El conseller Santi Vila, ahir va fer unes declaracions en les que situant-se en aquesta terreny del mig, que és el del pensament prim, titlla d’adolescents a tota aquesta munió de persones que tips de greuges hem volgut fer un pas més i anem cap a la Via Catalana. El país porta tres-cents anys fent camí i malgrat tot estem disposats a seguir pressionar des de la societat civil al govern perquè els canvis profunds sempre són incòmodes als poders, i malgrat tot saben que qui ho ha de liderar és el Govern i el Parlament. El conseller Vila també cau a la trampa dels unionistes dient que el més important ara és sortir de la crisis, com si l’emancipació, en el cas nostra, no seria un gran pas cap a la sortida de la crisi. Però la dicotomia del Conseller té un rerefons inacceptable si fos veritat, que no ho és, i és que ens ve a dir que aquest Govern català només pot atendre una de les necessitats dels catalans. Estic segur, i és evident,  que la feina d’Andreu  Mas-Colell, de Felip Puig, d’Irene Rigau que tenen un esbiaix molt mercat cap a l’Estat propi, la seva tasca no es veu pertorbada ni minimitzades pels “plantejaments adolescents” d’una gran majoria de catalans que dimecres ens agafarem de les mans i farem cadena.

Ja sé que sovint la política té aquestes coses; un fa unes declaracions que són ben lògiques, i potser ja sabudes, i el poder de la premsa en canvia la intenció i fins i tot el fons. Una mica, penso modestament, és el que ha passat avui amb les declaracions del President Mas a Mònica Terribas. He escoltat tota l’entrevista i ha demostrat una vegada més, que el President és un cartesià, que té les coses clares i a més un calendari previst, segons siguin les circumstancies. I ha deixat molt clara la seva primera prioritat és que Catalunya pugui exercís el dret a decidir amb un referèndum el 2014. Però com tothom saps, això no depèn només de la seva voluntat ni de la dels catalans. Com molt bé deia també a la Mònica fa pocs dies  Carles Viver i Pi-Sunyer, i el president també ho insinuava avui, és previsible que Madrid vagi interferint les nostres iniciatives per fer una consulta. Si això passa, s’hauria d’activar el pla B que són unes eleccions plebiscitàries i, només en aquest cas, s’aniria al 2016. Aquestes paraules han aixecat tota mena de comentaris periodístics i posicionaments polítics. Em sembla que a molta gent aquestes declaracions del President no l’han somoguts massa perquè tenen tot el pes de lògica i sobre tot, de la prudència que genera l’eficiència. No és el mateix un referèndum que una declaració d’independència unilateral,  i nosaltres hem de tenir el seny de fer les coses de tal manera que la comunitat internacional no tingui cap dubte del nostre procés.

Quan veig tanta impaciència en certs sectors de la societat, em pregunto si no seria bo iniciar una acció per explicar que fins i tot amb un referèndum, hi haurà un procés de negociació que serà llarg. I aprofito per dir, ja que ve a tomb, que aquestes anàlisis que es fan de com seriem econòmicament es digui que caldrà temps. L’avantatge que tindrem és que com per ser rics haurem de creat riquesa, la que generem, serà nostra.

Sembla que hi ha tot un corrent d’opinió que parla o més aviat reclama una tercera via. Segons els proposants, qui l’hauria de construir aquesta tercera via haurien de ser bàsicament PSC-PSOE I UDC; és a dir,  els dos partits que s’han instal·lat oficialment en una terra de ningú o un llims polític on la seva proposta, de moment, per inconcreta, no té el cos necessari per fer-ne un ideari polític i molt menys, una oferta de país.

Diria que els serà difícil construir un relat engrescador i sobre tot creïble, perquè la història més recent juga a contra seu. No veig possible, per exemple, que el PSC no hagi après de l’experiència de la presidència de Pasqual Maragall, que va intentar construir una tercera via per Catalunya que permetés un bon encaix i tancant, si més no, per molts anys, el contenciós català-espanyol. Aquell intent català del Nou Estatut, fet amb tota la noblesa i puresa democràtica va ser avortat per les actituds del PSOE i del PP, en primer estadi, i rematat pel Tribunal Constitucional.

Una altra via, i la més recent, va ser la petició que va fer a Rajoy el President Artur Mas, en nom del Parlament de Catalunya, d’obrir unes negociacions per un pacte fiscal. La resposta va ser tant rotunda i contundent, que Rajoy no va deixar cap espai de diàleg.

Observin que els dos intents d’una tercera via van ser fetes una amb un president socialista a Catalunya i  Zapatero a Madrid, i la segona amb un president de CiU aquí i Rajoy allà la qual cosa tanca fins i tot l’esperança que un canvi de govern sigui més favorable.

