Arxiu d'etiquetes: Rajoy

Més Convergència i més “marea azul”

Després de les eleccions catalanes, CiU ha rebut una nova dosi de confiança per part dels catalans en les municipals. És la confirmació que la seva particular travessa del desert “només” ha durat set anys. O sigui, dos tripartits. I mentre els convergents sumen una segona empenta per intentar que Catalunya remunti econòmicament, el PSC i ERC són els partits que més pateixen els efectes de les dues etapes de coalició. Els socialistes s’enfonsen en gran part de les seves feus, amb casos tan emblemàtics com els ajuntaments de Girona i Barcelona i la Diputació de Barcelona, mentre que Esquerra està en caiguda lliure. A més, amb l’evidència que la CUP i fins i tot, l’alarmant ascenció del CxP, els han avançat per la dreta. Per tant, en l’època de crisi més forta a Catalunya de les últimes dècades, els catalans confien en Convergència per intentar sortir d’aquest mal panorama. I en aquest escenari, veure’m si amb el nou lideratge d’Artur Mas retorna l’esperit del Majestic amb els pactes amb els populars o bé han après el peatge que ja els va tocar pagar.

I a l’Estat espanyol, és el PP qui arrasa. Massa fàcil. Massa previsible. I la sensació que el PSOE no té força ni per avançar les eleccions, ni per creure en Zapatero ni per esperar el relleu del seu líder. El president espanyol està cada vegada més sol mentre que la “marea blava” creix i creix i “taca” de blau l’Estat espanyol a excepció de Catalunya i Euskadi. El País Valencià n’és el gran exemple de la seva eufòria i expansió.

I com sempre, serà la realitat invisible l’augment dels vots en blanc i nuls, mentre els acampats reclamen a les grans ciutats, un canvi de paradigma per reinventar un altra panorama de present i futur. Amb el seu civisme, encara tenen, de moment, més credibilitat moral.

Sèneca: “El primer art que han d’aprendre els que aspiren al poder és el de ser capaços de soportar l’odi.”

L’únic nexe d’unió és Fainé

La possible coalició d’estat Zapatero i Rajoy continua immòbil políticament parlant. L’escenificació d’ahir a La Moncloa ho va tornar a demostrar. El nexe és el futur de les caixes d’estalvis. Malgrat la delicada situació econòmica de l’Estat, sobretot per la pujada de l’atur i el context global, ara és el moment de pensar en què fer amb les entitats d’estalvis. El primer pas és el de marcar l’objectiu que cal centralitzar-les i “bancaritzar-les”, com si ens hem d’espavilar a ser encara financerament més europeus. Doncs costarà. I costarà tot i les primeres fusions a Catalunya, Castella i Lleó, Andalusia i Galícia.

El segon pas és confiar en Isidre Fainé, president de “la Caixa” i de la confederació de caixes espanyoles, gràcies al suport vital de Rodrigo Rato (Caja Madrid) que, com a bon polític i ara financer, ja s’ho cobrarà en el seu moment. Resulta que ha de ser Fainé qui ha de dirigir el full de ruta estratègic de les caixes i qui té el pes i el lideratge perquè la mutació sigui efectiva i sostenible. De fet, el canvi que hauria de “tocar” ja l’ha fet la mateixa “la Caixa” des de l’aterratge de Joan Maria Nin. Però “la Caixa” sempre ha actuat al marge dels anclatges que voldria la política -per dominar-ho tot- i aquest ha estat sempre el seu gran mèrit. Veure’m si després del ferm lideratge de Fornesa, Fainé pot continuar dirigint “la Caixa” amb la mateixa convicció i pilotar les fusions espanyoles com a estadista financer sense ser polític.

Música / Lobo Hombre en París # La Unión

Un any i mig després

[Youtube]0s5ueTEjZxs&feature=related[/Youtube]

