Categoria: Territori

Urbanisme, economia, medi ambient

L’Estat colla Lleida i la culpa és de Barcelona

El desvergonyiment de l’Estat espanyol a l’hora de gestionar el seu patrimoni a Catalunya sembla no tenir límits. El ministeri de Defensa reclama ara judicialment que l’Ajuntament no li ha pagat prou per un edifici de les antigues casernes del Gardeny, on Lleida està construint un parc tecnològic on s’hi juga part del seu futur. La Paeria els va comprar el 1998.  L’alcalde Siurana va haver de pagar a Defensa 16,3 miliions d’euros sense saber llavors per a què els volia, els terrenys. Defensa, quan se’ls va quedar el 1944, no en va pagar ni un euro, ja que eren una permunta amb l’Ajuntament a canvi del turó de la Seu Vella, pel qual tampoc no n’havia pagat res quan el 1707 l’excèrcit borbònic el va ocupar i el va convertir en caserna militar. Un negoci rodó.

La compra del Gardeny va posar en perill les arques municipals, ja que per sufragar el pagament la Paeria es va haver d’endeutar fins al 110% dels seus ingressos corrents, cosa que va limitar les inversions els anys següents. El cas era aprofitar l’oportunitat abans que caiguessin en mans privades, que quan es tracta de gestionar patrimoni de l’Estat hi guanya el millor postor, i no el que millor projecte té.

Un dels edificis, la residència de suboficials, va ser recentment adquirida per via expropiatòria.  L’Estat exigia massa i la Paeria ja no estava per regalar diners. El tribunal expropiatori va fixar el preu, 287.000 euros, per damunt de la tasació que n’havia fet la Paeria. Tot i així,  Defensa no en té prou i ara reclama judicialment gairebé el doble del valor: mig milió d’euros.

Així s’actua en terra colonitzada: exprimint al màxim el rendiment del terreny, negociant a l’alça el preu de cada metre quadrat, sense col·laborar patrimonialment amb les administracions locals. La comissaria de la Policia Nacional és un altre immoble que el govern de l’Estat, després d’haver-lo abandonat, gestiona amb la fèrrea voluntat de treure-li el major rendiment possible magrat ser un equipament estratègicament situat al centre de Lleida. Des d’octubre que negocien i encara no hi ha cap resultat. El gran monument de la ciutat de Lleida, la Seu Vella, va ser ocupat i fet malbé per l’exèrcit espanyol durant més de tres-cents anys, i des que el va abandonar l’Estat no ha posat ni un cèntim a la seva rehabilitació i promoció.

Victimisme lleidatà

L’abús del Gardeny ha despertat el victimisme lleidatà. Però aquest, com ja és costum, s’orienta de manera primària contra Barcelona, hi hagi motiu o no n’hi hagi, i no contra les autèntiques causes del problema. Fruit del desconeixement, alguns assenyalen el Castell de Montjuïc com a demostració que allà l’Estat es dedica a fer regals. L’Estat colla Lleida però la culpa és de Barcelona. Poca memòria. O simple ignorància. Montjuïc ja era de l’Ajuntament de Barcelona. No hi va haver cap transacció patrimonial perquè no canviar de mans. Això sí: l’Estat va abandonar el castell que usurpava deixant clar qui mana, amb unes condicions humiliants: fer-hi onejar la bandera espanyola peti qui peti, deixant-hi allà unes antenes militars i els soldats que les custodien, i participant en el patronat que ha de gestionar el castell. Hi ha “regals” que val més tornar-los. És com si l’Estat, en el moment de cedir la Seu Vella, hagués deixat un soldadet i una bandereta a vigilar-lo.

De fet, l’equivalent barceloní de les casernes del Gardeny són les casernes de Sant Andreu. En dimensió, en història, i en situació estratègica. I Defensa ha fet pagar un preu altíssim a la ciutat de Barcelona per aquests terrenys, deixant-los abandonats durant anys (es va convertir en un ciutat d’immigrants i marginats sense sostre davant la desídia del ministeri), i venent finalment a la ciutat uns terrenys d’equipament a preu de residencial, com un especulador més de la ciutat dels prodigis immobiliaris de l’era postFòrum. La densitat d’habitatge privat que l’Ajuntament barceloní ha hagut de programar en aquests solars “públics” per tal de pagar la factura a Defensa és una indecència política i urbanística.

