Pecat de vot

mossensEs pot pecar de paraula, obra, pensament i omissió. I ara també es pot pecar de vot, que és el que han fet els irlandesos en el referèndum sobre el matrimoni homosexual. “No només ha estat una derrota dels principis cristians, sinó una derrota de la humanitat”, va dir Pietro Parolin, secretari d’estat del Vaticà i màxim funcionari abans que el Papa, quan va conèixer el resultat favorable al reconeixement legal de les parelles del mateix sexe.

En canvi, es pot votar un partit ple de corruptes sense cometre pecat, ni mortal ni venial. També es pot votar partits que prometin tancar més les fronteres als pobres d’altres continents sense perdre el somriure celestial del Vaticà, o donar suport a partits que fan tot el que és possible, amenaces incloses, per negar als pobles el dret a decidir lliurement el seu futur, sense que la Santa Església ho consideri cap derrota dels principis cristians.

Però compte amb els assumptes de l’entrecuix. Aquí sí que ens hi juguem el cel, o l’infern. Segons la lògica de monsenyor Parolin, si els irlandesos haguessin votat a favor de mantenir prohibits els matrimonis gais al seu país, la humanitat hauria fet un pas endavant. Cap a on, no ho sabem ben bé. Però endavant. A mi que no m’hi busquin en el presumpte cel de monsenyor Parolin, que m’hi baixo abans d’arribar. El més semblant a l’infern és un món en què els individus han de reprimir allò que senten i allò que són, sexualitat inclosa. El pecat més corrosiu i destructor que pot cometre una persona és negar-se a si mateixa. I a això ens convida monsenyor Parolin, que viu com una derrota el fet que els homosexuals aspirin a la igualtat de drets, a formar una família i a gaudir de la vida amb llibertat, amor i respecte a la seva identitat. La complexitat humana no s’acaba en l’amor heterosexual amb finalitats reproductives. Les variables, identitats i  desitjos són tants com individus, no tenen sempre fronteres definides i fins i tot poden evolucionar al llarg de la vida. Monògams, promiscus, heteros, bisexuals, transexuals, poliamorosos, pansexuals, asexuals… fins i tot n’hi ha que pretenen viure en celibat permanent, amb les pulsions naturals expressament reprimides sota túniques de puresa impostada. A fe de Déu que ells també, els del celibat, tenen dret a viure sense censures ni xantatges morals la seva opció de vida. En fi.

(Publicat a El Punt Avui el 29 de maig de 2015)

Estrella errant

planeta-erranteLi van posar el nom de CFBDSIR2149. No és un nom bonic, però és el seu. El van descobrir els científics des d’un observatori de Hawaii el novembre de 2012. Es tracta d’una estrella errant: un cos celeste de la mida d’un planeta que no gira al voltant de cap estrella ni de cap altre objecte, sinó que vaga per l’espai en solitari, sense seguir cap òrbita, en orfandat absoluta dins del buit del cosmos. Ningú sap d’on ve CFBDSIR2149, ni tampoc cap a on va, però en el seu viatge sense destí va passar molt a tocar del nostre sistema solar i els científics el van poder estudiar a fons. Durant uns dies va ocupar pàgines de diari, va sortir als informatius i se li van dedicar ressenyes en les revistes científiques. Les fotografies de CFBDSIR2149 mostraven un planeta d’un color blau gèlid: una bellesa plena de records i silencis galàctics que viatja impassible per la fredor de l’espai.
Aquell mes de novembre, a Catalunya, Artur Mas havia convocat eleccions amb el dret a decidir com a pregunta clau i s’iniciava allò que vam anomenar procés. No és un nom bonic, però és el seu. Un cop en marxa, el procés s’ha negat a orbitar al voltant d’un o altre líder polític, segueix un rumb que els científics no aconsegueixen predir amb exactitud i que sovint exaspera els seus partidaris, però avança amb l’obstinació dels objectes dotats d’una massa crítica sòlida. Diumenge vinent, després de votar, tot seran de nou anàlisis i discursos partidistes sobre quina és l’òrbita del procés, si gira o torna, si aquesta estratègia o millor l’altra. L’únic segur, però, és que el motor que l’impulsa són voluntats ciutadanes que no s’ajusten a la llei de la gravetat de la política tradicional, en un viatge impassible que els observatoris dels partits només poden observar amb telescopi.
Per a una estrella errant, el pas de CFBDSIR2149 prop de la Terra va ser fugaç. A penes el frec d’un instant, un petó en la immensitat del temps. Els periodistes van deixar de parlar-ne, els científics van publicar les darreres dades i la vida va continuar el seu curs. Han passat dos anys i mig i ningú recorda CFBDSIR2149 ni se sap on para. Deu seguir el seu viatge sense temps, sol en el buit, potser amb la marca del frec fugaç amb la Terra acompanyant-lo per sempre com una petita cicatriu de bellesa còsmica.

