Ha arribat l’hora de Puigcercós (amb bloc nou). De fet, es podria dir que no és cap sorpresa, però finalment Esquerra ha sabut escenificar, amb més sorpresa de l’esperada, el cicle final d’un bilideratge. Carod hagués volgut lluitar fins el final però el seu lideratge no passava de ser mediàtic, ja que en clau interna era Puigcercós qui tenia el control del partit i el rol d’home fort entre la militància. Perquè ens entenguem: el control de l’aparell. Per això ha guanyat la pugna, després d’anys de tensions que feien augmentar la competivitat però que també generaven molts desequilibris entre els equips propers. A partir d’ra, és Puigcercós qui tindrà tota la responsabilitat i la pressió mediàtica, per molt que Carod justifiqui que està disposat a “pedelar” al seu costat. No és fàcil que es pugui “comprar” aquest posicionament, després de tanta sang interna esquitxada.

Una vegada anunciat quin és el cap del partit, és la militància la que ha de donar força a l’aposta amb vista a les eleccions catalanes de l’any vinent. Puigcercós feia anys que esperava aquest moment i després d’un llarg recorregut, fins i tot matant el pare (Àngel Colom), afronta el repte de veure fins on pot arribar electoralment (hi ha 21 diputats al Parlament) d’aquí a un any vista. Ara queda esbrinar el gran interrogant: si amb el canvi de líder Esquerra vol caminar sola el 2010, es mantindrà fidel al PSC o acabarà obrint una nova línia de futur amb Convergència. Les especulacions, que hi són, es resoldran al mateix temps que les eleccions, mentre que els pactes de poder es cuinaran en silenci, lluny dels focus mediàtics. Montilla i Mas ja saben que ara el competidor és Puigcercós.