Els socialistes catalans-espanyols estan pressionant als partits catalans perquè els hi votem els pressupostos, i ho fant de la manera més barroera que es pugui imaginar, i les coses no van així. Si realment volen el seu vot, el que haurien de fer és asseure’s en una taula i negociar, però ells no volen aquesta foto perquè els podria tenir un cost polític a Espanya poc abans de les eleccions. D’entrada la perversitat de l’Espanya actual és que hi ha un consens entre PP, C’s, Vox i PSOE, en presentar l’independentisme català com la bestia negra a l’entorn de la qual s’ha de fer un cordó sanitari. La política de notícies falses de tota la premsa espanyola, les ràdios espanyoles i les televisions espanyoles, que durant uns quants anys s’ha fet contra Catalunya, té resultats. Els catalans si no ens sentim espanyols i no en volem ser, som una mena de col·lectivitat desdenyable a la que cal sotmetre al cost que sigui, o destruir-los. Ells se senten que són la veritat, són la llibertat, són la democràcia i fins i tot són la història i el futur, així que tenen prou raons per actuar per sobre de la llei i de la llibertat si és per combatre aquesta “anomalia” catalana. “No hi ha res més honrós que lluitar per salvar la pàtria vertadera”

Així doncs, el crit de què o salvem al soldat Pedro Sánchez o vindrà l’extrema dreta, parteix d’una anàlisis pervers que té una rèplica contundent: si guanya l’extrema dreta és que molta gent ha votat l’extrema dreta. De totes maneres deixeu-me dir que l’extrema dreta espanyola hi ha estat sempre, o què és el discurs del PP de Casado i del C’s de Rivera, sinó d’una extrema dreta, fins i tot amb similituds falangistes en un cas?

No sé fins a quin punt els líders dels partits de dretes i alguns dels “barons” del PSOE, que comparteixen discurs anticatalà, pensen com veuen governable Espanya més enllà de les seves poltrones, amb aquets atacs verbals, i quan ve el cas, físics i jurídics contra les Institucions catalanes i la població. Tenen el cap una Espanya repressora i autoritària, que mai podran governar en democràcia? Clar que dels hereus del “novio de la muerte” i dels de “muera la intel·ligència”, podem esperar-ne ja ben poc. El retrocés democràtic i ideològic de la societat espanyola és aclaparador!

Queda clar doncs que si en les properes eleccions guanya d’extrema dreta és perquè gent d’extrema dreta els ha votat, no per culpa de l’independentisme ni dels catalans. No culpem als paraigües de la pluja que cau

t

Ens recordava el poeta mexicà que la major part dels fracassos ens venen per voler avançar l’hora de l’èxit. Potser hi hauríem de pensar si realment aquesta impaciència de certs sectors per assolir la independència no són un perill per voler-la avançar. Sense perdre un bri de l’objectiu irrenunciable per voler ser lliure, vist com han anat les coses, potser ens cal una aturada per reflexionar. D’entrada ara tenim molt més de coneixement de com és l’adversari i del disposat que està per utilitzar tot el seu potencial repressiu abans d’asseure’s a una taula per parlar. Mai en la seva història Espanya ha estat dialogant, ha utilitzar sempre la força i com la metàfora del brau, que o en surt en glòria o en surt mort, i malgrat l’experiència d’any, no està disposada a rectificar. L’Almirall Carlos Méndez Núñez en la guerra a les colònies Sud-americanes ja ho va deixar ben clar: “Més val honra sense vaixells, que vaixells sense honra” Aquesta divisa del patriotisme espanyol, que és del 1865, continua sent la mateixa i inamovible i és que el pòsit militar en la cultura espanyola encara perdura amb molta força. Érem molts els que pensàvem que l’entrada a l’UE i a l’OTAN, hauria servit per modernitzar el sentiment patriòtic i supremacista, però amb el crit popular del “ a por ellos “ i la posterior repressió dels paramilitars de la GC i la PN, i la judicial, ens ha quedat clar que el nostre adversari segueix sent el de sempre.

