Arxiu d'etiquetes: Política

Debat monogràfic sobre el finançament

Escoltant aquest matí el debat monogràfic sobre el finançament al Parlament, continuo pensant que la política catalana necessita sempre quedar dividida en l’oratòria més enllà de l’acció. Siguin petites o grans qüestions de país, la sensació és que mai acabem tenint motius de celebració, sobretot, les que ens fan dependre del govern espanyol. Com un sí, però no, amb l’excepció dels resultats esportius, on queden ven exemplificades les victòries i les derrotes. La percepció global és que el nostre estat general polític no pot ser d’eufòria o satisfacció o, fins i tot, el de dibuixar-nos un somriure en les llavis. Ja sé que la política és desagraïda, molt més del que sembla, però tanta rivalitat entre govern -encara sigui tripartit- i oposició acaben provocant esquerdes per la barreja de les mitges veritats i mentides i la pugna d’interessos partidistes. Sobretot, no pot ser que 30 anys després, encara ens alegrem pels triomfs de la política del peix al cove i, posats a fer-ho, no pot ser que ni ens alegrem.

I mentre el país pateix sacsejades importants com la mort d’un cinquè bomber per l’incendi d’Horta de Sant Joan, políticament continuem enfrontats pels teoremes competencials i l’equidistància electoralista més enllà que les accions terrenals, que són les que precisament més percep el ciutadà, que ara lamenta més la pèrdua dels bombers que no gaudeix de l’acord de finançament. I posats a pensar en el que ens pertoca via retorn de l’Estat, una vegada anunciat a grans titulars, ja volem que arribi i quan més aviat millor!

Música / Shout Out Loud # Amos Lee

«Amo a los catalanes»

No m’agrada Esperanza Aguirre. I no m’agrada que digui “amo a los catalanes”. Considero que és una política de baix nivell i que, fins ara, no ha tingut prou categoria per “carragar-se” Mariano Rajoy i convertir-se en la nova Tatcher de la política espanyola. Encara que vingui de família de milionaris ha demostrat que amb la política no en fa prou, i això sí!, s’ha sabut moure per la porta del darrere per interessos econòmics i que, per exemple, l’arribada del TGV a Guadalajara sigui a deu quilòmetres del centre de la ciutat. Per cert, de qui són els terrenys o hi ha la parada? I ja no parlem del famós i escandalós “cas Gürtel”. O sigui, no m’agrada.

Esperanza Aguirre és cínica. Massa. Perquè ni estima ara Catalunya ni l’estimarà mai. Ni falta que fa. A més, ja ens ho va demostrar quan va ser ministra de Cultura i el que ens va beneficiar als catalans. És una d’aquelles polítiques que si arriba lluny al PP serà, precisament, per anar sempre contra Catalunya. És una dona de l’Espanya profunda, casposa i adaptada a la nova era Torrente. Mentre vegi el seu perfil polític tindré ganes que no governi el PP a l’Estat espanyol i que espero que algun dia el PSOE li presenti d’una vegada algú amb cara i ulls per desbancar-la de la Comunitat de Madrid.

Música / Palabras de amor  # Rosario

El tercer gran acord entre el PSC i ERC

Després de massa temps de negociacions a l’ombra i fer-se esperar, al final ha arribat l’hora de l’acord i de l’escenificació final sobre el finançament de Catalunya. Tot estava més precuinat del que pugui semblar i és una evidència més que, en les qüestions de gran fons, Montilla i Puigcercós es continuen entenent, tot i els alts i baixos entre els respectius aparells i ideologies. Primer, va ser el 2003 amb el Tripartit i després el 2006, amb el pacte de l’Entesa. El mateix president d’Esquerra creu que és un “acord històric” perquè calcula que s’arribarà als 3.855 milions d’euros el 2012 (ICV, era previsible, també dóna el seu suport). Per contra, i com era d’esperar, CiU opina que el model “dinamita l’Estatut” i el tripartit és “còmplice d’un engany”.

Després de més d’un any de reunions i d’invocar l’essència del Nou Estatut, Catalunya ha obtingut un acord històric en matèria de finançament dins el nou model autonòmic que ha volgut aplicar el govern de Zapatero. I és que el supor del PSC en l’ajustada victòria de Zapatero el març de l’any passat també s’havia de traduir en espècies. I de les evidents, amb xifres, tal com sempre recull Andalusia, que és l’altre gran feu socialista. Ara, en clau catalana, caldrà veure fins on arriba aquest nou pacte entre el PSC i ERC, com s’afronta la crisi econòmica i quan es tornen a marcar les diferències entre els dos artífexs de la coalició, en teoria, a poc més d’un any de les eleccions catalanes.

