Arxiu de la categoria: Economia

Caixa Catalunya més Caixa Girona i internet

Un amic que treballa fora de Catalunya m’acaba d’enviar un correu electrònic en el qual, de manera molt breu i gràcies a la informació facilitada per un seu familiar, em confirma que Caixa Catalunya i Caixa Girona es fusionaran. O sigui, que abans que es comuniqui oficialment i es prepari la manera de presentar-ho públicament, ell ja sap gràcies a una informació interna de la cúpula de Caixa Girona que l’acord ja s’està començant a materialitzar. Ara doncs, caldrà anar avançant en el procés fins a tancar-lo. De moment, aquest correu només transmet un objectiu que ja és evident i esperat si es té en compte l’escenari dels últims temps: la crisi financera, reunions a  Barcelona entre les parts implicades, l’origen de les dues entitats i els plans del govern espanyol respecte la reducció de caixes d’estalvis. Ara, l’interrogant és què passarà amb Caixa Tarragona, que també s’englobava dins aquest mateix paquet.

I també, independentment de quan es vaig completant l’operació de fusió, la demostració d’aquest correu electrònic confirma com estan canviant els temps i com de ràpida es pot convertir la informació en aquesta nova Revolució Digital. És l’evidència de la immediatesa i que la informació ja és gairebé incontrolable de dominar. Un altre gran exemple actual seria el fenomen de la xarxa de microblocs Twitter, ja que els estudiants iranians burlen la censura del govern amb l’ajuda d’aquest canal de comunicació instantani i global (informació a El País). Un sol emissor, només un canal i possibles milions de receptors globals. La màxima expressió de la comunicació i que ens permet internet.

Música / The Promise # Girls Aloud

Alemany parla clar a Salgado

Salvador Alemany ha exposat avui la visió dels empresaris catalans en la visita de la ministra d’Economia a la cloenda de la 25a edició de la Reunió del Cercle d’Economia a Sitges. El moment econòmic i financer té una dimensió prou fosca com per a què els empresaris catalans “cantin” les veritats a la ministra d’una realitat que cada vegada té una dimensió més negativa. I el clima general que es respira en els cercles empresarials és de crispació i frustració, amb una sensació de poc suport. L’objectiu d’Alemany ha estat el de reivindicar un lideratge polític en el govern espanyol per dur a terme reformes, malgrat que això pugui tenir un cost electoral a curt termini. O sigui, arriscar… actuar! Moment de prendre mesures.

Però Alemany també ha estat oportú, ja que calia fer autocrítica. Segons ell, els empresaris “han d’apostar per una dimensió empresarial de més abast”, el que ha qualificat d'”ineludible responsabilitat”. Però per això, ha demandat “una actuació de suport des dels poders públics, a través de mesures d’incentiu fiscal que facilitin aquests processos de concentració”. Sense dubte que la visió és la de tancar el procés de les fusions, amb les caixes d’estalvis com a grans protagonistes.

Música / La casa por el tejado # Fito y Fitipaldis

Esperant les esperades fusions de caixes

Ja fa temps que se’n parla hi ha molts moviments però, de moment, cap realitat concreta respecte les fusions entre caixes catalanes i espanyoles. Zapatero, sempre que s’ha reunit amb els dirigents de les grans caixes i bancs, ha obert la porta de les fusions, amb un clar protagonisme a Catalunya de “la Caixa”, que no estava massa disposada a acceptar aquest canvi de rol amb l’objectiu de fer més encara més viable la concentració final. S’especulava que les fusions serien al voltant de Setmana Santa o com a molt tard, abans de l’estiu. El mateix president Montilla ho va deixar entreveure ahir al Parlament, amb un missatge de calma previ per als estalvis dels ciutadans, i va donar força a la idea que “som cada vegada més conscients de la necessitat de guanyar dimensió per poder competir en el futur”. El repte, per tant, és  de ser més competitius en “aquest món global”.

