Placebo

-JoTaABR_400x400El conflicte polític entre Espanya i Catalunya és de difícil solució perquè els primers ho veuen com un problema d’anatomia i els segons com un conflicte de parella. A Espanya creuen que és un disbarat que el pàncrees prengui la decisió de voler separar-se de la resta del cos i anar-se’n a un apartament de lloguer, mentre que a Catalunya molt pocs entenen, llevat d’alguns casos de masoquisme extrem, que una dona infeliç hagi de quedar-se per la força en una relació en la qual fa temps que la llei, l’abús de poder i un sistema metabòlic depredador van substituir l’amor, si és que aquest mai va existir. Amb visions tan diferents del conflicte, és impossible que se solucioni de manera consensuada.
Vist des de Catalunya, i sospito que des de molts altres racons del món, la clau és el reconeixement de l’altra part. I mentre Espanya no reconegui la societat catalana com una realitat pròpia, tan real com ho és la societat espanyola, no hi haurà solució pactada. Ningú no dialoga amb el seu pàncrees, de la mateixa manera que Rajoy no negocia mai sobre sobirania. En tot cas, si el pàncrees insisteix a demanar el divorci, Rajoy hi enviarà anticossos i un munt de fiscals i d’interventors econòmics a veure si atura la infecció. Malgrat el risc evident de col·lapsar tot el sistema limfàtic i democràtic espanyol, cal reconèixer a Rajoy, almenys, una certa coherència mèdica.
Tot al contrari que els que encara basteixen el federalisme com a teràpia per al conflicte. Si fossin realment federalistes, reconeixerien primer el dret de l’altra part no només a existir amb entitat pròpia, sinó a poder decidir lliurement quin serà el seu futur, agradi o no aquesta decisió. Però el suposat federalisme del PSOE, i encara més el de Cs, no es mou de la visió d’un Estat d’anatomia indivisible en el qual algunes vísceres han de ser reordenades per tal de redreçar el sistema, retornar a una situació de salut i poder continuar alimentant la resta del cos: la senyora vol divorciar-se, però ja li passarà amb una mica de placebo.

(Publicat a El Punt Avui el 27 de novembre de 2015)

Coherència

concepto-de-azar-300x299Defujo les certeses. Som fruit de les eleccions casuals del destí. Sóc un home i no una dona pel caprici d’un minúscul cromosoma. Sóc català i no de qualsevol altre indret perquè els meus pares van trobar feina a Barcelona i no a Madrid, Bilbao o Lió. Estic viu i no al cementiri perquè un conductor va frenar a temps quan de petit vaig creuar davant seu dalt d’una bicicleta. I la cosa no acaba aquí: escric aquesta columna en lloc de programar ordinadors perquè a l’institut una professora sense plaça fixa em va despertar la passió per les lletres. I si ara sóc lleidatà, és perquè un dia una lleidatana va anar a una festa universitària a Cerdanyola i ens vam enamorar. Per això les certeses i els entusiasmes regionals, nacionals i d’identitat em causen perplexitat.
Aquest país no és meu, com no és de ningú cap país del món, sinó que l’habito, i deixo que ell m’habiti per una carambola de circumstàncies contra les quals un pot oposar més o menys resistència. I habito el gènere masculí com un inquilí de pas en una habitació de convidats, mirant de posar una certa distància irònica davant l’estrany mobiliari que hi han posat i la rigidesa de comportament que encara s’hi respira. Podria haver estat una dona que programa ordinadors des de Múrcia i importar-me una figa tot això del procés català, i potser ho sóc. Podria haver estat un esquelet en un petit taüt al cementiri, i potser ho vaig ser. Podria ser un bàrman madrileny servint tallats a la Puerta del Sol, una bibliotecària francesa enamorada d’un escriptor madur, o un guia jamaicà aficionat al surf, i potser algun dia acabaré sent alguna d’aquestes coses. O ho podria ser vostè. Mentrestant, habitem vostè i jo la societat catalana, que dóna la casualitat que és prou oberta perquè els inquilins de pas s’hi sentin a gust i en vulguin formar part, i prou tenaç per haver evitat fins ara que les turbulències de la història l’hagin dissolt com el sucre en un tallat.
A falta d’un millor govern, ens governa l’atzar. Per un petit cromosoma electoral, el repartiment d’escons entre JxSí i la CUP ha fet que ahir Artur Mas no sortís escollit president. Mas podria haver estat atropellat políticament diverses vegades, però ha arribat viu al moment culminant del procés. Podria haver estat el plàcid hereu del peix al cove liberal-pujolista, i potser ho va ser i la CUP no li ho perdona, però també s’ha convertit en imputat pels tribunals espanyols per haver desobeït el TC. Les certeses es desfan com el sucre en el procés català, la rigidesa sobta i l’immobilisme comença a tenir un regust amarg. Homes, o dones, de la CUP i de JxSí: no hi ha res més revolucionari que qüestionar dogmes i posar en risc la pròpia coherència.

