Arxiu mensual: desembre de 2010

L’equip d’Artur Mas: 4 + 2 + 5

Artur Mas ja té l’equip fet amb onze consellers que vindrien a definir com si d’un equip de futbol es tractés i ell fos Pep Guardiola a la banqueta del Barça. De moment, el nou president de la Generalitat (amb web renovat) ha complert amb els seus objectius: reduir les conselleries de 14 a 11 en sintonia amb els temps actuals de crisi i que deixava per al final l’anunci dels noms. Durant la campanya, el líder de CiU va proclamar que volia formar el govern dels millors, un avís clarament cap a la meritocràcia més que la grisor interna que en ocasions mostren els mercenaris de partit. Peró és clar, són els qui més treballen per esperar aquest moment. I vistos els noms de l’executiu, Mas ha estat valent: 5 independents, 4 de Convergència i 2 d’Unió. El President vol apostar a cartes guanyadores, per això sacrifica el pes del partit -amb el desgast que això li pot comportar-, i amb un nom que ha de ser la referència d’aquest díficil període 2010-2014: Andreu Mas-Colell. Un ideòleg del món universitari que és elogiat per a molts i que serà l’home fort de la conselleria de més pes: Economia, Finances i Universitat.

El nom de Ferran Mascarell no trobo que sigui un gran sorpresa. Des de feia tres anys que la Fundació CatDem, a través d’Agustí Colomines, s’havien teixit vincles d’apropament. I feia mesos que s’especulava que podria ser el conseller de Cultura en el cas que Mas aconseguís una victòria àmplia. Al final, s’ha confirmat l’ambició de Mas de fer un govern transversal, de noms més que de guàrdia pretoriana, i preparat per superar el sotrac de la crisi sense els gairebé 90 dies de rigor degut les urgències de les turbulències producte de la globalització (cal recordar que l’etapa Montilla només va tenir un canvi en 4 anys: Ausàs per Puigcercós). L’autoexigència, de moment, comença pel mateix president i la seva primera condició governamental: “Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”.

Música / Streets Of Your Town # The Go-Betweens  

Fainé, Andic i ara és Juan Rosell

Juan Rosell és felicitat per Díaz Ferran.

Juan Rosell ha aconseguit avui l’objectiu que tant temps feia que perseguia: la presidència de la CEOE. Tenim un cas més, que hauríem de dir per sort, de catalans que fan el salt a la cúpula del poder espanyol en l’entorn polític, empresarial i financer. Un poder fàctic estatal més ocupat per una quota catalana i que potencia el pes i lideratge de Catalunya. Com Isidre Fainé, president de La Caixa, a la CECA; i com Isak Andic, cofundador de Mango, a l’Instituto de Empresa Familiar. Rosell ha fet bé la feina entre vestidors, aconseguint els suports vitals per a una majoria absoluta, i així doncs ho té molt fàcil per millorar el llegat del seu predecessor: el polèmic i poc efectiu Díaz Ferran -amb un final esperpèntic com a exemple empresarial-. Són temps de crisi, de falta de lideratges, però Catalunya demostra que té dirigents per liderar el procés de canvi.

És una bona notícia la victòria de Rosell, però no ens servirà de res sinó es tradueix en resultats per a Catalunya. El seu triomf és també l’ocupació d’un càrrec tan estratègic com polític i, per tant, Rosell hauria de ser sensible amb la realitat diferencial de Catalunya en el marc espanyol: tant pel que aporta com a potència empresarial com pel seu pes en el PIB espanyol. Ja que és poder i política, que Catalunya tradueixi en resultats la seva influència a la patronal espanyola. Ara, en temps de recessió i atur, aquest retorn, a banda d’històric, encara és més urgent.

Música / Give Me A Little More Time # Gabrielle

Anna Pagans finalitza un cicle

Anna Pagans tanca una etapa a l’Ajuntament de Girona. L’alcaldessa avui ho ha anunciat públicament, però era una especulació que feia temps que corria per la ciutat sobre què passaria al PSC. La mateixa Pia Bosch, la candidata -de moment- més ben situada, darrerament ja no podia amagar sentir-se com l’alternativa. I més encara, després dels resultats socialistes del 28-N, amb el fracàs de no repetir al Parlament. Tres setmanes després, Pagans anuncia el seu comiat i posa fi a més de 8 anys que han servit per marcar un punt i seguit del Nadalisme a la ciutat després d’una obra de govern de 23 anys. Per tant, el seu cicle era el d’agafar el relleu, agradi més o menys aquest terme. I és que Nadal és molt Nadal. Així doncs, feina feta. Pagans marxarà al maig vinent sense haver pogut evidenciar un lideratge com el del seu predecessor. De fet, ho tenia complicat, però ara la sensació de ganes de canvi a la ciutat va en augment amb vista al maig, mentre el PSC és a temps de presentar una llista potent amb l’objectiu de mantenir els 10 regidors i continuar governant.