Però ara arriba el camí d’espines i com s’assimila la concentració de caixes catalanes, amb el pes de “la Caixa” i com queda definida l’estructura de la xarxa i si això suposarà la pèrdua de llocs de treball en aquest mal cicle econòmic, que cada vegada té més aturats. La reestructuració no és fàcil i Montilla va definir el moment actual com de reflexió. Mentrestant, aquests dies es van tractant totes les possibilitats de les fusions en reunions constants en el departament d’economia d’una universitat de Barcelona. I suposo que en algunes conselleries, també, ja que és molt difícil que el govern se’n pugui mantenir al marge. En definitiva, tal com volia Zapatero.

Música / Je Reviens # Kaolin

La diferència entre dos mons

La cimera del G-20 que comença avui a Londres tornarà a evidenciar la diferència cada vegada més gran entre dos mons. És la confrontació entre l’opulència elitista dels grans governants que no es posen d’acord i el veïnatge universal, que espera la creació d’una nova economia. A més, el proteccionisme que envolta els mandataris del G-20 i la manca de mesures globals contra la greu crisi ja  va provocar enfrontaments ahir el matí en el centre financer de Londres, amb una víctima mortal. La imatge plasma el sentiment de ràbia, com un crit ensagnat carregat d’impotència contra la riquesa que només és a mans d’uns quants. Massa història tenim al darrere com per oblidar-se tan fàcilment a canvi de les prebendes que poden oferir al poder les grans multinacionals que mouen l’economia.

Música / Money Talks # AC/DC

PD: M’hen alegro molt de l’elecció de Vicenç Ferrer com a Català de l’Any.

Comencen les intervencions a les caixes

El Banc d’Espanya acaba de moure fitxa en anunciar que intervindrà Caja Castilla-La Mancha (CCM), després del fracàs perquè no s’ha produït la fusió amb Unicaja, que ha fet marxa enrere perquè volia més avals per fer-se càrrec de l’entitat. Finalment, després d’un any de comprovar-se que la crisi no havia perjudicat el sistema bancari espanyol, canvia el panorama en produir-se la primera maniobra del Fons General de Dipòsit (FGD) per salvar una caixa. I és fàcil de preveure que no serà l’última. Tant mirar com patien els altres governs europeus dels països capdavanters i també la nova administració Obama, que ara resulta que comença a moure’s el taulell del joc bancari espanyol.

I li tocarà al FGD donar emissions de participacions preferents i la compra d’avals per, a través del prop de 2.000 milions, per proporcionar liquiditat a la caixa amb seu a Toledo i que aquesta es mantingui operativa. L’objectiu immediat del BdE i de l’executiu de Zapatero és garantir el finançament de CCM per assegurar els estalvis dels clients. I mentre tot això passarà a causa de la recessió, esperarem a veure si hi ha més fallides, fusions i més casos com els de Mario Conde. Al final, quan s’acabi aquest cicle negatiu, la incògnita serà veure si només queden 7 o 8 caixes d’estalvi espanyoles.

Música / Money # Pink Floyd

La revolta silenciosa dels neomanifestants

Ha estat una protesta històrica la dels empresaris catalans al Congrés per reivindicar un canvi en la política de Zapatero. Com bé recordava durant el trajecte amb el TAV el propietari del Tapas Bar, en 40 anys com a empresari mai havia vist una cosa així. I volia ser-hi. La concentració més l’entrega de les propostes als diferents líders polítics, va voler ser una escenificació urbana de la Pimec (res de tancar-se en un dels tants despatxos del parlament espanyol) per mostrar el malestar dels petits i mitjans empresaris per la situació en què s’ha arribat.

La crisi era visible fa un any però Zapatero va preferir centrar-se en les eleccions. Un any després, el panorama local i global s’ha agreujat i els petits motors econòmics del sistema reclamen mesures urgents per combatre el mal moment. No es cansen de dir que no volen ni suport ni diners sinó ajudes. Especialment, canvis legals per combatre la morositat i no sentir-se escanyats per aquest aspecte. I la reunió de la setmana passada tampoc va ser positiva, segons va reconèixer el mateix Gonzàlez. Per començar, ni Solbes hi era.