(Publicat a El Punt Avui el 13 de novembre de 2015)

El renyarien

hqdefaultEls contraris a la independència solen retreure als independentistes que són excloents i parlen en nom de tots els catalans quan afirmen que aquesta és la voluntat que reflecteix la majoria del Parlament votat fa quatre dies. En canvi ningú renya Mariano Rajoy, que ahir va parlar en nom de tot el planeta Terra quan va dir que ni l’ONU ni cap altre organisme internacional no acceptaran mai la proclamació al marge de la llei espanyola d’una república catalana independent. Ho va afirmar en un discurs de commemoració de l’ingrés d’Espanya, llavors governada per una dictadura d’origen feixista, colpista i imposada per la força de les armes, en aquesta institució internacional. El secretari general de l’ONU, Ban Ki-mon, era entre el públic escoltant en silenci aquesta usurpació, per part de Rajoy, de les seves funcions i les de l’assemblea d’estats que dirigeix i que mai no ha votat fins ara què fer amb el cas dels catalans i el seu pacífic i alegre però retorçat i ple d’obstacles legals i polítics procés d’autodeterminació.
Ban Ki-mon també va anar fa un parell d’anys a Andorra a commemorar l’ingrés d’aquest estat a l’ONU, molt més recent. Allà no escoltava, sinó que va parlar, i quan el periodista català que escriu aquesta modesta columna li va demanar l’opinió sobre els processos d’autodeterminació d’Escòcia i Catalunya, Ban Ki-mon va dir que la voluntat de cada poble ha de ser respectada i que els conflictes entre ells s’han de resoldre pacíficament.
L’ONU va trigar deu anys a admetre la dictadura espanyola al seu si, durant els quals el règim de Franco va vagar per l’espai sideral de la política internacional, aliena als primers plans de reconstrucció d’Europa, i sotmetent la seva població a una dura repressió política i a una angoixant autarquia econòmica. La política de blocs i les promeses de suavitzar el règim van donar carta blanca al seu ingrés, malgrat els milers de refugiats polítics que van viure escampats pel món sense poder tornar durant dècades. Un d’ells es deia Pau Casals, el 1971 el van convidar a l’ONU i va parlar en nom dels catalans.
Avui, evidentment, el renyarien.

(Publicat a El Punt Avui el 30 d’octubre de 2015)