Amb aquests precedents vestir una tercera via i sobre tot que sigui creïble, em sembla impossible. Ja no ens immuta que ens diguin: “Pasqual, aprobaremos el Estatuto que salga del Parlamento” perquè que ens enganyin una vegada no és culpa nostra; una segona vegada ja ho seria.

Així doncs, quan parlem d’una tercera via, no sé què volen dir i no sé gens com es pot concretar perquè ens  sigui suficientment atractiva i segura amb els precedents que tenim.

El millor conseller que tenim, Andreu Mas-Colell, en una rèplica impecable i implacable al socialista Mauricio Lucena, a més de manifestar-li  el gran orgull que sentia de servir Catalunya, li va recomanar un any sabàtic a Miami.  Vien l’entrada que ha fet la cap del PP a Catalunya Alícia Sánchez-Camacho, em passa pel cap també recomanar-li una estada d’un any a Miami perquè potser la distancia li obriria el focus dels seus posicionaments i no haurà de repetir constantment el seu discurs, sigui quin sigui el fet.

La darrera “aliciada” és l’emprenyament que ha agafat quan la vicepresidenta Joana Ortega ha dit públicament una obvietat; que els pressupostos del 2014 hi haurà una partida per si es fa el referèndum.

La popular, a més del seu estat perpetu d’irritació respecte la Catalunya actual, diu que vol evitar per tots els medis que s’inclogui aquesta partida, i sap la senyora que només té un camí per fer-ho? Presentar una esmena quan es debatin els pressupostos en el Parlament de Catalunya, i guanyar-la en la votació. La resta són focs d’encenalls, gesticulacions i arguments per poder-se passejar per les seves tertúlies fonamentalistes de Madrid.

Diu que això condiciona la resposta de la carta que farà Roy a Mas. No sé veure per què. Mas li demana al president espanyols fer un referèndum i li dona cinc arguments legals que té per autoritzar-ho, però si diu que no, sap tothom que el referèndum es farà igualment. I per tant, sigui amb la venia de Rajoy com sense, el pressupost ho ha de contemplar.

També diu que quan sàpiga la quantitat ho portarà als seus serveis jurídics amb el propòsit, suposo, de si s’escau portar-ho al fiscal,  que es diu que va dir, era amic seu. Ja ho veurem.

Quanta gesticulació! Quanta irritació!  Hi ha persones que aprofiten l’estiu per calmar-se, llegir, aprendre i quan tornen relaxats  veuen més bé, el país real; i n’hi ha que l’estiu no els prova.

Aquesta setmana passada tant la Vicepresidenta de Catalunya Joana Ortega, com l’amic i diputat de Catalunya Josep Rull, s’han atrevit a opinar sobre quina hauria de ser  la participació ideal en el referèndum, i tot i ser un fet d’especial rellevància, com exposaré, la discrepància dels dos en la xifra, mostra la seva improvisació i potser, una lleugeresa en opinar sobre un fet que és d’especial rellevancia.

Com molt bé explica la professora Dolors Feliu en el seu assaig “Manual per la independència”: d’acord amb el “Codi de bones pràctiques sobre referèndum” del Consell d’Europa i l’actual exemple d’Escòcia, el millor seria no posar llindars, i acceptar el resultat del referèndum amb les majories que en resultin.  En última instancia, si s’acaba exigint un majoria de participació ja no s’hauria d’exigir una majoria reforçada de vots afirmatius, perquè la combinació d’ambdues exigències podria convertir fàcilment en no vencedor una opció majoritària dins de la població catalana.

Si hi posem un llindar de participació, els partidaris del no, encara que siguin minoritaris, amb la seva abstenció podrien fer fracassar la consulta, que és el que està passant a Escòcia.  Cal dir que la legislació per un referèndum per una reforma de la Constitució espanyola, no preveu cap llindar de participació mínim ni una majoria reforçada de vots afirmatius per aprovar la reforma.  I ningú ho qüestiona ni diu que és poc democràtic.

Hem de superar els complexes que ens porten a voler  ser més demòcrates que els demòcrates i no caure en les provocacions. Un referèndum, que tothom que vol hi pot votar,  el guanya qui assoleix la majoria de vots del total dipositats. I així és la democràcia. La resta són paranys.

