Ha començat un nou curs i tinc la sensació que som allà on sempre: embolicats amb el model d’immersió lingüística a la xarxa d’ensenyament públic -per tant, a la defensiva- però ara amb l’agreujant de la crisi. Gairebé com ja és habitual, xocs polítics per la quota  electoral i a qui menys s’escolta són als mestres, que són els veritables protagonistes i els qui han de treballar dia a dia malgrat les retallades i les dificultats afegides per la integració social. Quan es trobem en un punt important de la nostra història per estar immersos en aquesta generació digital, a Catalunya ens troben en la pròpia espiral de no poder pensar en avançar, millorar, progressar… una fórmula nova, què sé jo. I és ja que fa més de vint-i-cinc anys de la llei de normalització lingüística i el problema (dilema) continua… i continua.

Si sabem que els nostres registres escolars no són tan avançats com els països capdavanters de la UE -i ja fa anys que dura-, com és que no parlem de com ho farem millor com a sistema? Per exemple, tenim pla B? És injust que els pares no rebem altres imputs i que no ens ajudin a potenciar el nostre optimisme perquè veure’m els nostres fills que dominaran més llengües, tindran millors equipacions tecnològiques i es potenciarà cada vegada més una aula sense parets. No, no és així. Tornem a estar anclats,  barallats, protestant… quan els països de referència avancen, volen millorar i no esperen a ningú. Són temps ràpids, líquids, de coneixement en essència i no de pensar en competències i qui té més poder i divisions per defensar-les.

Zygmunt Bauman: “No pot haver una comunitat sense un sentit i una pràctica de la responsabilitat.”