Dissecció

Imagen14El TSJC s’ha queixat perquè les concentracions de suport als encausats del 9-N vulneren la divisió de poders de l’Estat. Polítics, ciutadans i alcaldes amb la vara ben amunt s’han plantat davant de les portes on interroguen els acusats de deixar votar els catalans en una consulta no vinculant, i per això han comès una pressió intolerable contra la independència i el bon govern dels poders que articulen la democràcia espanyola, que com tothom sap funciona com un rellotge. Els tertulians espanyols invocaven ahir l’esperit de Montesquieu i els articulistes de guàrdia, que van fer festa el dia que Rajoy es va carregar d’un cop de ploma el criteri dels fiscals catalans, escrivien en paper de fumar unes dures consignes per defensar la separació de poders.
Montesquieu va néixer uns anys després que Rembrandt pintés la famosa lliçó d’anatomia del doctor Nicolaes Tulp: un grup d’estudiants prims i barbuts observen una autòpsia amb expressions que van de la sorpresa a la curiositat morbosa, passant per l’aprensió ben dissimulada. El doctor Tulp, amb el bisturí a la mà, obre el cadàver que jeu sobre una taula de fusta. La medicina ha evolucionat molt des de llavors. Com ho han fet la política i les societats. Però sembla que els estats nació i els seus defensors encara són allà on eren. Avui a cap metge se li acudiria afirmar que l’estómac i l’úlcera que l’ha danyat és totalment independent del cervell estressat que durant anys no ha deixat d’enviar missatges frenètics a tot el cos a través del sistema nerviós. Però, pel que es veu, els defensors dels poders que sustenten l’Estat espanyol encara creuen que la malaltia que fa groguejar el seu aparell judicial no té res a veure amb l’artrosi del sistema polític central. Durant anys el poder polític de l’Estat no ha parat d’enviar missatges i recursos frenètics al seu Tribunal Constitucional, convertit en la glàndula tiroide de la democràcia espanyola, on es metabolitzen i es derroten els Estatuts i les demandes polítiques i ciutadanes que no volen digerir.
Aquestes demandes catalanes despertaven a l’Estat primer indiferència, bromes morboses i una aprensió mal dissimulada, com una part del cos incomprensible però poc significativa. El cervell eren ells. Fa poc que ha vingut la sorpresa, i ara els cal recórrer a Merkel, Obama o Montesquieu sense acabar d’entendre que ha estat la manera com han entès el seu Estat el que l’ha dut, de cap, a la sala de dissecció.

(Publicat a El Punt Avui el 16 d’octubre de 2015)

Furgoneta

pink-wedding-inspirationOnze milions de conductors tenen un Volkswagen amb el motor dièsel trucat de la mateixa manera que set milions i mig de catalans fa trenta-cinc anys que vivim amb l’autogovern tunejat. Quan jo era un nen anava a una escola del carrer Pau Clarís de Barcelona i més d’un cop, coincidint que la mare m’havia portat una mica d’hora, vèiem passar un cotxe gran, negre, llarg com unes vacances escolars, amb els vidres de darrere tintats, una senyera al capó i un parell de motoristes de la policia seguint-lo de prop. “Mira, aquest és el Jordi Pujol”, m’havia dit la mare el primer cop, i jo mirava des de la vorera i amb la motxilla a l’esquena aquella aparició fugaç, que creuava com un sospir la plaça Urquinaona i baixava Via Laietana camí del palau gòtic de la plaça Sant Jaume a gestionar el poder de l’autonomia catalana.
No sé quina marca de cotxe era, però aquell vehicle enmig del trànsit menestral feia prou impressió perquè un nen de vuit anys imaginés que allà hi viatjava algú que manava de debò. Després a casa aquella figura de poder apareixia als telenotícies fent-se fotos amb l’alemany Helmut Kohl, amb Ronald Reagan o amb el papa de Roma, amb mossos d’esquadra que es quadraven al seu pas, negociant de tu a tu amb Felipe González i suportant escridassades a la Seat i vagues de protesta allà on anava, i tot quadrava perfectament: allò, per bé o per mal, era poder, pensava jo, i la resta de catalans també ho devien pensar i una gran majoria va assumir durant molts anys que aquell autogovern era un Diesel poderós i de llarg recorregut.
Alguns pocs tenien sospites llavors de les fugues i els gasos contaminants de l’autonomisme, i quan va marxar Pujol els que van arribar van destapar el capó de l’autonomisme per sotmetre l’Estatut a una ITV al gust de la majoria de catalans, i vam descobrir que aquell poder de desfilades, viatges oficials, talls de cinta i Diades solemnes era un autogovern amb el motor trucat, funcionava amb pedals i amb el volant controlat amb mà i toga de ferro des de l’Estat. La resta és història i vostès ja se la saben. La democràcia ha madurat i ja no carreguem les motxilles de la transició i hem elegit ara un Parlament en el qual, mentre alguns optaran legítimament per renunciar al cotxe propi, una majoria mirarà d’emprendre viatge cap al poder real, ni que sigui dalt de l’adorable furgoneta atrotinada de la CUP. I ara no se’ns barallin gaire per decidir qui és el conductor. Gràcies