Aquests dies s’està parlant molt de si la cadena ha de ser “ amb voluntat inclusiva o exclusiva” Jo que tinc molt clar, com tothom li té, qui l’organitza i amb quina intenció, sóc partidari que sigui inclusiva; i m’explicaré. La Catalunya que jo vull i que somnio, és una Catalunya independent però alhora una Catalunya inclusiva. La independència no és per fer fora a ningú, ni fins i tots aquells que combaten ferotgement la independència.  Precisament això és el que ens diferencia dels unionistes. Ells són exclusius i nosaltres hem de ser inclusius. I la cadena, com la sardana, quan algú desconegut s’atansa per entrar a la rotllana, mai ningú li demana ni tant sols si li agraden les sardanes o les sap ballar, donem per fet que qui vol entrar-hi ho fa atret per la bellesa de la dansa, de la seva música i de tot el què representa, i li oferim la ma complaguts.  Jo, en la tram 597, donaré la benvinguda a qualsevol que em demani la ma per fer cadena sense més.

Els avançaré que tinc una prevenció extrema a aquells que es preocupen molt per mi, i ja no cals que els digui que molt més si els bons samaritans són adversaris meus. Quan veig que els partits unionistes es mostren preocupats per la pèrdua de vots de CiU, per la “deriva independentista del president Mas” no me’ls crec, puix que l’adversari que és a l’oposició, sempre aspira a guanyar i una condició necessària per perdre el poder quan hi ets, és perdre vots. Tampoc em crec tots aquests, i són molts, d’allà que es preocupen constantment per com quedaria una Catalunya independent. I reafirmen el seu particular apocalipsi assegurant-nos, com a mínim, una generació de penúries. Però ells que mostren tenir-nos tant d’afecte i els compungeix el nostre futur tant negre fora d’Espanya, mai han explicat, i m’agradaria que ho fessin, com quedaria o quedarà Espanya sense Catalunya. I com penso sincerament que tenen més amor a la seva Espanya que no pas a la meva Catalunya, aquest oblit recurrent em fa posar la mosca rere l’orella. No és normal que es preocupin més per nosaltres que per ells, per més altruistes que fossin, que la història ens ha demostrat que no en són pas gens. Així doncs, ara, l’estratègia meva qual escolto algun d’aquests samaritans és pregunta’ls-hi si han comptat mai com queda Espanya, no fos cas que preocupant-se per nosaltres, oblidessin del què és seu.

I als d’aquí, que també defensen l’unionisme sense cap més argument que el viure junts com a mèrit, els hi demanaria que amb les dades i la història que ara tenim, fessin una anàlisi per saber “els cost de la no independència” que és com dir, els cost de la dependència. I si estan disposats a seguir igual per sempre més perquè no ens enganyem, Espanya no vol ni pot construir un espai raonable d’encaix de Catalunya, perquè, per ells, seria com haver de derogar el Decret de Nova Planta i tot el que el segueix durant aquests tres-cents anys.

Així doncs, no ploris per mi Espanya i us estalvio de preocupar-vos per mi i el meu futur, perquè, com molts d’altres catalans, volem la llibertat d’escollir-lo nosaltres.

És patètic veure com actuen  alguns espanyols-catalans sense cap més discurs que atacar el catalanisme i l’independentisme amb l’únic argument de la demagògia. Ells saben que les televisions i la premsa en general més fonamentalista espanyola necessita “proveïdors” de dosis anticatalana per alimentar la seva audiència i el seu compte de resultats i aquests “professionals” espanyols-catalans, els ofereixen el producte que necessiten. El problema és que per mantenir l’audiència cada vegada necessiten dir o fer coses més extravagants i per complaure no reparen ni a la mentida més absurda o l’acció més mesquina. L’Albert Boadella, és un dels que  per viure necessita fer de tant en tant algunes declaracions o, com ha passat ara, fotos provocatives perquè parlin d’ell puig que fora d’aquests estirabots no pot oferir cap argument assenyat i que interessi ni tant sols els que l’utilitzen com ho fan els que no tenen escrúpols i utilitzen al “ tonto útil” , perquè  el que realment els interessa d’aquest “artista” retirat per manca de públic, és la provocació.

Completa la faune un ressentit Alejo Vidal-Quadras, que fins i tot ho té difícil tornar a formar part en cap llista del PP i un Albert Rivera del partit Ciutadanos, que a base d’una demagògia anticatalana assoleix una presència televisiva a Espanya que, sense aquest ingredient, ningú se l’escoltaria.

Ja més molt més lluny vindrien un Sostres, un Bolaños, …

Potser perquè no estic molt al dia dels temes de futbol, sí del Barça per allò que és més que un club, tinc una tendència a mirar-me les coses amb una certa distancia. També hi fa que a la meva edat ja he aprés que els mites, si encara viuen, són un parany perquè de cop pot caure aquella àuria que els envolta i presentar-se públicament despullats mostrant-nos les misèries més humanes. Precisament això és el què ha passat a la figura de Pep Guardiola, un personatge molt curós de la seva imatge que en el seu excés de humilitat pública, amagava una important vanitat.  És el que ja ens deia Sant Joan de la Creu amb la seva sentència contundent: “molta humilitat és vanitat”.  Guardiola s’ha envoltar d’un potent equip d’imatge i d’uns incondicionals que, com deia ahir en Nadal a 8TV, l’adoren, i engrandien fins a límits inhumans la seva imatge, fins el punt d’utilitzar, si venia el cas, enemics imaginaris.

