La caputxinada d’ahir té una bona intenció, però podria haver arribat tard. El socialisme català de primera hora dirigit per Joan Raventós ( que ara ningú en parla) sempre va combatre a Josep Pallach i el Reagrupament, fins a uns nivells sagnants. Quan ells defensaven la “puresa socialista” no dubtaven a dir que la socialdemocràcia de Pallach eren uns gestors del capitalisme. Recordo aquells moments la serenitat que mantenia Pallach, atribuint aquesta efervescència socialista al fet que encara no havien sortir mentalment de la clandestinitat.

Però Pallach, a diferència de Reventós, tenia molt clar cap on era i anava Europa i coneixia perfectament la socialdemocràcia alemanya. També Pallach defensava un partit socialista radicalment català perquè qualsevol aproximació amb el PSOE, a la llarga, seria una entrega.  Mentre que Reventós va pactar amb el PSOE.

Ahir a la caputxinada varis centenars de militants del PSC es van reunir per intentar reconduir un partit que ja indissimuladament ha deixat de ser referent del socialisme català. És el reconeixement del pensament de Pallach i el fracàs del de Raventós.  Però aquest acte podria haver arribat tard perquè l’espanyolisme s’ha fet amb el partit i avui, que el temps demana definició, el catalanisme dins del PSC no hi té espai, ni que segueixi mantenint l’ambigüitat.

La grandesa del pensament de Pallach és que, com passa amb els grans polítics i estadistes, el temps li confirma l’encert mentre evidencia els grans errors dels altres.

Bon dia a tothom

Fa molts de temps que els hereus ho diuen: l’Espanya de les autonomies sorgida del pacte constitucional és ingovernable i inviable. I és amb aquesta fixació que hem d’entendre els seus comportaments. El primer avís clar de cap on anava la cosa ja fou poc després del 23-F, quan el rei va reunir a la Zarzuela totes les forces polítiques menys les nacionalistes, i d’allà en va sortir la LOAPA, que en principi el Tribunal Constitucional va tombar. El fet que la corona exclogués els nacionalistes que havien participat en el pacte constitucional, aquí no va provocar cap rebuig, ni cap crítica, ni cap reacció. Una vegada més, per salvar la democràcia s’acceptava l’humiliació ja que, en certa manera, era una mena de triomf del pensament de fons que va exaltar els colpistes. Ara l’evidència ja és diàfana, s’està produint una reforma constitucional encoberta aprofitant que els anys de propaganda de la unitat d’Espanya han reeixit en la societat espanyola. I les seves eines són la utilització de l’economia i l’eficiència com excusa per actuar. Des de la reforma constitucional feta, aquesta sí, un dissabte entre el PP i el PSOE, tota la legislació va encaminada a canviar la fisonomia de l’Espanya de les autonomies per una Espanya unida.

Malgrat el descrèdit que internacionalment té Espanya, ells s’entesten a promocionar la Marca España com a gran paraigua per sortir a l’estranger idemanen a les grans empreses que ho facin sota aquesta gran ensenya. Es tracta de promocionar la imatge espanyola arreu del món. És per a tal propòsit que van crear un alt comissionat de la marca España. No hi ha cap dubte que en el seu esforç, també hi ha la intenció d’intentar aprofitar les empreses espanyoles de prestigi internacional per capgirar el prestigi del país que té totes les seves institucions sota sospita de corrupció. En el fons hem tornat, si és que n’havíem sortit alguna vegada, a l’època del blanc i negre, quan s’utilitzava les folklòriques i els toreros per españolear.

Dijous passat el predient de Foment, Joaquim Gay de Montellà, va entronitzar a l’alt comissionat de la marca España, Carlos Espinosa de los Monteros, en un col·loqui a Barcelona, on es promocionava la gran marca paraigua i es deixava clar que la marca Barcelona, per exemple, que gaudeix de molt més prestigi internacional, era una submarca de lamarca España. I segurament, el senyor Espinosa se sentia molt còmode entre els assistents, però de cop una qüestió el va posar nerviós i no va saber què contestar. La pregunta “impertinent”, que era molt pertinent, sigui dit, va ser més o menys així: com es pot presentar a l’estranger el cava català sota la marca España, quan a Espanya es fa campanya contra el cava català? La resposta va ser tant ridícula com que ell feia pocs dies que en el despatx del comissionat havia brindat amb cava amb cinc empleats.