(Publicat a El Punt Avui el 2-10-2015)

Números

calculadora_2Es tracta només de les eleccions regionals d’una de les disset autonomies d’un estat de categoria mitjana anomenat Espanya, però el senyor Obama s’ha vist obligat a intervenir amb una breu frase al despatx oval. Han estat dotze paraules amb les quals la premsa espanyola ha omplert desenes i desenes de pàgines, articles i columnes, obrant un miracle multiplicador tan espectacular que només és comparable al miracle de dividir i restar l’aposta ferma i constant d’entre un milió i mig i dos milions de catalans que surten al carrer o voten en consultes il·legals sobre la independència en la dèria unilateral d’una petita camarilla de polítics entestats en un procés que no importa a ningú.
De les facultats de periodisme en surten cada any alumnes preparats per a l’ofici de l’escriptura i la paraula quan, pel que es veu, a la premsa d’estat el que necessiten són prestidigitadors de la matemàtica, capaços de fer màgia amb els números i sotmetre a un recàlcul constant les aspiracions de la societat catalana. Els diaris espanyols que presumeixen de llibres d’estil rigorosos i sensats recomanen, per a les informacions, sempre objectives és clar, una redacció precisa que defugi les metàfores i les ambigüitats del llenguatge. Però, en canvi, sotmeten l’aritmètica de la política catalana a una sèrie d’hipèrboles i anàfores i polisíndetons amb els quals els seus lectors acaben amb la idea que, a Catalunya, dos més dos mai no sumen quatre, sinó que tot és culpa d’Artur Mas.
L’endemà del 27-S els números de Catalunya aniran a examen, però que ningú no es pensi que això serà el final de curs. Si guanyen les candidatures inequívocament independentistes en escons però no en vots, l’Estat no enviarà guàrdies civils sinó un batalló de calculadores per demostrar al món que en realitat la independència ha perdut i que això no era l’elecció dels 135 diputats del parlament regional d’una de les disset autonomies d’un estat de categoria mitjana anomenat Espanya, sinó el referèndum que no ens deixen fer perquè saben que, en un de real, ara no els surten els números.

(Publicat a El Punt Avui el 18 de setembre de 2015)

Mida

Cómo-agrandar-el-pene-naturalmenteHem pogut llegir en aquest diari que vint lleidatans a l’any se sotmeten a operacions per allargar o engrossir el penis. És la mitjana que registra la Clínica Sanza, l’única que es dedica a aquestes coses a les comarques de Ponent. La cirurgia estètica íntima té cada cop més demanda, diu el reportatge signat per la periodista Anna Sàez. El perfil de pacient és el d’un home molt jove que no se sent còmode quan li toca mostrar el membre a la platja o als vestidors d’un gimnàs, o el d’un home de mitjana edat que ha arrossegat al llarg dels anys un cert complex i ara té mitjans per resoldre’l.
El reportatge té una mida i una consistència força adequades: inclou les opinions no només del cirurgià que s’hi dedica sinó d’una psicòloga i sexòloga que adverteix que aquest tipus d’operacions no solucionen les disfuncions sexuals, obeeixen sovint a inseguretats i esperits competitius que tindrien un millor tractament sense haver de passar per la sala d’operacions, ni converteixen el propietari d’un penis tunejat en un amant d’escàndol: és el cervell, diu la sexòloga, el principal òrgan que tenim per donar i rebre plaer sexual. La conclusió de tot plegat és que
la cirurgia pot donar una satisfacció puntual a l’autoimatge de l’afectat, però per al cervell, malauradament, no existeixen de moment cirurgies que l’allarguin i l’engreixen, i hem d’anar tirant amb el que ens ha tocat. Així és la vida.
També hem pogut llegir aquests dies en aquest diari el debat obert per la carta que ha escrit l’expresident espanyol Felipe González als catalans per desaconsellar-nos la nostra independència. Entre d’altres arguments, González al·ludeix a la pèrdua de la gran dimensió que ens aporta pertànyer a l’Estat espanyol, amb la seva connexió iberoamericana, i compara una Catalunya independent amb la suposada petitesa disfuncional d’Albània. No crec, però, que als catalans ens mogui aquest esperit competitiu. De res no serveix un Estat ben gran si després ignora qualsevol mena de seducció i jocs preliminars i és incapaç d’il·lusionar i donar satisfacció als pobles que administra. El problema d’un Estat no és la mida, sinó com es fa servir.