Intueixo que enguany tot aquest potencial mediàtic seguiran i intentaran que seguim el Bayer de Munich amb la mateixa intensitat, o més, que si fos el Barça. De fet un altre dels seu deixebles, en Roures, ja va dir que podrem veure per la seva televisió els partits del Bayer.

Però tots el clan té un punt feble quan defensen el que és obvi, que en Pep Guardiola ara defensa els interessos del Bayer per sobre de tot, fins i tot li defensen allò que a qualsevol multinacional seria perseguit penalment, la utilització d’informació privilegiada.  Però estic d’acord  que ara es deu al Bayer, i per tant per nosaltres passa a ser un Mauriño qualsevol, i no una persona que a més de ser un gran entrenador, també és un gran barcelonista, perquè la segona característica suposa un comportament que té límits i  ell no està disposat a respectar.

En tot cas ahir en Tito Vilanova ens va ajudar a desmitificar una mica més el mite i l’ha fet més humà amb totes les seves febleses vanitoses.

Una vegada vaig escriure de la dificultat que suposa gestionar un club de futbol important perquè hi conflueixen dos elements que no sempre són compatibles. El primer, i més  important, és el que la gestió ha de ser professional. Avui el futbol té molt més a veure en un gran espectacle on els principals artistes són els jugadors i poc amb l’esport.  I aquesta mena de teatre dels somnis s’ha de gestió en un entorn molt competitiu; per tant s’ha de fer amb el cap fred. Però alhora hi ha una gran intromissió dels sentiments, fins i tot hi ha qui erròniament els vol posar primer. Els jugadors sovint també juguem amb els sentiments de la massa social pels seus interessos. El cas Abidal, és un exemple clar.

Però la dificultat és quan un vol fer compatible els seus interessos i un extremat sentiment de pertinença. Xavi tenia ofertes d’un club econòmicament molt importants, però ell va ser coherent amb els seus sentiments i no va deixar el Barça. Mentre que d’altres fent ostentació de gran sentiments, han estat temptats i vençuts pels seus interessos. És clar que cap de les dues actuacions són criticables, cadascú tria. Hi ha gent que sentir-se català tria ser espanyol pels seus interessos i no vol la independència, i bé que ho acceptem respectuosament.  El criticable és voler fer compatible a l’hora les dues coses i voler acontentar a tothom.

Guardiola és un professional que sempre ha defensat els seus interessos per sobre de tot. Algunes vegades aquests han coincidit amb els del Barça i ho ha pogut compaginar, però d’altres, com ara, els seus interessos són uns altres i coincideixen amb els d’un adversari esportiu, per tant s’enganya aquell que encara pensa que defensa els dos.  I són tan clars els seus interessos que utilitza totes les seves arts per afavorir el Bayer perjudicant el Barça. I quan s’ha fet públic una trobada amb el pare de Neymar a NY intentant emportant-se’l a Alemanya quan sabia que hi havia signat un contracte amb el Barça, s’ha quedat, com es diu vulgarment, amb el cul a l’aire. I davant d’una actuació així de lletja de qui utilitza la seva informació privilegiada de l’empresa, que fins ara treballava, per perjudicar-la en benefici de la que ara treballa, no tenia més sortida que, l’honesta, de demanar perdó pels seu comportament, o l’altiva de qui té un ego extrem d’un atac. Recordin allò que deia Santa Teresa de Jesús: molts humilitat és vanitat. En el món empresarial, beneficar-se de la informació d’aquesta manera, és perseguit penalment. Ara mateix recordo el cas d’un executiu espanyol que va arribar a ser un dels més elogiats i admirats en el món de l’automòbil, que tenia un gran equip d’imatge, autor de diferents llibres de gestió i de molt d’èxit que es presentava sempre humilment i tractava als seus empleats amb “senyores empleades”. Un dia la competència el va fitxar i se’n va emportar part del seu equip i d’informació que tenia. La primera empres ho va portar als jutjats i els del seu equip no van marxar, la segona empres va d’haver d’arribar amb un pacte extrajudicial amb una gran indemnització, i l’enginyer executiu que es deia José Ignacio López de Arriortúa, “súper López” no va d’haver de comparèixer en el jutjat dels EUA per afrontar una acusació greu, perquè un desgraciat accident el va incapacitar mentalment. L’ètica té unes servituds que s’expliquen només amb actituds. No en rodes de premsa.