I és davant aquesta escomesa immensa que volem retre, on ens han aparegut dues de les nostres flaques: la impaciència i la manca de lideratge. Dels primers en trobem molts, i provablement llegint aquest article coneixerem més, que encara avui ens presenten com si la sortida fos fàcil i ràpida i si no s’ha fet és per culpa nostre. I la manca de lideratge ens provoca l’emissió d’un seguit de consignes, algunes contradictòries, que desconcerten i divideixen, dues situacions que hauríem d’evitar si és que realment volem avançar.

Davant que l’evidència que els interessos partidistes provoquen aquesta divisió i manca de lideratge, hem de convenir que, de moment, hem deixat al Govern espanyol la còmoda situació d’esperar i no fer res.

Un vegada votat “gratis” a Pedro Sánchez en la Moció de censura a Mariano Rajoy, un gest que molts vàrem entendre, no voler entrar a negociar els pressupostos és perdre una oportunitat molt important. Clar que per negociar s’han de tenir bons negociadors i aquí també fallem perquè d’entrada ja ens hem posat un llistó tant alt, que ho fa impossible. Però cal recordar que en una negociació de pressupostos es poden negociar moltes coses més que diners, que també són importants.

Com el somni de la independència va per més llarg del que desitjaríem, hauríem de tenir dues estratègies alhora: seguir enfortint-nos econòmicament creant un gran teixit industrial i de serveis eixamplant el món exterior per ser immunes als boicots espanyols i no desatendre les ànsies d’independència. Pel què fa l’economia hem de dir que ho hem fet molt bé, hem incrementat molt les exportacions i hem passat d’unes vendes del 60% a l’Estat espanyol el 1999 al 37% en el 2017. L’objectiu d’avui hauria de ser seguir creixent com ho fem a més de créixer en el nombre de països i en productes.

És una frase del professor Mas-Colell, “Madrid no ens deixa créixer”, i realment ens ho posa molt difícil perquè un dels seus objectius polítics més clar ha estat atacar-nos l’economia i fins ara ho ha fet amb la complicitat de patronals i empreses d’aquí, però tinc l’esperança que canviïn les coses puix que la substitució de Joaquim Gay de Montellà per Josep Sánchez Llibre com a president de Foment, podrem tenir una veu catalana a Madrid i no alineada als interessos de la CEOE, com fins ara. Hem de recordar que ja en el 1899 Foment reclamava per Catalunya un Concert Econòmic.

Després de quaranta anys ja seria hora que els pocs que queden, o el català que queda, fes un acte d’honestedat i ens expliqués els catalans les trampes dialèctiques i els enganys que ens varen fer perquè el “poble” aprovés la Constitució. Suposo que com soms molts els que ens sentim enganyats i sobre tot enganyats pels “nostres” que negociaven en nom “nostre” i que avui descobrim clarament que no eren tant nostres ni ho negociaven en nom nostre. Jordi Pujol, va fer una expressió que em sembla molt adient: volíem una americana i ens hem trobat amb una armilla. És per això que avui quan escolto a Miquel Roca defensant la Constitució amb una barreja de cofoisme i supèrbia, li demanaria un acte crític de realisme i d’humilitat i ens digués si allò que ell va negociar i va defensar era realment amb això que ens ha quedat, o com ens ha passat tant sovint ens vàrem deixar prendre el pèl o ens el varen prendre sense deixar-nos-ho fer.

Entenc que és difícil des de posició de prohom que ostenta en Roca, reconèixer que l’han ensarronat és difícil i és millor seguir amb el discurs i poder-se passejar per tots aquells despatxos de poder i de negocis, però algun dia la història ho jutjarà.

Fins i tot estic disposat a acceptar que en aquell moment no es podia fer més, de fet ells mai en parlen però al costat del despatx que negociaven la Constitució, en un altre despatx hi havia els militars que els hi marcaven les línies vermelles, un fet tant greu que com a mínim la invalida per nomenar-la Constitució democràtica, perquè quan entren els militars, sempre surt la democràcia. Són incompatibles.

Vist amb el temps, em sento enganyat perquè allò que semblava un primer pas per sortir de l’atzucac i li vàrem donar un vot de confiança, ha esdevingut la perfecte coartada per encotillar-nos en les voluntats que aquells militars de fa quaranta anys defensaven. No és estrany doncs que avui em senti enganyat pels que pensava eren els meus, i en nom meu negociaven.