(Publicat a El Punt Avui el 15 de maig de 2015)

Fantasmes

portishead-dummy-editQue vivim en realitats paral·leles fa temps que ens ho diuen. Ens van alertar que hi ha una Catalunya real que no és catalanista ni balla sardanes ni parla català ni, per descomptat, combrega amb independències ni altres barretinades. Ho sabem des de l’any 1980, quan la victòria imprevista d’un personatge irreal, Jordi Pujol, va trastocar les lleis més elementals de la física i la política i els catalans vam passar a viure en una novel·la de realisme màgic. Molts anys després, davant de l’escamot de diputats d’una comissió parlamentària, el president Jordi Pujol i Soley havia de recordar aquella tarda llunyana en què els diners del seu pare van traspassar la frontera d’Andorra. Però llavors no ho sabíem, i als que potser sí que ho sabien ja els anava bé passar-ho per alt durant molts anys, que a Macondo les lleis més elementals de la fiscalitat són també una mica de ficció i el que importa de debò és que la realitat intocable és una i no cinquanta-una.
Quan el 2003 Pujol va marxar i van arribar les esquerres també es va dir que la Catalunya real per fi prenia les regnes del país, però de seguida es van adonar amb mal humor que no, que Maragall també era més donat al lirisme nacional i estatutari i es mantenia aliè a la veritat prosaica de l’home del carrer:  A Catalunya, ens deien, l’obrer de la Seat no té qui li escrigui. Montilla ho va provar però allò va ser, de nou, la crònica d’un desengany anunciat: què feia el 2010 el president de la Catalunya real presidint una manifestació irreal en defensa d’un estatut fictici?
I ara som al 2015, l’any en què una majoria política i social inexistent ha convocat unes eleccions imaginàries per decidir sobre una cosa que no és possible, ni tan sols a Macondo. Seran o, millor dit, no seran, el 27 de setembre. Abans, però, se celebren unes eleccions municipals en què cal demostrar la força de la Catalunya real. Per fer-ho, quina cosa millor que inundar els pobles de mig país amb candidatures espectrals formades per noms que al poble ningú no coneix, éssers que ningú no ha vist, ombres d’altres dimensions polítiques que vénen a anunciar que ells i només ells són la Catalunya real i la resta fantasmes en la nit.

(Publicat a El Punt Avui l’1 de maig de 2015)

Empatia

prensa-microfonosQuan passa una desgràcia tan monumental i alhora tan propera com l’accident de l’avio de Germanwings ho volem saber tot: el qui, el quan, el com, el per què, i sentim una gran empatia amb les víctimes i amb les seves famílies. Aquesta empatia humiteja els ulls i ens fa créixer un nus a la gola cada cop que en coneixem més detalls. I tot i així ens empeny a voler-los conèixer a fons. Els mitjans de comunicació són conscients d’aquesta empatia i d’aquesta necessitat de saber del lector, però a vegades es confon el desig de satisfer-la amb l’ànsia d’aprofitar-la. Un corresponsal alemany es feia creus de les curses que va veure a l’aeroport del Prat el dia de l’accident, amb càmeres i reporters perseguint familiars de les víctimes per intentar treure’ls alguna declaració. L’endemà, alguns diaris espanyols posaven els plors d’aquests familiars a la portada. A l’aeroport de Düsseldorf, explicava Deustche Welle en el mateix article, els familiars no eren molestats pels periodistes, que feien les cròniques des de les terminals sense necessitat de buscar l’accent emocional d’una notícia que, per si sola, ja posa la pell de gallina a l’espectador. Cap diari alemany (tampoc a Catalunya) va posar imatges dels familiars o amics de les víctimes a les portades.

