Etiqueta: PP

Coses a fer a Lleida un divendres al vespre

La primera nit de campanya oficial la va passar Mariano Rajoy a Lleida, en un míting que va reunir unes 700 persones a la Llotja. Pel que s’hi va veure, sembla que l’estratègia del PP es divideix en tres punts: llenya a Mas, llenya a CiU, i llenya a Mas i a CiU.  El PP vol evitar com sigui que CiU obtingui la majoria absoluta i vol convèncer als indecisos, que no són pocs segons les enquestes, que millor no apostin per “un irresponsable”  Artur Mas que”no assumeix els seus compromisos de govern i prendre decisions” sinó que prefereix “convocar eleccions i crear inestabilitat” amb un projecte que, és clar, “vol dividir Espanya i Catalunya i treure-la d’Europa”. Aquestes frases, amb variacions en el seu ordre i intensitat, van ser les úniques que es van pronunciar en el primer míting de la campanya del PP. Rajoy només va prendre aire per respirar i, també, per sortir del pas de la notícia del dia a tot l’Estat: el suïcidi (un més!) d’una dona que anava a ser desallotjada de casa seva per no pagar la hipoteca. El drama humà ha entrat en força en la campanya de l’Estat propi.

A la porta de la Llotja mig centenars d’independentistes s’esperaven per xiular Rajoy. És ja gairebé una tradició en les campanyes del PP a Catalunya. Tant, que ja ni sorprèn, i els seus efectes, ja siguin positius o negatius per als organitzadors de la protesta o per als seus destinataris, estan ja força apaivagats. Personalment crec que és molt sa protestar i xiular als polítics si estan a tiro i hi ha motius per fer-ho, però convertir-ho en rutina gairebé funcionarional només per a eleccions i que a més crispa i molesta no a uns càrrecs concrets sinó als militants i simpatitzants d’un partit amb el qual s’identifiquen altres conciutadans,  no és la millor opció per a un divendres al vespre.

El PP fa dos anys va fer servir el pavelló de Pardinyes amb Rajoy encara a l’oposició a Espanya, i el va omplir sense problemes. Ahir es va apostar fort, per la Llotja, a uns centenars de metres del pavelló de Pardinyes però amb molt més glamour i capacitat per atendre l’espectació i la mobilització que genera tot un president espanyol. El cas, però, és que a l’hora que havia de començar l’assumpte els responsables de l’organització miraven amb preocupació com quedaven moltes cadires buides a la part superior de la sala central de la Llotja. La cosa es va solucionar esperant vint minuts més, amb un retard que va ajudar a acabar d’omplir més o menys l’aforament.

Abans, però, veient la cara amb què els organitzadors miraven les cadires buides, em penso que més d’un es devia plantejar de fer pujar aquells de baix de l’estelada i els crits: total, ja que han dedicat una bona estona d’un divendres al vespre a anar fins allà, almenys que pugin i acabin d’omplir el teatre.

El PP de Balaguer, la bandera espanyola i la crisi

El PP de Balaguer ha denunciat davant de la subdelegació del govern espanyol a Lleida que al balcó de l’Ajuntament no hi oneja la bandera espanyola. De fet, fa anys que no hi és. Al balcó no hi ha havia cap bandera fins que el 21 de setembre d’aquest any s’hi ha posat la senyera i, ara fa uns dies, la d’Europa. Tot això en virtud de l’acord recent del ple municipal de declarar-se territori català lliure i sobirà. La subdelegada Imma Manso va dir ahir dimarts a la tarda que havia rebut la denúncia i que, un cop fetes les comprovacions pertinents, la subdelegació hi actuarà. No ha dit com. Però hi actuarà.

Sembla que el PP dóna ja per superat el discurs preelectoral segons el qual cal aparcar debats estèrils sobre banderes i països i treballar junts contra la crisi. Almenys a Balaguer, això ja no serveix. Perquè perdre el temps en una guerra de símbols, i a més fer-ho de forma dubtosament democràtica (serà legal i del tot escrupolosa amb l’ordenament democràtic vigent, però caram, resulta poc edificant haver de recórrer a l’imperi de la llei per aconseguir allò que no s’ha pogut guanyar amb els vots democràtics al ple de l’Ajuntament), no vindria a ser la manera més directa de lluitar contra la crisi dels balaguerins.

A propòsit de la crisi: el consistori presentarà per al 2013 uns pressupostos dignes de postguerra. Si el 2012 es va haver de retallar en tot i eliminar qualsevol ombra d’inversió de l’horitzó immediat, per al 2013 la càrrega financera serà encara més dura i els ingressos seguiran congelats per la fredor glacial de l’economia de la ciutat i del país, i això sent optimistes.  L’alcalde, el convergent Josep Maria Roigé, encara no ha avançat cap detall del pressupost però quan algú li ho pregunta la seva reacció no és precisament d’alegria. L’any passat va suar per aprovar-los en minoria, i els del 2013 són ara per ara un misteri.