I fins que no facin un acte de constricció i ens diguin la veritat, per mi seran vistos com un impostors que cada vegada que parlen de la “seva” constitució amb orgull, em mostren més les seves vergonyes i la vergonya més gran és que avui tenim presos polítics i exiliats polítics, aquest és el resultat del seu “èxit”.

Els països endreçats i que funcionen tenen en comú que les seves institucions funcionen i són previsibles, mentre que als països decadents les institucions són erràtiques i imprevisibles. Dit això, que és una norma general amb la qual segurament estarem d’acord amb la gran majoria de lectors, a l’Estat espanyol ja fa un temps llarg que les principals institucions han entrat en una deriva de declivi difícilment justificable. Encara que no ho sembli, hi ha una relació directa causa-efecte entre el bon funcionament de les institucions i l’economia. Tots sabem el que pateixen certs sectors econòmics per la manca de seguretat ciutadana o per la manca d’una seguretat jurídica.

Montesquieu va teoritzar sobre la separació de poders criticant la monarquia francesa i va escriure el llibre L’esperit de les lleis, publicat el 1748, on proposava la separació de les tres branques del poder: el legislatiu, l’executiu i el judicial. Una independència que ha estat inspiradora a totes les constitucions liberals posteriors.

Semblava que la Constitució del 1978, inspirada també en aquests principis, hauria resolt per sempre mésl’antiga tendència espanyola de les interferències entre poders, però han hagut de passar uns anys per adonar-nos que l’objectiu s’ha pervertit per interferències polítiques i per allò tan denigrant i conegut: “Per raons d’estat”; és a dir, la supeditació del dret a raons estranyes.

Quan s’invoquen “raons d’estat”, en el fons hom hi interpreta condicionants polítics que no encaixen en l’ordenament jurídic i se l’ha de desfigurar per encabir-hi les causes que es pretenen jutjar. És el que està passant actualment amb tots els acusats del procés català, que, amb la pretesa defensa de la unitat d’Espanya, són víctimes d’unes acusacions greus per uns fets reals tan febles que ni la justícia d’Alemanya, ni la de Bèlgica, ni la de Suïssa, ni la d’Escòcia hi han vist matèria acusatòria. Però, quan s’invoquen les raons d’estat, la justícia deixa de ser justa.

El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena, instructor de la causa contra el procés, defensa que els jutges han de tenir ideologia perquè la ideologia “ajuda a interpretar la llei”, diu, i una vegada dit això, nega categòricament la politització de la justícia. És cert que els jutges han de tenir ideologia, de fet és impossible que no en tinguin, forma part de la persona, el que grinyola una mica és que es defensi que la interpretació de les lleis es faci en funció de la seva ideologia, perquè imaginem-nos que el senyor Llarena fos d’extrema dreta, la seva interpretació seria molt diferent de si fos de creences d’esquerra. Aquesta invocació, més que deixar-nos tranquils, evoca el sentiment d’inseguretat jurídica, que molts sentim en aquest procés.

Aquesta setmana passada el descrèdit de la justícia i la inseguretat jurídica ha fet una pas més cap al precipici amb l’acció del president de la sala tercera del Tribunal Superior, Luis Díez-Picazo, que ha aturat una sentencia en ferm dictada per la sala contenciosa administrativa que determinava que els impostos de les hipoteques els ha de pagar el banc i no el client. És cert que així que es va fer pública aquesta sentència hi va haver una mena de terratrèmol per les repercussions econòmiques que suposava, puix que els bancs haurien de tornar tots els impostos cobrats i, segons Moody’s, podria ser una quantitat superior als 4.000 milions d’euros. L’histerisme es va apoderar de la borsa i les cotitzacions dels bancs en un sol dia van perdre uns 9.000 milions d’euros de capitalització. La raó que justifica el magistrat Díez-Picazo per aturar la sentència és: “Per les enormes repercussions socials i econòmiques” que té el veredicte; dit clarament: “Raons d’estat.” Ara seran 31 magistrats els que ratificaran o rectificaran aquesta sentència. Una vegada més estem immersos en una inseguretat jurídica –i no per culpa del procés– tant sigui vist pel cantó dels hipotecats com pel dels accionistes del banc. El 5 de novembre sabrem el veredicte final, però el desprestigi internacional de la justícia ja no pot ser més gran.

