Després de tres anys de crisi, les caixes d’estalvi catalanes i espanyoles veuen com s’acaba el seu model de negoci i s’han de convertir en bancs degut a l’obligació que imposa el govern espanyol a través del nou ordre financer europeu. Era una metamorfosi previsible després del constant soroll de fons del trencament del statuo quo, encara que tot aquest procés costi molt i molt milions a l’executiu de Zapatero, que el 3 de febrer haurà de reverenciar Merkel en la seva visita a Madrid. I no són temps com per permetre experiments abans que arribi l’hora de la veritat: el naixement de grans gegants financers que puguin competir a escala global. Perquè el que s’ha fet fins ara no és res més que un avanç del que realment ens espera: pocs bancs, menys oficines i molts menys treballadors. A l’estil germànic. Però tot aquest canvi fa necessari que també es tingui un procés que sigui entenedor per als ciutadans i, especialment, a les pimes que sempre han complert i ara paguen massa cara aquest retrocés. Personalment, tinc la sensació de sentir-me desconcertat i acabo per pensar que el poder financer català acabarà integrat a mans de La Caixa i Banc Sabadell.

Quan acabi aquest procés s’haurà posat fi també a l’auca del comerciant català, que anava estalviant amb mentalitat de formiga, per acabar posant els diners a La Caixa, i mentrestant anava esperant el relleu generacional. Un segle després, també tindrem un altre gran canvi: és l’hora dels bancs digitals i impersonals; de les famoses cartilles passarem als mòbils.

Oliver Wendell Holmes: “No posis el teu interès en els diners, però posa els teus diners a interès”