Lleida, regadius i aeroports

Han començat aquesta setmana a posar les canonades que portaran l’aigua del pantà de Sant Antoni fins als camps de la conca de Tremp, fins ara de secà i en un futur pròxim de regadiu. L’obra arriba cent anys tard. Els regs van ser una compensació que la Barcelona Traction Light and Power Company Limited, la Canadenca, va oferir als pagesos de la conca de Tremp a canvi de les terres inundades amb l’embassament de Sant Antoni, de la construcció del qual aquest 2012 es compleixen cent anys. Però els regs no es van fer mai, i finalment ha estat la Generalitat qui n’ha acabat heretant el compromís i els ha començat a fer ara. De moment, una partida de dos milions d’euros per a un primer tram de menys d’un quilòmetre de canalització.

Què tenen les inversions en regadiu que aguanten bé les crisis? La gran transformació de Ponent, el canal Segarra-Garrigues, amb 1.500 milions d’euros de pressupost, és l’única obra de l’Estat que no ha experimentat cap retallada a Ponent. Tampoc la Generalitat afluixa en la seva aportació. També es tracta d’un projecte antic, ja previst als anys seixanta, i la seva realització persisteix entre els cadàvers d’altres projectes d’obra pública qui sap si més urgents. El model sembla clar: que Ponent continuï sent la reserva agrícola del país, mentre el cor industrial i de serveis continua a la costa.

A les terres de Lleida hi ha hagut dues formes de créixer en moments de bonança. La urbanita i la rural. La primera ha estat impulsada des de la capital, amb una modernització basada més en la façana que en un canvi de model de creixement real, que té en l’aeroport d’Alguaire, el futurista palau de congressos de la Llotja o els edificis per a empreses del parc del Gardeny les grans icones. Dirigisme polític i grans aportacions de diner públic tot esperant (o, més ben dit, sense haver esperat prou) que el sector privat aeronàutic, turístic o agroalimentari s’hi enganxarà per art de màgia. No ho ha fet i ara, sense diner públic, aquestes icones parlen d’allò que volíem ser i no pas allò que som.

El segon model és l’aposta pel regadiu, la productivitat intensiva perquè els propietaris rurals es mantinguin al territori i no el desertitzin. No hi ha ambició de canvi, però sí interessos llargament establerts, fins i tot envellits, que es volen mantenir.

Tots dos models tenen una gran dependència del diner públic. En cap cas s’hi compta amb la necessitat d’una veritable transformació de les estructures productives de Lleida. No hi va haver burgesia industrial i això obliga a un esforç extra que superi el dilema entre el despotisme il·lustrat de la Lleida funcionarial i la consolidació de vells interessos agraris. Algunes veus comencen a fer-ho. Compromís per Lleida plantejava un ús del Segarra-Garrigues que desenvolupi altres sectors i cridava a buscar un paper actiu de Ponent dins de Catalunya. Entre els regadius i l’aeroport, hi ha entremig moltes coses a fer.

(Publicat a El Punt Avui el 8 de juny del 2012)

Regidors que escombren

Javi Bergua i Judith Montero, alcalde i regidora de CDF al Pont de MontanyanaRegidors que escombren carrers i alcaldes que reparen l’enllumenat. Aquesta és la realitat del Pont de Montanyana, un petit poble de la Franja de Ponent que ara fa un any va ser notícia perquè Convergència Democràtica de la Franja (CDF) hi va assolir la seva primera alcaldia.

L’experiència d’aquest primer any ha estat complicada, però no pas perquè la primera alcaldia d’un partit catalanista hagi provocat cap incendi polític a Aragó contra aquest ajuntament ribagorçà. D’això, l’alcalde Javi Bergua no en té cap queixa: “Al principi sí que em molestava una mica, a Osca i a Saragossa sempre ens deien que no a tot i em pensava que era per les sigles. Després, vaig veure que la resta reben exactament el mateix tracte que nosaltres: no hi ha res per a ningú.”

Ara fa un any, l’alcalde i les dues regidores de CDF s’havien proposat reptes com ara aconseguir que el riu Noguera Ribagorçana torni a portar l’aigua que la central hidroelèctrica d’Endesa els va prendre fa mig segle, i aturar la línia de molt alta tensió (MAT) de Ponent. Però, en lloc d’això, s’han dedicat a fer números i a aconseguir un pla de viabilitat que els permet pagar les factures pendents. I res més. “No hi havia diners ni per mantenir l’agutzil, i ens ho hem de fer tot nosaltres mateixos.”