(Publicat a El Punt Avui el 4 de setembre de 2015)

Farmacèutic

imagenUna companyia farmacèutica nord-americana ha aconseguit llum verd del govern del seu país per posar al mercat l’Addyi, una píndola que tindria com a propietat principal activar el desig sexual de les dones amb la libido baixa. El seu actiu és la flibanserina, que actua al cervell augmentant la secreció de dopamines i noradrenalines i disminuint la de serotonines, creant d’aquesta manera un còctel de reaccions químiques que predisposa la usuària a buscar i rebre plaer sexual. La idea inicial de l’investigador que la sintetitzava era trobar un antidepressiu eficaç. Els resultats van ser pobres, però l’investigador va observar un interessant efecte secundari en les voluntàries que el van provar.
Està pensat per a casos mèdics de disfunció sexual, però és inevitable pensar en el seu ús com a substitut d’altres mètodes més artesanals d’activació del desig. Podrà la píndola estalviar-nos les escapades d’hotel de muntanya, restaurant amb espelmes i llenceria evocadora per renovar la passió amb la parella oficial? Podrà substituir el flirteig imprevist amb aquella persona divertida i atractiva que en una convenció d’empresa ens fa retrobar amb l’excitació del desconegut i el desig del prohibit? Si és així, per què quedar-nos a mig servir i no completar-ho amb una altra píndola que ens proporcioni, ja que hi som, l’orgasme de la nostra vida? Activant i desactivant els neurotransmissors adequats, com qui toca una simfonia de sensacions al teclat del cervell, les farmacèutiques podran enamorar-nos amb una píndola, desenamorar-nos sense dolor amb una altra, fer-nos sentir pena o alegria, reproduir sensacions com el pes del fill a collibè tornant de les firetes, recrear-nos el plaer d’aquell llibre que ens va canviar la vida, fer-nos recórrer el viatge que ens va transformar. Amb una píndola negra passarem aquell dol que ens va marcar i encara ens marca, amb una de blava sentirem la culpa pel que vam fer i amb la vermella la culpa pel que no vam fer. La groga, la nostàlgia dels somnis incomplerts, i la verda, la dels que mai no abandonarem.
La síntesi de totes elles serà una píndola fantàstica, definitiva. Una píndola per viure-ho tot, sense deixar-se’n res. Si vol, vostè podrà gaudir totes les emocions d’una vida sencera còmodament des del sofà de casa. Perquè, al final, l’objectiu és aquest: ja sigui amb una ingesta per via oral, o ja sigui a base d’anys i desenganys, del que es tracta és de viure la vida d’un sol glop, sigui dolç o amarg. Abans, però, llegeixi el prospecte, i consulti el farmacèutic.

(Publicat a El Punt Avui el 20 d’agost de 2015)

