Digueu-me precipitat però, inserits ja en tota mena d’especulacions sobre futurs oberts, per què no parlar sobre l’estructuració del territori d’un futur Estat propi? Canviaran les relacions i els equilibris entre territoris com la plana de Lleida o el Pirineu respecte de la resta del país? Des del sistema electoral fins a la gestió dels rius i medi natural, des del nivell de poder polític o de simple gestió que puguin tenir vegueries (ara sí, oi?), comarques i municipis, fins al paper de Barcelona i de les ciutats mitjanes: tot quedarà obert perquè el nou Estat comenci sense hipoteques legals amb un disseny territorial fet segons els interessos -variats i sovint contradictoris- de tots els catalans.
Barcelona, beneficada
Per començar, a mi em sembla que d’entrada un nou Estat, pel simple fet de ser-hi, ja hauria de beneficiar Barcelona pel salt qualitatiu que significa passar a ser una capital d’Estat al món. No és el mateix ser tractada com a capital d’Estat (i per tant bandera internacional de l’Estat i porta d’entrada i sortida al món) que com a segona ciutat d’una Espanya que aposta sense complexos per Madrid com a gran i única capital internacional i hi concentra les grans inversions i equipaments d’Estat. Algú ha llançat a l’aire la idea que a Barcelona i l’àrea metropolitana una campanya sobre la independència seria molt més complicada per als seus partidaris que a la resta del país. Potser sí. Però a Barcelona el debat no seria només si independència sí o no. El debat seria també entre província espanyola o capital cosmopolita, entre ciutat de pont aeri o ciutat amb total control sobre els fluxes de transport amb Europa i el món. Barcelona es podrà preguntar a ella mateixa si està capacitada per competir com a plataforma de grup inversors i multinacionals al sud d’Europa i la Mediterrània occidental, o bé continuar jugant, de cara als grans negocis i multinacionals exteriors, el rol de simpàtic complement mediterrani de Madrid, a on fins ara s’hi concentrava el veritable poder.
Vegueries
Fora de Barcelona, un nou Estat permet també una nova organització territorial sense haver de seguir els criteris imposats per la divisió provincial espanyola del segle XIX. Les veguries, aturades pel TC espanyol, tindrien ara via lliure per convertir-se en el motor de gestió i desenvolupament territorial més adequat a l’estructura del país. El paper polític de les vegueries també tindria via lliure segons la decisió dels catalans: des d’una simple descentralització de serveis, fins a organismes amb poder cantonal i representació política capaç de legislar en determinades competències urbanístiques, mediambientals, econòmiques, d’infraestructures, entre d’altres. La varietat de situacions i la forta identitat de cada territori a Catalunya faria recomanable la segona opció. Una capital d’Estat forta també hauria de saber cedir amb generositat el poder als territoris.
La Catalunya-ciutat
Però un procés d’aquest tipus també s’hauria d’aprofitar, crec, per trencar d’una vegada amb la divisió entre la capital i el país. La guia ja la tenim: la Catalunya-ciutat dels noucentistes. Catalunya no és Castella ni França, el país no es divideix entre una gran capital envoltat d’un gran territori poc poblat i amb funcions subsidiàries. Catalunya té una ciutat metropolitana gran (però no de les dimensions monstruoses d’altres ciutats del món), i també una poderosa xarxa de ciutats mitjanes i població disseminada a tot el territori. És un error considerar aquest país de manera desconnectada o contraposada a Barcelona. I al contrari. Els fluxes són el d’un xarxa de ciutats dinàmica tot i que les infraestructures que les lliguen encara són pobres. Un nou Estat hauria d’aprofitar i potenciar aquest país en xarxa.
Barcelona world, també en sentit contrari
Per anar a segons quin barri de Nova York un ciutadà pot passar-s’hi dues hores. En aquest mateix temps, és possible plantar-se en gairebé qualsevol racó de Catalunya. Per això als turistes ara els han batejat una futura àrea d’oci del Camp de Tarragona com a Barcelona World: ells no ho trobaran estrany, ja que en una hora aniran del centre de Barcelona a aquell indret, i viceversa. Assumit això, també cal veure-ho llavors en sentit contrari. Si el Camp de Tarragona està tan lligat a Barcelona, també pot acollir, per tant, algunes de les Estructures d’Estat que caldrà construir. També les terres de Ponent, o les comarques de Girona, fins i tot el Pirineu i les terres de l’Ebre, formen part d’aquesta gran xarxa urbana de 7,5 milions de ciutadans, els mateixos que l’àrea metropolitana de Londres i la de París, i per tant les infraestructures i equipaments per fer funcionar la capital del país també han de funcionar en aquests punts de la xarxa. No cal centralitzar tots els serveis universitaris, empresarials, administratius, ministeris d’un futur Estat en la seva capital, i després duplicar-los en petit al territori, si resulta que la capital, de fet, s’estén en una gran xarxa de ciutats fins al darrer racó del país.
Al segle XIX Barcelona es va estendre fora de les muralles per engolir els pobles del pla de Barcelona. Al segle XX, s’ha estès a l’àrea metropolitana i, darrerament, la regió metropolitana. Al segle XXI, cal un nou Pla Cerdà (no pas urbanístic, sinó conceptual) que connecti en xarxa tot els fluxes econòmics del país, incloent-hi el motor econòmic de la seva capital.
Ministeri a Lleida? Sí, però no necessàriament d’agricultura
Això no vol dir que els territoris hagin de canviar la seva identitat. Al contrari. Pertànyer en una xarxa del país molt més integrada no fa desaparèixer sinó que complementa el caràcter de cada territori. Les terres de Ponent no deixaran de ser el que són, però amb una major integració urbana es beneficiarien més dels fluxes econòmics i de serveis enlloc de contemplar-los ara des de la barrera i amb un cert sentiment de greuge. El que Ponent, per exemple, hauria d’aprofitar és complementar la seva economia amb nous sectors. El ministeri d’Agricultura de l’Estat català hauria de ser a Lleida? Potser sí. Però aquesta major integració hauria de fer que nous sectors i noves oportunitats, si hi ha impuls local per fer-ho, també poguessin fer parada a Ponent.
Pols, terra, camps erms castigats pel sol i una serra de pedra vermellosa retallada a l’horitzó. En aquest paisatge solitari el foraster, si no perd el rumb, es troba amb el poblat de Cardiel, al terme de Fraga (Baix Cinca). Les runes del poble eren aixopluc de pastors fins que Ignasi Farrés (Ignacio F. Iquino en els crèdits) i els germans Balcázar les van descobrir i hi van plantar els decorats de fusta per a les escenes exteriors de pel·lícules de l’oest que feien als seus estudis d’Esplugues.