I així ho fan, i sense cobrar. Bergua s’ha dedicat a fer reparacions d’enllumenat i canonades, i també ha estat l’encarregat de treure les escombraries de les instal·lacions municipals. Ara mateix no ho pot fer perquè ha anat a França tres mesos a treballar: “Cal garantir també la supervivència familiar”, explica. Les dues regidores de CDF aprofiten les hores lliures per fer tasques administratives al consistori i la del PP, a més d’assistenta social, també passa l’escombra a la plaça del poble i els carrers.

Del partit, hi mantenen la simpatia (no són militants), especialment cap a la feina de l’eurodiputat Ramon Tremosa, amb orígens a la Ribagorça, tot i que Bergua lamenta que en algun moment podria haver rebut més suport del partit que mana a Catalunya: va reclamar que alguns dels autocars de la Generalitat que van de Vielha a Barcelona fessin parada al poble, perquè els estudiants de Pont els aprofitessin, però no ho va aconseguir. Això sí, malgrat les dificultats han aconseguit clausurar un abocador il·legal (l’alcalde i altres veïns es van passar quinze dies traient la runa amb les seves furgonetes), que Endesa enviï uns directius al poble per veure el riu i començar a parlar-ne, i que, després de cinquanta anys d’haver-se perdut l’antiga mostra ramadera, el poble torni a tenir fira per primavera. “Jo no hi creia, però les regidores ho veien molt clar; hi han treballat molt, i ho hem aconseguit”, diu Bergua, amb un orgull d’alcalde que no es mesura ni amb cotxes oficials ni amb partides d’assessors.

(Publicat a El Punt Avui el 24 de maig del 2012)

Talarn i el sometent

Cada cop que Inma Manso,  subdelegada del govern de l’Estat a Lleida, diu que no hi ha res decidit sobre l’acadèmia militar de Talarn, més clar em sembla que el seu futur està sentenciat. Sentenciat el futur de l’acadèmia, és clar, perquè tot just acaba de començar el de la novella política conservadora que ha portat el PP a uns resultats històrics a la Paeria en les darreres munipals. El cas és que l’exèrcit de Terra, que porta des del 1974 formant sergents entre els turons de matolls secs del Prepirineu català, té clar que vol tocar el dos d’allà. Posats a retallar, semblen haver decidit, retallem allò d’allà dalt i portem els alumnes a Toledo, Valladolid i Saragossa, on els indígenes no hi posen tan mala cara als uniformats quan surten de permís a fer una cervessa i contemplar la fauna local.

El ministeri de Defensa, més buròcrata i menys casernari que l’exèrcit de Terra, és conscient de les punxants i delicades derivades polítiques de la decisió (els polítics i empresaris de la zona, independentistes inclosos, ho veuen com un cop mortal a l’economia d’una comarca que no té cap altra empresa o institució amb tants llocs de treball, i des de l’altre bàndol ja ha sortit un dels fundadors de l’acadèmia, ara a la reserva, per dir que és políticament inacceptable que l’exèrcit espanyol abandoni una posició així a la díscola Catalunya), i ajorna tot el que pot la notícia mentre busca el trasllat de petits cursets cap a allà per tal de salvar la cara davant d’uns i altres. “Ja no hi haurà formació de suboficials, però s’està treballant en la possibilitat de fer altres tipus de formacions”, comentava lacònicament un portaveu del servei de premsa del ministeri de Defensa fa unes setmanes.

Aquesta indefinició del ministeri porta a Manso a fer uns equilibris gairebé de circ, com els que va haver de fer aquest dilluns amb una delegació de treballadors i alcaldes de la zona, demanant actes de fe a una gent que  pràcticament ja l’ha perduda i negant l’existència de documents interns de l’exèrcit que fa mesos que circulen per les webs i les redaccions dels diaris però que pel que es veu cap ànima caritativa no ha fet arribar encara a la subdelegada. L’últim: la decisió de l’exèrcit de Terra no traslladar també fora de Talarn els cursos específics de brigada i de caporal primer.

El resultat és que, a un mes i mig que acabi el curs, els 124 treballadors civils de l’acadèmia, entre directes o subcontractats, no saben si al setembre tindran algun tipus de feina o si s’hauran de buscar la vida en altres territoris.

