Arxiu mensual: febrer de 2011

Fòrum Gastronòmic 2011 a Girona. I el 2013!


El maridatge amb Josep Roca de dimarts al Fòrum Gastronòmic va ser una oportunitat especial per gaudir d’un dels encants que té aquest congrés, que barreja cuina, gastronomia, empreses, emprenedors, idees, tallers i conferències. En el vídeo de dalt us deixo la part final del tast que va fer un dels referents del país (al final, alguns periodistes estrangers no van deixar d’aplaudir) i alhora d’aquest sector tan potent a casa nostra i amb dimensió global. M’atreviria a dir que aquesta edició ha superat el mal moment econòmic i ha aconseguit mantenir el nivell del 2009. Amb dificultats, lògiques, però amb la satifacció dels impulsors (Pep Palau i Jaume von Arend) i organitzadors d’haver arribat a presentar un fòrum al nivell esperat. Ho comentava l’empresari Joan Pagés (Caves Pagès Entrena) aquest migdia, en destacar que aquest fòrum és ja un referent anual al nostre país. La trobada obligada. I té mèrit aquest reconeixement d’un emprenedor que creu en l’empresa familiar i busca progressar, malgrat que per Nadal li van baixar les compres dels lots d’empresa. Però sent surt treballant i amb optimisme.

No són bons moments, la crisi s’accentua i no es frena, però tot i això, el fòrum ha donat vida a Girona. Aquests quatre dies han ajudat a concentrar el sector per intentar continuar lluitant i evolucionar per sobresortir del mal cicle. Han vingut grans empreses, pimes i emprenedors, que s’han barrejat amb clients, usuaris, estudiants i grans cuiners que, una vegada més, han certificat la qualitat de la cuina catalana. El millor del fòrum és haver-se atrevit amb força en aquest 2011 i la millor notícia és que tindrem Fòrum Gastronòmic de Girona el 2013 (el 2012 a Santiago, alternant les ciutats). Així és que enhorabona a tots els qui ho fan possible i permeten que, malgrat la crisi, el sector gastronòmic d’aquest país busqui complicitats, sinèrgies i potenciï la formació, despertant emocions, il·lusions i reptes.

Donald Trump: “L’experiència m’ha ensenyat unes quantes coses. Una és escoltar la meva intuició, no importa com sonin les coses en un paper. La segona és que, en general, ets millor fent el que saps. I la tercera, és que la teva millor inversió pot ser aquella que no fas”

Ferran Adrià s’autoreivindica a foc lent

Ferran Adrià ha defensat avui amb convicció la seva filosofia de cuina i al mateix temps l’aposta que ha fet elBulli en aquests més de vint anys fins convertir-se en el millor restaurant del món. Durant la seva intervenció al Fòrum Gastronòmic de Girona, ha volgut posar els punts sobre les is i ha demostrat que qui el critica per manipular els aliments està equivocat. Mentre cuinava en directe un plat típic d’hivern, la caça, ha volgut ser contundent per defensar el seu llegat culinari i evidenciar que la tècnica i la tecnologia no estan renyides amb la bona cuina. Clar i sense embuts, ha volgut anar a l’arrel de la problemàtica i mentre anava servint els diferents plats de llebre, ha anat deixant sense arguments els crítics que, precisament, no tenen bases sòlides per criticar la seva prestigiosa obra. Abans però, un record elogiant a Santi Santamaria, amb un minut de silenci, i al final, l’anunci de l’acord amb Harvard.

Ferran Adrià és un geni de la gastronomia que ha apostat per la innovació i la creativitat fins a convertir-se en un referent mundial. Estudiós, pioner i amb un discurs molt treballat, ara que és a cinc mesos de tancar les portes d’elBulli no vol que alguns espavilats s’aprofitin per rebaixar la dimensió de la seva cuina. Ni ell vol relaxar-se i viure del passat. Ni vendre’s a mans de qualsevol fortuna asiàtica. Vol atrevir-se, arriscar, aprendre, formar-se i continuar fent país. Ho va deixar clar a Roses fa poques setmanes i  ho ha reiterat a Girona, abans no torni a un Fòrum, que serà d’aquí uns tres anys -segons ha dit-. Orgullós de la seva obra ara ja és a les portes començar un altre gran repte: el projecte d’elBullifoundation a partir del 2014. I vol que l’objectiu final sigui encara més espectacular i global que l’aconseguit amb elBulli. Gran repte, gran mèrit i una aventura apassionant.

