Etiqueta: PSC

Mirall

broken_mirror_girl_2_by_feather_child-d349xwbLes petites esquerdes que s’estan produint en el sistema polític català arriben a cada cop més partits i institucions. Ens pensàvem que això de les revolucions era una cosa terriblement grandiosa i brutal però, almenys la nostra, s’assembla més a un mirall que s’esmicola molt lentament mentre encara el fem servir per pentinar-nos, fer ganyotes, mesurar el pas del temps en el nostre rostre i ajustar-nos la corbata o el fulard cada matí com si res important no estigués passant excepte el pas normal de la vida. La revolució que significa la ruptura de Catalunya amb Espanya, de moment mental, discursiva i de paradigma polític i ja veurem si definitiva si una majoria ho vol, és tan suau, menestral i de classe de mitjana que només gosa manifestar-se en sobretaules de diumenge, manifestacions coloristes i divorcis més o menys lents i més o menys ordenats en les cúpules dels partits o entre aquests i els seus votants.

Ahir a Lleida es va produir una ruptura sonada entre l’alcalde, Àngel Ros, i la seva primera tinenta d’alcalde, Marta Camps, després d’un any i mig de desavinences que a penes sortien de l’àmbit domèstic i que finalment han esclatat en un enfrontament inusual, amb escarni públic de factures vergonyants (36.000 euros en un any en corbates i fulards de disseny per quedar bé amb els clients, col·laboradors o amics de la Paeria) o l’exhibició impúdica d’aspiracions personals (Camps volia ara ser ella l’alcaldessa i per això ha actuat amb despit, va desvelar l’alcalde).

Vostès poden objectar que aquesta esquerda de Lleida no té res a veure amb els esdeveniments de la revolució de vellut catalana, sinó amb disputes pel poder local en un moment. Però en realitat tot està connectat. Segurament res d’això no hauria passat a Lleida si el PSC nacional no hagués expulsat els seus sobiranistes i, per tant, no hagués arraconat Ros, obligant-lo a deixar la política nacional i a centrar-se en l’alcaldia de Lleida com a única opció per continuar viu en política. Una esquerda marginal, produïda de retruc i sense voler. Però una esquerda més. I, mentrestant, la vida passa davant del mirall.

 

(Publicat a El Punt Avui el 20 de febrer de 2015)

La prima de risc i les veus familiars

Abans de ser un estat independent, abans de fer un referèndum, abans fins i tot de canviar diumenge la composició del Parlament autonòmic, resulta que ja tenim prima de risc. Com la resta d’estats del món. I no és una prima qualsevol. És una prima fastuosa, monumental, estratosfèrica. Els catalans no ens hi posem per poca cosa: 1.284 punts bàsics el mes de juny.
La xifra és un càlcul del número dos del PSC per Barcelona, Maurici Lucena, aplicant-hi les dades que registra ara la Catalunya autonòmica quan intenta finançar el seu deute. Lucena la va pronunciar ahir a Lleida en un dinar col·loqui amb 150 empresaris i directius. Quan el 2010 Artur Mas va arribar al govern, va dir Lucena, la prima de risc era només de 160 punts. Conclusió: mala gestió econòmica de CiU. I ho va reblar amb un avís: als inversors no els agrada la independència. Europa, va dir Lucena, començarà a recuperar-se els pròxims quatre anys, “però si ens deixem endur per la rauxa no ens hi podrem incorporar, a aquest creixement”. No fos cas que els empresaris es preguntessin si s’havien equivocat de restaurant i eren al dinar d’un altre partit, Lucena va aclarir que “això no és el discurs de la por d’alguns, això és evidència econòmica”.
Però va sortir el cap de llista lleidatà, Àngel Ros, i es van acabar les males notícies als empresaris. Una veu coneguda que els feia les promeses de sempre: potenciar el sector agroalimentari, fer les autovies que fa anys que es diu que s’han de fer i no s’acaben de fer mai, acabar el Segarra-Garrigues i que l’aigua que hi passi no sigui cara. Ros i el lleidatanisme transversal, lleidatanisme per inundació, de sempre, sense sorpreses ni mals humors, estenent-lo en el camp propi i en el dels veïns per recollir-ne ell els fruits. Ni primes, ni risc. Sí, en canvi, el dret a decidir. Amb la llei, va dir, però amb tota l’ambició. Demà el país ha de triar veus i estratègies molt diferents. Dilluns, el grup parlamentari del PSC que surti dels comicis també tindrà veus i accents per triar.