Qüestió d’Estat

L’Estat no regala res en la gestió del seu patrimoni. Ni a Lleida, ni a Barcelona. Ni Defensa, ni Interior, ni Renfe/Adif, que negocien cada pam de terreny i cada euro de plusvàlua amb una eficiència que ja podrien tenir en altres àmbits de gestió. Una altra cosa és Madrid i l’Operació Campamento, el gran projecte d’habitatge públic aixecat en les antigues casernes militars a l’oest de la capital espanyola: un projecte de 10.000 habitatges per al qual el llavors ministre José Bono no va tenir cap problema d’oferir en safata a la comunitat i l’Ajuntament de Madrid. Qüestió d’Estat.

“El primer que feien era cremar-nos els llibres”

Entrevista a Josep Maria Figueres

Historiador i escriptor prolífic, és un dels grans especialistes en la història del periodisme català. Acaba de publicar les Cròniques de Guerra de Lluís Capdevila, periodista oblidat i protagonista recent en el cicle sobre periodisme dels anys 30 a l’IEC.

Què faria un periodista dels anys 30 en la Catalunya actual?

Tindria vocació per la professió, seria lliure i radical en els continguts i crearia els seus propis mitjans davant les dificultats d’accedir a la premsa i el constrenyiment empresarial del sector.

Es pot repetir una generació com aquella?

Als anys trenta no hi havia cap escola ni facultat de periodisme, però hi escrivia gent com la Irene Polo, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Planes, Eugeni Xammar, Tísner… Tenien en comú que la majoria havien estudiat dret, tenien una gran base humanística i eren molt llegits. Participaven en tertúlies, que llavors eren un punt d’intercanvi d’informació i tenien molta llibertat sobre el que escrivien.

Els periodistes catalans van inventar?

Hi van haver personalitats amb molt de geni i amb molt d’entusiasme i van innovar en gèneres i maneres de fer. Irene Polo sortia al carrer i explicava el que veia, d’això els americans en van dir new journalism els anys setanta, però aquí ja es feia en els trenta. Va ser una generació amb una gran vitalitat, per a ells escriure no era un treball rutinari sinó una passió. Quan amb el franquisme no van poder escriure diaris, escrivien cartes, novel·les, dietaris, el que podien. També els mitjans catalans eren d’una gran qualitat. Què diríem avui de La Humanitat si hagués continuat? Seria un Le Monde. I La Veu de Catalunya, un ABC. Serien de referència europea.

El franquisme va amputar moltes coses.

El franquisme va intentar destruir la memòria del periodisme republicà català per l’enorme qualitat que tenia. Gràcies a l’esforç d’uns quants professionals i historiadors, com Josep Maria Casasús, podem conèixer una part brillant de la nostra història i que mostraven la cultura catalana com una de les més avançades d’Europa en el seu moment. Però després de la guerra van fer una feina de destrucció de tot allò que ens distingia com una cultura de qualitat. En molts municipis el primer que feien era cremar els llibres. Anaven a les biblioteques públiques i feien pires de les revistes catalanes, els diaris, els llibres. També les biblioteques personals d’escriptors, polítics i gent de cultura en general. Va ser una destrucció sistemàtica. Fixi’s en els papers de Salamanca: van marxar en trens, i els tornen en una furgoneta. I la resta? En van fer pasta de paper, només van conservar el que els resultava útil per a la policia.

Encara falten més actes de recuperar la memòria?

Amb aquest cicle hem volgut mantenir el record d’unes personalitats que van fer un periodisme molt ric, amb una enorme vitalitat, i això traspua actualment quan els llegim avui. Van destacar per l’esperit crític, la modernitat i el compromís valent amb el país. 