Article pubicat a El PuntAvui el 24-10-2018

Des que el primer govern de Mariano Rajoy va crear per decret “l’Alt Comissionat del Govern per a la Marca España” amb la missió de promocionar i potenciar la imatge d’Espanya arreu del món, no s’havia fet un canvi tan radical com el que proposa el ministre José Borrell. De fet, la iniciativa és dràstica, puix que canvia la marca: “marca España” desapareix per denominar-la “España global”. Després de tants anys, tants esforços i diners invertits, és ésser molt radical desprendre’s d’una marca que s’ha promocionat a tot el món, llevat que els atributs i el prestigi que la gent associa a la marca no són positius i és irrecuperable.

Des del 28 de juny del 2012 data en la qual Carlos Espinosa de los Monteros es va responsabilitzar del comissionat, ha estat un seguit de problemes; alguns burocràtics i altres de polítics. La poca precisió de la dependència burocràtica a l’hora d’ubicar-lo va provocar una guerra sorda entre ministeris que neutralitzaven molts esforços; i un problema polític, perquè la imatge d’un país té una relació directa amb el funcionament de les seves institucions, i hem de convenir que, començant per la primera institució espanyola, fins a la resta, durant aquest any s’han desprestigiat molt i, sense cap mena de dubte, en pateix la imatge internacional d’Espanya.

Ara, un dels nous objectius serà promocionar al món la imatge d’Espanya com una “full democracy” (democràcia plena), en paraules de Borrell. Aquest objectiu ja ens dona una pista de com està la imatge actual, si a més de desfer-se de la marca hem d’anar pel món a presentar Espanya com una democràcia plena, és que el dèficit de percepció democràtica internacional és important. El problema que tenen totes les marques és d’opinió pública, perquè un valor difícilment es pot promocionar sense que l’acompanyin unes propietats de qualitat, i potser aquí és on rau la dificultat que es troben els promotors.

És molt probable que amb el desprestigi que els mateixos espanyols valoren les seves institucions en cada sondeig, traspuï també a l’estranger, perquè no hem d’oblidar que estem en un món global, i la comunicació és molt fluïda i porosa. I pràcticament és impossible que amb campanyes publicitàries, amb esportistes i artistes de relleu, es canviï una percepció que no va acompanyada amb els fets.

No podem oblidar que la imatge d’Espanya des de l’1-O de l’any passat va quedar molt deteriorada per a la gran majoria de la societat democràtica internacional amb l’abundància de violència. El cost d’imatges internacional que va tenir l’actuació brutal de la PN i la GC va ser tan sever que encara dura. Els documentals que encara avui s’emeten per televisions estrangeres de les carregades als col·legis, precedides per l’exaltació patriòtica dels cants del “a por ellos” conformen una visió d’una societat violenta i escassament democràtica, que és impossible revertir.

La duresa judicial amb presó preventiva com a càstig als líders independentistes, amb unes acusacions gravíssimes que molts països democràtics europeus no veuen, és una altra qüestió que els resulta insuperable. Un país amb presos polítics i exiliats, pretendre fer-se veure com una democràcia plena és una fantasia.

I per si encara no tenien prou despropòsits, resulta que el ministre d’Afers Exteriors que ha de posar en marxa tota aquesta campanya de recuperació del prestigi espanyol, la CNMV l’ha multat amb 30.000 euros per haver venut unes accions de la seva exdona d’Abengoa abans de fer fallida, mentre n’era un membre destacat del consell d’administració. Traficar amb informació privilegiada per beneficiar-se’n, arreu del món és una falta molt greu que en certs casos comporta assumir accions penals.

Com és natural, avui el ministre Borrell no és l’interlocutor de més prestigi ni de més credibilitat que té el govern espanyol, per anar pel món venent el prestigi de país. De fet, el sol fet de no dimitir quan es va saber la notícia ja és un handicap per al prestigi d’aquest govern i per a Espanya. L’España global, de José Borrell, ja neix ferida de prestigi.