(Publicat a El Punt Avui el 24 de novembre de 2012)

Amb amics com Iglesias

En una trobada amb periodistes abans de començar campanya Àngel Ros va dir, amb un to una mica irritat de tant que li preguntaven pel mateix, que no eren cap problema les veus del PSOE contradient l’estratègia federalista asimètrica i del dret a decidir amb permís de la autoridad competente que intenta oferir el PSC. Millor fins i tot si desbarren una mica, venia a dir Ros: com més diferent parli el PSOE, més clara queda la postura diferenciada del PSC. La qual postura, afegia un murri Ros, serà per la que finalment optarà CiU després de les eleccions.

En la literatura això funciona molt bé. Un Watson de pensaments prosaïcs va molt bé per destacar l’excepcional pensament lògic del detectiu Sherlock Holmes. Cervantes va fer acompanyar Don Quixot per un Sancho Panza que servia per exaltar encara més el caràcter llunàtic i extravagant del protagonista. La tesi de Ros vindria a dir que els Bono, els Guerra o els Chaves que fiquin cullerada en la campanya catalana poden ser els simpàtics escuders que ajudaran a fer entendre millor el missatge diferenciat del PSC i lluitar contra els molins de vent de la presumpta divisió de la societat catalana entre independentistes i espanyolistes, com si mantenir opcions i interessos contraposats no fos l’essència mateixa de la convivència i la pluralitat sinó un problema que cal evitar com sigui.

Però és clar: llavors és quan ve Marcel·lí Iglesias, que no és un personatge de ficció sinó un senyor de Bonansa que ha estat president d’Aragó i ara és senador del PSOE, i per  donar suport a Ros a Lleida va i compara amb el nazisme i els seus morts el sobiranisme català, al qual Ros aspira a arreplegar-ne alguns vots a Lleida com fa a les municipals. Iglesias no va citar el nacionalisme espanyol, ves per on, que tants morts va causar a Aragó entre el 1936 i el 1939 i tanta gent aragonesa va empresonar i exiliar els anys posteriors. El cas és que, amb amics com Iglesias, qui necessita enemics fent-te la punyeta en la campanya?

Ros té una batalla difícil aquesta campanya. Ha de conservar el tres diputats (CiU en té nou) que ja va poder conservar el 2010 en situació adversa Joaquim Llena. En aquells comicis al Parlament Ros va declinar ser el cap de llista per una federació sociailsta lleidatana i pirinenca que no controlava ell sinó els seus rivals interns. Ara, amb la federació del partit sota el seu control, ha fet un pas que el durà al Parlament, un lloc clau per poder assumir en millors condicions un possible lideratge del PSC si aquest partit, cas de complir-se els resultats desastrosos que li prediuen les enquestes, inicia un nou procés de canvi de rumb i renovació de la cúpula cap a posicions més afins al sector catalanista en el qual Ros s’ha volgut situar.

Però no es tracta només d’arribar-hi, sinó d’arribar-hi bé. Amb uns resultats a la ciutat de Lleida (a on viu un terç de la població de la demarcació) previsiblement millors que els que hi hauria amb un altre candidat, està fent aquests dies un autèntic periple per les comarques del Pirineu, per després desembarcar a la capital i arrossegar els indecisos que a les municipals el voten a ell tot i tenir altres preferències quan són eleccions catalanes o espanyoles. En això està, si li deixen els rivals… i si li deixen els amics.