Foto: JUANMA RAMOS / EL PUNT AVUI

(Publicat a El Punt Avui el 25 de desembre del 2011)

L’escopeta de Companys

L’home que sosté l’escopeta i fa veure que apunta és Lluís Companys i Jover. La data en què es va fer la fotografia no se sap amb exactitud: a finals dels vint o principis dels trenta. Tampoc no s’han identificat encara els homes que l’acompanyen recolzats a les escopetes, fumant, amb una barreja molt republicana de barrets de petit propietari i gorres d’ateneu obrer. Què hi feia, el futur president, aparentment relaxat, amb un petit somriure als llavis, entre homes que semblaven sortits uns del setge de Stalingrad i d’altres de la sastreria Can Vilardell de Via Laietana? S’hi va acordar res, en aquella cacera?

El lloc sí que està identificat: són a l’estany d’Ivars, comarca del Pla d’Urgell, davant de la masia de Cal Sinet, que llavors funcionava com a casa de postes i vivia del rudimentari turisme que atreia l’estany, un oasi blau enmig de l’extensa plana dels camps de Ponent. A l’embassament els pescadors pescaven anguiles, els caçadors caçaven ànecs, els homes i la canalla s’hi banyaven a l’estiu i algunes dones també ho feien, però d’amagat i posant en risc el seu prestigi. La fotografia forma part d’una llarga recerca que ha fet durant tres anys el Consorci de l’Estany d’Ivars d’Urgell i Vila-sana sota la direcció de l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, i que s’ha presentat aquest mes. S’han recuperat fotografies, documents, i el testimoni viu de persones grans que van conèixer l’estany abans que fos dessecat per les autoritats franquistes el 1951 per aprofitar les terres com a agràries. Des d’aquell any, l’estany va caure en l’oblit, com tantes altres coses. També es va eliminar el fantàstic nom del poble d’Utxafava, vila situada a la riba de l’estany i que des de llavors té l’asèptic nom de Vila-sana. Alguns vilatans diuen que la idea de canviar el nom del poble va venir del mossèn, a qui tot això de la fava li semblava poc elegant i ple de dobles intencions.

Sigui com sigui, l’estany es va poder reomplir el 2005 amb aigua del canal d’Urgell, va adoptar el nom d’estany d’Ivars i Vila-sana, i ara torna a ser un oasi blau i un punt d’atracció d’aus migratòries i de turistes de tota mena i condició, alguns vestits de diumenge i d’altres d’esport. El que no s’ha pogut recuperar encara és el misteri de la cacera de Companys. El país ha canviat una mica: entre d’altres coses, els turistes ja no apunten a les aus amb escopetes sinó amb càmeres de fotos. Però almenys l’estany, vuitanta anys després, continua allà on era.

(Publicat a El Punt Avui el 9 de desembre de 2011)

Boira

La imatge que veieu és de l’aeroport d’Alguaire. Ja la tenim aquí. L’aparició de la boira permanent obre la porta de l’hivern. Durant els pròxims tres mesos les terres de Lleida viuran sovint sota aquesta capa d’indefinició i silenci.

M’agrada la imatge de l’aerport entre la boira. Aquest fenomen meterològic crea a Lleida una realitat desdibuixada i incerta com el futur del seu aeroport, convertit ara en metàfora d’uns anys en què tot era possible i el món sencer era a l’abast. Ara, el govern paga a companyies de tercera perquè mantinguin vols a Girona i Reus i a l’aeroport de Lleida han de lluitar avió per avió i han d’arrencar amb les urpes i les dents els contractes amb operadors turístics perquè portin esquiadors britànics i russos a Andorra a través d’Alguaire i no de Tolosa de Llenguadoc com fan fins ara. No crec en les demagògies selectives i per això no m’uniré al linxament d’aquest aeroport que fan aquells que veuen passar cada dia per davant del seu nas les bicicletes del Bícing, deficitàries en 15 milions d’euros cada any, però d’aquesta despesa “estratègica”, ai, no en diuen ni ase ni bèstia: les bicicletes les porten els Reis.