Els alemanys tenen fama de ser gent freda i circumspecta, però en aquest cas el comportament dels seus mitjans ha estat més empàtic que no pas el dels diaris que han apostat per l’exposició de la desesperació dels familiars a les portades. I no es tracta tan sols de sensibilitat, sinó d’eficiència periodística. El primer que diuen en qualsevol taller d’escriptura és que la subtilesa té molta més força narrativa que l’exhibició descarnada dels sentiments. I el periodisme és explicar històries. Però les històries es poden explicar amb la intel·ligència, la subtilesa i la potència d’una novel·la de Virginia Woolf o amb l’exhibició mecànica i sense ànima de sentiments d’un guionista de serials mexicans a tant la pàgina. Ho volem saber tot, però ho volem saber sense curses d’aeroport ni xantatges emocionals.
(Publicat a El Punt Avui el 27 de març del 2015)

Hòmens

3962_UNA CASA BLANCAUn partit de futbol a la tele d’un bar, una cervesa a la mà i un grapat d’amics amb qui intercanviar comentaris simples sobre jugadors durant el joc, i sobre ties, vehicles de motor i trucs negociadors per adquirir-los a bon preu (els vehicles) durant les pauses. Ni un sentiment al descobert, ni una frase d’amistat, ni un bon dia amb la icona del petó amb cor al grup de Whatsapp. Aquesta caricatura masculina hauria d’estar ja superada per diverses generacions de mascles joves que han passat pel sedàs de l’escolarització universal i de la lectura obligatòria de Mercè Rodoreda als instituts, any rere any, amb la tenacitat totalitària que les democràcies apliquen a les causes que s’han decretat com a moralment justes. Però sembla que la cosa no funciona. L’estereotip és ben vigent. En cas contrari, no tindrien tant d’èxit els exemplars que vulneren la norma i, per naturalesa o estratègia procreadora, davant del públic femení menyspreen del futbol, expressen sentiments i sostenen un llibre de Vinyoli que té com a punt de llibre un passi de temporada dels Verdi. Seguint una implacable lògica de mercat, els articles percebuts com a minoritaris tenen el preu a l’alça.
L’univers femení, en canvi, resulta més variat i complex i s’enriqueix periòdicament amb nous alliberaments i autoconsciències. Marta Rojals, per exemple, ha escrit dues novel·les magnífiques en què tota una generació de dones catalanes en crisi sentimental i laboral, iròniques, intel·ligents, descregudes i resignadament putejades per la crua realitat del món del diner i de l’amor s’hi han vist identificades i les han convertit en un fenomen editorial.
On és la Rojals masculina? Si em fessin assenyalar algú, diria el nom de Vidal Vidal. També de la Catalunya Nova, també irònic, també intel·ligent. L’escriptor lleidatà acaba de publicar amb Pagès Editors el llibre de relats Una casa blanca i altres cases i, com va fer amb el recull La meitat de zero i abans amb la novel·la Nit endins, retrata amb una ironia lírica i alhora realista el que passa pel cap i pel cor d’homes de mitjana edat, protagonistes dels relats de Vidal: homes perplexos per la fi inesperada de la joventut i la irrupció de la maduresa, que han renunciat ja a fantasies d’èxits professionals i eròtics i que quan tornen de mirar el futbol amb els amics o de portar al Verdi el darrer intent de ligue es miren al mirall, tot sols, i es pregunten qui coi són ells en realitat. Hòmens.

