Carretero ha anunciat una fugida inesperada per diferències en el model d’organització del partit. Rebel com sempre, ell ha creat Reagrupament a la seva mida i just quan era el moment de demostrar fins on podia arribar com a líder a mig any vista de les eleccions catalanes, anuncia que salta del vaixell. Amb el que costa il·lusionar la gent d’aquest país petit, que just ara Carretero rebenta una alternativa valenta i atrevida i decideix fer el pas en solitari per passar a oferir-se a  Joan Laporta. Algunes veus que coneixen bé el polític i metge de Puigcerdà ja alertaven sobre l’enfant terrible i especulaven sobre quan duraria a Reagrupament. Però almenys s’esperava que arribés l’hora de la veritat i quants escons podria tenir al Parlament. Però després d’aixecar la bandera de l’independentisme per dividir encara més la fractura política del catalanisme, tot encara ha anat més ràpid del previst. I amb un final sense ètica ni estètica.

Tenia i té la sort que algunes persones -moltes de joves- van creure en el seu projecte, sobretot, les més decebudes amb Convergència en el seu moment i més darrerament amb Esquerra. Però ara ha jugat molt fort. Potser, massa. L’independentisme no s’ha de crear mai en pocs mesos i al voltant d’una persona, i ell ha comès aquest error durant poc temps, amb l’afegit de carregar fort contra ERC i Puigcercós. I més entristidor és que, com passa sovint a la política catalana, tots aquests outsiders que decideixen provar sort se’n van donant un fort cop de porta. I en el seu cas, encara és més molest perquè fa mal a Catalunya. I més si afirma que “aquest és un país de moltes misèries, és el regne de la mediocritat i costa acceptar gent amb caràcter fort”.

Música / Nos sobran los motivos # Joaquín Sabina