Mentre a muntanya els uniformats espanyols recullen, al pla de Lleida continua el toc a sometent. Van començar al gener a Alcarràs i ara ja són vuit els municipis en què pagesos i ramaders patrullen pel seu compte per evitar que els robin. Se suposa que no porten escopetes ni res perillós i que si es troben una furgoneta atrotinada i desconeguda per algun camí rural no faran res més que trucar per mòbil als Mossos. Però, a peu de patrulla i sense micros, a alguns els agrada fer-se els milhomes i diuen altres coses. Sortosament, en cinc mesos encara no hi ha hagut incidents.

Interior els demana que s’ho repensin i que tinguin en compte que les estadístiques de delictes en realitat han baixat d’un any respecte l’anterior. Aquestes patrulles són el resultat d’un fracàs a l’hora d’exercir l’autoritat en matèria d’ordre públic per part de la Generalitat, i tard o d’hora haurà de posar-hi remei d’una manera o altra. Però els sometents improvisats no només no es creuen les xifres del govern sinó que fins i tot n’hi ha que proposen formalitzar les patrulles i, per què no, rebre’n formació. La darrera i més desagradable versió del cos de sometent, la que va formar Franco per mantenir a ratlla els maquis a muntanya, es va dissoldre el 1978, quatre anys després que entrés en funcionament l’acadèmia de Talarn. Amb els pagesos posant en dubte les competències de seguretat de la Generalitat i amb l’acadèmia de Talarn per omplir, ves que a la Inma Manso no se li acudeixi lligar-hi caps. Ja només ens faltaria això.

El museu errant

Avui fa cent anys que a Lleida es va inaugurar una exposició d’art. No va ser una exposició qualsevol. Encara avui té conseqüències en la vida política i cultural local. Però anem a pams.

La mostra s’havia muntat amb motiu de les Festes de Maig del 1912. El cartell de les festes el presidia la imatge d’una exuberant pubilla modernista de faldilla llarga i galtes acolorides i que desprenia tota ella un aire saludable d’horta fructícola. A sota de la jove s’hi anunciava, a més d’una important exposició d’art, la celebració de jocs florals, la festa del peix, una competició ciclista, un concert a càrrec dels “artistas leridanos” Ricard Viñes i Enric Granados i unes corrides de toros.

El cartell i la pubilla que hi apareixia eren obra de l’il·lustrador Xavier Gosé. El va dibuixar a París i des d’allà va conspirar també perquè els seus amics Baldomer Gili, Antoni Samarra i altres artistes de la Lleida inquieta aportessin obres per a una exposició que havia de servir d’homenatge per a Jaume Morera i també per portar a Lleida un tast de l’ambient artístic de canvi de segle que havia esclatat a Barcelona i París. Ell mateix, ja consagrat artista d’àmbit europeu, en va aportar quinze dibuixos.

Quan, passades les Festes de Maig, es van recollir les cadires i els envelats, es van escombrar els carrers i es va tancar la porta de l’exposició d’art, ningú no es va veure amb cor de girar full. El resultat va ser que al cap de dos anys naixia, amb aquelles obres com a nucli inicial i amb donacions posteriors de Jaume Morera, de qui adoptaria el nom, el Museu d’Art de Lleida. Avui el Museu Morera encara no té seu definitiva. Ha estat al mercat de Sant Lluís, a l’antic hospital de Santa Maria, al convent del Roser i disgregat per diversos edificis tancats de la ciutat. Ara ocupa diverses sales de l’antic casino, al carrer Major, tot esperant una pròxima mudança des que el 1996 es va aprovar el pla de museus de la ciutat.

Però no hi ha manera. Amb la bonança econòmica van arribar a haver-hi diners per començar a fer-ho: l’Estat hi va posar sobre la taula un milió d’euros, però ni la Paeria ni la Generalitat es van posar d’acord a l’hora de posar-ne els altres dos. Aquest Sant Jordi, un grup de lleidatans inquiets han recollit prou signatures per forçar la Paeria a convocar una audiència pública sobre el cas. Almenys perquè s’hi expliqui quan es podrà fer. El consistori encara no els ha contestat. Tampoc ho ha fet als membres de la CUP que fa més d’un any li’n van reclamar una altra sobre les piscines de les Basses d’Alpicat, tot i complir fil per randa els requisits del reglament municipal de participació ciutadana.

