Lleida – Històries de l'Oest

Mirall

Les petites esquerdes que s’estan produint en el sistema polític català arriben a cada cop més partits i institucions. Ens pensàvem que això de les revolucions era una cosa terriblement grandiosa i brutal però, almenys la nostra, s’assembla més a un mirall que s’esmicola molt lentament mentre encara el fem servir per pentinar-nos, fer ganyotes, mesurar el pas del temps en el nostre rostre i ajustar-nos la corbata o el fulard cada matí com si res important no estigués passant excepte el pas normal de la vida. La revolució que significa la ruptura de Catalunya amb Espanya, de moment mental, discursiva i de paradigma polític i ja veurem si definitiva si una majoria ho vol, és tan suau, menestral i de classe de mitjana que només gosa manifestar-se en sobretaules de diumenge, manifestacions coloristes i divorcis més o menys lents i més o menys ordenats en les cúpules dels partits o entre aquests i els seus votants.

Ahir a Lleida es va produir una ruptura sonada entre l’alcalde, Àngel Ros, i la seva primera tinenta d’alcalde, Marta Camps, després d’un any i mig de desavinences que a penes sortien de l’àmbit domèstic i que finalment han esclatat en un enfrontament inusual, amb escarni públic de factures vergonyants (36.000 euros en un any en corbates i fulards de disseny per quedar bé amb els clients, col·laboradors o amics de la Paeria) o l’exhibició impúdica d’aspiracions personals (Camps volia ara ser ella l’alcaldessa i per això ha actuat amb despit, va desvelar l’alcalde).

Vostès poden objectar que aquesta esquerda de Lleida no té res a veure amb els esdeveniments de la revolució de vellut catalana, sinó amb disputes pel poder local en un moment. Però en realitat tot està connectat. Segurament res d’això no hauria passat a Lleida si el PSC nacional no hagués expulsat els seus sobiranistes i, per tant, no hagués arraconat Ros, obligant-lo a deixar la política nacional i a centrar-se en l’alcaldia de Lleida com a única opció per continuar viu en política. Una esquerda marginal, produïda de retruc i sense voler. Però una esquerda més. I, mentrestant, la vida passa davant del mirall.

(Publicat a El Punt Avui el 20 de febrer de 2015)

Foscor

El centre d’art La Panera de Lleida presenta aquests dies una exposició que només es pot contemplar en la més absoluta foscor. Es troba en una gran sala que ocupa la planta baixa de l’edifici. La sala està tancada fins a la darrera escletxa, per tal que no hi entri ni un raig de llum. Per visitar-la cal anar a buscar un treballador del museu. Ell obre la porta i fa una breu explicació en un petit rebedor mentre els ulls s’habituen a la penombra. L’exposició Desvelo y traza, explica, és de l’artista Sara Ramo i l’ha produït el centre d’art Matadero de Madrid. A continuació, el treballador condueix els visitants cap a l’interior de la sala enmig d’una foscor aclaparadora. Amb una petita llanterna, assenyala el terra i guia els visitants fins a unes cadires situades en un punt que podria ser el centre de la sala. Llavors apaga la llanterna i la negror esdevé absoluta. L’espectador es queda sol, enmig d’un espai de dimensions desconegudes, envoltat d’escultures que no pot veure però que intueix que hi són, engolit en la més profunda obscuritat.
No hi ha indicacions. Només seure i mirar cap a la negror. En aquest úter artístic l’obscuritat és tan completa que al principi no hi ha diferència entre obrir i tancar els ulls. Però, a mesura que passen els minuts, les pupil·les es dilaten, s’activen fotoreceptors que normalment estan inactius i dispersos per la retina, i al final es comença a intuir la forma d’alguns objectes. Llavors l’espectador creu que pot situar-los en l’espai, es fa una idea sobre la seva dimensió i intenta imaginar què representen, tot i no poder distingir què són ni de quin material estan fets. Al cap de vint minuts, el treballador dóna la visita per acabada i porta el grup a la sortida. No diu res dels objectes, ni encén el llum. Les escultures continuaran sent ombres en la foscor. L’espectador marxarà sense haver sabut què era realment allò que l’envoltava.
Després d’una exposició així, fins i tot la llum de Lleida al desembre resulta radiant. La ciutat està magnífica sota uns núvols espectaculars. L’espectador, convertit de nou en ciutadà, se’n va a fer unes braves al Roma en bona companyia. Oblida l’exposició, riu uns acudits, beu una canya, comenta la situació política, mira unes fotografies, queda per al cap setmana. Torna a casa distret, pensant en tot allò que l’envolta, en la feina i les filles, en les relacions i els somnis, en la joventut i en el futur, caminant com sempre, alegre i a les palpentes, enmig de la foscor.

