Arxiu d'etiquetes: Zapatero

Desconcertats amb els impostos

Al final, com era d’esperar, el govern espanyol apujarà els impostos. Era el més previsible degut a la situació en què troba econòmicament l’Estat i la necessitat que té de disposar de liquiditat -altrament dit moderació fiscal-, ja que la crisi econòmica també ha provocat els seus efectes a nivell públic i també en tots els nivells: estatals, catalans i locals. Tot i ser una mesura que l’executiu de Zapatero no voldria adoptar, tots els fronts oberts requereixen un altre augment dels impostos. Però a banda de la decisió, el govern espanyol ha donat una imatge de desconcert preocupant en un moment tan delicat econòmicament parlant com aquest. Blanco ja no va estar encertat en l’avançada de les seves declaracions i la ministra Salgado també ha evidenciat una manca de lideratge al respecte. Finalment, Zapatero ha hagut de reconduir l’estratègia però ha demostrat una feblesa executiva a causa de la improvització (tampoc l’economia és el seu fort).

Amb Solbes com a ministre, la confiança amb el govern de Zapatero ja es va deteriorar des de fa un any i ara que arriba realment l’hora de la veritat, Salgado també dóna les mateixes vibracions preocupants. I mentrestant, les previsions sobre el futur de l’economia espanyola no són ecoratjadores i la realitat és que les potències econòmiques mundials ja es comencen a reactivar. Al pas que anem, encara s’engrandeix més la figura de Rato com a ministre d’Economia. Amb Sarkozy o Obama potser ho seria.

Música / Poison Prince # Amy Mcdonald

“Andalucía sostenible”

Com no podia d’una altra manera, Zapatero va anunciar ahir que el seu nou model econòmic es començarà a aplicar a Andalusia. En el míting electoral per a les europees a Dos Hermanas (Sevilla), el president espanyol va avançar que properament es farà un Consell de Ministres a Andalusia que aprovarà la Llei d’Economia Sostenible, que abans es voldrà pactar amb empresaris i sindicats. Segons Zapatero, aquesta nova llei “canviarà molt les coses” i va deixar anar que vol que sigui aquesta comunitat, per cert tan dominada pel PSOE, la que comenci a aplicar el el pla “Andalucía sostenible”, que es desenvoluparà de manera conjunta entre el govern espanyol i la Junta que dirigeix  José Antonio Griñán.

Una vegada més, Zapatero ha estat hàbil donant suport a una comunitat molt propera a la qual ha de tenir compte per no perdre el rèdit electoral. De fet, ha triat la comunitat idònia, per evitar caure en mans del PP en altres importants com Galícia i el País Valencià. I mentre això passa, a Catalunya, l’altra gran seu socialista en el mapa territorial espanyol, hem donat una trista imatge sobre el pla a l’automòbil i la desorganització d’ajudes entre el govern espanyol i el català (avui s’anuncia el nou)  mentre el sector necessita amb urgència unitat i un pla integral que no generi encara més desequilibris.

Música / Viva la Vida # PS22 Chorus

PD: Protesta del sector de la llet avui a Brussel·les. Els productors se senten en una situació crítica i en culpen els intermediaris.

PD2: Polèmica a la República Txeca per la retirada d’un vídeo d’un partit ultradretà.

I si Zapatero hagués triat Montilla?

Continuo sense entendre com un president autonòmic pot deixar de cop i volta el seu govern i anar a Madrid a fer de ministre. Em refereixo a l’elecció de Manuel Chaves com a nou ministre, després de ser reelegit com a president de la Junta d’Andalusia fa poc més d’un any (van coincidir el 9-M, com les generals). Aquests canvis no deixe’m de sorprendre i demostrar que la política necessita canvis amb urgents, gairebé els mateixos que reclamen els propis polítics amb la boca petita, especialment, les noves generacions. Perquè si fos un votant andalús no trobaria sentit a aquesta elecció, per molt que des del govern de Zapatero es pugui vendre que calia persones de més pes per dirigir el nou executiu en temps de crisi com l’actual. Però, i els votants de Chaves? Ara serà nomenat a dit José Antonio Griñán com el seu substitut i es demostrarà com es poden desvirtuar unes eleccions i, sobretot, com es trenca l’essència d’un sistema democràtic que cada vegada té menys credibilitat. No sé si els votants andalusos poden trobar sentit a aquest escenari. Posats a pensar en clau catalana, imaginem per un moment que Zapatero hagués triat Montilla: Què hagués passat a Catalunya? Qui seria el nou president de la Generalitat?