Però els del museu no defalleixen. I posen pressió a la Paeria: el 2014, avisen, el Museu d’Art de Lleida complirà cent anys. Encara serà un museu errant?

(Publicat a El Punt Avui l’11 de maig de 2012)

L’Estat colla Lleida i la culpa és de Barcelona

El desvergonyiment de l’Estat espanyol a l’hora de gestionar el seu patrimoni a Catalunya sembla no tenir límits. El ministeri de Defensa reclama ara judicialment que l’Ajuntament no li ha pagat prou per un edifici de les antigues casernes del Gardeny, on Lleida està construint un parc tecnològic on s’hi juga part del seu futur. La Paeria els va comprar el 1998.  L’alcalde Siurana va haver de pagar a Defensa 16,3 miliions d’euros sense saber llavors per a què els volia, els terrenys. Defensa, quan se’ls va quedar el 1944, no en va pagar ni un euro, ja que eren una permunta amb l’Ajuntament a canvi del turó de la Seu Vella, pel qual tampoc no n’havia pagat res quan el 1707 l’excèrcit borbònic el va ocupar i el va convertir en caserna militar. Un negoci rodó.

La compra del Gardeny va posar en perill les arques municipals, ja que per sufragar el pagament la Paeria es va haver d’endeutar fins al 110% dels seus ingressos corrents, cosa que va limitar les inversions els anys següents. El cas era aprofitar l’oportunitat abans que caiguessin en mans privades, que quan es tracta de gestionar patrimoni de l’Estat hi guanya el millor postor, i no el que millor projecte té.

Un dels edificis, la residència de suboficials, va ser recentment adquirida per via expropiatòria.  L’Estat exigia massa i la Paeria ja no estava per regalar diners. El tribunal expropiatori va fixar el preu, 287.000 euros, per damunt de la tasació que n’havia fet la Paeria. Tot i així,  Defensa no en té prou i ara reclama judicialment gairebé el doble del valor: mig milió d’euros.

Així s’actua en terra colonitzada: exprimint al màxim el rendiment del terreny, negociant a l’alça el preu de cada metre quadrat, sense col·laborar patrimonialment amb les administracions locals. La comissaria de la Policia Nacional és un altre immoble que el govern de l’Estat, després d’haver-lo abandonat, gestiona amb la fèrrea voluntat de treure-li el major rendiment possible magrat ser un equipament estratègicament situat al centre de Lleida. Des d’octubre que negocien i encara no hi ha cap resultat. El gran monument de la ciutat de Lleida, la Seu Vella, va ser ocupat i fet malbé per l’exèrcit espanyol durant més de tres-cents anys, i des que el va abandonar l’Estat no ha posat ni un cèntim a la seva rehabilitació i promoció.

Victimisme lleidatà

L’abús del Gardeny ha despertat el victimisme lleidatà. Però aquest, com ja és costum, s’orienta de manera primària contra Barcelona, hi hagi motiu o no n’hi hagi, i no contra les autèntiques causes del problema. Fruit del desconeixement, alguns assenyalen el Castell de Montjuïc com a demostració que allà l’Estat es dedica a fer regals. L’Estat colla Lleida però la culpa és de Barcelona. Poca memòria. O simple ignorància. Montjuïc ja era de l’Ajuntament de Barcelona. No hi va haver cap transacció patrimonial perquè no canviar de mans. Això sí: l’Estat va abandonar el castell que usurpava deixant clar qui mana, amb unes condicions humiliants: fer-hi onejar la bandera espanyola peti qui peti, deixant-hi allà unes antenes militars i els soldats que les custodien, i participant en el patronat que ha de gestionar el castell. Hi ha “regals” que val més tornar-los. És com si l’Estat, en el moment de cedir la Seu Vella, hagués deixat un soldadet i una bandereta a vigilar-lo.

De fet, l’equivalent barceloní de les casernes del Gardeny són les casernes de Sant Andreu. En dimensió, en història, i en situació estratègica. I Defensa ha fet pagar un preu altíssim a la ciutat de Barcelona per aquests terrenys, deixant-los abandonats durant anys (es va convertir en un ciutat d’immigrants i marginats sense sostre davant la desídia del ministeri), i venent finalment a la ciutat uns terrenys d’equipament a preu de residencial, com un especulador més de la ciutat dels prodigis immobiliaris de l’era postFòrum. La densitat d’habitatge privat que l’Ajuntament barceloní ha hagut de programar en aquests solars “públics” per tal de pagar la factura a Defensa és una indecència política i urbanística.

