Arxiu mensual: abril de 2011

Creu de Sant Jordi per a Pep Guardiola


El president català, Artur Mas, va entregar ahir les Creus de Sant Jordi de 2011 a personalitats tan distingides com Eduard Punset. En total, 29. Ha de ser un honor rebre la Creu per la distinció i reconeixement que et fa el teu país. I coincidint que ahir es jugava l’anada del Madrid-Barça a la Lliga de Campions, qui fa temps que mereix una Creu de Sant Jordi és Pep Guardiola. Per trajectòria, èxits i lideratge. Just el mateix dia d’aquests guardons, el tècnic de Santpedor era lloat per barcelonistes i catalans per com va actuar el dia abans a la roda de premsa per analitzar el partit. No era el Guardiola habitual, la cara B que se’l va anomenar, però va ser la seva resposta als atacs habituals de Mourinho i la pressió tendenciosa de la “Brunete mediática”. Tenia raó. Lluny del seny i el respecte tradicional, l’entrenedor del Barça va decidir passar a l’atac i defensar els seus ideals amb convicció.

I poc més de 24 hores després, el repte de Guardiola envers Mourinho, apel·lant al partit i l’essència del futbol, va tenir resposta. I el tècnic va guanyar la partida clarament, gràcies a un geni com Messi, i fins i tot en el fons i les formes va voler ser elegant i victoriós. Anit, en la roda de premsa, fins a vuit ocasions va voler rebutjar la polèmica amb aquestes contestes respecte l’entrenedor portuguès i l’àrbitre: “Nada, ni idea, no comment, nothing, no tinc opinió, no respodré, no lo sé, no lo sé.” I a més, prudent i caut respecte el partit de tornada de dimarts que ve. Amb elegància. El Barça va guanyar i confirma el seu gran domini actual, però el més important és que la dignitat de Catalunya també va sortir enfortida, quan estava en joc després de la tàctica periodística de Mourinho. I té mèrit perquè, des del club, Guardiola es va quedar sol defensant-la.

Octavio Paz : “Més que la lluantor de la victòria, ens commou l’enteresa davant l’adversitat.”

Deu reflexions de la final de Copa

1.- Felicitar el Real Madrid per creure en la victòria en tot moment i demostrar la seva fe per véncer el millor equip del món en l’actualitat.

2.- Felicitar els organitzadors de la final (RFEF) per vetllar perquè fos una gran nit futbolística a Mestalla, malgrat els incidents aïllats habituals.

3.- Lloar l’afició del Barça per saber estar a l’alçada de la final i saber encaixar la derrota, quan el Barça era el favorit. Va marxar de Mestalla amb categoria malgrat l’orgull ferit.

4.- Els seguidors blaugrana van demostrar que ja formen part d’un equip gran i sap respondre per a cada ocasió: l’ambient a la Fan Zone durant tota la jornada.

5.- Malgrat que el Barça no va fer la primera part que s’esperava degut a la tàctica de Mourinho, basada en travar el matx, l’equip es va saber sobreposar a la segona part i va evidenciar caràcter i ambició de més títols.

6.- El Barça necessita un rematador actiu sempre: el seu estil de joc no pot quedar tan orfe. Anit, Villa no va estar oportú i no va poder definir les triangulacions que sempre busquen Messi, Xavi i Iniesta.

7.- Piqué, una vegada més, va anar a l’atac al final amb una convicció i un afany que transpua sed de victòries.

8.- El caràcter i l’esperit de competivitat de Pinto, que va fer un gran partit, diu molt de l’esperit i unió del vestidor del Barça i que tan mèrit té el lideratge de Guardiola i el seu staff.

9.- Queda la lliga i les semifinals de la Champions. El Barça, amb la seva filosofia, segur que no deixarà escapar la possibilitat de superar aquestes males sensacions i tornar a segellar el seu domini com a gran equip de referència Mundial.

10.- El futbol mereix premiar el talent i la classe per damunt de la competivitat i la defensa. A doble partit, el Barça té més possibilitats de demostrar el seu potencial.

Música / Better together # Jack Johnson

El vell i el nou PSOE enfrontats

Chacón i Rubalcaba, dos perfils ben diferenciats, competiran per agafar el relleu de Zapatero. Suposarà la rivalitat entre el vell i el nou PSOE -amb derivades periodístiques implicades- per substituir el lideratge de l’encara president socialista. Zapatero complirà els dos mandats sense haver complert els grans objectius i deixant l’herència de la crisi: l’Estat federal per construir,  l’acord de pau pendent a Euskadi i una Espanya més social, comparable a les grans potències europees. Però s’ha quedat a mig camí. Els llibres d’història recordaran el seu “talante” sorgit després de la tragèdia de l’11-M del 2004, que va facilitar la seva arribada al poder.

A poc menys d’un any vista, la dreta espanyola ho té tot a favor per recuperar el poder sense tenir un gran líder. Rajoy, beneficiat per la crisi, espera rival per a d’aquí uns mesos i l’oponent sortirà de l’enfrontament de dos models de perfil antagònic: Chacón és dona, catalana, fidel a Zapatero i encarna la continuïtat, tot i que suposi la renovació i l’aposta per la joventut. I també un canvi més al PSOE, un voler diferenciar-se del convervaduris-me del PP. Chacón vol arriscar.

Rubalcaba serà la garantia de la veterania, la solvència en el procés amb ETA, el retorn dels clàssics i l’ala més tancada del partit per recuperar el prestigi després de la caiguda de l’economia. Murri, gat vell i expert en les negociacions. Rubalcaba sap controlar els “tempos” i té l’astúcia per moure’s quan les llums de política s’apaguen. Queda molt i alhora queda poc per al març de 2012, però l’enfrontament Rubalcaba-Chacón i entre els Rubalcabistes-Chaconistes, a l’espera de les terceres vies, pot ser un gran duel.

Manuel Azaña: “Jo no sé si sóc un estadista. El que és cert és que, de la política, el que m’interessa és manar.”