(Publicat a El Punt Avui el 19 de desembre de 2014)

L’opinió dels barrufets

A qui li importa l’opinió dels barrufets? En un rampell de bonisme participatiu i a imitació d’altres ciutats progressistes, la Paeria va promoure una ordenança de participació de ciutadana que després li ha fet molta mandra de complir, especialment amb les Basses d’Alpicat. L’ordenança preveia la celebració d’una Audiència Pública si un grup nombrós de ciutadans ho demanaven, i així va passar el 2011 amb les Basses d’Alpicat. L’alcalde va trigar un any a acceptar que havia de complir amb allò que ell mateix havia aprovat, i finalment la va convocar vinculada a la del museu Morera. Era el setembre del 2012 i de la reunió va sortir la creació d’una comissió ciutadana que faria seguiment de tot el procés sobre les Basses. Fa quinze dies, a través d’aquest diari, els membres de la comissió es van assabentar que la Paeria ja té pràcticament a punt un acord amb un inversor per fer-ne un parc temàtic sobre els Barrufets.

Una cosa semblant va passar amb les polèmiques sobre la mesquita i el burca. També en temps de paternalisme participatiu, es va crear a Lleida una assemblea de les religions que, des de la Paeria, havia de fomentar el debat entre les diferents creences i l’administració. Un dia, fruit d’un compromís improvisat en un debat televisiu amb l’oposició, l’alcalde va decidir declarar la guerra al burca. A l’assemblea municipal de les religions no en sabien res, d’aquesta proposta, ni de la posterior ordenança que l’alcalde va redactar. Per a què diantre es va crear, si no, aquest organisme participatiu?

Lleida es troba ara plena tramitació del pla general d’ordenació urbanística. Haurà de definir el disseny de la ciutat dels pròxims quinze o vint anys. La regeneració del centre històric, la integració del parc fluvial del Segre a la ciutat, l’estat desastrós de la zona industrial del polígon Segre, la mobilitat encara massa encara al cotxe privat, la política de equipaments públics, que deixa barris i punts claus o la preservació de l’horta són assumptes que en altres ciutats estarien generant un gran debat i controvèrsia pública però que a Lleida passen desapercebuts, per una premsa local poc aficionada a portar la contrària als poders de la ciutat, un associacionisme veïnal segrestat pel petit politiqueig local que els deixa com simples organitzadors d’esdeveniments festius, i una administració local que, en la millor tradició del despotisme il·lustrat, vol prendre decisions sense l’emprenyador peatge d’haver d’escoltar una societat civil que, cas de portar-li la contrària, sempre identifica amb agents d’espúries rivalitats polítiques. Debat? Ja es votarà a les eleccions.

En ciutats d’una forta tradició industrial el debat urbanístic està a flor de pell. No és cosa de broma com es reparteix i s’utilitza l’espai públic. Mataró, Terrassa, Sants, les lluites del Poblenou i la Barceloneta, s’hi generen debats i controvèrsies sobre el model urbà que acaben influint en la forma de construir ciutat. Lleida hauria de pujar al tren de les ciutats que es construeixen en la complexitat, amb valentia i obertura des de l’administració i amb una inquietud més desperta des de la societat civil.

(Publicat a NacioLleida.cat el 16 de desembre de 2014)

La crisi del Museu de Lleida

La dimissió de la directora del Museu de Lleida, Montse Macià, ha fet encara més evident la crisi que travessa aquest equipament cultural, inaugurat amb ambició l’any 2005 però que es veu incapaç de mantenir el nivell d’activitat i qualitat per culpa de la dràstica baixada d’ingressos per part de les administracions que es van comprometre a sostenir-lo.

El Consorci del Museu de Lleida, hereu de l’antic Museu Diocesà de Lleida creat pel bisbe Berenguer a partir de l’art sacre recollit de parròquies de la diòcesi i posat a resguard del pillatge i la mala venda fa va més de cent anys, buscar ara un nou director o directora la funció del qual no serà gens fàcil: quadrar uns pressupostos impossibles i assumir noves retallades, incloent-hi de personal, amb un museu que compta amb 11 treballadors dels 15 que tenia inicialment.

