Al peu del Canigó

El cop d’efecte del consistori municipal de Font-romeu que va adoptar al principi del mes de febrer per unanimitat la demanda de revisió del Tractat dels Pirineus es mereixeria un xic més d’atenció, més enllà dels somriures i dels comentaris irònics que bàsicament va provocar al sud de l’Albera. És simbòlic perquè el problema de fons és que l’alcalde, Jean-Louis Demelin, es queixa del govern francès que li retalla llocs de mestres al municipi. I què? Fent això no fa res més que el fan diàriament els dirigents polítics del Principat de Catalunya: exhibir catalanitat per pressionar el poder central, Madrid per als uns i París per als altres. Tenen més credibilitat els uns que els altres? Demelin ha entès perfectament com funciona la política catalana, aquesta seria la primera lliçó. L’altra és que si realment hi ha un lloc on una frontera divideix artificialment una comunitat d’interessos culturals, lingüístics, geogràfics, econòmics i esportius, és la Cerdanya. Aquests dies, als carrers de Font-romeu es parla més català que francès, senzillament perquè les estacions d’esquí de l’alta Cerdanya sempre han treballat majoritàriament amb una clientela de les comarques de Girona i Barcelona. Per cert, això explica també que s’hi sent força a parlar en castellà, però deixem-ho…

I no oblidem el paper de Font-romeu en l’esport català. Assessorat pels companys de la redacció, aquests són alguns noms que he pogut recollir: Kilian Jornet, Mireia Miró i Marc Pinsach van estudiar la carrera d’educació física a l’STAPS de Font-romeu, un centre d’alt rendiment que depèn de la Universitat de Perpinyà. Ho van fer gràcies a un acord transfronterer del CAR de Sant Cugat i la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i l’STAPS. Una col·laboració que ha donat fruits, ja que Jornet i Miró són actuals campions del món i Pinsach és un dels millors esquiadors promesa del moment. També em diuen que han estudiat o estudien a l’STAPS Nil Cardona, Ignasi Andrés i Genís Zapater. Sisplau, si Font-romeu vol mirar cap al sud, menys somriures i més suport.