Bells

8-11-2015-12-14-02-PM-perseid-600x308El cometa Swift-Tuttle fa milers d’anys que fa el mateix recorregut, en òrbita al voltant del Sol. Està fet de gel i diòxid de carboni, com molts humans, i en el seu passeig per la solitud i el silenci de l’espai ha topat amb tota mena de residus sòlids que s’acumulen en la seva massa gèlida, de la mateixa manera que els errors, les decepcions i la vida omplen d’arrugues un rostre humà que, amb un somriure, es transforma en un dels espectacles més bells i fascinants del cosmos. Cada cop que s’aproxima al sol, Swift-Tuttle també somriu com saben fer-ho els cometes de gel i diòxid de carboni: transformant part del seu gel en partícules de gas que es desprenen del cos i escampen partícules sòlides que resten a la intempèrie enmig de l’espai.
Aquests dies la Terra creua l’òrbita de Swift-Tuttle i topa amb les restes que el cometa ha deixat en el camí. El contacte amb l’escalfor de l’atmosfera, com un petó enmig de l’espai, desfà les restes de Swift-Tuttle abans que arribin a la superfície, i ofereixen l’espectacle d’una pluja de llums que amb encert aquí anomenem llàgrimes de Sant Llorenç i que aquesta nit es poden observar en la seva màxima plenitud.
Els darrers anys l’òrbita del boom econòmic dels anys dos mil ha deixat en aquest racó de planeta un munt de residus que ara es precipiten en la política europea en la forma de noves plataformes i processos polítics que potser s’esvaeixen a l’atmosfera però que en alguns casos arriben a ocupar alcaldies i governs. En el cas català, a més, s’uneix a un llarg desig d’emancipació i sobirania que ara està a punt d’arribar a la seva plenitud. Els errors i decepcions de l’autonomisme s’han transformat en molts catalans en un somriure d’il·lusió còsmica que segurament costa de veure en altres quadrants de la galàxia política europea. L’astronomia a vegades ofereix espectacles dignes de contemplar.
Passi el que passi, la Terra continuarà travessant cada any l’òrbita de Swift-Tuttle. Els astrònoms diuen que l’any 4479 el planeta podria topar amb el cometa, si Swift-Tuttle encara no s’ha desfet. Crec que no cal patir: els humans sabrem gestionar-ho: haurem acumulat més errors i decepcions, i això ens haurà fet més savis i més bells.

(Publicat a El Punt Avui el 13 d’agost de 2015)

Regal

ElBeso20120414055823Qualsevol col·lectiu humà, sigui de la naturalesa que sigui, es divideix en dos bàndols: els emprenyats i els feliços. Per molt cohesionat que sigui un partit polític, un centre de treball, una família, una congregació religiosa, la tribuna d’un camp de futbol o una federació nacionalista socialcristiana, sempre trobarem aquesta eterna batalla soterrada entre els que creuen que la vida està en deute permanent amb ells i mai no negociaran cap condonació, i els que encaixen cada esdeveniment positiu com un regal i cada problema com un repte. Ho fan en les mateixes circumstàncies i sotmesos als mateixos estímuls que els emprenyats.
L’independentisme sempre s’ha mogut també amb aquests dos grups al seu interior. Dominat durant moltes èpoques per assemblees d’emprenyats que acaben escindint-se i creant-se grupets més petits que s’acaben autoconsumint en la pròpia bilis, el seu creixement els darrers anys va aportar tones d’il·lusió que s’ha escampat fora dels seus cercles i ha incorporat gent que mai no s’hi havia atansat. Els emprenyats, però, sempre són tan insistents en la seva pròpia naturalesa que fins i tot això els molestava.
Fa uns pocs anys, però, que l’emprenyament ha canviat de bàndol. Algú hauria d’estudiar un dia l’evolució dels tuits i cartes de Duran i Lleida dels darrers anys, per mesurar com es pot passar en poc temps des de la condescendència il·lustrada fins a la irritació més absoluta. D’un dinar d’intel·lectuals emprenyats va néixer Ciutadans, que va arribar al paroxisme de l’emprenyament en la legislatura en què els seus tres únics diputats es van emprenyar entre ells. Ara la desfeta dels rivals directes i la telegènia del seu líder l’ha convertit en el referent no només dels enfadats amb el català i el catalanisme sinó que l’ha obert a la incorporació de molta més població, no sempre emprenyada sinó il·lusionada per promeses de canvis i neteges ben articulades en tertúlies i al·locucions televisives de minut i mig.
Com el futbol, la política també és un estat d’ànim. Si l’independentisme vol guanyar les plebiscitàries faria bé d’apartar el pessimisme crònic i les irritacions amb els nous moviments de protesta que naveguen entre dues aigües. El que sedueix en política és l’alegria i el somriure lluminós i combatiu. Els millors amants són els que saben que cada petó és un regal.

(Publicat a El Punt Avui el 25 de juny de 2015)