Categoria: General

Números

calculadora_2Es tracta només de les eleccions regionals d’una de les disset autonomies d’un estat de categoria mitjana anomenat Espanya, però el senyor Obama s’ha vist obligat a intervenir amb una breu frase al despatx oval. Han estat dotze paraules amb les quals la premsa espanyola ha omplert desenes i desenes de pàgines, articles i columnes, obrant un miracle multiplicador tan espectacular que només és comparable al miracle de dividir i restar l’aposta ferma i constant d’entre un milió i mig i dos milions de catalans que surten al carrer o voten en consultes il·legals sobre la independència en la dèria unilateral d’una petita camarilla de polítics entestats en un procés que no importa a ningú.
De les facultats de periodisme en surten cada any alumnes preparats per a l’ofici de l’escriptura i la paraula quan, pel que es veu, a la premsa d’estat el que necessiten són prestidigitadors de la matemàtica, capaços de fer màgia amb els números i sotmetre a un recàlcul constant les aspiracions de la societat catalana. Els diaris espanyols que presumeixen de llibres d’estil rigorosos i sensats recomanen, per a les informacions, sempre objectives és clar, una redacció precisa que defugi les metàfores i les ambigüitats del llenguatge. Però, en canvi, sotmeten l’aritmètica de la política catalana a una sèrie d’hipèrboles i anàfores i polisíndetons amb els quals els seus lectors acaben amb la idea que, a Catalunya, dos més dos mai no sumen quatre, sinó que tot és culpa d’Artur Mas.
L’endemà del 27-S els números de Catalunya aniran a examen, però que ningú no es pensi que això serà el final de curs. Si guanyen les candidatures inequívocament independentistes en escons però no en vots, l’Estat no enviarà guàrdies civils sinó un batalló de calculadores per demostrar al món que en realitat la independència ha perdut i que això no era l’elecció dels 135 diputats del parlament regional d’una de les disset autonomies d’un estat de categoria mitjana anomenat Espanya, sinó el referèndum que no ens deixen fer perquè saben que, en un de real, ara no els surten els números.

(Publicat a El Punt Avui el 18 de setembre de 2015)

Mida

Cómo-agrandar-el-pene-naturalmenteHem pogut llegir en aquest diari que vint lleidatans a l’any se sotmeten a operacions per allargar o engrossir el penis. És la mitjana que registra la Clínica Sanza, l’única que es dedica a aquestes coses a les comarques de Ponent. La cirurgia estètica íntima té cada cop més demanda, diu el reportatge signat per la periodista Anna Sàez. El perfil de pacient és el d’un home molt jove que no se sent còmode quan li toca mostrar el membre a la platja o als vestidors d’un gimnàs, o el d’un home de mitjana edat que ha arrossegat al llarg dels anys un cert complex i ara té mitjans per resoldre’l.
El reportatge té una mida i una consistència força adequades: inclou les opinions no només del cirurgià que s’hi dedica sinó d’una psicòloga i sexòloga que adverteix que aquest tipus d’operacions no solucionen les disfuncions sexuals, obeeixen sovint a inseguretats i esperits competitius que tindrien un millor tractament sense haver de passar per la sala d’operacions, ni converteixen el propietari d’un penis tunejat en un amant d’escàndol: és el cervell, diu la sexòloga, el principal òrgan que tenim per donar i rebre plaer sexual. La conclusió de tot plegat és que
la cirurgia pot donar una satisfacció puntual a l’autoimatge de l’afectat, però per al cervell, malauradament, no existeixen de moment cirurgies que l’allarguin i l’engreixen, i hem d’anar tirant amb el que ens ha tocat. Així és la vida.
També hem pogut llegir aquests dies en aquest diari el debat obert per la carta que ha escrit l’expresident espanyol Felipe González als catalans per desaconsellar-nos la nostra independència. Entre d’altres arguments, González al·ludeix a la pèrdua de la gran dimensió que ens aporta pertànyer a l’Estat espanyol, amb la seva connexió iberoamericana, i compara una Catalunya independent amb la suposada petitesa disfuncional d’Albània. No crec, però, que als catalans ens mogui aquest esperit competitiu. De res no serveix un Estat ben gran si després ignora qualsevol mena de seducció i jocs preliminars i és incapaç d’il·lusionar i donar satisfacció als pobles que administra. El problema d’un Estat no és la mida, sinó com es fa servir.