Qüestió d’Estat

L’Estat no regala res en la gestió del seu patrimoni. Ni a Lleida, ni a Barcelona. Ni Defensa, ni Interior, ni Renfe/Adif, que negocien cada pam de terreny i cada euro de plusvàlua amb una eficiència que ja podrien tenir en altres àmbits de gestió. Una altra cosa és Madrid i l’Operació Campamento, el gran projecte d’habitatge públic aixecat en les antigues casernes militars a l’oest de la capital espanyola: un projecte de 10.000 habitatges per al qual el llavors ministre José Bono no va tenir cap problema d’oferir en safata a la comunitat i l’Ajuntament de Madrid. Qüestió d’Estat.

“El primer que feien era cremar-nos els llibres”

Entrevista a Josep Maria Figueres

Historiador i escriptor prolífic, és un dels grans especialistes en la història del periodisme català. Acaba de publicar les Cròniques de Guerra de Lluís Capdevila, periodista oblidat i protagonista recent en el cicle sobre periodisme dels anys 30 a l’IEC.

Què faria un periodista dels anys 30 en la Catalunya actual?

Tindria vocació per la professió, seria lliure i radical en els continguts i crearia els seus propis mitjans davant les dificultats d’accedir a la premsa i el constrenyiment empresarial del sector.

Es pot repetir una generació com aquella?

Als anys trenta no hi havia cap escola ni facultat de periodisme, però hi escrivia gent com la Irene Polo, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Planes, Eugeni Xammar, Tísner… Tenien en comú que la majoria havien estudiat dret, tenien una gran base humanística i eren molt llegits. Participaven en tertúlies, que llavors eren un punt d’intercanvi d’informació i tenien molta llibertat sobre el que escrivien.

Els periodistes catalans van inventar?

Hi van haver personalitats amb molt de geni i amb molt d’entusiasme i van innovar en gèneres i maneres de fer. Irene Polo sortia al carrer i explicava el que veia, d’això els americans en van dir new journalism els anys setanta, però aquí ja es feia en els trenta. Va ser una generació amb una gran vitalitat, per a ells escriure no era un treball rutinari sinó una passió. Quan amb el franquisme no van poder escriure diaris, escrivien cartes, novel·les, dietaris, el que podien. També els mitjans catalans eren d’una gran qualitat. Què diríem avui de La Humanitat si hagués continuat? Seria un Le Monde. I La Veu de Catalunya, un ABC. Serien de referència europea.

El franquisme va amputar moltes coses.

El franquisme va intentar destruir la memòria del periodisme republicà català per l’enorme qualitat que tenia. Gràcies a l’esforç d’uns quants professionals i historiadors, com Josep Maria Casasús, podem conèixer una part brillant de la nostra història i que mostraven la cultura catalana com una de les més avançades d’Europa en el seu moment. Però després de la guerra van fer una feina de destrucció de tot allò que ens distingia com una cultura de qualitat. En molts municipis el primer que feien era cremar els llibres. Anaven a les biblioteques públiques i feien pires de les revistes catalanes, els diaris, els llibres. També les biblioteques personals d’escriptors, polítics i gent de cultura en general. Va ser una destrucció sistemàtica. Fixi’s en els papers de Salamanca: van marxar en trens, i els tornen en una furgoneta. I la resta? En van fer pasta de paper, només van conservar el que els resultava útil per a la policia.

Encara falten més actes de recuperar la memòria?

Amb aquest cicle hem volgut mantenir el record d’unes personalitats que van fer un periodisme molt ric, amb una enorme vitalitat, i això traspua actualment quan els llegim avui. Van destacar per l’esperit crític, la modernitat i el compromís valent amb el país. 

Foto: JUANMA RAMOS / EL PUNT AVUI

(Publicat a El Punt Avui el 25 de desembre del 2011)

La batalla d’Àngel Ros

A l’alcalde de Lleida la batalla pel lideratge al PSC no li ha donat exactament el resultat que volia. Més aviat al contrari. Un 25% dels vots integrant-se a darrera hora dins la candidatura de Joan Ignasi Elena no sembla un resultat que el catapulti cap a les primàries a la presidència de la Generalitat. El partit ha fet pinya al voltant de Navarro, i ara les opcions de Ros depenen del que Navarro estigui disposat a cedir-li. De moment, tan sols li ha donat un càrrec menor dins la direcció del partit i amb un regust, que em perdonin, una mica folclòric: secretari de cohesió territorial, que vindria a ser una mena de ministeri per a les tribus indígenes del nou PSC de l’eix Baix Llobregat-Vallès.