En els darrers sis anys s’ha retallat un terç del pressupost del que havia de ser la joia de la corona de la cultura de Lleida. L’any 2007, quan es va estrenar l’edifici amb la idea de convertir-lo en el principal centre museístic de les terres de Ponent aprofitant la impressionant col·lecció d’art sacre del bisbat i les peces d’art de tots els temps provinents de diferents col·leccions públiques i privades, el pressupost era de 1,5 milions d’euros. Aquest 2014 ha estat de 950.000, i el departament de Cultura ha hagut de posar 90.000 euros d’urgència perquè la Paeria, que teòricament ha d’assumir un 32% de les despeses, no hi arribava.

Les administracions han fet un paper galdós amb el museu. Després de treure pit amb un projecte ambiciós, no l’han pogut mantenir i fins i tot dóna la sensació que l’han deixat de banda. L’Ajuntament de Lleida sembla no haver-se’l fet seu mai, apostant-ho tot pel majestàtic palau de La Llotja com a principal espai cultural de la ciutat, convertit finalment en sucursal d’actuacions teatrals de circuït i en centre de bodes i convencions. La Generalitat tampoc no ha estat capaç de considerar-la amb totes les conseqüències una estructura d’estat com, de fet, ho seria tenir una xarxa de museus potents per tot el territori. La Diputació, el consell comarcal i el bisbat, socis menors en termes econòmics, tampoc no han exercit pressió suficient per oblgar les altres administracions a complir. Encara són a temps de rectificar.

(Publicat a NacioLleida.cat el 9 de desembre de 2014)

‘Whatsapps’

Ho fa el pobre i ho fa el ric, ho fa l’alcaldessa i l’aturat, també el senyor bisbe, i la guapa del mercat. Tots fan anar el Whatsapp. Fins i tot el president de govern que ens amenaça des de la pantalla de plasma amb el més estricte compliment de la llei, es dedicava fa poc a enviar whatsapps de suport a un extresorer presidiari enxampat amb muntanyes de diner negre a Suïssa. “Ánimo, Luis.” Així parla en la intimitat l’imperi de la llei i la Constitució. El seu cap de gabinet, Jorge Moragas, també enviava whatsapps a l’exjove de l’exmolt honorable on es barrejava la conspiració juridicopatriòtica i el flirteig de bar d’extraradi. Salva Espanya i et faré un monument al teu cos, nena.

Així les coses, caldrà demanar als polítics alguna cosa més que una declaració de béns cada cop que entrin o surtin d’un Parlament o d’un govern. Hi ha més perill en les interioritats dels seus mòbils que no pas en l’opaca enginyeria fiscal que embelleix tantes declaracions d’hisenda. En l’era analògica els historiadors podien fer belles monografies sobre el pensament polític de Churchill, Roosevelt o De Gaulle a partir de la correspondència personal i els pensaments manuscrits que ells i els seus secretaris deixaven pulcrament preparats per a la posteritat. Avui, la missatgeria ràpida ens deixaria d’ells un rastre de mesquineses, tirades de canya, cinismes diversos i acudits amb foto de Julio Iglesias. És el material del qual està feta la privacitat humana i per tant també el poder i els engranatges que el mouen.

I no només del poder. Aquesta setmana, a Lleida, la ignorància i les baixes passions s’han propagat a la velocitat d’un virus arran de l’apunyalament de cinc persones la tarda de dilluns. Van córrer pels grups de Whatsapp versions increïbles sobre gihadistes organitzats que actuaven en grup i notícies d’altres ferits produïts a cinquanta quilòmetres de distància, quan en realitat havia estat un estudiant de 21 anys amb càrrecs per una anterior agressió racista a Logronyo. La paranoia col·lectiva va durar més de vint-i-quatre hores, suficient per adonar-nos que una part important de la societat té un problema de por cap a alguns col·lectius immigrats i caldrà treballar-hi. I també que els whatsapps cal fer-los anar amb cura. Però això últim té difícil solució: tant si ets un ministre salvant Espanya o un pencaire a qui agraden els acudits visuals, continuaràs enviant ximpleries per Whatsapp, i ho saps.