Joan Miró: “El cuiner no és una persona aïllada, que viu i treballa només per donar de menjar als seus hostes. Un cuiner es converteix en artista quan té coses ha dir a través dels seus plats, com un pintor en un quadre.”

Siguem globals, siguem Mobile World Congress


El Mobile World Congress del 2011 ha estat un èxit. Ha assolit registres espectaculars (més de 60.000 persones de 200 països) i, per tant, els resultats esperats, tot i la crisi actual. El MWC és un congrés que es podria celebrar a qualsevol gran ciutat europea gràcies a la seva dimensió internacional, però el tenim a Barcelona. I no l’hem de deixar escapar. És un aparador mediàtic tan global, que tots els diaris nord-americans obrien cada dia la secció TIC amb les novetats de la fira de la Barcelona. M’agrada aquesta referència mediàtica assolida a escala global, a través de les últimes novetats de les grans empreses del moment que es dediquen a internet i la telefonia. Hi eren totes, menys Apple, per la seva filosofia de no ser present a fires. I compte amb les noves i grans companyies asiàtiques, que ja era espectacular la posició que tenien al recinte.

Degut a ser el referent tecnològic de l’any a Europa en telefonia, és lògic que altres ciutats de primer nivell vulguin tenir el congrés. Es parla de Munic, Londres i París amb molta força. I és bo, fins i tot, que el MWC tingui pretendents, però Barcelona té prou prestigi internacional com per què el mes de febrer sigui ja una tradició que la capital de Catalunya sigui una cita obligada per a les novetats del sector. I obtenim un bon retorn d’empreses, directius i visitants. Si fan negocis, que ja convé, s’utilitza l’anglès gairebé al 100%, i venen els presidents i directors generals de les grans companyies mundials, que ja és un gran indicador. Tot el MWC, en conjunt, ens ha d’estimular i voler ser encara més competitius. No podem fallar com a governants perquè tenim tots els ingredients: enclavament, clima, ciutat, infraestructures i posicionament.

Benjamin Frankiln: “No hi ha una inversió més rendible que la del coneixement.”

L’eduCAT 1×1 com a objecte


Ensenyament ha anunciat que frena l’ampliació del programa eduCAT 1×1 de digitalització a les aules. És la sentència que pot aniquilar un altre gran projecte educatiu al nostre país i que podria confirmar el fracàs d’un repte digital que, fins ara, ha costat massa diners, temps i esforços. Una vegada més, quan veig aquests canvis de rumb penso en agrair els esforços dels professors que, durant aquests períodes de temps, es dediquen a projectar les noves directrius sense una planificació clara i concisa. I no és culpa d’aquest govern ni de l’anterior, sinó la constatació en forma de pregunta de Per què l’educació d’aquest país sempre ha d’estar sotmesa a les directrius polítiques? I per què? I tan sovint. Des de fa temps, tenim mals indicadors en el comput europeu malgrat els bons resultats de les escoles privades, una dada prou significativa que fa l’escola pública per afrontar la integració social. I ara sense tants suports ni recursos, a causa de la crisi.

Però sinó apostem per l’educació amb majúscules, no obtindrem resultats amb majúscules. I el mateix passa, en aquesta de Revolució Digital. Canvi de paradigma global, d’acord, però no hauria de ser un obstacle per als futurs professionals del nostre país sinó tot el contrari: una gran oportunitat de ser més competitius en aquesta nova era. L’1×1 als centres tenia mancances importants -limitacions tecnològiques als centres, continguts per digitalitzar, una pantalla més gran, el rebuig de part del professorat…-, però ara encara en té més després de l’avís de congelació de l’ampliació -el primer és per a 4 anys-, que serveix com a  mesura de pressió de la consellera Rigau al Ministeri d’Educació, amb el rerefons dels ajuts europeus. Per sort, el repte de les pissarres digitals interactiva funciona i caldria mantenir-ho, costi el que costi. Amb pressions a Madrid o sense.