Però reivindicar-se a Madrid també té un risc i es va comprovar amb el suports que rep el PP. Els empresaris volien una protesta silenciosa però van patir tensions quan van aparèixer els líders populars en ple carrer. La maquinària del PP i del PSOE sempre són a punt governi qui governi, però es va superar el mal moment amb la seva marxa. Els líders catalans van admetre que la situació comença a canviar però l’onada d’esperança encara trigarà en fer-se realitat. De moment, la protesta del canvi ja s’ha fet (ara protesten els empresaris; això sí sense pancanters ni crits), l’exigència d’un model més competitiu ja és a les mans dels governants i, mentrestant, caldrà valorar la reivindació, les conseqüències del gran suport rebut arreu de l’Estat i el per què de la demostració que el grans problemes de Catalunya sempre acaben passant per Madrid. Que tinguem sort en aquest nou canvi de paradigma econòmic!

Música / The Times They Are A-Changin # Bryan Ferri

Tot esperant el finançament

Van passant els dies i els mesos i el govern català continua pendent de l’important acord final del finançament. Hagués estat més fàcil saber fins on podia arribar l’executiu de Montilla sinó s’hagués situat la reivindicació catalana dins el mateix concepte autonòmic del “café para todos“. Però continuem encallats i esperant una resposta positiva: mentre es dissimula la calma a Barcelona i els nervis a Madrid. Hauríem de dir que, per sort, l’acord hauria de ser ràpid i positiu, ja que tenim el mateix “color polític” entre els dos negociadors, però les vibracions no són bones pels interessos de cada govern, amb el pes de la crisi. El mateix Castells, un bon conseller, n’és un bon exemple del rol que ha generat aquest procés.

I en un tema tan esperat com aquest i amb tantes proclames des de Catalunya, s’espera un bon retorn després del suport electoral que es va donar a Zapatero perquè sortís reelegit. Montilla és conscient que si juga molt més que Zapatero en aquesta negociació que es cou a foc lent i que les grans obres dels mandats passen per aconseguir els objectius que saps que l’anterior president no ha aconseguit ni el que vindrà a posterior aconseguirà. Però, de moment, del finançament se n’ha fet una gestió tan política que empresarialment ja faria dies i mesos que seria mort. I mai s’hauria d’oblidar que els clients (votants i ciutadans) sempre tenen raó. Farà més Obama en quatre mesos que…

Música / The Summer Wind # Medeleine Peyroux

Les ganes de canvi d’Obama

Obama ha de significar un canvi generacional i l’esperança ja no era només dels nord-americans sinó global després de vuit anys de l’Administració Bush. Però després de tanta esperança, calen realitats, encara només hagin passat quatre mesos de la històrica victòria. I en matèria econòmica ja ha demostrat que vol evidenciar aquest canvi: ha qualificat d'”ultratge” el pagament de 128 milions d’euros que la companyia asseguradora AIG vol fer als directius, com a premis en sobresous per la seva gestió, quan ha estat rescatada amb diners de l’estat a causa d’una fallida imminent. I a part de la seva indignació, el president del EUA es va preguntar amb tota la lògica, a causa de la crisi alarmant, que “Com justifiquen aquest escàndol als contribuents que mantenen aquesta companyia?”

És l’evidència d’un canvi de lideratge als EUA, el de l’inici d’un canvi de paradigma econòmic i un pas més en la voluntat d’Obama de canviar les regles del joc del sistema finançer del seu país. Obama és al poder gràcies a l’esperança popular i és un dels eixos que sempre va deixar clar en els seus discursos que mai volia perdre. Per això, no es cansa de dir que vol tornar al poble nord-americà el que ell li va donar en vots i esperança. Per tant, comença la batalla d’Obama contra els abusos de les grans multinacionals que, com AIG, són capaces de rebre 130.000 milions d’euros del govern dels EUA perquè les pèrdues de l’any passat van ser de 30.000 milions, però que els seus directius en rebin 128 milions. Un escàndol!

Música / Our Country # John Mellencamp

PD: La nova recepta econòmica d’Artur Mas.

