El primer vol a Alguaire va ser un avió de Vueling que va sortir d’El Prat el 17 de gener del 2010. Abans d’enlairar-se i amb els motors de l’avió ja en marxa, el president de la companyia, Josep Pîqué, va agafar el micròfon dels assistents de vol i va desitjar a un passatge format per polítics, periodistes i endollats de tota mena un feliç Vueling i una llarga i fructífera cooperació entre la companyia i el nou aerport. La cooperació va acabar dimarts, quan el delegat del govern a Lleida va anunciar que Vueling deixarà de fer a finals de mes el vol de Palma, l’únic que mantenia després de la retirada del vol a París i de l’extravagància del pont aeri amb Barcelona. El govern no vol subvencionar avions mig buits, i la companyia no hi vol perdre diners. Punt i final.
La sortida de Vueling d’Alguaire ha vingut precedida per una monumental emprenyada de Josep Piqué amb el govern de la Generalitat per haver subvencionat de forma descarada Spanair a El Prat mentre redueix el suport a una companyia igual de catalana com és Vueling. El govern català actual i l’anterior apostaven i aposten per Spanair com la companyia que a base de vols directes i aliances internacionals aconsegueixi vols intercontinentals per al Prat i faci de l’aeroport barceloní un nou “hub” aerportuari del sud d’Europa, fugint de la dinàmica d’aeroport regional i subsidiari a què l’arrossegava l’estratègia d’Aena i d’Iberia, que tenen a Barajas el seu gran aeroport de referència.
No valen, doncs, les excuses que no hi ha diners públics per ajudar aeroports i companyies aèries, perquè igualment se’n gasten. Tots podem entendre que no n’hi ha tants com abans i que cal posar prioritats. Però precisament el que ara s’imposa per part del govern és explicar clarament quines són les seves prioritats en matèria d’aeroports. Deixar Alguaire, com també Girona i Reus, a la intempèrie d’un mercat en recessió, i en canvi treballar perquè l’operació Spanair no naufragui i consolidi el Prat com un aeroport internacional, és una decisió que per impopular que sembli als territoris afectats segur que obeeix a arguments econòmics i estratègics que es poden raonar i explicar més enllà de l’excusa falsa del “no hi ha diners”, perquè, repetim-ho, resulta que alguns sí n’hi ha encara. El problema és que llavors quedaran al descobert les vergonyes centralitzadores d’una economia catalana que no ha sabut fer xarxa i que, en el mals moments, decideix arreplegar-se sobre el seu nucli dur, deixant les polítiques de reequilibri territorial com un luxe que només ens podem permetre en els temps de bonança.
Sempre he defensat l’aeroport d’Alguaire. És tot el contrari d’una despesa faraònica i irracional. La primera vegada que el vaig anar a veure, en obres, vaig pensar que allò només era una estació d’autobusos. I és el que és: sense botigues, sense passadissos ni escales automàtiques, amb un petit bar per servir tallats i poca cosa més. Conec estacions de Renfe molt més grans i assortides que l’aeroport lleidatà, que en el fons no és més que una marquesina amb un edifici alt al costat, la torre de control, i una única pista d’aterratge enmig d’uns camps de secà interminables. Està fet i pensat amb modèstia, per anar-lo treballant a poc a poc, amb la paciència del pagès, deixant passar les estacions fins que en un futur pròxim es pugui recollir el gra. Ara, el nou govern “dels millors” hauria de fer honor al seu nom, perquè els millors si una cosa tenen és que se saben explicar, i hauria de detallar clarament quina és la política d’aeroports que vol dur a terme, i quines paciències i impaciències estan guiant la presa de decisions en aquesta matèria.