín és una marxa anunciada. Fa dos anys que ell mateix va fer pública la decisió de no presentar-se més. Però el partit ha trigat tot aquest temps per trobar-li un substitut: Joan Ramon Zaballos, director de l’Escola Oficial d’Idiomes de Lleida, proclamat cap de llista ara fa un mes i mig. Sorprèn que CiU hagi deixat passar tant de temps, i que l’hagi deixat passar precisament a la Paeria, on els convergents no estan precisament com per regalar cap avantatge al socialista Àngel Ros, que camina decidit cap a la seva segona majoria absoluta.
Amb la seva llarga experiència, Gavín és un polític vell en el cos d’un home jove. Havent jugat tots els papers de l’auca, aquest darrer mandat com a cap d’una oposició disminuïda davant de la majoria absoluta de Ros no ha estat precisament un dels papers més agraïts. Es va presentar a les eleccions amb propostes cridaneres i coloristes com fer el Segre navegable a la ciutat, però després, en el dia a dia, es va haver de centrar en el catenaccio polític de criticar la gestió econòmica i els absusos formals de la majoria absoluta de Ros, uns assumptes que difícilment arriben al públic ni generen debat ciutadà d’interès. A Lleida, pels motius que siguin, en aquest mandat l’oposició no ha pogut generar debats ciutadans propis al marge de la pissonadora inauguradora de Ros. I quan l’oposició i el mateix Gavín ho han intentat gairebé a la desesperada, com amb el debat sobre el burca, l’alcalde ha estat prou hàbil com per posar-se ell al capdavant de la manifestació, per políticament demagoga i jurídicament impresentable que hagi estat l’ocurrència, ara anul·lada pel Tribunal Superior de Justícia.
Gavín marxa, i al seu lloc CiU fa un gir de 180 graus i aposta per un independent, intentant obrir la federació als sectors més pragmàtics del seu electorat. Uns sectors que tenen no cap problema per votar Mas al Parlament però que a les municipals han preferit apostar tradicionalment per la gestió coneguda del PSC abans que arriscar amb una oposició massa arraconada, massa atrinxerada.
Gavín pot marxar satisfet, com un soldat que ha complert amb tenacitat i disciplina des de les trinxeres lleidatanes i en moments difícils i sacrificats. Ara CiU, amb el vent a nivell nacional a favor, aparta les armes i el resistencialisme i ja no hi envia un soldat, sinó un judoka: un d’aquells que, desarmat i d’aparença falsament dòcil, en lloc de lluitar contra la força de l’adversari, la intenten utilitzar al seu favor. La nit del 22 de maig en veurem el resultat.