La batalla d’Àngel Ros

A l’alcalde de Lleida la batalla pel lideratge al PSC no li ha donat exactament el resultat que volia. Més aviat al contrari. Un 25% dels vots integrant-se a darrera hora dins la candidatura de Joan Ignasi Elena no sembla un resultat que el catapulti cap a les primàries a la presidència de la Generalitat. El partit ha fet pinya al voltant de Navarro, i ara les opcions de Ros depenen del que Navarro estigui disposat a cedir-li. De moment, tan sols li ha donat un càrrec menor dins la direcció del partit i amb un regust, que em perdonin, una mica folclòric: secretari de cohesió territorial, que vindria a ser una mena de ministeri per a les tribus indígenes del nou PSC de l’eix Baix Llobregat-Vallès.

El desastre no ha estat total per a ell. En una finta d’última hora, ha evitat que el seu nom sigui el derrotat i, com va fer a les eleccions al Parlament, quan va declinar encapçalar una llista condemanda a perdre. L’altre punt positiu és que ha aconseguit ocupar un lloc en l’imaginari del PSC com a recanvi catalanista. Un adjectiu que sempre m’ha sorprès tenint en compte que la seva pràctica política a Lleida mai no s’ha basat en el discurs nacional sinó al contrari, en la minorització de qualsevol moviment sobiranista i una passivitat total davant l’agonia jurídica patida per  l’Estatut. La fòrmula amb què Ros s’ha situat electoralment al centre de la societat lleidatana i que el fa guanyar majories absolutes  en temps de declivi del PSC és una barreja de “desarrollisme” urbanístic  imparable que ha transformat els barris de Lleida aprofitant els anys de bonança,  i d’un olfacte mediàtic molt àgil i oportú que el fa perseguir burques tot just constata que els vents de la correcció política han canviat de direcció.

Ara Ros haurà de reflexionar al voltant dels resultats i decidir si continua donant la batalla per la candidatura a la Generalitat o bé, com havia dit a les municipals, es concentra en Lleida i en dirigir la seva probable successió. Home que no deixa res a l’atzar, ja havia format un petit comitè directiu per fer-se càrrec del dia a dia a la Paeria mentre es dedica a conquerir la política nacional. Si vol continuar la batalla, aquesta és presenta més complexa que mai, doncs amb el resultat del congrés a qui primer haurà de convèncer que no es presenti és a Pere Navarro, avalat amb un molt bon resultat que molt bé es podria repetir en unes primàries. Una de les armes que tindria Ros a favor és la possibilitat d’entrar al Parlament: va ocupar un lloc aparentment simbòlic a la llista de Lleida, com a últim suplent. Però si el partit hi està d’acord, un dels tres diputats podria renunciar i, si la resta de la llista renuncien a l’escó, Ros podria acabar amb acta de diputat en el darrer tram d’aquesta legislatura. Plataforma immillorable per a una hipotètica batalla electoral contra Mas. Però amb un escàs 25% de suport del partit (i no ell sol, sinó sumant-hi la minoria obiolista), li queda molta feina per fer.

La ‘paera’ en cap

Els lingüistes hauran de començar a pensar quin és el femení correcte de paer en cap. Des de l’època medieval, mai cap dona no ha ocupat el càrrec. Ara, Àngel Ros ha de marxar cada dos per tres cap a les bàrbares terres litorals a la conquesta del PSC, i al seu lloc deixa a la Paeria un comitè de direcció presidit per la regidora d’Urbanisme, Marta Camps, que s’encarrega ja de tot el dia a dia de la ciutat. Camps ha assumit des de setembre noves competències, ha deixat el despatx d’Urbanisme i s’ha traslladat a la planta noble de la Paeria. Exredactora del diari Segre i de dialèctica dura amb l’oposició, Camps es troba ja en la primera línia successòria si Ros acaba abduït per la política nacional. La paera ja és a punt. 

(Publicat a Presència el 4-12-2011)

Baix Llobregat, capital Lleida

Els moviments precongressuals del PSC han establert un pont invisible entre el Baix Llobregat i les Terres de Ponent, i ni s’imaginen vostès la quantitat d’anades i vingudes, de missatges i encàrrecs, que deuen circular cada matí per aquesta nova A-2 de la política catalana. La victòria clara d’Àngel Ros ha fet de Lleida una illa socialista enmig d’un país convergent, i això ha convertit el paer en cap en l’esperança blanca (o vermella) dels deprimits dirigents socialistes catalans.

