Al peu del Canigó

Que els catalans de cada costat de l’Albera avui s’anomenin tant fàcilment «francesos» i «espanyols» els uns als altres, és el resultat de molts anys i moltes causes. Però segurament el que va passar fa setanta anys en aquesta frontera va ser decisiu en aquest sentit: al febrer del 1939 es va imposar a la força la idea que la frontera separava dos mons. I pels que van viure aquella tragèdia costarà molt oblidar-ho. Malgrat tot, aquestes primeres setmanes de febrer hem entrat en la temporada alta d’actes de commemoració de la Retirada a cada costat de l’Albera. El nombre d’actes organitzats i la publicitat que se n’ha fet enguany contrasten amb la discreció que habitualment envoltava aquestes dates a Catalunya Nord. Potser perquè ja ha passat prou temps i que ja és més fàcil de parlar del que va passar. Segurament la data rodona de 70 anys dels fets hi deu haver ajudat, i desgraciadament també deu facilitar les coses que cada vegada quedin menys supervivents i testimonis directes dels fets. Hi ha el perill però, que sense el testimoni directe dels que van patir aquella situació, tot quedi molt aigualit. Millor una commemoració, encara que sigui aigualida, que no pas una confrontació. Però amb tantes commemoracions oficials, tant de consens i tantes declaracions «políticament correctes», podríem acabar pensant que el que va passar al febrer del 39 només va ser un gran acte de germanor.
I no va ser ben bé així.