Al peu del Canigó

La Potonejada pel català que el moviment associatiu nord-català ha convocat per al proper 13 d’abril a Perpinyà és la prova definitiva –per si feia falta– que les comarques del nord de l’Albera són una part indestriable del nostre territori. No em negareu que aquest és un tret característic del tarannà català tant al nord com al sud: respondre a les hòsties que ens cauen a sobre de tot arreu amb un somriure i un potó ben fort, i no sé si en cal sentir-nos orgullosos.

Amb el lema “Un clam d’amor per la llengua catalana” la Potonejada pel català ocuparà carrers i places de la capital del Rosselló amb parades i actes festius i reivindicatius per reclamar una llei que garanteixi drets per a la llengua catalana i els parlants. L’efemèride que es commemorarà és l’edicte del 2 d’abril del 1700 amb el qual el rei Lluís XIV prohibia l’ús oficial de la llengua catalana als comtats del Conflent, la Cerdanya, el Rosselló… El text de l’edicte –que s’ha reeditat per a l’ocasió– deixa clar que el rei francès va prendre aquella decisió per alleujar els patiments dels seus pobres súbdits que per formar-se en català “es veuen obligats a anar a estudiar en terres sota domini de la corona espanyola”. Per cert, les coses no han canviat gaire 300 anys més tard, oi? La solució va ser que el català no tingués cap ús oficial.
Que els monarques facin bestieses no és excepcional, l’actualitat encara ens ho demostra; el que és més preocupant és que els revolucionaris i les repúbliques que s’han succeït des de llavors no hagin considerat mai la necessitat de rectificar. Al contrari, els governs francesos contemporanis segueixen negant qualsevol reconeixement a la nostra llengua. I, per si no fos suficient, arriben retallades (del nord i del sud) i es desmunta el poc que hi havia en matèria d’ensenyament o de mitjans de comunicació. A la Catalunya Nord, les bufetades cauen tant del nord com del sud, des de la història més llunyana i fins a l’actualitat més recent. Per respondre-hi, cap a Perpinyà dissabte i un potó.

Publicat a EL 9 Esportiu 07-04-2013

Tornem a tenir un dia dels afrancesats a tocar. Dimarts la selecció espanyola de futbol s’enfrontarà amb la francesa en partit de qualificació de la propera copa del món, i bona part de l’afició catalana, per motius totalment extraesportius –i força recargolats, diguem-ho clar–, optarà per donar suport als de la samarreta blava en contra dels de Del Bosque.
Evidentment, només estem parlant de catalans del Principat de Catalunya, de la regió autònoma de Catalunya, de la península Ibèrica. No em cansaré de recordar que aquell dia hi haurà altres catalans –entre els quals els que sem de la Catalunya del Nord– que no combregarem amb aquesta onada francòfona. Jo estaré amb aquells que gaudiran veient com un equip en què participen set jugadors del Barça s’enfrontarà amb la supèrbia dels bleus, i confiant que guanyin els del Barça. I com que estarem tots d’acord per admetre que tot plegat no té res a veure amb un debat futbolístic, m’agrada més la simbologia que pot arrossegar algú com Del Bosque (una de les poques veus que des d’Espanya es va declarar a favor del dret a decidir), que no pas la simbologia que escampa un estat com França, que aquest març s’ha refermat com un dels últims d’Europa que es nega a firmar la Carta Europea de les llengües minoritzades, entre les quals hi ha el català.
Ja ho hem dit, no estem parlant de futbol. Millor parlem de turisme: aquests dies de Setmana Santa els que fareu una escapada al Rosselló i altres comarques del nord, heu de saber que en aquelles terres continua vigent l’edicte del rei Lluís XIV del 2 d’abril de 1700, edicte de prohibició del català com a llengua oficial. Els catalans del nord ho commemoraran el 13 d’abril amb una Potonejada pel català als carrers de Perpinyà, per reclamar un reconeixement de la nostra llengua per part de l’Estat francès. I amb una mica de sort podrem abraçar-nos també abans, si dimarts un equip de futbol majoritàriament format per jugadors del Barça guanya la selecció francesa.

