Al peu del Canigó

Desmitificar la història oficial que França ha venut al llarg deis anys no és fàcil, i he tingut una demostració més d’això aquesta setmana passada a Girona, on Joan-Daniel Bezsonoff havia vingut a presentar la seva última novel·la, Una educació francesa. En la xerrada l’autor nord-català va explicar que ell volia, com a persona i com a autor. qüestionar aquesta versió oficial. l sempre és divertit constatar que precisament davant un auditori deis «germans catalans del sud» és on costa més fer aquest exercici.
Als assistents a la xerrada de Girona -tots lectors convençuts de les qualitats literàries de Joan Daniel Bezsonoff i i àmpliament favorables a I’au-
tor- els costava entendre, malgrat tot, que en la seva visió de la República francesa Bezsonoff s’atreveixi a defensar versions poc respectuoses amb la història oficial. Tampoc deuen entendre que l’autor nord-català declari en una entrevista a El Punt «Sóc francès però m’estic curant». Al Principat de Catalunya encara domina la immaculada imatge de la república protectora universal dels drets i de la cultura. Que França hagi complert una funció de refugi per als catalans anys enrere és indiscutible, només faltaria que no ho haguessin fet. Però, trenta anys després de la mort de Franco, ja seria hora que comencessin a admetre que el model francès no és inqüestionable. Joan-Daniel Bezsonoff contribueix a aquesta saludable evolució de les mentalitats; i com que el presentador de l’acte a Girona, Xavier PIa, va afirmar que aquesta última novel·la és la millor de Bezsonoff, hem de confiar que la percepció de França que tenen els catalans del sud només pot millorar.