(Publicat a El Punt Avui el 4 de setembre de 2015)

Regal

ElBeso20120414055823Qualsevol col·lectiu humà, sigui de la naturalesa que sigui, es divideix en dos bàndols: els emprenyats i els feliços. Per molt cohesionat que sigui un partit polític, un centre de treball, una família, una congregació religiosa, la tribuna d’un camp de futbol o una federació nacionalista socialcristiana, sempre trobarem aquesta eterna batalla soterrada entre els que creuen que la vida està en deute permanent amb ells i mai no negociaran cap condonació, i els que encaixen cada esdeveniment positiu com un regal i cada problema com un repte. Ho fan en les mateixes circumstàncies i sotmesos als mateixos estímuls que els emprenyats.
L’independentisme sempre s’ha mogut també amb aquests dos grups al seu interior. Dominat durant moltes èpoques per assemblees d’emprenyats que acaben escindint-se i creant-se grupets més petits que s’acaben autoconsumint en la pròpia bilis, el seu creixement els darrers anys va aportar tones d’il·lusió que s’ha escampat fora dels seus cercles i ha incorporat gent que mai no s’hi havia atansat. Els emprenyats, però, sempre són tan insistents en la seva pròpia naturalesa que fins i tot això els molestava.
Fa uns pocs anys, però, que l’emprenyament ha canviat de bàndol. Algú hauria d’estudiar un dia l’evolució dels tuits i cartes de Duran i Lleida dels darrers anys, per mesurar com es pot passar en poc temps des de la condescendència il·lustrada fins a la irritació més absoluta. D’un dinar d’intel·lectuals emprenyats va néixer Ciutadans, que va arribar al paroxisme de l’emprenyament en la legislatura en què els seus tres únics diputats es van emprenyar entre ells. Ara la desfeta dels rivals directes i la telegènia del seu líder l’ha convertit en el referent no només dels enfadats amb el català i el catalanisme sinó que l’ha obert a la incorporació de molta més població, no sempre emprenyada sinó il·lusionada per promeses de canvis i neteges ben articulades en tertúlies i al·locucions televisives de minut i mig.
Com el futbol, la política també és un estat d’ànim. Si l’independentisme vol guanyar les plebiscitàries faria bé d’apartar el pessimisme crònic i les irritacions amb els nous moviments de protesta que naveguen entre dues aigües. El que sedueix en política és l’alegria i el somriure lluminós i combatiu. Els millors amants són els que saben que cada petó és un regal.

(Publicat a El Punt Avui el 25 de juny de 2015)

Pecat de vot

mossensEs pot pecar de paraula, obra, pensament i omissió. I ara també es pot pecar de vot, que és el que han fet els irlandesos en el referèndum sobre el matrimoni homosexual. “No només ha estat una derrota dels principis cristians, sinó una derrota de la humanitat”, va dir Pietro Parolin, secretari d’estat del Vaticà i màxim funcionari abans que el Papa, quan va conèixer el resultat favorable al reconeixement legal de les parelles del mateix sexe.

En canvi, es pot votar un partit ple de corruptes sense cometre pecat, ni mortal ni venial. També es pot votar partits que prometin tancar més les fronteres als pobres d’altres continents sense perdre el somriure celestial del Vaticà, o donar suport a partits que fan tot el que és possible, amenaces incloses, per negar als pobles el dret a decidir lliurement el seu futur, sense que la Santa Església ho consideri cap derrota dels principis cristians.