La política són cicles -per llargs o curts que siguin- i a nivell català, en la primera dècada del segle XXI, existeix cada vegada més l’evidència que s’han acabat els mandats llegendaris. A nous temps, nova política, amb nous perfils més tècnics, que s’han de començar a mentalitzar que la regeneració té trams de 8 anys: vocació de serveis públic a terminis. El d’Anna Pagans és un altre adéu lloable, valent, amb la incògnita de si ha estat més forçat del compte, que s’afegeix als que s’han produït aquests dies i es produiran abans de les municipals.

Música / Els teus cels # Josep Thió

Pressional d’un objectiu: Mas President

David Madí ha anunciat avui que deixa la política i que torna a l’activitat privada. De la mateixa manera que Artur Mas, a la tercera, ha aconseguit ser el president de la Generalitat, Madí ha posat fi a la seva etapa a Convergència. L’estratega de CDC i home de confiança de Mas, ha estat fidel a la seva declaració de principis: abandonaria el partit quan aconseguís que Mas fos President. Feina feta i missió acabada com a director de campanyes electorals. L’evidència de com si fos un killer contractat per a una missió especial.

En aquest període, Madí ha estat un professional de llums i ombres però malgrat les crítiques internes i externes, ha sabut guanyar-se la confiança del nucli dur actual de Convergència. Té el mèrit d’haver aguantat durant la travessa del desert i, en ocasions, se l’ha deixat massa sol, ja que producte del seu caràcter no ha tingut el suport d’aquells que presumien de córrer davant dels grisos sinó de les noves generacions de la cúpula. I respecte els objectius: tres victòries electorals, però fins a la tercera no ha aconseguit l’objectiu.

Amb el mateix Madí se’n va un perfil tecnòcrata de la política catalana, un retrat robot dels que volen estar a l’aparell i controlar l’staff amb la màxima professionalitat. I amb la fredor de com si fos una empresa en la qual toqués rendir comptes i comptes, i deixar les emocions als protagonistes. Així ha interpretat la política i així n’ha deixat mostres d’un tarannà més anglasaxó. D’aquell de més de fulls de càlcul que de micròfons. Agradés o no. Agradi o no. Però ha sabur posat un bon punt i final a la seva trajectòria, amb el regust d’una victòria i amb una decisió d’aquelles que tant costa trobar a la política catalana. D’aquí als elogis. I la necessària regeneració.

Música / If You Leave # Nada Surf

Chacón o Tura, el dilema socialista

Una vegada Montilla ha fet el pas i Nadal és qui està disposat a fer de pont en l’espai-temps, el futur lideratge del PSC és qüestió de dos perfils antagònics, però amb un factor en comú: són dues dones. Les dues candidates encarnen dos sectors dins del mateix partit i si bé Chacón suposaria una línia més continuïsta a la de Montilla, Tura lideraria el retorn del catalanisme a la direcció del PSC, amb uns ideals que recuperarien l’esperit de Maragall. No és una elecció fàcil la que ha d’afrontar la militància del socialisme català i més després de la derrota d’aquestes eleccions, ja que també arriba el moment d’afrontar les municipals, a mig any vista. En els últims anys, Chacón ha projectat la seva carrera a Madrid i s’ha posicionat sempre al costat de Zapatero, tot esperant el seu moment per tenir més poder en el govern espanyol. Però al mateix temps, ha estat a la recambra per a una possible operació tornada a Catalunya. A l’estil del mateix Montilla o Corbacho. 

En el cas de la Tura, l’exalcaldessa de Mollet sempre ha estat a la travessa de futuribles, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha altres noms com el de Castells, però les bases estic convençut que senten una predilecció especial per la Tura. Ella, segur que està disposada a jugar-se-la i amb valentia. Però per a què això passi caldria un xoc de trens que el mateix partit ha generat: la marca PSC-PSOE. I és que tenir 25 diputats catalans al Congrés –un gran registre– significa poder, però també suposa un preu molt elevat de desgast si aquests estan sempre supeditats al PSOE en prejudici dels interessos de Catalunya.

I Nadal, mentrestant, jugarà les seves cartes posant un peu a cada bàndol i disposat a “sacrificar-se” per després recollir-ne els fruits. Com ha fet sempre.

Música / Snow Day # Matt Pond PA