Article publicat a El PuntAvui d’avui

És possible que algú no li agradi el que diré, perquè recordar el passat i en aquest país sovint és terrorífic. Fa pocs dies hem vist i escoltat discursos de Santi Vila i de Roger Torrent, amb una vehemència exuberant per dir-nos que ells mai afluixaran, i que si algú té por, que deixi pas als valents. Que poc temps ha durat la valentia! Doncs avui em vull remuntar una mica més lluny, ja em perdonaran. Era el 1996 les eleccions espanyoles s’acaben de celebrar i la militància del PP festejant en el carrer el resultats. Entre el “yo soy español” i càntics d’aquesta mena, un es va obrir pas i que demostrava el ressentiment d’aquella gent. Recordaran que era: “Pujo enano habla en castelano” En el balcó l’Aznar i els seus saludaven als eufòrics però ells, el seu comportament era contingut. Havien fet números i no els hi sortien sense els vots de CiU. Passada l’eufòria i la ressaca, l’equip d’Aznar es va apropar a CiU per negociar els vots necessaris per la seva investidura. Pujol abans es va reunir amb Felipe González y aquest li va dir que ell no es proposaria, i que pel be del país hauria de facilitar la investidura a Aznar.

Les negociacions varen ser llargues i dures però Jordi Pujol en va treure, entre altres coses: la supressió del servei militar a l’Estat, la presidència catalana a Port de Barcelona, la supressió dels governadors civils, la reforma de la financiació autonòmica i el traspàs de competències, entre les quals una que no contempla l’Estatut i es va fer per l’article 150 de la Constitució, com és la del transit. Gràcies això avui per les carreteres catalanes hi veiem mossos de trànsit i no GC. Però com Pujol era un polític llest, va obligar a treure del PP català a l’Alejo Vidal Quadras i va proposar per entrar com a ministre a Josep Piqué. També es va assegurar el recolzament del PP català. I a més de tot això, CiU, mantenia un control molt estret en el Govern d’Aznar de tal manera que si repassem com va ser la seva primera legislatura i la segona, no es poden comparar. Fins i tot Aznar parlava català en la intimitat !

No sé per quina raó, aquest pacte ha estat sempre molt desacreditat, fins i tot molts militants del CiU sentien incomoditat, quan per Catalunya, i en aquell moment, va ser un bon pacte.

Si ara mirem la gestió dels vots catalans, també imprescindibles, en la moció de censura que va portar a Pedro Sánchez al govern, observarem que varen ser donats sense cap negociació ni contrapartida i avui és el Govern espanyol el que ens xalen i nosaltres tenim poc marge. El primer lleig i impropi de qui t’hauria d’estar agraït per haver-li donat els vots per ser president, va ser posant a José Borrell com a ministre d’Afers exteriors. És un acte de nul·la empatia amb els catalans i més aviat s’ha d’entendre com un avís al catalans. Pujol va tenir més vista amb Vidal Quadras.

Ara quan el President Quim Torra diu que o posa una proposta per negociar o no li donarà suport, que ja ha passat massa temps, s’engega la maquinària per presentar-ho com un ultimàtum i des de la Moncloa es reaccionen amb una displicència i supèrbia inaudita de qui els hi necessita els vots.

Si fos el President Torra, no em deixaria intimidar ni impressionar, i esperaria. També ho va fer el PNB. I quan em vinguessin a demanar el vots veuríem quina contrapartida porten, i si no m’agrada, sense fer escarafalls, els diria que no és el que esperem i que s’ho pensin millor.

I si no tornen i prorroguen els pressupostos populars, tranquils vindran eleccions i molt segur que quan facin números per fer Govern, tornaran a necessitar els vots dels catalans. I nosaltres continuem fent la nostra.

Clar que ara tenim un punt feble, i és aquest viratge de tebiesa que ha fet ERC, però em costa molt creure que mentre hi hagi presos i exiliats, tingui massa marge de virar el rumb. Encara confio amb ells.

El 7 de juliol del 1931 el Banc de Catalunya feia fallida. Un enfrontament amb el socialista Indalecio Prieto va provocar que aquest, com a represàlia, ordenés la retirada dels dipòsits que hi tenia la Campsa i, per manca de liquiditat, en va provocar la fallida. La història és plena de fallides bancàries per culpa de pànics fundats i d’infundats, i per això és un sector en què s’ha de mesurar molt qualsevol acció o rumor per la transcendència que pot arribar a tenir. Aquí es pot aplicar perfectament la teoria de l’efecte papallona, perquè es tracta d’un sector en què la confiança és l’intangible més preuat.