Publicat a El9 Esportiu 24/03/13

No és atzar si al mateix moment en què a la Garrotxa es plantegen nous mètodes d’extracció d’hidrocarburs amb la tècnica del fracking, a l’Empordà se sol·liciten permisos per buscar (amb nous mètodes, en aquest cas estudis sísmics i un canó d’ones acústiques), bosses d’hidrocarburs en el subsol marí de la Costa Brava. Probablement, ara sortiran molts estudis tècnics per dir-nos que no cal barrejar-ho tot, que no cal crear alarmisme i que al cap i a la fi només es tracta de sondejos i estudis previs que en el millor (o el pitjor) dels casos, només desembocaran en explotacions i extraccions d’aquí a deu anys o més. Tant se val, tot va a parar allà mateix. El nostre benestar energètic, basat en els hidrocarburs, té un punt de ruptura: el sistema no s’aguanta més quan per obtenir un barril de petroli cal invertir un altre barril de petroli. I amb els jaciments i sistemes de perforació que hem anat utilitzant fins avui, els experts diuen que aquest punt de ruptura està a la cantonada, només falten algunes dècades. Però tranquils, perquè la indústria dels hidrocarburs ja ho té tot pensat: amb el fracking per terra i el canó d’ones acústiques per mar, anirem a buscar hidrocarburs i l’extraurem sense problema a qualsevol lloc i ben barat. És igual si es tracta de mètodes que encara no dominem del tot i que es qüestionen en diversos països: d’aquí a deu o vint anys les inversions ja estaran fetes i no hi haurà marxa enrere. No n’hi haurà perquè en lloc d’invertir avui en la recerca de solucions i energies alternatives, ens haurem dedicat a una fugida endavant amb els hidrocarburs, anant-los a buscar més endins, a les entranyes d’un planeta ja prou masegat, de qualsevol manera i, sobretot, a qualsevol lloc: perquè a partir d’ara, s’ha acabat d’anar a explotar els països del Tercer Món pel nostre benestar energètic. D’ara endavant, si volem seguir omplint el dipòsit del cotxe, serà a canvi d’un pou d’extracció al pati de casa si cal, i si s’escau que allà hi havia un parc natural, doncs mala sort, haver-ho pensat abans.

Com a bons propòsits per a l’any 2013 m’he agafat al peu de la lletra això que tenim un any o dos per fer campanya a prop dels escèptics i incrèduls que encara no accepten el fet que Catalunya ha iniciat el seu camí cap a la llibertat. Com a nord-català –i també perquè de tant en tant em vénen rampells de missioner ingenu a qui li agrada fotre’s cops de cap a la paret– em centraré en els nord-catalans i/o francesos. Compte, és una tasca molt més complicada del que pot semblar a primera vista. Al Principat de Catalunya el context és més d’enfrontament al cos a cos, la negació de la llibertat per Catalunya des de la supèrbia hispànica i l’orgull hidalgo. A l’Estat francès les coses són més insidioses: quan s’intenta explicar que Catalunya vol fer el seu camí, s’ho miren persuadits de parlar des de l’universalisme, amb un somriure de perdonavides i comentaris de tipus “vols dir que és això que es porta ara?”. D’entrada, crec que no cal pas pretendre convèncer-los de res, el primer repte és només intentar fer-los entendre que el que s’està vivint a Catalunya és un procés amb valors precisament universals. Vivim en una Europa occidental organitzada en estats que són el resultat de guerres o matrimonis reials de segles enrere, i que en ple segle XXI aquestes fronteres puguin canviar de manera pacífica i democràtica, a Catalunya o a Escòcia, és un fet inaudit i engrescador que hauria d’interpel·lar qualsevol demòcrata i, més encara, per proximitat, qualsevol demòcrata francès. Em refio més d’aquests arguments que no pas dels merament econòmics. Però els demòcrates i la cultura francesa (tan admirats al principat de Catalunya), són convençuts que van néixer per viure la plenitud de l’organització d’aquest món, que tot està perfecte tal com està ara i que no cal canviar res. Dos anys per intentar fer canviar aquestes mentalitats. És el bon propòsit amb el qual he tornat després de passar alguns dies a l’Estat francès per les festes de finals d’any i d’haver escoltat els comentaris dels demòcrates francesos. Tenim feina.