Quan van mal dades tothom és molt comprensiu amb els diners gastats en ell mateix però no amb els gastats en el veí. El Bícing va ser una bona aposta per avançar en una mobilitat més sostenible a Barcelona, el faraònic carril bus de l’autopista de Sabadell a Barcelona havia de solucionar un coll d’ampolla crònic de les entrades i sortides a Barcelona, i l’aeroport de Lleida té camí de futur per córrer com a aeroport de mercaderies, porta al Pirineu i node d’una xarxa d’aeroports regionals que poden operar coordinadament en suport d’El Prat, si és que mai el país aconsegueix dirigir la política aeroportuària amb un criteri propi i no com a simple suport a Barajas.

Ara que la boira espesa de la crisi s’estén sobre l’economia del país, i amenaça de quedar-s’hi durant un llarg període de temps, un bon consell seria no tirar-se els draps territorials pel cap. Al cap i a la fi, quan tot això s’acabi haurem de continuar aguantant-nos els uns als altres. Ara toca moure’s més per avançar menys, vigilar com mai fins a l’últim cèntim, i sobretot, com a país, no quedar-s’hi quiets perquè, i això ho saben molt bé els que viuen entre la boira, si no et mous t’hi pots quedar congelat fins al moll dels ossos.

Test d’estrès a Alguaire

Ahir es va omplir l’aeroport d’Alguaire de manera artificial per comprovar si les instal·lacions i els seus treballadors seran capaços d’assumir l’arribada i l’enlairament de tres avions al mateix temps durant aquest hivern. Per dir-ho seguint la moda, van fer un test d’estrès. El resultat va ser positiu en el sentit que cap dels suposats passatgers va perdre cap maleta ni els esquís, i els avions van sortir a l’hora que tocava sense haver d’esperar cap passatger fent cua a la finestreta de facturació o a la duana.

Tampoc no hauria estat cap drama: els avions eren imaginaris, les maletes estaven buides i els esquís no eren seus: els havien repartit entre els figurants perquè se suposa que això és el que portaran els turistes britànics que aquest hivern faran servir Alguaire per anar a les estacions d’Andorra.

Els suposats turistes no tenien gaire accent britànic. Eren jubilats provinents del casal de gent gran del barri de Balàfia i de l’associació de voluntaris de Lleida, a més d’una bona colla d’adolescents d’instituts de la ciutat. En acabat, van poder fer un entrepà a la cafeteria de l’aeroport i van tornar cap a Lleida. La Carme, una de les figurants, va gaudir de l’experiència però també expressava un sentiment agredolç: “Aquest aeroport m’havia fet molta il·lusió quan el van fer, però quan he hagut de viatjar darrerament he hagut d’anar a Barcelona”, va dir després de la prova.

El 19 de desembre està previst que arribi el primer vol de la Gran Bretanya amb turistes d’esquí portats per l’operador anglès Thomas Cook. La companyia farà sis vols setmanals entre ciutats angleses i Alguaire a l’hivern, que s’uniran als dos enllaços amb Palma existents ara. Els faran, és clar, si l’Estat espanyol atorga a temps el permís per volar fora de l’espai Schengen. Un permís que el ministre Blanco va prometre fa prop de dos anys quan es va inaugurar l’aeroport i que encara no s’ha fet efectiu, mentre que aeroports d’Aena com ara els de Lleó, Salamanca i Albacete, el tenen des del juny passat.

El retard ja ha fet que Lleida perdi de moment els vols de dos operadors russos que volien començar aquest hivern. Faran servir l’aeroport del Prat.

Ahir, el conseller Recoder va dir que, si per culpa de l’Estat, el 19 de desembre no poden aterrar els vols britànics això seria “escandalós” i motiu de penalitzacions. Falten tres setmanes i el permís no hi és. Començar una campanya amb aquest ai al cor posa a prova els nervis del conseller més circumspecte. Això són tests d’estrès i no els de la banca.