(Publicat a El Punt Avui el 20 de març de 2015)

Mirall

broken_mirror_girl_2_by_feather_child-d349xwbLes petites esquerdes que s’estan produint en el sistema polític català arriben a cada cop més partits i institucions. Ens pensàvem que això de les revolucions era una cosa terriblement grandiosa i brutal però, almenys la nostra, s’assembla més a un mirall que s’esmicola molt lentament mentre encara el fem servir per pentinar-nos, fer ganyotes, mesurar el pas del temps en el nostre rostre i ajustar-nos la corbata o el fulard cada matí com si res important no estigués passant excepte el pas normal de la vida. La revolució que significa la ruptura de Catalunya amb Espanya, de moment mental, discursiva i de paradigma polític i ja veurem si definitiva si una majoria ho vol, és tan suau, menestral i de classe de mitjana que només gosa manifestar-se en sobretaules de diumenge, manifestacions coloristes i divorcis més o menys lents i més o menys ordenats en les cúpules dels partits o entre aquests i els seus votants.

Ahir a Lleida es va produir una ruptura sonada entre l’alcalde, Àngel Ros, i la seva primera tinenta d’alcalde, Marta Camps, després d’un any i mig de desavinences que a penes sortien de l’àmbit domèstic i que finalment han esclatat en un enfrontament inusual, amb escarni públic de factures vergonyants (36.000 euros en un any en corbates i fulards de disseny per quedar bé amb els clients, col·laboradors o amics de la Paeria) o l’exhibició impúdica d’aspiracions personals (Camps volia ara ser ella l’alcaldessa i per això ha actuat amb despit, va desvelar l’alcalde).

Vostès poden objectar que aquesta esquerda de Lleida no té res a veure amb els esdeveniments de la revolució de vellut catalana, sinó amb disputes pel poder local en un moment. Però en realitat tot està connectat. Segurament res d’això no hauria passat a Lleida si el PSC nacional no hagués expulsat els seus sobiranistes i, per tant, no hagués arraconat Ros, obligant-lo a deixar la política nacional i a centrar-se en l’alcaldia de Lleida com a única opció per continuar viu en política. Una esquerda marginal, produïda de retruc i sense voler. Però una esquerda més. I, mentrestant, la vida passa davant del mirall.

 

(Publicat a El Punt Avui el 20 de febrer de 2015)

La província s’esquerda

Fa uns dies aquest digital entrevistava l’il·lustrador Jordi Calvís, que des de les Borges Blanques produeix el material gràfic de l’Assemblea Nacional Catalana i que a través de les xarxes socials fa circular dissenys i acudits gràfics que han donat la volta a tot Catalunya. He vist grafits amb dissenys seus en parets de Barcelona, del Maresme, de Girona i de Lleida.

Emili Bayo també ha aparegut aquestes setmanes en els titulars. L’escriptor lleidatà ha guanyat el premi Crims de Tinta de novel·la negra amb Puta Pasta. La novel·la, que editarà RBA les pròximes setmanes, desenvolupa una trama sobre crims, política i corrupció ambientada a Barcelona.

Un tercer nom: Francesc Canosa. Periodista nascut a Balaguer, escriptor, productor audiovisual i professor d’universitat, resident ara a Barcelona. Acaba de publicar Fumar-se el franquisme, un conjunt de cròniques que descriuen la indústria tabaquera clandestina que es va desenvolupar als anys quaranta i cinquanta d’esquenes al règim franquista al pla de Lleida, convertida en un mena de Cuba secreta que desafiava el monopoli de tabaquelera i proveïa de caliquenyos d’estraperlo tots els fumadors d’un país vençut, empobrit però amb aquell esperit d’anarquista de bar i ateneu obrer sempre viu. Ho publica l’editorial barcelonina Ara Llibres.

Els tres noms, Calvís, Bayo, Canosa, em semblen tres grans exemplars de la ruptura que s’està produint des de fa anys a les terres de Ponent. S’estan esquerdant les fronteres de la província. El talent no té problemes per anar i venir de la Panadella i conquerir el país si té prou ambició. No valen les excuses provincianes que per un Lleida ja està bé, o que la capital ens ignora i ens menysté, quan el tauler de joc és tot el país, i més enllà i tot. No hi ha fronteres, exceptes les mentals. Sovint tinc la sensació que aquestes excuses només volen perpetuar els petits interessos dels que manen la província en els àmbits cultural, mediàtic, polític i econòmic i volen continuar fent-ho sempre, encara que sigui al preu de deixar sense espai a la novetat i el talent.