La prioritat és sortir de la crisi i treballar tots junts? És evident que el PP no està obligat a mullar-se amb uns pressupostos locals que no han redactat ni negociat ells, ni tampoc estan obligats a deixar-se la pell política en la rehabilitació de les finances d’un consistori a on mai no han governat. Potser no casa amb el discurs de l’esforç i les prioritats dels ciutadans, però obligats, no hi estan.

Tampoc no està obligat el no-nacionalista PP ni la subdelegada Manso a renunciar als seus principis ni a deixar de fer campanya amb la bandera absent de Balaguer, igual que CiU fa campanya posant-ne d’altres al balcó. Però si l’acció de la subdelegació del govern no-nacionalista de l’Estat més sonada de la legislatura a Balaguer ha de ser fer venir l‘autoridad competente a posar una bandereta més,  em sembla que tenim crisi per a estona.

Guerra de guerrilles a Talarn

Ambient enrarit i discusions casernàries a Talarn. Avui al migdia els prínceps espanyols Felip de Borbó i Letizia hi entreguen els despatxos als alumnes d’una nova promoció de suboficials i quan facin el passamans es trobaran polítics i alcaldes i fins i tot algun general en la reserva en plena campanya de guerra bruta al voltant del futur, ben negre, de l’acadèmia i dels llocs de treball que genera.

El diari Segre portava ahir diumenge una explosiva carta pública del diputat del PP per Lleida al Congrés José Ignacio Llorens adreçada al general a la reserva Emilio Fernández Maldonado, un dels històrics dels 38 anys d’acadèmia al Pallars i avui afincat a Tremp. Fernández Maldonado havia retret a Llorens que no faci prou defensa davant del ministre del PP de l’acord de l’anterior govern espanyol perquè a Talarn hi haguessin cursos formatius d’emergències, amb conveni signat amb la Generalitat i tot, i acusava Llorens de no tenir ni idea del que significa l’acadèmia per a l’economia de la comarca.

Llorens, amb un to ofès, responia aquest diumenge a les “impertinències” del general acusant-lo d’estar ingènuament manipulat políticament i al servei d’una plantaforma presidida per un “separatista declarat” (l’alcalde de Talarn Lluís Oliva), i li recorda al general quines són segons ell les virtuds castrenses: la disciplina, la lleialtat, l’esperit de servei i la defensa de la unitat d’Espanya.

Ep! Atenció les files! L’al·lusió a la funció de les forces armades sobre la “unidad nacional” la repeteix diversos cops a la carta i no deixa de ser una clara amenaça, potser amb un cert punt de patetisme per la insistència, a l’ús de la força militar davant de qualsevol  procés, per democràtic que sigui, que la posi en qüestió. Que un diputat suposadament demòcrata faci virtud de l’amenaça de l’ús de la força contra decisions polítiques del poble que representa no hauria de passar amb tanta impunitat. També és curiós, dit sigui de pas, que no digui res de l’altra funció de les forces armades que li reconeix l’extemporani article VIII de la Constitució: la defensa de la independència i sobirania d’Espanya. Cosa aquesta que sí que es troba ara mateix amenaçada, amb l’economia intervinguda i les polítiques i pressupostos del govern espanyol sota vigilància extrema per part d’estrangers i que explica, entre d’altres, mesures d’estalvi extrem com el desmuntatge, gradual de moment, de Talarn. Però l’obsessió, és clar, és una altra: la “unidad nacional”.

De tot l’aspre enfrontament entre polítics i militars favorables a la continuïtat de l’acadèmia a Talarn, el paper de murri se l’endú l’astut alcalde de Tremp, el socialista Víctor Orrit. Va aconseguir a darrera hora que la ministra socialista Carme Chacón signés una ordre que salvava la cara del ministeri respecte el ja llavors fosc futur de Talarn, i ara observa per un costat com els dirigents del PP van a la grenya amb els militars i els alcaldes del territori i, per altre costat, com els  indepedentistes i convergents de la comarca s’han de posar s0ta l’aixoplug de la plataforma favorable al centre militar espanyol  nascuda, la plataforma, al voltant del poder socialista municipal de Tremp. Uns 800 llocs de treball entre directes i indirectes estan en joc i ningú no hi veu cap opció alternativa per a ells que mirar de defensar la permanència de Talarn empassant-se tots els gripaus ideològics que calguin.

Diumenge, el mateix dia que Llorens treia l’artilleria pesada contra el general Fernández Maldonado, el ministre Pedro Morenés deia en declaracions recollides per l’agència EFE que encara s’hauran de prendre decisions dures i que el futur de l’acadèmia de Talarn encara està per decidir, amenaçant doncs amb convertir en anècdota la continuïtat de quatre mesos més (d’octure de desembre d’aquest any) que el ministeri va anunciar fa un mes per apaivagar la polèmica.

Deia Sun Tzu a l’Art de la Guerra: “Si el teu oponent té un temperament colèric, intenta irritar-lo. Si és arrogant, fomenta el seu egoisme.  Si les tropes enemigues es troben ben preparades, intenta desordenar-les.  Si estan unides, promou la divisió entre les seves files”.  Aquest migdia, d’entre els militars i autoriats locals que saludaran als borbons espanyols, és molt probable que el millor estratega en la guerra de guerrilles de Talarn no porti uniforme.