Gilbert Keith Chesterton: “L’única educació eterna és aquesta: Estar prou segur d’una cosa per dir-li a un nen.”

El President, en un Air Force One

Artur Mas va viatjar en classe turista en l’avió que el va traslladar a Madrid per a la reunió amb Zapatero. I així ha anunciat que ho farà, mentre sigui president, en els trajectes de menys de 3 hores. També ha anat en alguna ocasió a dinar amb els seus col·laboradors en un restaurant de menjar ràpid. Em sembla una decisió important la de voler donar exemple amb el fons i les formes abans del pla global imminent que s’està preparant en tots els fronts per combatre la crisi. D’entrada, l’exemple és elogiant. Però per altra part, també em sembla necessari que el President viatgi com mereix i tingui els privilegis que hauria de tenir com a màxim representat de Catalunya. Tant de bo pogués fer-ho en un Air Force One! I tenir un dinar-reunió com cal i amb bones estovalles! O si cal, els presidents de Catalunya haurien de residir en una casa a la zona alta de Barcelona i la tenir la vida que requereix el càrrec.

Malgrat la crisi i la retallada funcionarial, Artur Mas s’hauria de permetre aquestes comoditats sense que ningú posés en dubte la seva integritat ni una voluntat d’ostentació. O a partir d’ara només ho podran fer els grans executius, banquers o magnats? I al mateix temps, tan de bo Catalunya es pogués comparar a les grans nacions del món en la categoria de la logística al servei dels Cap d’Estat. Voldria dir que hem arribat molt més lluny que considerar-nos legalment una comunitat més de l’Estat espanyol dins el marc ja caducat del “café para todos”.

Burton G. Malkiel: “Els estats comptables d’una empresa es poden comparar a un biquini: el que revelen és interessant, però el que amaguen és vital.”

Han de ser rendibles els parcs científics?

Trobada entre Pere Condom, director del Parc Científic i Tecnològic de la UdG, i Alícia Romero, presidenta del TecnoCampus de Mataró. Un bon moment per analitzar la situació d’aquests centres, compartir sinèrgies i valorar com afronten la crisi en plena època on en els despatxos de poder es debat a fons sobre la sostenibilitat dels sectors que configueren l’economica del país. Dirigents amb les tisores en mà per retallar despeses i alhora pendents de les rebaixes via Madrid i Brussel·les. Panorama inevitable. I després de reflexionar sobre l’estat del parcs, els interrogants girarien sobre si han de ser viables i quins límits o autocontrols s’haurien d’establir. Han de ser els motors i pols d’atracció que s’espera d’ells a qualsevol preu? En la situació actual, ens podem permetre el luxe que suposin una gran despesa financera? Cal exigir que tinguin una economia autosuficient? Podria, per exemple, Figueres tenir un nou parc dins l’escenari català? I quin rol hi han de tenir els governants?

Com a país, Catalunya necessita liderar aquesta nova revolució TIC al sud de la Mediterrània amb un conjunt de parcs que concentrin recerca, investigació, emprenedoria, innovació i coneixement. I aquests complexs han de ser motors de canvi cap a la nova economia, encara que la seva raó de ser inicial no hauria de ser l’especulació urbanística. Els parcs, de moment, han anat progressant ràpid en funció de la bonança econòmica i, ara, van resistint la crisi però amb la necessitat de potents inversions de diners públics per proure’n la gestió, les instal·lacions i la millora. El debat és interessant, tant com les perspectives que poden oferir per afrontar el futur d’aquest ampli sector que determinarà el pes de les nova societat del coneixement, amb la connexió universitats, emprenedoria, empresa i territori. El temps en dictaminarà la seva eficiència a base de resultats. I encara que calgui apostar-hi fermament, el país no hauria de generar una bombolla irreal.

Paul Samelson: “L’economia mai ha estat una ciència, i ho és encara menys ara que fa uns anys”