Un escriptor de Lleida escrivint amb èxit sobre Barcelona, un il·lustrador de les Garrigues escampant el seu art per tot Catalunya des del seu estudi de les Borges, un periodista de Balaguer que des de Barcelona recupera una sorprenent història silenciada i que situa les terres de Ponent en el centre de la tenacitat supervivent de la Catalunya del franquisme: tres exemples que la província i el provincianisme, com tantes altres coses, també s’estan desfent.

 

(Publicat a Nació Lleida el 17 de febrer de 2015)

Pizza

llamada-viral-maltrato--644x362Com a Catalunya per Cap d’Any, la retransmissió televisiva de la final de la Superbowl americana és el moment de màxim dispendi i creativitat publicitària de les grans marques. Va ser el darrer cap de setmana de gener i un dels anuncis més comentats ha estat el d’una ONG contra la violència domèstica i els abusos sexuals. L’anunci mostra un pis on es pot deduir que hi viu una parella. Les imatges alternen detalls de vida quotidiana amb d’altres d’inquietants: plats bruts a la pica i uns llibres sobre la catifa de la sala d’estar; un llit conjugal desendreçat i la marca d’un cop a la paret; la llum d’un televisor i el retrat d’ella a terra amb el vidre trencat.

Mentre veiem això, sentim una trucada al telèfon d’emergències en què una dona, després de donar la seva adreça, demana una pizza. L’operador creu que és una broma i li recorda que està trucant al servei d’emergències. Ella respon que sí, i li demana que la pizza sigui de pepperoni. L’operador li repeteix que truca a emergències, i li pregunta de nou si en té alguna. Ella respon de seguida: sí. I li demana quant trigaran a portar-li. L’operador entén de sobte del que es tracta. Li pregunta si no pot parlar perquè hi ha algú amb ella, i ella contesta amb un sí breu i sec. No era una pizza, el que volia. Es tracta d’una trucada real que es va produir fa uns mesos. L’operador d’emergències va enviar una patrulla al pis i van trobar una dona amb signes d’haver estat apallissada i un home begut. El van detenir.

La trucada diu molt de l’enginy desesperat de la dona per fer-se entendre sense aixecar de nou la ira de l’energumen que l’acaba d’agredir, i la intuïció o bona formació de l’operador capaç d’entendre el veritable missatge de la trucada. Sovint cal explicar mentides per mostrar una veritat. Escriptors i directors de cinema ho saben molt bé: som metàfores però a vegades ens prenem massa al peu de lletra. No sempre parem atenció a les mentides on s’amaga, entre línies, la part genuïna i vulnerable de la nostra humanitat. Ara els mentiria si no els digués que m’inquieta pensar les vegades que m’han parlat de pizza i jo, simplement, hi veia una pizza.

(Publicat a El Punt Avui el 6 de febrer de 2015)

https://www.youtube.com/watch?v=rTJT3fVv1vU

Circumloqui

Reaccions-sobre-LAPAO-Twitter_ARAIMA20130506_0193_9El govern d’Aragó ha eliminat la darrera referència al català que hi havia en la seva legislació. Es tracta de la llei de patrimoni cultural aprovada el 1999, en la qual es reconeixien el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó. Aquella llei, aprovada sota un govern del PP que encara no havia descobert els suposats rèdits electorals del blaverisme explícit, obria les portes a una futura normalització legal de les dues llengües. Els més optimistes fins i tot somiaven en el seu reconeixement com a llengües oficials en la reforma de l’Estatut d’Autonomia aragonès. Izquierda Unida i Chunta així ho desitjaven. Però el PSOE, quan va governar, no es va atrevir a anar tan lluny. Marcel·lí Iglesias va aprovar el 2009 una llei de llengües que reconeixia el català i l’aragonès però no els atorgava caràcter oficial.