És per això que fa més greu tot el que ha descobert el diari Arasobre l’actuació del rei i del govern de Mariano Rajoy per provocar la fugida d’empreses de Catalunya, com un acte més de la guerra bruta contra els interessos i l’economia catalans. Utilitzar el buidatge en un sol dia dels comptes d’empreses estatals com Renfe, Adif, Ports de l’Estat, RTVE, que tenien en el Banc de Sabadell i CaixaBank, per obligar-los a treure les seves seus de Catalunya, és un acte d’una irresponsabilitat colossal. Cal recordar que CaixaBank té el 50% de la quota de mercat a Catalunya i el Sabadell el 25%, i les clavegueres de l’Estat van posar en perill aquestes dues entitats. El perill no era en el procés, era en la guerra bruta de l’Estat espanyol.

La tertuliana espanyolista Astrid Barrio, que és professora de ciència política de la Universitat de València, amb una ubiqüitat que fa difícil imaginar-nos com pot compaginar eficientment les seves obligacions docents i la de tertuliana a totes hores, va fer una piulada que més o menys ens deia què ens havíem pensat, que l’Estat no actuaria? I troba al·lucinant el nivell d’infantilisme dels independentistes. Doncs no, personalment mai m’hauria pensat que utilitzarien les clavegueres per intentar enfonsar-nos la sanitat ni l’economia; de fet, tampoc mai m’hauria cregut que s’exerciria aquesta violència tan gratuïta el dia 1-O, ni que el rei fos com és, ni que tots els poders de la justícia actuarien com actuen. I hem descobert que el pòsit de franquisme encara és molt viu.

Però l’actuació d’aquesta operació d’estat en la guerra econòmica podria tenir implicacions jurídiques perquè aquestes entitats tenen accionistes internacionals i accionistes corporatius i accionistes minoritaris, i la seva irresponsabilitat va tenir afectacions en la cotització de les seves accions provocant-los pèrdues. Per fets com aquests, en molts països seriosos, els responsables d’alterar artificialment el preu de les accions han d’afrontar causes penals. No és cosa per agafar de broma si volem tenir la qualificació internacional d’una economia nacional seriosa i de confiança. Imaginem-nos que aquest moviment de traspàs de diners s’hagués fet públic: la possibilitat d’entrar en pànic bancari era molt elevada, i la destrossa econòmica a Catalunya i Espanya hauria estat importantíssima. Es pot ser més irresponsable?

I en un futur, els catalans què podem esperar d’aquesta Espanya que des del rei fins al govern fan proselitisme actiu i pressionen perquè les empreses importants marxin de Catalunya? I que des de les clavegueres de l’Estat s’intenta enfonsar la sanitat catalana? Quin atractiu pot tenir per a nosaltres estar en aquesta Espanya cada vegada més reaccionària i catalanofòbica? Algú pensa que aquests comportaments de violència verbal, que sovint intenta humiliar-nos com a poble, no deixaran pòsit en la societat catalana durant molts d’anys? Hem d’acceptar estoicament boicots econòmics des dels alts poders de l’Estat, pel sol fet de ser empreses catalanes?

El més trist de tot és que aquesta operació d’estat que destapa l’Arai que alguns intuíem, tampoc provocarà cap reacció, i això ens demostra que Espanya és una democràcia deficient. Tots els seus poders actuen units i coordinats i sense cap contrapoder per poder-los controlar. Ja el 1907 Unamuno escrivia una carta a Azorín en la qual li deia: “Merecemos perder Cataluña.” Doncs, no paren de fer mèrits.

Article publicat en el diari El PuntAvui

Amb tot el dolor del món, haig de dir que ara mateix sóc incapaç de fer-vos confiança. Si en les meves paraules hi trobeu un deix de tristor, no us equivoqueu; estic trist, desenganyat, emprenyat i potser més coses; però fins aquí m’hi heu portat vosaltres. Sempre he pensat que per tenir èxit en les gran empreses, requereix grans líders, i avui a Catalunya cap els que tenen responsabilitats no els veig capacitats de lideratge polític de primer ordre. Ho sento i em dol, però és així. Cada vegada que hem canviat la cordada i el cap o caps de colla, hi hem perdut i avui els que tenim no els veig capacitat per dur-nos més enllà del camp base. I sé que això que dic és greu i que potser sorprendrà a més d’un, però honestament, no els veig capacitats per encapçalar aquesta cordada en els moments més difícils.