(Publicat a El Punt Avui el 25 de novembre del 2011)

El disseny i el pecat

No em vull ni imaginar quins pecats tan greus van cometre els avantpassats dels lleidatans perquè els seus successors hagin estat castigats amb un urbanisme tan cruel com el que pateix la ciutat. Jo no conec cap altra ciutat amb un centre històric tan meravellós i al mateix temps tan poc lluït, ni cap altra ciutat amb unes avingudes d’eixample tan amples i rectes però que al mateix temps són incapaces de fer entrar i sortir de la ciutat amb comoditat. Si en el passat Jehovà va enviar una pluja de foc i sofre per destruir Sodoma i Gomorra, a Lleida li va enviar al segle XX un desarrollisme incompetent i depredador que va ser incapaç d’articular uns enllaços de la ciutat dignes i funcionals i que va abandonar el centre històric a la seva sort mentre la ciutat s’expandia més enllà del riu Segre. Amb aquesta herència, és normal que actuacions absolutament normals passin a ser celebrades per les patums locals com un gran progrés per a la ciutat. “Així qualsevol”, devien pensar els regidors de l’oposició cada cop que l’alcalde, Àngel Ros, tallava una cinta inaugural en aquells temps remots en què encara existia l’obra pública.

Precisament la setmana vinent es complirà un any de la inauguració de la plaça Ricard Viñes. És una obra aparentment menor però que ha resolt de forma òptima l’enllaç entre dues avingudes vitals per al centre de la ciutat, l’avinguda Balmes i Prat de la Riba, i l’accés de vianants per a la zona interior de l’eixample, on es troba l’edifici central de la universitat i diverses empreses, oficines i comerços. La pompositat inicial del disseny, encarregat a l’arquitecta barcelonina Benedetta Tagliabue, s’ha desdibuixat al cap d’un any quan els materials ja no brillen tant i l’herba deixa de ser mimada cada dia. Ara, amb les seves espirals i el seu gegantí cilindre d’accés al pàrquing subterrani, s’ha convertit en una plaça un punt desaprofitada en els espais centrals. Però, això sí, còmoda com a lloc de pas de vianants on abans només hi havia cotxes.

La plaça Ricard Viñes és l’últim testimoni a Lleida del que ha significat la feliç dècada dels 2000 a les nostres ciutats, quan encara circulaven sense fre els euros i els totxos: modernització necessària, però amb un pecaminós puntet extra de frivolitat i vanitat política. Que en gaudim per molt de temps, d’aquesta i d’altres obres, perquè haurem d’esperar uns quants anys per tornar a pecar amb la mateixa intensitat.

(Publicat a El Punt Avui el 28 d’octubre del 2011)

Lleida mediterrània

Ahir a la tarda la Cambra de Comerç, la delegació del govern a Lleida, la Diputació i la Paeria van signar un acord de suport al corredor mediterrani. Lleida no vol veure passar els trens des de la barrera sinó que vol ser una part activa del debat ferroviari. Ja és ben cert que aquest és un debat precipitat ara que es tracta de pressionar a la Comissió Europea a pocs dies que presentin un llistat amb els corredors que sera finançats per Europa, un llistat que ves a saber si fa temps que està fet o simplement s’enllesteix en un parell de reunions entre ministres poc abans de la presentar-lo. Però no deixa de ser rellevant que Lleida, tan a prop de Barcelona com de Saragossa, se situi amb claredat amb l’estratègia global del país, que passa per aconseguir que el transport de mercaderies europeu passi per casa nostra.

Que Lleida prengui aquesta posició no és una cosa tan previsible d’entrada, almenys per a alguns. Amb els Jocs Olímpics d’Hivern, la candidatura de Saragossa va intentar filtrejar amb Lleida com a possible col·laboradora un cop van tenir notícia que Barcelona s’afegiria a la cursa. Dividir per guanyar. L’alcalde saragossà, Juan Antonio Belloch, va dir llavors que Lleida hauria d’estar molt dolguda amb Barcelona perquè la capital catalana li volia prendre la seva influència al Pirineu. El dit a la nafra.