Música / Shadow on the Sun # Audioslave

Del “Cas Gürtel” a les anxoves de Revilla

Sovint acostuma a passar que dels escàndols més personals, els líders polítics encara n’acostumen a sortir més reforçats. És l’exemple de Francesc Camps amb el Cas Gürtel, però si s’hagués de magnificar l’exemple el més evident seria el cas de les festes amb jovenetes de Berlusconi, que aquests dies fa d’amfitrió del  a cimera del G-8 a Itàlia. Prou xocant tot plegat el que està passant a L’Aquila: ara que mentre es parla del personatge Id’Il Cavalieri el mateix president i magnat té la sort que es deixa de banda la seva política. I tornant a Camps i el flagrant Cas Gürtel, era de preveure que el president valencià rebés el suport del PP i quedés encara més ben parat del compte. Un exemple va ser l’afirmació de l’alcaldessa de València, Rita Barberá, en  considerar que els “indicis de delicte de suborn” contra Camps per haver rebut vestits de regal dels principals implicats al cas Gürtel conviden a una reflexió sobre el Codi Penal i la seva reforma, perquè també s’haurien d’obrir diligències d’ofici per si Rodríguez Zapatero ha incorregut en un delicte de suborn en rebre anxoves del president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla. I clar, aquest va contestar dient que “per l’aspecte que té (Barberá) ha de menjar bé, i té valor que digui que són boníssimes. Gràcies, Rita”.

I què ens queda? Una altra picabaralla verbal de baix nivell entre el PP i el PSOE i més polèmica artificial sobre la polèmica real (la que realment importa) per acabar embolicant encara més una espiral que, lamentablement, acaba demostrant que la justícia mai podrà ser prou justa contra l’evidència de tants casos Gürtel com han existit, existeixen i existiran.

Música / Ask For Me # Billie and the Visions

La política catalana a la xarxa

L’Associació STIC.CAT ja té planificat l’acte del dissabte 23 de maig a l’edifici Jaume I de la Universitat Pompeu Fabra, que ha donat suport a aquesta iniciativa. Amb el títol de la La política catalana a la xarxa, s’ha convidat els responsables dels webs del partits polítics perquè presentin els seus webs respectius webs i anunciïn el que considerin més destacable, just en l’inici de la campanya de les europees i a quinze dies de les eleccions. El format serà una barreja de la importància de les TIC en la nova política catalana basada a partir de la xarxa i les sinèrgies que se’n generen a través dels usuaris, simpatitzants, militants i els propis polítics. S’ha convidat als webmaster de CiU, el PSC, ERC, el PP i ICV perquè en la primera part facin un recentrament de la visió durant deu minuts cadascun. Després del descans, tindran 10 minuts més per presentar els reptes de futur. L’acte començarà a les 11 del matí i suposa un repte més per als qui formem STIC.CAT: esperem que us agradi el format i que ens torneu a donar el vostre suport.

Música / Greeen Eyes # Coldplay

L’exemple de Guardans

La polèmica d’Ignasi Guardans a Convergència mostrava tots els indicis de què no acabaria bé, tal com finalment així ha estat. CDC va resoldre molt malment el canvi de candidat per a les europees del 7 de juny i les especulacions fins a última hora van provocar la rabieta final del cap de llista de les dues últimes legislatures (amb web propi). El nom a l’ombra que circulava era el d’Alfons López Tena, una vegada va sortir del CGPJ, i Guardans n’era conscient, però tot i el seu malestar intern no badava boca perquè encara confiava en repetir un mandat més. Però Mas va voler arriscar i va apostar per Ramon Tremosa. Guardans, polític de caràcter i home que sempre s’ha sentit poc valorat a CDC, ha acabat per fer el salt polític i jugar fort: acceptar una proposta del govern de Zapatero per dirigit l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA), en substitució de Fernando Lara. Més llenya al foc i, a més, fent costat a una polèmica nova ministra.

Ara el seu fitxatge es pot analitzar com un encert de Zapatero per desestabilitzar CDC, però CDC també en pot treure rendiment per evidenciar públicament quina és la personalitat política de Guardans i tancar el capítol del seu final de trajecte a Brussel·les i gairebé al propi partit. Però, en el fons, a banda dels interessos en joc, no deixa de ser una evidència més de com s’ha professionalitzat la política en les dues últimes dècades i de com es poden vendre les idees, els valors, les conviccions i els compromisos a canvi de qualsevol càrrec ben remunerat. Guardans s’ha equivocat una vegada més, però és un “monstre” més dels que crea el propi sistema.

Música / How Many Times # Ayo