L’actor Gérard Depardieu ha tornat a posar d’actualitat el gruixut problema de les glòries franceses que s’expatrien per pagar menys impostos. Depardieu, un dels actors més ben pagats del cinema francès –i que entre altres inversions es dedica a la producció vitícola a la Catalunya Nord– ha optat per viure a Néchin, un poble a Bèlgica i a pocs quilòmetres de la frontera francesa. L’actor, que al cinema ara mateix dóna vida a l’heroi gal Obèlix, s’afegirà al 30% de la població d’aquest municipi que ja és constituïda de residents francesos atrets per les avantatjoses condicions fiscals belgues. La premsa francesa explica que a Suïssa, Bèlgica i Mònaco, abans de Depardieu ja s’hi han anat a instal·lar altres artistes francesos com ara Aznavour, Johnny Hallyday, Alain Delon i Isabelle Adjani, també els accionistes principals de grans grups francesos, com Auchan i LVMH, i evidentment esportistes que en algun moment de la seva carrera han preferit anar a viure a l’estranger: Yannick Noah, Guy Forget, Jo-Wilfried Tsonga, Julien Benneteau i Gilles Simon, si és que ens volem limitar al món del tennis. A l’Estat espanyol recordem el pas d’Arantxa Sánchez Vicario per Andorra i també han sortit als diaris pels mateixos motius Fernando Alonso, Pedro Martínez de la Rosa, Carles Moyà, Pedrosa i Jorge Lorenzo. Buscant una mica segur que sortirien més noms, i tot plegat dóna poca credibilitat al ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, que ara infla el pit dient que vol “publicitar els noms dels evasors fiscals” perquè paguin. Publicitar ja no és suficient; els noms fa temps que surten a tot arreu i els que s’expatrien no tenen vergonya per fer el paper de glòria nacional als seus països respectius i alhora domiciliar-se a qualsevol paradís fiscal per estalviar-se uns diners. Ja que estem pensant a crear un nou estat, potser podríem començar a rumiar com fer-ho per no quedar tan ridículs com els ministres d’Hisenda espanyol i francès. O això, o deixar-nos d’escrúpols i crear un nou paradís fiscal, segur que sortiria a compte.

El Correllengua és una competició? Doncs potser sí; en tot cas és tot un repte, perquè pretendre mobilitzar la societat per donar a la llengua catalana el protagonisme que es mereix arreu del nostre territori es converteix encara massa sovint en una competició complicada. Una competició que a certs llocs del Principat de Catalunya encara no està guanyada del tot, i si parlem d’àrees com la Catalunya del Nord ja hauríem de qualificar-ho de competició d’esport extrem. Per això és tan important que cada any l’acte final del Correllengua, després d’un reguitzell d’actes organitzats arreu dels territoris catalans de la península Ibèrica, salti els Pirineus i es faci a Perpinyà. Serà dissabte que ve, dia 10 de novembre, a partir de les tres de la tarda. El Correllengua acaba cada any a la capital del Rosselló el cap de setmana més proper al dia 7 de novembre, perquè el 7 de novembre del 1659 es va firmar el Tractat dels Pirineus. És molt recomanable participar als actes que es fan aquell dia a Perpinyà, però també és recomanable no limitar-se als actes del Correllengua; aneu-hi al matí, visiteu alguna altra població del Rosselló, fixeu-vos en l’ús social de la llengua catalana en aquelles terres. Així estareu encara més motivats per participar al Correllengua de la tarda. Des del Principat de Catalunya la situació del català a la Catalunya del Nord es pot interpretar de diverses maneres: com un escarment, en el sentit que si al sud del Pirineu baixeu la guàrdia amb la llengua us pot passar el mateix que ha passat allà dalt, que pràcticament ja no se sent enlloc. Però també hi ha una interpretació més positiva: res no és irreversible –ni al sud ni al nord– i dissabte que ve com més gent hi hagi a Perpinyà parlant català més ànims tindran els maratonians que des de la Catalunya del Nord competeixen dia a dia per la llengua catalana. I participar als actes del Correllengua a Perpinyà no és “anar a compadir-se dels germanets del nord que ho tenen fotudet”. És preocupar-se per la llengua del país, siguis d’on siguis en aquest país.