Però compte amb els assumptes de l’entrecuix. Aquí sí que ens hi juguem el cel, o l’infern. Segons la lògica de monsenyor Parolin, si els irlandesos haguessin votat a favor de mantenir prohibits els matrimonis gais al seu país, la humanitat hauria fet un pas endavant. Cap a on, no ho sabem ben bé. Però endavant. A mi que no m’hi busquin en el presumpte cel de monsenyor Parolin, que m’hi baixo abans d’arribar. El més semblant a l’infern és un món en què els individus han de reprimir allò que senten i allò que són, sexualitat inclosa. El pecat més corrosiu i destructor que pot cometre una persona és negar-se a si mateixa. I a això ens convida monsenyor Parolin, que viu com una derrota el fet que els homosexuals aspirin a la igualtat de drets, a formar una família i a gaudir de la vida amb llibertat, amor i respecte a la seva identitat. La complexitat humana no s’acaba en l’amor heterosexual amb finalitats reproductives. Les variables, identitats i  desitjos són tants com individus, no tenen sempre fronteres definides i fins i tot poden evolucionar al llarg de la vida. Monògams, promiscus, heteros, bisexuals, transexuals, poliamorosos, pansexuals, asexuals… fins i tot n’hi ha que pretenen viure en celibat permanent, amb les pulsions naturals expressament reprimides sota túniques de puresa impostada. A fe de Déu que ells també, els del celibat, tenen dret a viure sense censures ni xantatges morals la seva opció de vida. En fi.

(Publicat a El Punt Avui el 29 de maig de 2015)

Estrella errant

planeta-erranteLi van posar el nom de CFBDSIR2149. No és un nom bonic, però és el seu. El van descobrir els científics des d’un observatori de Hawaii el novembre de 2012. Es tracta d’una estrella errant: un cos celeste de la mida d’un planeta que no gira al voltant de cap estrella ni de cap altre objecte, sinó que vaga per l’espai en solitari, sense seguir cap òrbita, en orfandat absoluta dins del buit del cosmos. Ningú sap d’on ve CFBDSIR2149, ni tampoc cap a on va, però en el seu viatge sense destí va passar molt a tocar del nostre sistema solar i els científics el van poder estudiar a fons. Durant uns dies va ocupar pàgines de diari, va sortir als informatius i se li van dedicar ressenyes en les revistes científiques. Les fotografies de CFBDSIR2149 mostraven un planeta d’un color blau gèlid: una bellesa plena de records i silencis galàctics que viatja impassible per la fredor de l’espai.
Aquell mes de novembre, a Catalunya, Artur Mas havia convocat eleccions amb el dret a decidir com a pregunta clau i s’iniciava allò que vam anomenar procés. No és un nom bonic, però és el seu. Un cop en marxa, el procés s’ha negat a orbitar al voltant d’un o altre líder polític, segueix un rumb que els científics no aconsegueixen predir amb exactitud i que sovint exaspera els seus partidaris, però avança amb l’obstinació dels objectes dotats d’una massa crítica sòlida. Diumenge vinent, després de votar, tot seran de nou anàlisis i discursos partidistes sobre quina és l’òrbita del procés, si gira o torna, si aquesta estratègia o millor l’altra. L’únic segur, però, és que el motor que l’impulsa són voluntats ciutadanes que no s’ajusten a la llei de la gravetat de la política tradicional, en un viatge impassible que els observatoris dels partits només poden observar amb telescopi.
Per a una estrella errant, el pas de CFBDSIR2149 prop de la Terra va ser fugaç. A penes el frec d’un instant, un petó en la immensitat del temps. Els periodistes van deixar de parlar-ne, els científics van publicar les darreres dades i la vida va continuar el seu curs. Han passat dos anys i mig i ningú recorda CFBDSIR2149 ni se sap on para. Deu seguir el seu viatge sense temps, sol en el buit, potser amb la marca del frec fugaç amb la Terra acompanyant-lo per sempre com una petita cicatriu de bellesa còsmica.