Ja al segle XIX, amb les discussions provincials, des d’Espanya s’intentava crear una fantasmal regió de la vall d’Ebre per separar Lleida de la resta de Catalunya. Amb el franquisme, aquest esperit va ser convenient recuperat i reciclat  en un suposat “leridanismo”, rebut i adoptat amb entusiasme per l’establishment local franquista, fins que els sectors intel·lectualment més actius i conscients de la societat lleidatana van aturar l’embestida posant els punts sobre les ís. I va sorgir el mot Ponent per referir-se a les terres de Lleida: el ponent de la nació. De la nació catalana.

Ara el debat és més sibil·lí i va de trens i no de mots. Però és igualment profund sobre la cohesió territorial catalana. El país hauria de ser conscient que la lleialtat de Lleida a Catalunya també ha de tenir un retorn en solidaritat territorial i desenvolupament equilibrat. Però Lleida, un cop més, ha estat a on havia d’estar. Encara que sigui parlant de trens de mercaderies. Després Brussel·les ja decidirà si fa cas del lobby geoestratègic París-Madrid, partidari de l’eix que uneix les seves capitals, o s’imposaran les tesis germàniques, d’un gran corredor des del nord d’Europa fins a Algesires per les zones més industrials, també de la mediterrània. Dos eixos geoestratègics, Madrid-París per un costat i Londres-Berlín per l’altra, que ni que sigui a nivell recreatiu a Catalunya faríem bé de mirar amb atenció, no sigui que mai haguem d’estudiar quins futurs companys de viatge podem preveure si aquest país decideix agafar mai el seu propi tren.

Lo Mascle Cabró

Avui comença a Cervera una nova edició de l’Aquelarre. Per a la gent de Ponent aquesta festa i la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega són l’anunci de l’agonia de l’estiu, amb la mateixa exactitud que la sega dels primers cereals n’assenyala en començament. L’Aquelarre té aquest poder de santoral canalla, d’última oportunitat per a estudiants i oficinistes amb esperit de bruixa o de dimoni. L’Aquelarre els permet confondre’s dins les aglomeracions nocturnes asfixiants i perdre’s dins els fantàstics carrerons medievals de Cervera, on de nit corren l’adrenalina i la passió i que al matí puden a cervesa i pixums, com si allà s’hi hagués lliurat una terrible batalla en la qual tots els bàndols haguessin resultat derrotats.

La festa gira entorn de Lo Mascle Cabró, a l’adoració del qual es dediquen les bruixes i els diables durant tot el cap de setmana, i que té el seu clímax en un espectacle ben entrada la matinada de diumenge anomenat L’Escorreguda del Gran Cabró, de nom prou entenedor per estalviar-nos-en una descripció acurada. Amb aquest protagonista a la festa, alguns lleidatans deuen agrair a la providència que per uns dies la visita del papa a les Espanyes no hagi coincidit amb l’Aquelarre, que ja està prou girat el tema del Vaticà, la Conferència Episcopal Espanyola i l’art de la Franja.

La història de l’Aquelarre es remunta als orígens del temps, és a dir, a l’any 1978, amb l’Estat en plena transició constitucional i amb els municipis catalans inventant-se festes populars on gastar-se els diners d’uns contribuents a qui durant quaranta anys s’havien robat les festes, la tradició i l’alegria. Trenta-i-tants anys després, a Catalunya tenim encara una certa tendència als Mascles Cabrons de cartró pedra, als diables d’estar per casa atrapats entre la fatxenderia i el pactisme, a reformar Estatuts per anar més enllà però acabar tots plegats a la grenya i en el punt de sortida. D’altres, en canvi, per reformar-se la Constitució es posen d’acord amb disciplina gairebé militar i amb la mà dreta recullen benediccions papals mentre amb l’esquerra posen el dit a l’ull a les aspiracions alienes. I si la resta els falla, sempre els queda Mourinho.