(Publicat a El Punt Avui el 26 de setembre del 2014)

Molts actes, poc turisme

Dilluns 21 de gener es compleixen tres anys de la inauguració de la Llotja de Lleida, el nou palau de congressos i teatre de la capital de Ponent. Es va obrir amb l’objectiu d’impulsar Lleida com a segona ciutat de negocis de Catalunya, absorbint l’excés de demanda de Barcelona i aprofitant les excel·lents condicions de comunicació de Lleida amb alta velocitat i carretera. La Llotja havia d’esdevenir, segons va dir llavors l’alcalde Àngel Ros, el «canvi de paradigma» necessari per a la ciutat de Lleida per consolidar-se com a ciutat de congressos i convencions.
Tres anys després, però, les xifres de turisme de la ciutat indiquen que això no s’ha produït. Els hotels de la ciutat registren actualment les mateixes pernoctacions que abans d’obrir-se el nou centre de congressos. Segons les dades de l’Observatori de Turisme de Lleida, aquest 2012 s’havien registrat fins al novembre 146.930 pernoctacions. Calculant que el desembre ha registrat una xifra similar a la dels mesos de desembre dels darrers cinc anys, entre 9.000 i 12.000 pernoctacions, el 2012 es tancarà amb una xifra molt similar a les 157.725 pernoctacions que es van produir el 2009, l’any anterior a l’entrada en funcionament de la Llotja.
El primer any amb la Llotja, el 2010, sí que es va registrar un increment significatiu, amb 169.207 pernoctacions a la ciutat. Però aquest augment, del 7,28%, s’emmarca en un any en què les pernoctacions van augmentar l’11,3% al conjunt de Catalunya, segones les dades d’Idescat. El 2011 les pernoctacions a Lleida van baixar malgrat la Llotja el 2,05%, mentre que al conjunt del país van pujar un lleuger 1,1%. La conclusió, doncs, és que la Llotja no ha suposat, de moment, un increment de les estades de visitants a Lleida.
Això no vol dir, però, que no s’hi facin coses. D’esdeveniments se n’hi han celebrat 490, des de la seva inauguració fins avui, segons les dades de l’Ajuntament. Això vol dir una mitjana de 199 esdeveniments a l’any. La Paeria ha registrat que hi han passat 90.689 persones en els diferents esdeveniments, conferències i congressos celebrats a la Llotja. Les xifres no distingeixen entre esdeveniments de negocis i actes públics organitzats pel mateix ajuntament o altres institucions públiques, però l’alcalde en fa una lectura del tot positiva. «Dintre del sector de turisme de congressos i esdeveniments, hi ha un abans i un després de la Llotja», argumenta, i situa Lleida com a primera destinació de turisme de negocis a Catalunya després de Barcelona. No fan el mateix balanç des de l’oposició municipal. El grup de CiU es queixa que ha reclamat que es facin públiques les dades desglossades segons el tipus d’esdeveniment, i diu que sense això es fa difícil valorar si la gestió és bona i dóna fruits. «No es pot comptabilitzar igual un congrés d’un sector empresarial que porta a la ciutat durant dos o tres dies directius i tècnics d’un sector, que la conferència del president de la Diputació o un acte d’una entitat de la ciutat», diuen des de CiU. El líder de CiU, Josep Ramon Zaballos, ha criticat que el pressupost municipal del 2013 destini més d’un milió d’euros (800.000 a la societat que gestiona el Centre de Negocis i Convencions i que té la concessió cedida a una empresa privada, i 300.000 a subvencionar la programació teatral, també concedida a un promotor privat), «quan teòricament les previsions havien de ser que generaria beneficis». «I si critiquem això no és perquè estiguem en contra de la Llotja, el que volem és que funcioni bé i amb transparència», diu Zaballos. Ros defensa que els 800.000 euros anuals seran retornats al municipi quan Hisenda retorni part de liquidació avançada per la Paeria en el moment de la construcció.
A més de l’activitat de fires i congressos, la Llotja també és el gran teatre de la ciutat. S’hi han ofert 75 espectacles, amb un total de 167 funcions i 120.816 persones de públic. L’alcalde destaca que s’han pogut fer a la ciutat espectacles de gran format que abans no tenien cabuda a la ciutat. L’oposició, en canvi, critica que no hi ha una programació coordinada amb els altres equipaments culturals públics i privats de Lleida, ni una gestió transparent. «Ho hem demanat moltes vegades, però en tres anys mai no hem tingut accés a les factures», es queixen des de CiU.