El problema no és que els representants del PP al Principat de Catalunya reclamin la suspensió de les línies pressupostàries d’ajut a l’ensenyament del català a Catalunya Nord. A mi això no em molesta perquè el PP ja sabem on està i sabem quin és el seu projecte polític. El problema és que se’ls faci cas i que un govern català i nacionalista faci seves les propostes del PP. Això és el més greu.

La decisió del govern de la Generalitat d’excloure de la possibilitat de subvenció les associacions APLEC, Arrels i Òmnium Cultural Catalunya Nord, amb la repetida retallada dels ajuts al conjunt del teixit associatiu nord-català, no és només una sentència de mort per al català en aquelles comarques, és apropiar-se el discurs del PP segons el qual allò és França. És tirar-se pedres al teulat per al projecte d’emancipació de Catalunya mateix. L’APLEC (Associació per a l’Ensenyament del Català a la Catalunya Nord), és l’entitat que coordina i forma els professors i mestres de català al nord de l’Albera. L’import de les ajudes que dóna la Generalitat a aquesta estructura és indispensable per a la seva supervivència i alhora representa un percentatge mínim del pressupost global d’ensenyament del govern català. El drama és precisament que aquestes ajudes no es consideren des del Principat com a part integrant del pressupost d’ensenyament, sinó com unes ajudes a moviments associatius a l’estranger i prescindibles en prioritat. El discurs del PP. Pretendre que això ho han de resoldre les administracions franceses té la mateixa lògica que pretendre que l’ensenyament del català a les comarques de Lleida l’han de resoldre les administracions espanyoles.

No havíem quedat que dels estats espanyol i francès no ens podem fiar? Ni que sigui pensant en l’interès i el futur estricte de Catalunya sud (ibèrica o autònoma, digueu-li com vulgueu), renunciar a ensenyar la nostra llengua allà on és present és un pas enrere per al conjunt del país; és fer tot el contrari del que faria un govern que pretén construir un país normal.

Sense premeditar-ho, aquest mes de juliol els meus dies de vacances refrescants a l’Alta Cerdanya han coincidit amb l’estada a Font-romeu de l’equip de rugbi de la USAP que preparava allà la seva temporada. Tinguem en compte que malgrat la decebedora temporada passada, aquest equip va ser campió de França fa un parell d’anys i té entre els seus components un bon grapat de jugadors internacionals. L’equivalent, doncs, al sud de l’Albera només podria ser un equip de futbol de primera divisió i de primera fila. A la pràctica, però, no m’imagino un estada de pretemporada d’un equip com el Barça sense imponents mesures de seguretat i guardaespatlles seguint pas a les estrelles que surtin a passejar. A Font-romeu i en el món del rugbi, res de tot això. Les estrelles –que també ho són– les podíem trobar a la cantonada d’un carrer prenent un refresc a la terrassa d’un bar. Amablement, interrompien la seva xerrada per firmar un autògraf o prestar-se a la fotografia que els sol·licitaven. En les sessions d’entrenament, a l’estadi del centre d’entrenament en altitud de Font-romeu, el públic s’asseia a la gespa a peu de camp i gaudia d’un espectacle privilegiat. I no us penseu que no hi havia gent: en l’acte oficial de rebuda de l’equip, la plaça del poble es va omplir i feia goig veure com els més menuts i els més veterans –i moltes noies– feien cua per aconseguir la signatura d’una fotografia o una samarreta. Aquells gegants s’ajupien amb un somriure per acostar-se a l’alçada dels comuns mortals i satisfer totes les peticions. Allò de la unió entre uns esportistes d’elit i un poble es viu a la Catalunya del Nord amb el rugbi, amb una intensitat que difícilment pot trobar el seu equivalent en el show business futbolístic que es coneix al sud de l’Albera. Les emocions són igual d’intenses, parlem en els dos casos d’esport d’elit, però en el rugbi encara hi ha una proximitat i una dimensió humana, que cap talonari ni operació de màrqueting han aconseguit malmetre, fins ara. Aprofitem-ho.

