Dimecres els autors de La temptació independentista (Pagès Editors, 2010, aquí la web oficial del llibre i aquí la resssenya que vam publicar El Punt i l’AVUI) van presentar a Lleida aquest interessant assaig, una reflexió a contracorrent des del nacionalisme (un dels autors milita a Convergència) on es critica amb contundència l’efersvecent avanç de l’independentisme els darrers anys. Diuen Albert Manent i Àlvar Thomàs que la pujada d’adrenalina que ha viscut el nacionalisme des de l’any 2000 no ha anat acompanyada d’un moviment paral·lel a la resta de la societat i que això pot apartar el catalanisme de la centralitat política i fer-li perdre l’hegemonia del país.
El llibre és provocador i de vegades se li escapa un innecessari to pamfletari quan critica partits o episodis concrets, singularment ERC i Reagrupament (quan el van redactar SI encara no existia). A ningú no li agrada que li assenyalin les vergonyes i la falta de rigor i per això els autors han hagut de sentir i llegir crítiques dures per part dels amonestats. Però crec que en general el llibre, que vaig tenir oportunitat de llegir fa uns mesos, té per als independentistes la gran virtud d’assenyalar amb fredor quirúrgica algunes de les misèries pròpies, pas dolorós però indispensable per superar-les o almenys per saber-les portar amb dignitat.
No li va malament a l’independentisme una mica de teràpia després de l’estrepitós 1 de novembre passat. L’independentisme, crec, necessita menys vedettes de fira i més polítics eficients, menys milhomes de discurs testicular i més astuts negociadors, menys messies i més gestors, menys egos ressentits i més servei i sacrifici, menys bocamolls d’assemblea i més simpatitzants pacients i oberts a la resta de sensibilitats polítiques.
Ara bé, la cosa no deu anar pas tan malament a l’independentisme quan l’endemà de la presentació del llibre Jordi Pujol diu a Barcelona que ha caigut en la temptació i ha votat en la consulta sobre la independència. I això dies després d’una conferència solemne on va donar fe que continua la seva lenta però pel que es veu imparable aproximació a l’independentisme polític. Malgrat els independentistes, l’independentisme creix.
Aquest país està canviant molt. Abans els independentistes conspiraven en ateneus i escrivien llibres i pamflets, mentre els polítics seriosos firmaven pactes d’estabilitat amb Espanya i anaven a buscar peix amb un cove sota el braç. Ara, en canvi, els polítics més seriosos, professionals i calculadors parlen d’independència i hi fan números cada cop amb més naturalitat, o almenys ho fan veure, mentre que els contraris s’han de dedicar a l’agit-prop.