14 d’octubre de 2008. Imatge de l’última trobada entre Zapatero i Rajoy per parlar de la crisi econòmica a La Moncloa. Aquesta va ser l’última reunió privada del president espanyol amb el cap de l’oposició i demà hi tornaran després d’un any i mig. Just quan més unitat política i institucional necessita el moment actual, més distants s’han mostrat els dos dirigents que, precisament, mai han tingut una bona relació, encara que mai ha estat tan tensa com la de González amb Aznar. Demà el tema protagonista tornarà a ser la crisi, però ja és preocupant que un any i mig després continuem amb registres que són cada vegada més preocupants, malgrat les dades de l’atur de l’abril hagin baixat a Catalunya i l’Estat. El més curiós del reencontre és que l’altra trobada entre Rajoy i Zapatero va ser el 23 de juliol de 2008, també a La Moncloa, per parlar sobre dos grans temes: el terrorisme, on aquí sí que s’han assolit avenços importants, i la renovació dels òrgans judicials del Tribunal Constitucional, on ara encara estem molt pitjor després de la “no sentència” contra el Nou Estatut. Dins aquest estadi d’enfrontament constant entre govern i oposició, entre el PSOE i el PP, massa vegades interessen més qüestions partidistes i en clau electoral -en qüestions considerades d’Estat ja estan d’acord- que no per al bé del conjunt de la societat. I demà, repetir una vegada més aquesta escenificació pel poder, diríem que no toca. La realitat vol respostes i no posicionaments.

Música / Breakdown # Jack Johnson

Sense gran pacte anticrisi, de moment

Just dos anys després de les eleccions del 9 de març de 2008 i la gran política espanyola continua encallada entre la rivalitat de les dues grans forces. Mentre la crisi va avançant i els registres econòmics espanyols continuen empitjorant, el PSOE i el PP, govern i oposició, mantenen el pols obert per xocar constantment en les grans qüestions que afecten el poder i el rol d’Estat. El PSOE continua esclau d’haver negat la crisi constantment per no perdre quota electoral i per mantenir-se fidel a l’eslogan de ser els dirigents optimistes. Però la factura d’aquest peatge cada vegada es fa més gran i d’això se n’aprofiten els populars, que en aquest nou any han deixat, de moment, els problemes interns a la cúpula per no deixar escapar una oportunitat tan evident.

Zapatero ha de donar la sensació que lluita contra la recessió amb eficiència, però es troba amb sotracs com els de Corbacho, que fa un any que deia que no s’arribaria als 4 milions d’aturats, quan ja anem encaminats a arribar als 5 milions. I el mandat temporal de la presidència europea tampoc ha començat massa bé per al líder socialista, que pressionat per la crisi té greus dificultats per ser eficient i demostrar-ho. I un equip de govern que continua molt tensionat entre si i té una data de caducitat: la remodelació prevista per a l’estiu, quan s’acabi la presidència de la UE. I mentre les grans prioritats de govern i estat queden a mans de Zapatero, Rajoy remunta atacant i posant en evidència la necessitat d’un pacte anticrisi, amb un llistat de mesures urgents i molt atrevides -amb l’evident suport de la patronal-. Lògicament, tot plegat, ofega a un executiu molt debilitat i dóna ales als opositors. De lluny, la Catalunya política s’ho mira i queda a l’expectativa de què negocien CiU i el PSC, a Madrid, amb vista les eleccions catalanes de la tardor.

Música / You Found Me # The Fray

Zapatero té sort que falla Rajoy

Veient la intervenció d’anit de Rajoy a Tengo una pregunta para Usted demostra que el PP no té gaire possibilitats de superar el PSOE en intenció de vot, tot i que el segon mandat de Zapatero, de moment, fa aigües en molts fronts un any després de la victòria electoral. Rajoy va superar la prova televisiva (ho tenia fàcil) però va demostrar una vegada més que a la dreta espanyola li cal un líder amb més carisma per tornar al govern de La Moncloa. I això que ara té un camí planer i no dóna la sensació de fer la travessa del desert: el mateix Rubalcaba, un gat vell i que ja les ha vist de tots colors, reconeixia fa pocs dies (en un cercle privat) que des del govern “no n’encertem n’hi una”. L’encenari ha canviat en molt poc temps per l’esclat de la crisi econòmica i quan encara li queden tres anys de mandat, Zapatero ja evidencia debilitats i que té massa plom a les ales per suportar tanta pressió. Fins i tot, ahir, un dels confidencials de referència de la política espanyola, s’aventurava a dir que Zapatero convocarà eleccions anticipades el 2010. Una especulació oportuna més, però simptomàtica. I l’alternativa d’un canvi a fons de ministres és una solució complicada perquè si fos pràctica ja ho hauria fet. Per tant, esperar el plus de les revolucions socials en època de recessió és una utopia i la credibilitat del president espanyol es va fonent com un terró de sucre  en el cafè quan valores l’escenari de Catalunya i el nou panorama al País Basc.