De fet, per la nova autovia política ja comencen a circular càrrecs del partit expulsats de la Diputació de Barcelona arran del canvi de govern. Un nou cap del gabinet d’alcaldia, un nou cap del gabinet de comunicació i altres càrrecs arriben aquests dies a la Paeria procedents d’aquesta institució i provocant alguna tensió, és clar, entre els que hi eren i han de fer lloc als companys exiliats. Un sacrifici que segur que mereixerà paraules d’agraïment en el congrés del PSC, del qual Àngel Ros pretén sortir amb alguna vara de comandament si el partit accepta un gir cap a la centralitat política i cap a un catalanisme més sentimental.

Es tracta d’un gir interessant. El PSC ha estat conduït des de la seva creació per un pacte entre Sant Gervasi i el Baix Llobregat, entre una intel·lectualitat catalanista i el vot obrer del cinturó de Barcelona. Aquesta aliança es va acabar amb l’Estatut i, ara, els dirigents del Baix Llobregat miren a Ponent, no sense tensions, perquè alguns líders metropolitans ja se n’han queixat, a la recerca d’un nou relat i d’una nova aliança territorial que, inevitablement, aportarà sensibilitats diferents.

Al país els eixos polítics han passat del Llobregat del catalanisme romàntic del XIX al Ter federal, i del litoral desarrollista del XX a la línia que el 2003 unia el republicanisme de secà de l’avellana tarragonina amb la Catalunya Vella amb capital a Ripoll. Si es constituís, l’eix Baix Llobregat-Lleida seria tota una novetat.

(Publicat a El Punt el 9 de juliol del 2011)

Per què guanya Ros?

Mentre l’aparell del PSC critica l’actuació de Felip Puig amb els acampats de la plaça Catalunya, a Lleida Àngel Ros mostra el seu suport total a l’acció a la plaça Ricard Viñes i diu que les places no són lloc per acampar ni per tenir-les ocupades indefinidament. Vet aquí un dels motius de per què guanya Ros amb majoria absoluta. Continua llegint «Per què guanya Ros?»

L’error de Tura

Escric això quan encara es voten les primàries del PSC a Barcelona i no tinc ni idea del resultat. Els que segueixen de prop la realitat de Barcelona diuen que els militants més militants prefereixen Hereu i els simpatitzants i els que s’ho miren més des de fora aposten per Tura. Com que en aquestes coses de les urnes sempre passa que els que més es mobilitzen són els més convençuts i implicats, sembla que a priori Hereu podria endur-se la victòria. O no. Ja ho sabrem al vespre. Continua llegint «L’error de Tura»

Ros

El patriciat socialista català va obrir ahir a Àngel Ros les portes del seu reialme (un reialme una mica atrotinat després de les darreres eleccions, però reialme al cap i a la fi) i el lleidatà va ser presentat ahir a Barcelona de forma oficiosa però no gaire subtil com a futur actor de la política nacional. Com els toreros debutants, Ros va ser presentat en plaça amb dos veterans de la lídia, José Montilla i Pasqual Maragall, representants carnals de les dues ànimes del PSC, al Fòrum Europa de Barcelona. Continua llegint «Ros»

Partit en expansió busca alcalde de muntanya amb cartera de votants

El primer secretari del PSC a les terres de Lleida i el Pirineu, Joaquim Llena, ha reunit aquest matí els periodistes lleidatans al voltant d’un taula i els ha fet un balanç força sincer de la situació en què ha quedat el seu partit després de la patacada electoral del Parlament. Molt més realista que l’anàlisi que allà mateix n’ha donat la congressita Teresa Cunillera, convençuda que tot plegat és perquè el PSC no ha sabut explicar-se bé i que tot s’arreglará insistint amb el “mantra” del federalisme, com si res no hagués passat els darrers anys amb l’Estatut, la piconadora del Constitucional i amb els catalans mirant com carallots com l’amic Zapatero se’n rentava les mans de tot plegat. Continua llegint «Partit en expansió busca alcalde de muntanya amb cartera de votants»