(Publicat a El Punt Avui el 15 de maig de 2015)

Fantasmes

portishead-dummy-editQue vivim en realitats paral·leles fa temps que ens ho diuen. Ens van alertar que hi ha una Catalunya real que no és catalanista ni balla sardanes ni parla català ni, per descomptat, combrega amb independències ni altres barretinades. Ho sabem des de l’any 1980, quan la victòria imprevista d’un personatge irreal, Jordi Pujol, va trastocar les lleis més elementals de la física i la política i els catalans vam passar a viure en una novel·la de realisme màgic. Molts anys després, davant de l’escamot de diputats d’una comissió parlamentària, el president Jordi Pujol i Soley havia de recordar aquella tarda llunyana en què els diners del seu pare van traspassar la frontera d’Andorra. Però llavors no ho sabíem, i als que potser sí que ho sabien ja els anava bé passar-ho per alt durant molts anys, que a Macondo les lleis més elementals de la fiscalitat són també una mica de ficció i el que importa de debò és que la realitat intocable és una i no cinquanta-una.
Quan el 2003 Pujol va marxar i van arribar les esquerres també es va dir que la Catalunya real per fi prenia les regnes del país, però de seguida es van adonar amb mal humor que no, que Maragall també era més donat al lirisme nacional i estatutari i es mantenia aliè a la veritat prosaica de l’home del carrer:  A Catalunya, ens deien, l’obrer de la Seat no té qui li escrigui. Montilla ho va provar però allò va ser, de nou, la crònica d’un desengany anunciat: què feia el 2010 el president de la Catalunya real presidint una manifestació irreal en defensa d’un estatut fictici?
I ara som al 2015, l’any en què una majoria política i social inexistent ha convocat unes eleccions imaginàries per decidir sobre una cosa que no és possible, ni tan sols a Macondo. Seran o, millor dit, no seran, el 27 de setembre. Abans, però, se celebren unes eleccions municipals en què cal demostrar la força de la Catalunya real. Per fer-ho, quina cosa millor que inundar els pobles de mig país amb candidatures espectrals formades per noms que al poble ningú no coneix, éssers que ningú no ha vist, ombres d’altres dimensions polítiques que vénen a anunciar que ells i només ells són la Catalunya real i la resta fantasmes en la nit.

(Publicat a El Punt Avui l’1 de maig de 2015)

Pizza

llamada-viral-maltrato--644x362Com a Catalunya per Cap d’Any, la retransmissió televisiva de la final de la Superbowl americana és el moment de màxim dispendi i creativitat publicitària de les grans marques. Va ser el darrer cap de setmana de gener i un dels anuncis més comentats ha estat el d’una ONG contra la violència domèstica i els abusos sexuals. L’anunci mostra un pis on es pot deduir que hi viu una parella. Les imatges alternen detalls de vida quotidiana amb d’altres d’inquietants: plats bruts a la pica i uns llibres sobre la catifa de la sala d’estar; un llit conjugal desendreçat i la marca d’un cop a la paret; la llum d’un televisor i el retrat d’ella a terra amb el vidre trencat.

Mentre veiem això, sentim una trucada al telèfon d’emergències en què una dona, després de donar la seva adreça, demana una pizza. L’operador creu que és una broma i li recorda que està trucant al servei d’emergències. Ella respon que sí, i li demana que la pizza sigui de pepperoni. L’operador li repeteix que truca a emergències, i li pregunta de nou si en té alguna. Ella respon de seguida: sí. I li demana quant trigaran a portar-li. L’operador entén de sobte del que es tracta. Li pregunta si no pot parlar perquè hi ha algú amb ella, i ella contesta amb un sí breu i sec. No era una pizza, el que volia. Es tracta d’una trucada real que es va produir fa uns mesos. L’operador d’emergències va enviar una patrulla al pis i van trobar una dona amb signes d’haver estat apallissada i un home begut. El van detenir.