Entenc que no tot és culpa es vostra, les interferències judicials són molt fortes, però precisament els bon lideratges són imprescindibles pels moments difícils. Quan la mar és plana qualsevol grum pot portar el timó. El problema de masses caps és que pot passar el que ara ha passat, que un dels socis de govern que compartia estratègia i objectius, per les raons que siguin, les ha canviat. Però ho ha fent volent fer-nos veure que ell és el mateix, el més radical per “fer República”. Però després els fets els porten a fer autonomisme. Necessàriament canviar no ha de ser dolent, el problema és la manca d’unificació entre els fets i les paraules, perquè en política s’ha de poder explicar què fas, on vas i com hi vas.

Necessitem urgentment aturar-nos en el camp base abans d’atacar el cim. Descansar, planificar, unir forces i objectius, fer una cordada potent i cercar un sol cap de colla sabent sempre que en una empresa així, la velocitat del moviment serà sempre la velocitat dels més lents, si és que volem arribar tots junts al cim.

I mentre ens reorganitzem, debatem tot el que faci falta, i tenim clar l’objectiu per atacar-lo, fem tranquil·lament allò que sabem fer i fem molt bé: enfortir l’economia. I sobre tot guanyant marcats exterior per ser menys dependents.

Desitjo que rectifiqueu ràpidament. Que feu honor als vostres càrrecs i compromisos i honoreu a tota aquesta gran munió de persones que us hem votat i seguit. I si us plau, no repetiu la faula de l’escorpí entre vosaltres. Ni ens feu creure que els molins són gegants perquè tenim capacitat d’anàlisi i de crítica, però també alhora tenim capacitat per entendre un canvi de guió si les exigències ho imposen. Tot menys enganyar-nos i enganyar al País.

No perdré mai ni la fe ni l’esperança en el nostre futur, abans la perdré amb vosaltres.

Segurament en fico en un terreny llefiscós i propi de molta demagògia, però honestament penso que ho haig de dir puix que la decència amb el què penso no em permet sotmetrem a la dictadura de l’opinió creada que ja fa anys va denunciar Jean-François Revel. Deia i avisava el pensador italià Giovanni Sartori en la seva obra La societat multi ètnica que fins i tot la tolerància té una tolerància passada la qual, com una molla, es trenca. Aquest pensament m’ha vingut a la memòria aquests dies que he escoltat moltes proclames que entrarien en el que en deia Max Weber, la caritat cristiana, però que en política a la llarga poden tenir uns efectes devastadors. Em nego a pensar que les societats italianes, alemanyes, austríaques,… siguin societat menys sensibles que nosaltres amb les penúries de la immigració. Detesto, i a més em fan por, aquells que van pel món amb una superioritat moral. L’història ens dius d’aquests que són els que han provocat més dolor i més horrors.

Per desnaturalitzar el què està passant amb aquest països que l’extrema dreta té un poder inusitat, aquí ho focalitzen en els líders i mentre ells hi veuen l’histrionisme d’aquets, jo hi veig representants socials que hi són amb vots populars. És a dir, aquí hi veig a molta gent que els hi han donat el seu vot. I què ha passat perquè això passés i passés tant ràpidament? Primer de tot que els líders de sempre davant d’un problema greu l’han minimitzat pensant que així enganyarien a la gent, i aquests no s’han deixat enganyar. No han esta honestos i parlar al seu poble com s’ha de fer amb els adults: dient la veritat.