(Publicat a Presència el 20 de maig del 2013)

Temps dolents per a la lírica

La Llotja és el gran palau de congressos i operístic de Lleida, de disseny modern i singular, aixecat per la Paeria en els darrers moments del boom immobiliari. Havia de ser la nau insígnia d’una Lleida convertida en segona ciutat de fires i congressos, complementària d’una Barcelona amb excés de demanda, i amb el TAV i Alguaire com a porta de captació de negocis entre Madrid i Barcelona i entre l’Atlàntic i la Mediterrània. El somni, però, s’ha convertit en un maldecap. Amb una injecció municipal d’un milió d’euros el 2013 per mantenir una mínima programació cultural, i oberta ara al casaments i banquets d’empresa, ha estat al centre del debat pressupostari. Són temps dolents per a la lírica.

(Publicat a Presència el dia 30 de desembre de 2012)

El piquet més efectiu

La campanya ha fet una aturada perquè els partits amb etiqueta d’esquerres marquin perfil amb la vaga i els altres es posin una mica de perfil i prenguin una mica d’oxígen. L’0casió també ha servit, as usual, perquè els tertulians de matí ja no parlin del tema i puguin parlar dels piquets i dels sindicats i de la seva manera tan pleistocena de muntar vagues i de coartar als treballadors que volen treballar. Ja és una tradició: canya al piquet violent, autoritari i faista.

Informativament m’ha tocat diverses vegades acompanyar algun piquet que anava tancant comerços d’un eix comercial i que, un cop passada la sorollosa processó, en quinze minuts tots eren oberts. O piquets de sindicats que s’hi jugaven l’èxit en una ciutat aconseguint que l’accés al polígon principal no obrís entre les set i nou del matí, que és quan les càmeres filmen les imatges de portes tancades i de carrers desèrtics que aniran emetent durant la jornada. Però després, amb les càmeres ja fora i amb allò comptabilitzat com a empreses en vaga, plegaven tranquil·lament i les empreses obrien més o menys amb normalitat la resta del dia. Com a tot arreu, hi compta l’impacte mediàtic, ni que sigui perquè en parlin malament.

Però lluny del soroll al carrer hi ha els altres piquets. Els efectius de veritat. Aquells que no surten a les tertúlies.

Mai no es filmen. Són piquets de portes endins, fets d’avisos i sobreentesos que coarten als que sí farien vaga. No és el meu cas, que lliurament he pogut decidir el que he decidit sense por ni pressions com en altres ocasions he decidit fer el contrari també de forma lliure , però conec gent que avui hagués fet vaga però no s’atreveix. No és el mateix fer vaga en una empresa respectuosa amb el dret de vaga dels treballadors o en una administració púbilca, que fer-ho en empreses petites i mitjanes i potser alguna de gran a on el treballador té la sensació, sospitada o explícitament real, que si fa vaga s’hi està jugant el lloc del treball.

Ara que som d’eleccions i, més que mai, toca parlar de democràcia, dret a decidir i d’escoltar els ciutadans, estaria bé traslladar això a alguns despatxos empresarials a on encara imperen unes formes de gestió del negoci que no han canviat des del pleistocè anterior.

Coses a fer a Lleida un divendres al vespre

La primera nit de campanya oficial la va passar Mariano Rajoy a Lleida, en un míting que va reunir unes 700 persones a la Llotja. Pel que s’hi va veure, sembla que l’estratègia del PP es divideix en tres punts: llenya a Mas, llenya a CiU, i llenya a Mas i a CiU. El PP vol evitar com sigui que CiU obtingui la majoria absoluta i vol convèncer als indecisos, que no són pocs segons les enquestes, que millor no apostin per “un irresponsable” Artur Mas que”no assumeix els seus compromisos de govern i prendre decisions” sinó que prefereix “convocar eleccions i crear inestabilitat” amb un projecte que, és clar, “vol dividir Espanya i Catalunya i treure-la d’Europa”. Aquestes frases, amb variacions en el seu ordre i intensitat, van ser les úniques que es van pronunciar en el primer míting de la campanya del PP. Rajoy només va prendre aire per respirar i, també, per sortir del pas de la notícia del dia a tot l’Estat: el suïcidi (un més!) d’una dona que anava a ser desallotjada de casa seva per no pagar la hipoteca. El drama humà ha entrat en força en la campanya de l’Estat propi.