La trucada diu molt de l’enginy desesperat de la dona per fer-se entendre sense aixecar de nou la ira de l’energumen que l’acaba d’agredir, i la intuïció o bona formació de l’operador capaç d’entendre el veritable missatge de la trucada. Sovint cal explicar mentides per mostrar una veritat. Escriptors i directors de cinema ho saben molt bé: som metàfores però a vegades ens prenem massa al peu de lletra. No sempre parem atenció a les mentides on s’amaga, entre línies, la part genuïna i vulnerable de la nostra humanitat. Ara els mentiria si no els digués que m’inquieta pensar les vegades que m’han parlat de pizza i jo, simplement, hi veia una pizza.

(Publicat a El Punt Avui el 6 de febrer de 2015)

https://www.youtube.com/watch?v=rTJT3fVv1vU

Periodisme

shamsiaVaig conèixer la periodista Mònica Bernabé a Mataró, a l’edició maresmenca d’El Punt. Tots dos ens havíem d’encarregar de la informació local de la ciutat. Ella tenia una mordacitat encantadora i quan tractava amb els poders locals ho feia amb la distància crítica i la prevenció irònica que els periodistes hauríem de tenir sempre cap als poders de tota mena, petits, grans o mitjans. I tenia alhora un nervi inquiet cap al món associatiu que la va fer connectar de seguida amb els sectors més dinàmics de la societat civil mataronina. La seva passió, però, ja era l’Afganistan. Hi havia anat un any i n’havia tornat amb un reportatge espectacular sobre la situació de la dona al país en mans dels talibans. No es va quedar aquí. Va fundar una associació pels drets de les dones a l’Afganistan (Asdha), i hi va viatjar contínuament fins que s’hi va quedar a viure per mantenir una intensa activitat en suport de les dones d’aquell país.

Ara, amb el fotògraf Gervasio Sánchez ha publicat el llibre Dones Afganistan i algunes de les fotografies que il·lustren el treball s’exposen aquests dies al Palau Robert de Barcelona. Les dones retratades apareixen al costat d’un text breu, fred i contundent com un cop de puny a l’estómac, que explica la història de cadascuna: casada amb 13 anys amb l’home que va pagar diners per ella, empresonada per haver tingut relacions fora del matrimoni, violada, vexada, empobrida, mutilada físicament o bé en el seus somnis i projectes vitals. Poques vesteixen el burca. La majoria mostren al descobert rostres d’una tristesa serena i endurida. En algunes escenes, el contrast de la vitalitat dels colors i teixits de la cultura afganesa amb els tenebrosos episodis que han passat les protagonistes produeix un efecte d’irrealitat. El problema no és el burca, sinó un masclisme cultural que considera les dones mercaderies que es poden comprar, vendre, usar, colpejar i llençar i que, amb intensitats i formes diverses, no és exclusiu de cap cultura.

No totes són històries tristes. Una de les darreres imatges és la de Shamsia Hassani, una jove de nervi inquiet que es dedica a pintar grafits per les parets de Kabul. Amb l’esprai a la mà i el hijab al cap, la Shamsia mira a la càmera desafiant poders i prejudicis de tota mena. L’exposició ens ha portat la Shamsia fins a davant dels nostres ulls amb la força de les veritats fredes i contundents. La Bernabé no ha deixat mai de fer periodisme.

(Publicat a El Punt Avui el 14 de novembre del 2014)

Llibertat

barriNo es mira gaire TV3, de manera que per aquesta banda no l’han pogut adoctrinar gaire. Ni tan sols se la mira quan hi ha futbol, ja que passa força del Barça, cosa que el fa immune a la politització esportiva. La televisió de casa, quan està engegada, o bé emet dibuixos infantils perquè, des que s’ha jubilat, els fills no paren de deixar-li els néts dia sí dia també, o bé canals en espanyol amb pel·lícules de sobretaula diària i debats polítics de cap de setmana en què sempre parlen d’órdagos i sovint hi conviden l’Albert Rivera.