Ni així. El retorn del PP al govern aragonès el 2011 ha estat d’una virulència anticatalana implacable, competint amb els seus socis del PAR en la persecució de qualsevol rastre de catalanitat a les comarques de la Franja. La llei de llengües socialista va ser ràpidament substituïda per una altra que inventa un circumloqui absurd per denominar el català (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental, que forma les sigles del famós lapao) i un altre també per a l’aragonès, víctima col·lateral de la persecució institucional contra el català de la Franja. També s’han desmuntat premis literaris i activitats culturals en català que impulsava el govern d’Aragó, i algunes escoles de la Franja han començat a rebre instruccions per canviar de nom l’assignatura optativa de català. Ara, a punt d’enllestir una legislatura que el PP tindrà complicat de repetir, el govern ha esborrat el darrer rastre legislatiu del català.

Mentrestant, el Parlament català aprovava dimecres la nova llei d’Aran, on es reconeix l’Aran com a realitat nacional occitana, la seva llengua com a oficial a tot Catalunya i el dret dels aranesos a decidir lliurement el seu futur. Al nacionalisme espanyol li agrada presentar la Val d’Aran com a víctima d’una Catalunya incapaç de tenir amb les seves minories el respecte que reclama per a ella mateixa, i que si els aranesos poguessin, preferirien pertànyer a Aragó. De moment, però, ja tenen reconegut per part de Catalunya el dret a fer-ho. Bon viatge als amics aranesos, si mai ho fan. I, sobretot, millor sort que nosaltres quan la seva llengua sigui rebatejada amb un rocambolesc circumloqui legal.

(Publicat a El Punt Avui el 23 de gener de 2015)

Humor

grafitiAixò de la independència es va convertir en una cosa seriosa quan va començar a vessar humor per totes bandes. A Madrid van saltar les veus d’alarma en el moment que la independència va deixar de ser un assumpte d’assemblees malhumorades i declaracions d’èpica voluntariosa, per donar pas a les conyes i gracietes, als acudits cruels i als comentaris enginyosos, a les ironies i als esquetxos de televisió farcits d’una encantadora mala llet. No sé com acabarà això del procés, però el que queda clar és que, fins i tot en el pitjor dels casos, haurà estat una revolta de riures i somriures amb què haurem demostrat com de civilitzat pot ser el desig, tan humà i universal, de canviar la pròpia història. Qui no es consola és perquè no vol.

A les Borges Blanques hi viu un dels grans activistes del bon humor del procés, Jordi Calvís, dissenyador gràfic, il·lustrador, membre de la cooperativa Antaviana i autor de moltes de les icones gràfiques que l’ANC ha fet seves. L’humor de Calvís és fresc, intel·ligent i descarat, i tant servei fa per promocionar les popes de les dones lleidatanes o per rendir honors sarcàstics als herois indepes com Jiménez Losantos i Rodríguez Ibarra que des de l’espanyolisme ajuden la causa independentista amb la seva agressivitat i nul·la empatia. Calvís tant és capaç d’inventar-se en quinze minuts en una conversa de Twitter el disseny d’un grafit que ara es pot veure a les parets de tot Catalunya (el del jove amb un sobre que avisa que té un vot i no dubtarà a fer-lo servir), com de muntar per sorpresa una urna gegantina i portar-la a la V de la Diada. Ara va una mica aclaparat amb la idea de muntar l’enciclopèdia il·lustrada del procés. Ja té un centenar de periodistes i il·lustradors voluntaris disposats a col·laborar, assenyalant els 99 moments clau del procés fins ara, i en Calvís busca aquests dies quina és la millor manera de finançar i executar el projecte.

Ahir Europa intentava pair el brutal assassinat dels humoristes i vigilants de la revista satírica Charlie Hebdo. L’humor i la creativitat són enemics del fanàtic perquè fan humà, relatiu i familiar allò que alguns voldrien intocable i fonamental. Si Europa ha sobreviscut fins ara a la seva història tèrbola i fatal ha estat perquè hi ha posat de tant en tant una mica d’humor i intel·ligència. Ja sigui en una enciclopèdia sobre elprocés català o sobre el progrés de la humanitat sencera, l’humor hi hauria de tenir reservada una entrada pròpia i fonamental.

Foto: El grafit del 9N en una paret, ideat per  Josep M. Ganyet i Jordi Calvís

(Publicat a El Punt Avui el 9 de gener de 2015)