El desastre no ha estat total per a ell. En una finta d’última hora, ha evitat que el seu nom sigui el derrotat i, com va fer a les eleccions al Parlament, quan va declinar encapçalar una llista condemanda a perdre. L’altre punt positiu és que ha aconseguit ocupar un lloc en l’imaginari del PSC com a recanvi catalanista. Un adjectiu que sempre m’ha sorprès tenint en compte que la seva pràctica política a Lleida mai no s’ha basat en el discurs nacional sinó al contrari, en la minorització de qualsevol moviment sobiranista i una passivitat total davant l’agonia jurídica patida per  l’Estatut. La fòrmula amb què Ros s’ha situat electoralment al centre de la societat lleidatana i que el fa guanyar majories absolutes  en temps de declivi del PSC és una barreja de “desarrollisme” urbanístic  imparable que ha transformat els barris de Lleida aprofitant els anys de bonança,  i d’un olfacte mediàtic molt àgil i oportú que el fa perseguir burques tot just constata que els vents de la correcció política han canviat de direcció.

Ara Ros haurà de reflexionar al voltant dels resultats i decidir si continua donant la batalla per la candidatura a la Generalitat o bé, com havia dit a les municipals, es concentra en Lleida i en dirigir la seva probable successió. Home que no deixa res a l’atzar, ja havia format un petit comitè directiu per fer-se càrrec del dia a dia a la Paeria mentre es dedica a conquerir la política nacional. Si vol continuar la batalla, aquesta és presenta més complexa que mai, doncs amb el resultat del congrés a qui primer haurà de convèncer que no es presenti és a Pere Navarro, avalat amb un molt bon resultat que molt bé es podria repetir en unes primàries. Una de les armes que tindria Ros a favor és la possibilitat d’entrar al Parlament: va ocupar un lloc aparentment simbòlic a la llista de Lleida, com a últim suplent. Però si el partit hi està d’acord, un dels tres diputats podria renunciar i, si la resta de la llista renuncien a l’escó, Ros podria acabar amb acta de diputat en el darrer tram d’aquesta legislatura. Plataforma immillorable per a una hipotètica batalla electoral contra Mas. Però amb un escàs 25% de suport del partit (i no ell sol, sinó sumant-hi la minoria obiolista), li queda molta feina per fer.

L’escopeta de Companys

L’home que sosté l’escopeta i fa veure que apunta és Lluís Companys i Jover. La data en què es va fer la fotografia no se sap amb exactitud: a finals dels vint o principis dels trenta. Tampoc no s’han identificat encara els homes que l’acompanyen recolzats a les escopetes, fumant, amb una barreja molt republicana de barrets de petit propietari i gorres d’ateneu obrer. Què hi feia, el futur president, aparentment relaxat, amb un petit somriure als llavis, entre homes que semblaven sortits uns del setge de Stalingrad i d’altres de la sastreria Can Vilardell de Via Laietana? S’hi va acordar res, en aquella cacera?

El lloc sí que està identificat: són a l’estany d’Ivars, comarca del Pla d’Urgell, davant de la masia de Cal Sinet, que llavors funcionava com a casa de postes i vivia del rudimentari turisme que atreia l’estany, un oasi blau enmig de l’extensa plana dels camps de Ponent. A l’embassament els pescadors pescaven anguiles, els caçadors caçaven ànecs, els homes i la canalla s’hi banyaven a l’estiu i algunes dones també ho feien, però d’amagat i posant en risc el seu prestigi. La fotografia forma part d’una llarga recerca que ha fet durant tres anys el Consorci de l’Estany d’Ivars d’Urgell i Vila-sana sota la direcció de l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, i que s’ha presentat aquest mes. S’han recuperat fotografies, documents, i el testimoni viu de persones grans que van conèixer l’estany abans que fos dessecat per les autoritats franquistes el 1951 per aprofitar les terres com a agràries. Des d’aquell any, l’estany va caure en l’oblit, com tantes altres coses. També es va eliminar el fantàstic nom del poble d’Utxafava, vila situada a la riba de l’estany i que des de llavors té l’asèptic nom de Vila-sana. Alguns vilatans diuen que la idea de canviar el nom del poble va venir del mossèn, a qui tot això de la fava li semblava poc elegant i ple de dobles intencions.

