Al peu del Canigó

Quan per motius professionals me poso en contacte amb algun ajuntament
de Catalunya Nord, sempre faig el primer contacte en català, sigui per
correu electrònic, sigui per telèfon. Almenys la primera vegada, quan
no sé qui me contestarà. Amb la base d’aquesta petita experiència
diria que en un 50 o 60 per cent dels casos, trobo algú que me
contesta en català. Evidentment això no té cap valor d’estudi
estadístic ni científic. No telefono a tots els ajuntaments i
segurament en la majoria dels casos, els municipis amb qui me poso en
contacto organitzen algun acte en català i doncs ja són més sensibles
al tema de la llengua. Però a part dels municipis que contesten que
no, que només poden informar-me en francès, hi ha un petit percentatge
de pobles amb la posició més original: són els que contesten en
francès, que “en catalan non, mais en espagnol si vous voulez…”. A
Catalunya Nord hi ha gent persuadida que els únics que tenen
legitimitat per parlar català són els que viuen al sud de l’Albera, i
que amb aquests no hi ha problema perquè ja parlen castellà. L’únic
problema són els catalans del nord, aquests pesats que tot i que poden
expressar-se perfectament en francès, s’entossudeixen a voler parlar
en català.
Una part de culpa d’aquesta situació la tenen la quantitat important
de visitants del Principat de Catalunya que visiten les comarques
nord-catalanes i que se passen fàcilment al castellà “perquè els
entenguin millor”. Això passa precisament ara que la Generalitat de
Catalunya fa una campanya lingüística titulada “Encomana el català”,
per incitar els catalans del Principat a parlar en català a la
població immigrada. Potser estaria bé afegir-hi un petit capítol, per
exemple per Setmana Santa quan una onada de barcelonins travessa
l’Albera per fer turisme a les nostres comarques del nord. Un capítol
demanant-los de no passar-se tant fàcilment al castellà i de continuar
encomanant el català també a Catalunya Nord, enlloc d’encomanar altres
coses… Tots hi sortiríem guanyant.