(Publicat a El Punt Avui el 26 d’agost de 2011)

Barri antic

L’Ajuntament de Lleida ha decidit fer tancar de nit les petites botigues d’alimentació del centre històric, aquelles a les quals la llei permet obrir fins a altes hores de la matinada o fins i tot la nit sencera i que a Lleida acostumen a regentar marroquins i subsaharians. La mesura no és un càstig per vendre aigua a dos euros o tomàquets postcongelats i insípids a preu de delicatessen, que, segons com, podria ser un motiu prou justificat. La idea és rebaixar l’activitat nocturna en una zona que fa temps que desperta queixes veïnals per assumptes de convivència i que a l’estiu, amb la calor i l’insomni rondant amb plena llibertat per tots i cadascun dels carrerons del barri vell, es fan encara més evidents. A falta d’altres entreteniments, l’exterior d’aquestes botiguetes es converteix en punt de trobada de noctàmbuls ociosos que fan una cervesa i xerren de la vida i de les seves coses i passen la nit mentre dalt als pisos n’hi ha que intenten dormir.

Amb el barri antic de Lleida, a l’administració li passa com amb tants altres problemes quotidians difícils de mesurar: en un primer moment es nega el problema i s’acusa el denunciant de moure’s per prejudicis i sensacions alarmistes, i després, quan l’olfacte polític diu que potser sí que cal fer-hi alguna cosa, llavors s’hi actua amb una contundència inesperada. No és cosa de Lleida sinó d’arreu: en aquest país, la correcció política va canviant en silenci, igual que l’eix de la terra s’inclina d’un costat a un altre sense ni adonar-nos-en, i arriba un dia en què hem passat de cedir terrenys per fer mesquites i subvencionar càtedres de multiculturalitat a prohibir burques pràcticament inexistents i justificar amb paternalisme els discursos protoxenòfobs cada cop més desinhibits.

A mi, el centre històric de Lleida em té enamorat. Si hagués d’anar a viure a aquesta ciutat buscaria en primer lloc per alguns dels seus carrerons on el pes de la història conviu amb les incògnites de futur d’aquest país. Per això desitjo tot l’encert a l’administració, als veïns, a les associacions que hi treballen, que sàpiguen redreçar-ho sense ignorar els problemes ni anar a cegues.

(Publicat a El Punt Avui el 5 d’agost del 2011)

L’aranès al Constitucional

El govern que ens havia de portar l’Espanya plural ha denunciat davant del Tribunal Constitucional la llei que fa oficial l’occità i la seva variant aranesa a Catalunya perquè, segons es veu, al govern de l’Espanya plural li resulta inconcebible que en una petita vall pirinenca es declari “llengua preferent” qualsevol llengua que no sigui la que diu la Constitució. La veritat és que la declaració de “llengua preferent” que van escriure els redactors de la llei de l’aranès no és gran cosa més que un bonic adorn poètic, perquè la situació d’ús social de l’aranès a la vall el situa molt lluny d’aquesta situació preferencial. Però per si de cas, i com el franctirador que dispara contra qualsevol cosa que es mogui, el govern de l’Espanya plural no ha volgut passar per alt l’amenaça que representa la llengua pròpia d’una comunitat de poc més de deu mil veïns.

L’aranès el parlen de forma habitual un 23,4% dels aranesos segons el darrer estudi, del 2008. El que més es parla a la vall és el castellà: és la llengua habitual del 28% dels aranesos. Un 16% parlen el català. L’11,8% parla altres llengües. Els empresaris turístics adopten el castellà de seguida que un turista entra per la porta, les cartes dels restaurants i la major part de la retolació dels comerços és en aquesta llengua. Si un s’acosta a una llibreria o un quiosc de Vielha, no hi trobarà cap diari en aranès. Tampoc si engega la televisió, que com passa a Catalunya té una inqüestionable majoria de canals en castellà.

De qui, doncs, es vol defensar el govern espanyol enviant la llei de l’aranès al Constitucional? D’un 23,4% d’una població de 10.000 habitants? On és el Ministeri de Cultura, aquell que paguem entre tots perquè teòricament defensi la riquesa cultural de l’Estat? L’atac a la llei de l’aranès posa sobre la taula el ridícul complex que pateixen els guardians d’una cultura que segons la propaganda oficial té més de 300 milions de parlants.

(Publicat a El Punt el 30 de juliol de 2011)