Fa uns anys escassejaven els xalets amb piscina a l’horta de Lleida, era ciència ficció imaginar que cada poble del pla de Lleida tingués la seva pròpia piscina municipal, i l’única i veritable platja de Ponent eren un conjunt de piscines situades als afores de la ciutat, les Basses d’Alpicat. Diversió popular de xiringuito i migdiada per als que no es podien pagar l’apartament a Salou. Jo les vaig conèixer poc abans que tanquessin, en la segona meitat dels anys noranta, quan aquell model d’oci ja havia entrat en decadència i tots plegats estàvem a punt de convertir-nos en uns nous rics insportables, aficionats a comprar bitllets d’avió per internet i a demanar cava rosat per acompanyar les pizzes en restaurants de plats quadrats i espelmetes a les taules, cretins que elogien la cuina de Ferran Adrià sense haver posat mai els peus a cala Montjoi. Què els d’expilcar.
Ara que se’ns ha passat la ximpleria de cop, el cadàver de les Basses d’Alpicat ens recorda allò que vam ser una vegada, el lloc d’on venim, la tovallola a l’herba i els mosquits de mitja tarda, la cervesa de llauna i l’aigua freda de la sèquia, les històries terribles de talls de gestió explicades a l’ombra d’un parasol florejat mentre els nens mengen un gelat que regalima per tot arreu. Les obres de democilició van començar fa uns mesos i la Paeria vol construir unes noves Basses més adequades als temps corren. Però, quins temps són aquests?
Fa quatre anys, el futur de les Basses d’Alpicat va ser un dels temes centrals de la campanya, amb propostes de tot tipus. Avui, l’únic que s’hi ha fet és entrar-hi amb les màquines a enderrocar i s’ha aprovat un disseny que depèn d’un gran centre comercial de moment sense nom que s’hi vulgui o es pugui instal·lar, que cap de les dues coses són ara per ara clares. L’únic que s’ha fet del cert ha estat entrar les màquines a enderrocar els vestuaris abandonats, i ningú no en parlaria si no fos que la CUP de Lleida ha forçat al debat amb la presentació de 230 signatures que obliguen la Paeria a convocar una Audència Pública.
L’Audiència Pública té el perill de convertir-se, per les dates en què haurà de fer-se, en un debat més de campanya electoral, més focs d’artifici per passar-se després quatre anys sense fer res perquè a la Paeria i al conjunt dels ajuntaments no hi ha un cèntim i la multiplicació dels pans i els peixos encara no és competència municipal. Vincular el desenvolupament d’un sector al desenvolupament urbanístic i comercial privat no deixa de ser en aquests temps un brindis al sol amb cava rosat, una mica de fum que no s’esvairà fins que veiem la signatura del conveni amb el suposat pagador que s’hi compromet, un exercici d’optimisme desmesurat quan a la piscina no hi ha aigua i a l’economia se li ha tallat la digestió.