Sigui com sigui, l’estany es va poder reomplir el 2005 amb aigua del canal d’Urgell, va adoptar el nom d’estany d’Ivars i Vila-sana, i ara torna a ser un oasi blau i un punt d’atracció d’aus migratòries i de turistes de tota mena i condició, alguns vestits de diumenge i d’altres d’esport. El que no s’ha pogut recuperar encara és el misteri de la cacera de Companys. El país ha canviat una mica: entre d’altres coses, els turistes ja no apunten a les aus amb escopetes sinó amb càmeres de fotos. Però almenys l’estany, vuitanta anys després, continua allà on era.

(Publicat a El Punt Avui el 9 de desembre de 2011)

La ‘paera’ en cap

Els lingüistes hauran de començar a pensar quin és el femení correcte de paer en cap. Des de l’època medieval, mai cap dona no ha ocupat el càrrec. Ara, Àngel Ros ha de marxar cada dos per tres cap a les bàrbares terres litorals a la conquesta del PSC, i al seu lloc deixa a la Paeria un comitè de direcció presidit per la regidora d’Urbanisme, Marta Camps, que s’encarrega ja de tot el dia a dia de la ciutat. Camps ha assumit des de setembre noves competències, ha deixat el despatx d’Urbanisme i s’ha traslladat a la planta noble de la Paeria. Exredactora del diari Segre i de dialèctica dura amb l’oposició, Camps es troba ja en la primera línia successòria si Ros acaba abduït per la política nacional. La paera ja és a punt. 

(Publicat a Presència el 4-12-2011)

Boira

La imatge que veieu és de l’aeroport d’Alguaire. Ja la tenim aquí. L’aparició de la boira permanent obre la porta de l’hivern. Durant els pròxims tres mesos les terres de Lleida viuran sovint sota aquesta capa d’indefinició i silenci.

M’agrada la imatge de l’aerport entre la boira. Aquest fenomen meterològic crea a Lleida una realitat desdibuixada i incerta com el futur del seu aeroport, convertit ara en metàfora d’uns anys en què tot era possible i el món sencer era a l’abast. Ara, el govern paga a companyies de tercera perquè mantinguin vols a Girona i Reus i a l’aeroport de Lleida han de lluitar avió per avió i han d’arrencar amb les urpes i les dents els contractes amb operadors turístics perquè portin esquiadors britànics i russos a Andorra a través d’Alguaire i no de Tolosa de Llenguadoc com fan fins ara. No crec en les demagògies selectives i per això no m’uniré al linxament d’aquest aeroport que fan aquells que veuen passar cada dia per davant del seu nas les bicicletes del Bícing, deficitàries en 15 milions d’euros cada any, però d’aquesta despesa “estratègica”, ai, no en diuen ni ase ni bèstia: les bicicletes les porten els Reis.

Quan van mal dades tothom és molt comprensiu amb els diners gastats en ell mateix però no amb els gastats en el veí. El Bícing va ser una bona aposta per avançar en una mobilitat més sostenible a Barcelona, el faraònic carril bus de l’autopista de Sabadell a Barcelona havia de solucionar un coll d’ampolla crònic de les entrades i sortides a Barcelona, i l’aeroport de Lleida té camí de futur per córrer com a aeroport de mercaderies, porta al Pirineu i node d’una xarxa d’aeroports regionals que poden operar coordinadament en suport d’El Prat, si és que mai el país aconsegueix dirigir la política aeroportuària amb un criteri propi i no com a simple suport a Barajas.

Ara que la boira espesa de la crisi s’estén sobre l’economia del país, i amenaça de quedar-s’hi durant un llarg període de temps, un bon consell seria no tirar-se els draps territorials pel cap. Al cap i a la fi, quan tot això s’acabi haurem de continuar aguantant-nos els uns als altres. Ara toca moure’s més per avançar menys, vigilar com mai fins a l’últim cèntim, i sobretot, com a país, no quedar-s’hi quiets perquè, i això ho saben molt bé els que viuen entre la boira, si no et mous t’hi pots quedar congelat fins al moll dels ossos.