No va néixer en una masia a prop de Ripoll, ni en un doble àtic amb servei a Sant Gervasi, ni en un barri catalanista de la Barcelona menestral. Ho va fer en una caseta de l’horta de Múrcia, entre bancals i llimoners, sentint la remor de l’aigua de les séquies, ara fa sis dècades i mitja. A l’escola no li ensenyaven una història manipulada pel catalanisme ni l’obligaven a parlar en català, sinó tot allò que el mestre bonament podia ensenyar entre cants del Cara al sol i lliçons de formación del espíritu nacional. Alguna cosa sí que hi devia aprendre perquè finalment va poder estudiar ell mateix de mestre, va trobar xicota i quan va ser el moment de posar-se a treballar de mestre va resultar que l’enviaven a Catalunya.

Franco agonitzava i afusellava, i finalment va morir, però la dictadura cuejava. A l’escola de barri obrer on l’havien destinat, el director era un home del règim. Però els mestres joves volien fer-hi canvis. Entre aquests, el d’ensenyar en català, un idioma que ell tot just entenia. No havia militat en res, no tenia experiència en comitès ni lluites. Però com que ho veia just, amb un engany va aconseguir la firma del director franquista per convertir aquella escola en una de les primeres de Barcelona a ensenyar en català. Van venir els fills, els va criar el millor que va saber, va fer la feina com tocava. Li agradava la democràcia naixent i la llibertat que permetia, havia votat sí a la Constitució i a l’Estatut, mai no ha sabut per on cau el Fossar de les Moreres i cada estiu ha tornat sens falta a l’horta on havia nascut. Li va agradar Suárez, també el primer Felipe, d’Aznar ni el primer ni l’últim, i el van decebre Zapatero i la disbauxa de l’Estatut. I un dia es va trobar que ves, que potser sí, que calia fer un pas. Per això demà serà en una taula de Súmate en un poble del Maresme, explicant si fa no fa això, i forma part de l’exèrcit pacífic, anònim i imbatible, que, tot i els errors i dubtes de la política, ens porta de pet a la llibertat.

(Publicat a El Punt Avui el 17 d’octubre del 2014 )

Paper oficial

papersCom més coses se saben del cas d’Ebola de la infermera voluntària de Madrid, més escandalós resulta tot el que l’envolta i més descrèdit s’afegeix al dels protocols i normes de seguretat oficials. A totes les institucions dels països del nostre entorn els agrada redactar plans de contingència i legislar sobre normes de seguretat que tenen el poder sedant de fer-nos confiar que som un món segur i que els que gestionen tenen prou coneixement i responsabilitat per confiar-los el que sigui, ja sigui el tractament d’una malaltia infecciosa excepcional, com la gestió dels residus o el bon funcionament del trànsit urbà. Però només cal veure com han reaccionat els caps de la medicina madrilenya, que només veure una escletxa per treure’s responsabilitats de sobre i culpar la infermera del contagi no han dubtat a fer-ho, demostrant que són, literalment, uns irresponsables.

Quan els redacten i els fan complir són persones irresponsables, el BOE, el DOGC, els informes de l’OMS o qualsevol altra paperassa oficial es converteix en una obra de ficció que recrea un món ferm i segur mentre fora de les seves pàgines un guant contaminat, un davantal no homologat, una ambulància que no es posa en quarantena ens porten a la crua realitat. “Va ser un accident” és el recurs literari més utilitzat per uns autors que a vegades semblen més preocupats a vendre best-sellers electorals que no pas a fer una obra que resisteixi el pas del temps.

No se’n salva cap paper, per molt sagrat que sigui per a alguns: a la Constitució espanyola s’hi llegeix, entre altres girs i imatges retòriques, que tothom té dret a un habitatge digne, però els que després s’han dedicat a governar s’ho han pres com si fos una llicència literària mentre han aprovat lleis de sòl que inflen plusvàlues. També els partits redacten codis ètics que alguns dels seus membres se salten sense escrúpols. El pròxim cop que algú redacti normes i protocols de seguretat en algun paper oficial, que hi posi les garanties que es compleixi o, si no, l’enviï a un concurs literari. Amb la salut no s’hi juga.

(Publicat a El Punt Avui el 10 d’octubre del 2014)