PD2: L’esperada visita de Murakami a Barcelona. Recomana la lectura per evadir-se de la crisi.

Brussel·les o Madrid

Dissabte es va celebrar una manifestació a Brussel·les per reivindicar el catalanisme al “cor” d’Europa. Un acte atrevit i organitzat per la que en diuen la societat civil, que no és tan fàcil que s’agrupi més enllà del paraigües de la tan criticada política. Però l’atreviment va funcionar. Estic segur que entre els més de 3.000 catalans -esperem que algú ens certifiqui oficialment els que hi havia- una bona part eren gironins. Una manifestació ideada en poc temps per Deu Mil però que va complir amb el seu propòsit, fins i tot, en temps de crisi.

Ara resulta que tres dies després de la manifestació identitària com a país, la cúpula empresarial gironina escull Madrid per fer un acte solemne per evidenciar el “a rendir pleitesia” a la consagrada monarquia espanyola. O sigui, que d’aquests protagonistes que ahir eren a La Zarzuela com a  emblemes de la demarcació, per presentar la Fundació Príncep de Girona,  estic segur que no n’hi havia cap a Brussel·les. Però sí es van trobar per evocar la necessitat de continuar demostrant que Girona no és “territori comanche” i que cal continuar reverenciant la reialesa, com en els darrers anys. I com tants i tants anys hem fet els catalans i així ens ha anat. Però la posada en escena d’ahir era “cuita” des de feia força temps, en silenci, i sense voler que es trenqués l’encant mediàtic.

I en aquesta dicotomia ens trobem les generacions intermitges: entre la il·lusió dels joves a Brussel·les de tenir un estat propi i l’esperança dels poderosos de ser ben vistos a Madrid. Uns defensant una Catalunya lliure amb banderes al vent i els altres venent una Catalunya servil amb l’Espanya de sempre. I en aquesta cruïlla es troba Catalunya, una vegada més identitàriament dividida i sense un projecte transversal, integrador i que no sucumbeixi als encants del poder monàrquic, econòmic i les espècies en forma de caceres. Tristament és el que les elits volen i la majoria ho dissimulen.  

Música / The Harder They Come # Willie Nelson & Ryan Adams

 

Quina és la sortida a la crisi?

A banda de desviar el mal moment econòmic amb la pressió mediàtica contra els escàndols de corrupció del PP, tot i que si governessin els populars la persecució canviaria de bàndol, i de plans d’ajuda econòmics que mai acaben d’arribar, quin és el projecte del govern espanyol per sortir de la crisi? És cert que la davallada és global a causa d’aquest tipus d’economia que s’ha generat, però la situació és tan delicada que la bola de neu cada vegada es més gran i això genera que vagin caient pel camí més empresaris i sectors. Amb els efectes directes sobre la pèrdua de llocs de treball i l’atur. La sensació resultant després d’un any és que els nostres governants estan pressionats, volen evitar el tancament d’empreses sense futur per no sentir-se qüestionats i donen poca sensació de lideratge perquè les accions ràpides no arriben a causa d’aquest gran sistema indefinit.

I com que no hi ha un pla concret, tot i que demà l’intentarà presentar el Consell de Ministres, cada vegada més empresaris lamenten aquesta situació que consideren “vergonyosa”. La solució, de moment, ha estat la d’evitar la pressió mediàtica, no alertar el mal moment per no ser pessimistes, però la realitat del país comença a ser una altra. La crisi ja no és de la construcció sinó de liquiditat i si una empresa cau després de l’esforç de 15 anys, el període mínim per consolidar-se, després és molt complicat que es pugui aixecar. Mentrestant, esperem que els nostres polítics s’escoltin els empresaris que poden liderar aquest mal moment, potenciïn als qui estiguin disposats a promoure més llocs de treball i donar suport a les que tenen la vocació d’internacionalitzar els seus productes o serveis (no pot ser que el web del COPCA tingui aturat el servei de notícies al juliol de 2008). En definitiva, ara no és el moment d’obra pública sinó el d’estimular l’esperit dels emprenedors.

Música / A Cavall del Vent # Manu Guix