Música / Desert Rose # Sting & Cheb Mami

Zapatero s’ha enrocat

Zapatero ha complert les previsions i, finalment, ha remodelat el govern amb retocs importants, amb una paritat del 50%. Però amb la sensació que no ha estat una aposta de futur, amb perfils renovadors, sinó tot el contrari: garantir el pes del partit dins de l’executiu i amb ministres de confiança com Pepe Blanco per combatre la pressió del present. Les sortides han estat totes les lògiques i esperades, com la de Pedro Solbes, que és la més important. Degut a la crisi, s’ha triat un recanvi al Ministeri d’Economia que garanteixi la cohesió interna però Elena Salgado no té un perfil que pugui donar esperances als qui volien un home-dona amb lideratge. En canvi, Salgado, una dona de confiança de Rubalcaba, sí que evitarà errors imperdonables com els de Solbes.

Un altre polític que guanya pes a Madrid és Manuel Chaves. Reforça el nucli dur i entra amb un pes important per cobrir la quota de poder del mercat de vots del PSOE com és Andalusia. Així queda justificat el canvi de cromos amb Magdalena Álvarez, que feia massa temps que s’esperava el seu sacrifici. Però continua sent difícil d’entendre com un president autonòmic pot deixar la Junta, encara que sigui després de 19 anys en el càrrec, per anar a fer de ministre a Madrid. Les altres absències lògiques i necessàries han estat les de Bernat Soria, Mercedes Cabrera i César Antonio Molina (s’ha salvat Bibiana Aído), mentre que ha tornat Trinidad Jiménez, que feia temps que esperava aquesta oportunitat.

Ara és moment de valorar els retocs i d’aquí un temps la gestió del canvi. D’entrada, m’agrada el nomenament de Gabilondo, tot al contrari de González-Sinde. Però amb un cert regust que són canvis en clau massa interna, poc valents i evidenciant temors, que si el PP ho sap aprofitar li pot donar l’oxigen necessari per revifar-se. Ara que mentre es qüestioni tant el lideratge de Rajoy, Zapatero es pot permetre errors com els del primer any d’aquest segon mandat.

Música / She’s Got A Way # Bryan Adams

L’astúcia mediàtica de Zapatero

Finalment, ahir es van filtrar els canvis de ministres que prepara el president espanyol. Serà com una mena de canvi de cromos si, tal com es preveu, Elena Salgado agafa la cartera de Solbes, ja que és el relleu més esperat. Ni Vegara, ni Almunia, ni Sebastián… hi havia tants candidats. Però si es confirma que Salgado agafa Economia, tornarà a ser l’evidència que Rubalcaba és l’home fort del mandat de Zapatero, encara que sigui un polític a l’hombra. Zapatero necessitava moure fitxa amb urgència degut a la crisi de govern, just un any després de la seva victòria, però la sensanció de fracàs polític ha quedat rebaixada en anunciar-se just el mateix dia que mantenia la tan esperada reunió amb Obama. L’astúcia de l’oportunisme mediàtic: foto amb el president dels Estats Units i remodelació.

Aquest és sempre el doble joc de la política i Zapatero estava massa debilitat per la crisi i no podia evidenciar el sobrenom de “killer”. Però a la que ha tingut l’oportunitat ha fet el pas i les baixes ministerials no seran substituïdes per homes de projecció sinó per polítics consagrats com la mateixa Salgado, Blanco (estava a totes les travesses) i Manuel Chaves, que seria la sorpresa. És lògic que puguin “saltin” Magdalena Álvarez, Bibiana Aído, Beatriz Corredor i César Antonio Molina (Moratinos encara encara es tornarà a salvar). Però veure’m si és tan a fons com és de preveure o tan sols són uns retocs per corregir amb urgència la mala planificació i no denotar uns símptomes de debilitat per donar aire a l’oposició.