Aquest mes de juny ha mort Thierry Roland, el periodista i/o comentarista –això encara queda per aclarir– de futbol més popular de la televisió francesa. Va morir als 74 anys i la premsa esportiva francesa que n’ha anat fent els elogis aquests últims dies ens explica que al llarg de la seva carrera va retransmetre tretze mundials i nou Eurocopes. De fet, també havia d’anar a cobrir l’Eurocopa que s’acaba avui, però hi va renunciar en l’últim moment perquè no es trobava gaire bé de salut. I com que no es trobava gaire bé va explicar que no podia viatjar a Ucraïna perquè en països com aquell no et pots fiar de la xarxa sanitària. Per Thierry Roland, el bo i millor d’aquest planeta només es podia trobar a França. Haurà mort a França, són coses que passen. Thierry Roland era el xovinisme personificat. Les sortides de to de Tomás Roncero, si les comparem amb el que ha arribat a dir Thierry Roland, semblen acudits d’un escolanet de Montserrat. La diferència, però, és que el Roncero treballa en un canal de televisió marginal que només miren els culers amb ganes de morbositat, mentre que Thierry Roland va treballar tota la seva vida en canals, públics o privats, líders d’audiència a l’Estat francès. Tot un monument. Qui hi estigui interessat, trobarà per la xarxa moltes planes dedicades a les perles de Thierry Roland, però la més famosa va ser el 1976 en el partit Bulgària-França. Era l’època de Platini, i l’àrbitre, un tal senyor Foote, va xiular un penal a favor de Bulgària a pocs minuts del final. En directe i embogit, Roland li va dir, “Monsieur Foote vous êtes un salaud”, que seria una cosa així com ‘ets un malparit’, o ‘un cabró’. Els búlgars van fallar el penal, però el comentarista va insistir que aquell àrbitre hauria de ser a la presó i no pas en un terreny de joc. Es comenta que això li va valdre problemes amb la direcció del canal de televisió. No m’ho crec. Globalment, l’opinió pública francesa ho va trobar molt encertat i molt divertit.
Els comentaristes de futbol passats de volta i amb tocs de nacionalisme repel·lent, no són una exclusiva de l’estat espanyol; al contrari crec que en aquest cas també, el model francès ha anat creant escola.

Amb l’Eurocopa ja tornem a ser-hi a triar samarretes. No hi ha terreny neutral possible i entorn meu els que coneixen la meva condició de nord-català amb carnet d’identitat francès em pregunten amb mirada inquisidora amb qui vaig: amb les bleus o amb la roja? És un tema que supera el debat purament futbolístic, i a més no formo part del nucli dels que són precisament entesos en futbol. Em deixo enganxar per l’espectacle d’un bon partit quan es dóna el cas. Però no tinc prou disciplina, ni republicana ni futbolera, per anar sistemàticament amb uns o altres només pel fet que portin una samarreta blava, vermella o taronja. Tot i que confesso que la blaugrana és la que em cau més bé. I tinc entès que agafant el bo i millor del colors vermell i blau obtindríem un bonic color blaugrana, oi? Sé que tot aquest debat quedarà obsolet quan tinguem una selecció catalana, llavors estarem tots d’acord. Però aquesta Eurocopa és ara i bé que ens la mirem. I el que no aconsegueixo empassar-me és l’opinió –majoritària aquests dies entorn meu al Principat– segons la qual per ser un bon català cal anar en contra dels que porten la samarreta vermella i a favor dels de la blava, (si ens limitem és clar als equips a banda i banda dels Pirineus). És una visió purament ibèrica de la qüestió catalana. Seguint aquest raonament jo hauria d’anar en contra dels blaus i a favor dels vermells? Doncs ho faré. Però amb millors arguments que els sud-catalans: si com a català em passo tot l’any bocabadat pel futbol dels jugadors blaugrana, per què els hauria de girar l’esquena ara? Per què hauria d’anar en contra d’un equip si fa un bonic espectacle –crec que el fa– i si a més és majoritàriament format per jugadors blaugrana? I no em vingueu a dir que cal fer-ho perquè al nord de l’Albera hi ha un estat molt més obert i tolerant. Jo porto a les espatlles més de 350 anys d’ocupació francesa, i és feixuc. Deixem de desvariejar: m’agrada veure jugar els que van de vermell, perquè ho fan bé i perquè molts d’ells durant l’any ho fan bé anant de blaugrana.