Fa més d’un any vaig fer una entrada sobre qui i com havia de finançar l’activitat turística. Partia de la base de què l’activitat turística genera uns beneficis que com a qualsevol altra activitat empresarial s’enduen els empresaris i els treballadors, però alhora generen uns costos que es traslladen a la població. A més, en els darrers anys, hem assistit una creixent pressió per disposar d’una sèrie d’equipaments o d’esdeveniments que tenen en part la condició de bé públic: des de el congrés de la telefonia mòbil a Barcelona, a les curses de Fòrmula 1 a Montmeló, passant per les “aportacions publicitàries” a Ryanair o l’adquisició d’Spanair. Comptar amb ells beneficia a molta gent, des de taxistes a restauradors, però que difícilment serien sostenibles mitjançant aportacions voluntàries.
En aquella entrada vaig apuntar algunes solucions per finançar les despeses de l’activitat turística. Una d’elles era el cobrament d’entrada en algunes atraccions turístiques que fins ara no l’aplicaven (el cas del Park Güell). L’altra era la taxa turística, que finalment tirarà endavant, encara que amb una forta oposició del sector hoteler.
Em costa d’entendre els motius d’aquesta oposició frontal. D’entrada, perquè aquesta taxa no tindrà efectes sobre la demanda turística. L’import de la taxa (1 euro per persona i nit, que augmenta a 2 en hotels de 4 estrelles i a 3 en hotels de cinc) és molt petita en comparació al que pot representar una factura, i crec que tenim una planta hotelera de prou qualitat com per no perdre cap client a causa d’aquest fet. Si algun hoteler creu que aquesta taxa li farà perdre clientela és que té un greu problema estratègic al seu negoci. A més, la Generalitat eximeix d’aquest impost l’únic cas on aquesta variable podria tenir un efecte negatiu: les estades de pensionistes en règim de copagament (el conegut Imserso).
Les inquietuds dels hotelers haurien d’anar en una altra direcció: a què es dediquen els diners recaptats per aquesta taxa. Més de cent milions d’euros anuals són un caramel molt llaminer i els incentius a gastar més del que pertocaria, molt elevats. Tot i que el repartiment dels diners hauria de ser més o menys equilibrat per zones turístiques, caldria evitar tant les temptacions igualitaristes com les temptacions de destinar a cada municipi estrictament allò que recapta. Actuant de la primera manera acabarem cometent el mateix error que s’ha comès amb la política d’infraestructures a l’estat espanyol. Amb el segon correm el risc d’acabar finançant projectes turístics, futllets de promoció o infraestructures només per gastar-nos els diners assignats.
Un altre tema que queda per resoldre és qui decidirà on aniran els diners. Crec que ha de ser la Generalitat, i no pas els hotelers, qui ho decideixin, ja que qui a la pràctica pagarà la taxa turística no seran pas ells, sinó els turistes (entre els quals n’hi haurà força de locals). Això no vol dir que, els hotelers, en tant que col·lectiu amb uns interessos molt importants en aquest afer, aconselli a la Generalitat. Però aquesta funció només en una funció assessora, que també hauria d’obrir-se a d’altres col·lectius (per exemple els gremis de restauració, de transport de viatgers, o d’equipaments culturals o esportius, entre d’altres).