A la porta de la Llotja mig centenars d’independentistes s’esperaven per xiular Rajoy. És ja gairebé una tradició en les campanyes del PP a Catalunya. Tant, que ja ni sorprèn, i els seus efectes, ja siguin positius o negatius per als organitzadors de la protesta o per als seus destinataris, estan ja força apaivagats. Personalment crec que és molt sa protestar i xiular als polítics si estan a tiro i hi ha motius per fer-ho, però convertir-ho en rutina gairebé funcionarional només per a eleccions i que a més crispa i molesta no a uns càrrecs concrets sinó als militants i simpatitzants d’un partit amb el qual s’identifiquen altres conciutadans, no és la millor opció per a un divendres al vespre.

El PP fa dos anys va fer servir el pavelló de Pardinyes amb Rajoy encara a l’oposició a Espanya, i el va omplir sense problemes. Ahir es va apostar fort, per la Llotja, a uns centenars de metres del pavelló de Pardinyes però amb molt més glamour i capacitat per atendre l’espectació i la mobilització que genera tot un president espanyol. El cas, però, és que a l’hora que havia de començar l’assumpte els responsables de l’organització miraven amb preocupació com quedaven moltes cadires buides a la part superior de la sala central de la Llotja. La cosa es va solucionar esperant vint minuts més, amb un retard que va ajudar a acabar d’omplir més o menys l’aforament.

Abans, però, veient la cara amb què els organitzadors miraven les cadires buides, em penso que més d’un es devia plantejar de fer pujar aquells de baix de l’estelada i els crits: total, ja que han dedicat una bona estona d’un divendres al vespre a anar fins allà, almenys que pugin i acabin d’omplir el teatre.

L’apocalipsi comença a Lleida

Era d’esperar: la fi del món ha començat i ho ha fet a les terres de Lleida. A on, si no? Si fa unes setmanes explicàvem en aquestes planes que la versió cinematogràfica del Mecanoscrit de Pedrolo és a punt de rodar-se, cal sumar-hi ara que la productora Audivio ja té enllestit el rodatge a Lleida dels dos capítols pilots de la sèrie de ciència ficció Rotten Rain. Es tracta d’un ambiciós projecte de ficció televisiva pensat per ser venut a grans cadenes internacionals i que té la ciutat de Lleida i les comarques que l’envolten com a escenari central d’un thriller fantàstic al llarg de tres temporades de dotze, vint i vint capítols. Seguint l’estela de Lost i o Herois, es tracta d’una sèrie coral amb múltiples personatges que fan front cadascú a la seva manera a una situació fantàstica però que apareix de la realitat (una apocalíptica infecció que comença a Lleida en un període de crisi social i econòmica molt forta i acaba afectant el 75% de la humanitat i que desvela un singular origen de l’espècie humana) i amb continus flash-backs al passat per desenvolupar les subtrames de cada personatge.
Víctor M. Romero, director i guionista de la sèrie, fa cinc anys que treballa en el guió del projecte. Un cop rodat, ara estan a punt de començar el muntatge dels dos capítols pilots, que en realitat són 90 minuts centrats en dos dels personatges i que es poden veure de forma independent com una pel·lícula, amb un estil i un format més cinematogràfic que no pas el que tindrà la sèrie. Ell i el productor, Francesc Balañá, es mostren optimistes pel que fa a la possibilitat de trobar comprador per a la sèrie en cadenes internacionals. Per això la llengua de treball dels actors del primer test (Míriam Martín, Toni Corvillo, Jordina Sarlé o Aida Flix, entre d’altres) és l’anglès i en segon lloc el castellà, ja que també situen a l’Amèrica Llatina els possibles compradors. Si se’n surten, l’hospital de Santa Maria i l’Arnau de Vilanova, la plaça de Sant Joan abandonada a l’estil Mad Max, el pont de Príncep de Viana amb cotxes accidentats i l’edifici de la Llotja envoltat de pisos esquerdats es podrien convertir en un futur pròxim en els missatgers de la fi del món a moltes televisions del planeta.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 9 de novembre de 2012)

Foto: fotografa Rotten Rain. AUDIVIO