Música / How High The Moon # Dianne Reeves

Zapatero té sort que falla Rajoy

Veient la intervenció d’anit de Rajoy a Tengo una pregunta para Usted demostra que el PP no té gaire possibilitats de superar el PSOE en intenció de vot, tot i que el segon mandat de Zapatero, de moment, fa aigües en molts fronts un any després de la victòria electoral. Rajoy va superar la prova televisiva (ho tenia fàcil) però va demostrar una vegada més que a la dreta espanyola li cal un líder amb més carisma per tornar al govern de La Moncloa. I això que ara té un camí planer i no dóna la sensació de fer la travessa del desert: el mateix Rubalcaba, un gat vell i que ja les ha vist de tots colors, reconeixia fa pocs dies (en un cercle privat) que des del govern “no n’encertem n’hi una”. L’encenari ha canviat en molt poc temps per l’esclat de la crisi econòmica i quan encara li queden tres anys de mandat, Zapatero ja evidencia debilitats i que té massa plom a les ales per suportar tanta pressió. Fins i tot, ahir, un dels confidencials de referència de la política espanyola, s’aventurava a dir que Zapatero convocarà eleccions anticipades el 2010. Una especulació oportuna més, però simptomàtica. I l’alternativa d’un canvi a fons de ministres és una solució complicada perquè si fos pràctica ja ho hauria fet. Per tant, esperar el plus de les revolucions socials en època de recessió és una utopia i la credibilitat del president espanyol es va fonent com un terró de sucre  en el cafè quan valores l’escenari de Catalunya i el nou panorama al País Basc.

Tot esperant el finançament

Van passant els dies i els mesos i el govern català continua pendent de l’important acord final del finançament. Hagués estat més fàcil saber fins on podia arribar l’executiu de Montilla sinó s’hagués situat la reivindicació catalana dins el mateix concepte autonòmic del “café para todos“. Però continuem encallats i esperant una resposta positiva: mentre es dissimula la calma a Barcelona i els nervis a Madrid. Hauríem de dir que, per sort, l’acord hauria de ser ràpid i positiu, ja que tenim el mateix “color polític” entre els dos negociadors, però les vibracions no són bones pels interessos de cada govern, amb el pes de la crisi. El mateix Castells, un bon conseller, n’és un bon exemple del rol que ha generat aquest procés.

I en un tema tan esperat com aquest i amb tantes proclames des de Catalunya, s’espera un bon retorn després del suport electoral que es va donar a Zapatero perquè sortís reelegit. Montilla és conscient que si juga molt més que Zapatero en aquesta negociació que es cou a foc lent i que les grans obres dels mandats passen per aconseguir els objectius que saps que l’anterior president no ha aconseguit ni el que vindrà a posterior aconseguirà. Però, de moment, del finançament se n’ha fet una gestió tan política que empresarialment ja faria dies i mesos que seria mort. I mai s’hauria d’oblidar que els clients (votants i ciutadans) sempre tenen raó. Farà més Obama en quatre mesos que…

Música / The Summer Wind # Medeleine Peyroux

El pitjor any de Zapatero

Era d’esperar la seva segona victòria contra Rajoy, però la gestió de la crisi econòmica, que ja va començar amb mal peu a causa de la campanya, han provocat que aquest any sigui el pitjor dels cinc que de moment ha presidit. I la previsió és que té poc marge de maniobra d’aquí al 2012 perquè el mal cicle econòmic gairebé s’allargarà tant com el seu mandat. A més, l’elecció dels ministres tampoc li ha permès superar el mal inici. Al seu favor hi juga que mentrestant té temps de “cremar” Solbes i el PP ja té prou embolics interns com per no presentar-se com a la gran alternativa.

María Teresa Fernández de la Vega. S’ha convertit en la gran salvadora de la gestió interna i en la dona que lidera la “cuina” del govern.

