Hi ha debats que són recurrents. Un d’ells és el de qui ha de pagar les despeses associades a les activitats turístiques. Durant molts anys ha estat el sector públic el que majoritàriament (per no dir en la seva pràctica totalitat) s’ha fet càrrec tant de les despeses de promoció turística com aquelles altres associades al turisme. El sector empresarial hi contribuïa d’una manera tangencial, mitjançant la participació de les cambres de comerç o de federacions d’empresaris del sector en organismes de promoció turística o en accions turístiques concretes. Però qui ha de mantenir les platges netes com una patena i amb els corresponents socorristes, o qui ha de millorar una carretera per accedir a una estació d’esquí continua essent, en el 95% dels casos, l’administració pública.
La situació econòmica i la fi de les vaques grasses al sector públic qüestionen aquest model. Si el govern subvenciona la promoció turística o que una determinada línia aèria arribi a un determinat aeroport, per què no subvencionar als fabricants de taps de suro o als gestors administratius? Tradicionalment s’ha defensat que el sector turístic dóna feina a molta gent i que genera una important contribució a l’economia nacional, que diversos estudis situen una mica per sobre del 10% (d’aquí uns mesos tindrem la xifra exacta). Cert. Però també és cert que l’activitat turística genera molèsties o sobrecostos als que no en són beneficiaris, especialment si parlem de turisme massiu. Si no, que els ho preguntin als habitants del centre de Barcelona, de Lloret o de Salou, per citar tres exemples coneguts.
Aquest és un cas clar d’externalitats. Els operadors turístics (principalment els hotelers, però també podem incloure als apartaments turístics, la restauració o els serveis d’oci) obtenen uns beneficis alhora que traslladen els costos al conjunt de la població, tant en forma d’impostos com d’altres molèsties. Per tal de corregir aquest problema seria bo que els qui es beneficien paguessin la factura. I això es pot fer de vàries maneres, però totes elles són problemàtiques. N’apunto un parell: la taxa hotelera i la taxa a les entrades a determinats monuments o atraccions turístiques. En una propera entrada en parlarem.