Ara a Catalunya tenim un problema greu que veig un silenci que, com a mínim, és un silenci imprudent. Em refereixo amb aquesta gran vinguda d’immigrants menors no acompanyats, i en voldria fer unes quantes reflexions. La primera, és que l’UE i Espanya està pagant una quantitat importantíssima de diners al govern del Marroc perquè faci de tap a la immigració. Això funciona més o menys bé, tot i que ells ho fan servir com una eina de pressió a Espanya i a l’UE per assolir objectis. I la pregunta és, en el pacte no hi és l’aturada de joves marroquins? I si aquets, per les circumstancies que siguin, arribar aquí, perquè no és possible retornar-los? Cap indicador de l’ONU ni d’Unicef diu que el Marroc sigui un país hostil amb els seus joves. Entendria aquesta protecció si fos un país amb guerra, però aquest no es el cas.

El segon cas és que no veig que el Govern de la Generalitat hagi demanat quin son els criteris i les formes per les quals s’envien en autocars pagats per l’administració andalusa, centenars de nois a Barcelona i se’ls abandona a qualsevol plaça. Això és protecció de la infància? En el repartiment hi ha solidaritat o intencionadament els envien cap a qui? Realment és sostenible tot aquest flux? Per més tolerància qui hi hagi aquí per la seva acollida, quanta tolerància tindrem? Què passarà quan s’hagi esgotat la tolerància? Perquè en una evidència de portes obertes com és ara sense cap límit en nombre ni en el temps, algú pot pensar que la tolerància serà infinita? Què passarà quan s’acabi la tolerància o els recursos? Estem preparats pel moment?

Sospito que una de les causes que avui tinguin èxit aquests partits europeus contraris a la immigració, és perquè en el seu dia cap dels líders polítics no van respondre aquestes preguntes, que reconec són incòmodes, però en política voler viure en la comoditat té greus riscos.

Em direu una mica malpensat, però a mi aquests correus escandalosos dels jutges no m’han sorprès gens ni mica. De fet, com a màxim, em porten la prova empírica del què sempre he sospitat. I no us penseu, si sortissin correus de fiscals, de comandaments de l’exèrcit i forces de seguretat, en aquest to, tampoc em sorprendria gens. De fet, sospito que a Espanya hi ha un món subterrani molt més gran i potent del què ha aflorat. Avui dos jutges a Catradio minimitzaven l’escàndol, amb un acte de corporativisme, dient-nos que només són quinze magistrats el que opinen així. Jo no ho sé si són quinze o més, ells no han donat els noms, però també hi ha tot un grup dins d’aquest grup que callava ( i potser reien les gràcies dels atrevits) compartint silenciosament molts des exabruptes que s’hi escrivien. Ara, per intentar sortir de l’atzucac, que no ho faran, nomes poden exercir el victimisme dient que tot això és una campanya de desprestigi.

Per mi el que està passant darrerament a l’Estat espanyol, em demostra que la transició democràtica, per més que diguin, va ser un fracàs i ara, el procés, ha fet sortir de l’amagatall a uns quan polítics que en el 1978 es presentaven com a demòcrates, i ara hem vist que no eren més que franquistes, un mica destenyits, però franquistes. Descobrir com pensen, i per tant pensaven, molt dels vells líders del PSOE, alguns dels quals han tingut altíssimes responsabilitat de govern, és descobrir les raons per les quals la transició va ser un desastre i un dels enganys més ben fets i venuts de l’història hispana. Ens van engalipar a tot i ens van fer creure que ha érem el que no érem, com ara no som el què diuen que som.

Quantes evidències més necessiten aquests “demòcrates de tota la vida” per veure que l’estat que dret que ells defensen grinyola per totes bandes? L’obcecació de l’espanyolisme els ofusca tant que no veuen, ni tan sols sospitin!, que potser els jutges alemanys, belgues, escocesos, suïssos,… alguna cosa no funciona aquí? És d’intel·ligent defensar sempre i amb tot als teus, sense ni tenir el coratge de pensar que alguna vegada poden estar malament? Si el més normal, i fins i tot ètic, és corregir al que més estimes!

Ningú que no estigui obnubilat pot deixar de veure la greu crisi institucional espanyola que fa aigües per totes bandes, i els més abrandats espanyolistes haurien de saber que si no s’adonin de la realitat, mai la podran revertir. Els mètodes d’abans de les casernes, de la testosterona i de la ma alçada, o els que ens transmeten aquets correus electrònics dels jutges, mai seran elements regeneradors, perquè, per fer-ho, es necessita molt més cervell del que tots aquests exemples demostren.