Pedro Solbes. S’ha acabat el seu cicle i ja té ganes de “caure” en un bon lloc després de l’etapa política. Preveldrà el seu final per no haver sabut renunciar a temps.

Miguel Ángel Moratinos. España tindrà la presidència europea el primer semestre de 2010 i és d’esperar que no sigui qui lideri aquest projecte. En aquests moments, hauria de ser un gran ministeri però el seu perfil no li aporta la vistositat necessària.

Alfredo Pérez Rubalcaba. Per la seva experiència, és un dels homes forts del govern.Treballa a l’ombra i té molt més poder del que sembla. Ha tingut el mèrit de saber adaptar-se als nous temps i fer la travessa del desert després de la caiguda de Felipe González.

Francisco Caamaño. La Justícia, que hauria de ser un dels pilars de la nostra societat, pitjor que el seu predecessor no ho pot fer. Per tant, ho té tot a favor sinó va de cacera.

Carme Chacón. La primera dona de la història d’aquest ministeri. Amb això ja està tot dit. Té moltes ganes d’escalar en l’organigrama però veure’m si una catalana i el fet de ser dona són els valors mercantilistes per convertir-se en el recanvi de ZP. De moment, està “blindada” i juga fort amb el màrqueting. Sempre podrà tornar a Catalunya.

Magdalena Álvarez. No és un bon exemple del lideratge que volia imposar Zapatero després de dos mandats d’Aznar. La quota andalusa sembla tenir set vides. Ser mal vista a Catalunya sembla que, fins i tot, et pot donar més crèdit a les “Espanyes”.

Mercedes Cabrera. Educació, que és un altre pilar d’una societat avançada, també pateix aquest mal moment i fa temps que el sistema espera el gran canvi que no arriba. A Catalunya, tot el protagonisme el té Ernest Maragall i els pleus de reforma.

Celestino Corbacho. Un altre ministre català que intenta sobresortir i no ho té fàcil a Treball i Immigració. Feia temps que esperava aquest moment però no li és fàcil a causa del cicle econòmic. De moment, el bon record encara el té com alcalde.

Miguel Sebastián. Home de confiança de Zapatero i una gran aposta per a un ministeri com el d’Indústria que no pot viure mediàticament de regalar bombetes a tots els espanyols. Comença a afrontar el gran canvi energètic però aquest panorama està en mans dels més poderosos i Espanya queda absorvida, com tants altres estats, pels grans lobbys de poder.

Elena Espinosa. Tal com està el panorama, fins i tot Medi Ambient sembla un bon ministeri per a una ministra discreta i que no vol assumir el protagonisme d’altres.

Elena Salgado. De moment, va resistint i és una de les persones de confiança de Rubalcaba. Però liderar un ministeri d’aquestes característiques requereix una persona que confiï molt més en planificar el “difícil” estat de les autonomies.

César Molina. Té les mateixes ganes de Solbes de “marxar” cap a casa i ja li ha fet saber a Zapatero. La Cultura no s’escapa de la crisi i el seu trajecte sembla que ja té un final immediat. Discret.

Bernat Sòria. Té un molt bon perfil i era una bona aposta però ara és complicat poder brillar com a ministre. Un científic a Sanitat i Consum mereix confiança per almenys trencar les dinàmiques de partit de sempre i encara cal que ens permeti pensar en l’eficiència.

Beatriz Corredor. Es troba en el pitjor lloc i en el pitjor moment. La bombolla de l’habitatge ha explotat i la caiguda era imparable. El mercat immobiliari ha passat per damunt del ministeri i el seu rol és el d’anar baixant al mateix ritme del sector.

Cristina Garmendia. Empresària basca, decidida i amb les idees clares. Intenta ser l’exemple del canvi però sense grans inversions és difícil poder innovar en un ministeri com el de ciència i innovació. L’empresa l’hauria d’ajudar molt i ara no és aquest el moment.

Bibiana Aido. El Ministeri d’Igualtat semblava fet per a ella, però els dos perfils encaixen i, de moment, han confirmat el mal any de Zapatero. La remodelació pot passar factura a tot el projecte.