El director general del Foro de Marcas Renombradas Españolas (FMRE), Miguel Otero, declarava fa poc que “les empreses no de fer marca del país, és el país que ha de posar en valor la seva marca”. I avisava: “Quan Espanya recuperi la confiança interna i la credibilitat externa, es podrà presumir.” Cal dir que el FMRE aplega més de 100 de les marques més importants i que suposen més del 40% del PIB espanyol. Divendres passat, amb el projecte de llei de la unitat de mercat, es va fer un altre pas per al desmantellament d’aquell consens constitucional que va sorgir en la transició i que, curiosament, ells defensen tant. Però com que previsiblement la conflictivitat serà alta, tindrem temps de parlar-ne. Però no ens enganyem, un fet que aparentment tindria avantatges objectius, a les seves mans, pot esdevenir un altre argument per unir-nos tots sota la seva marca.

Article publicat a El PuntAvui 07 07 2013

Realment era d’esperar que en una situació així de descrèdit polític i de greu crisi econòmica, comencessin a néixer salvadors de la Pàtria. Personatges que amb una certa notorietat social i mediàtica es postulessin com a regeneradors de la vida política. De moment ja s’han “ofert” Arcadi Oliveres, la germana Teresa Forcades i darrerament l’ex jutge perseguidor d’independentistes catalans, Baltasar Garzón, o Federico Mayor Zaragoza.  Tenen en comú que cap vol presentar-se en unes eleccions, és a dir; volen fer política de lluny. A mi no m’agrada aquesta mena de compromís polític sense contrastar-lo en les urnes. La democràcia té aquesta servitud.  Estic segur que en continuaran sortint més, perquè les condicions són favorables i sempre hi ha qui és pensa que és imprescindible.

La regeneració política passa necessàriament per la regeneració dels partits polítics i de la societat que a l’hora de votar, no votin a imputats per presumpte corrupció. Això vol dir, fer política arremangant-se i  treballar-hi des de dins. La resta dona per conferències, entrevistes i tertúlies, però políticament és ineficient com ho són sempre el salvadors personals de la Pàtria.

Una dels elements que influeixen més en l’economia és un alt grau d’optimisme i confiança. El pessimisme provoca depressió. Avui Espanya té un gran problema d’autoestima, cap institució espanyola gaudeix de prestigi i això enfonsa la percepció mundial de la “marca Espanya”. En aquests moments Espanya i el seu govern al capdavant, aclaparats pels escàndols del dia a dia, o estan desapareguts o simplement en una posició de resistència numantina. I així no es construeix futur ni es marquen fites ambicioses.

Catalunya té un pla, difícil, però és un pla que engresca i il·lusiona. Té un objectiu, una fita, que si som capaços de gestionar-ho amb seny i intel·ligència, pot esdevenir un element important per superar dificultats.

Malgrat els advertiments interessats que ells ens fan en més forma d’intimidació que d’anàlisi, ells saben que el futur d’una Espanya sense Catalunya és molt més compromès que el de Catalunya sense Espanya. I això els provoca neguit i desconfiança que s’explicita amb les formes del seu comportament, sovint, prepotent i de duresa.

Però arribarà un moment que s’adonaran que tot això neix de la voluntat d’una majoria i és imparable, i com a malt menor, acceptaran negociar. És el que ens ensenya la teoria dels jocs. I si fossin tant obtusos que els impedís ser realistes, no tinc cap dubte que l’UE, com ha fet tantes vegades amb tantes altres coses, els hi faran veure que  aquest problema l’han de resoldre abans que arribi a Brussel·les com a fet consumat.

I aquí hem de ser molt seriosos i acceptar que cap país assoleix la independència cantant. La independència l’hem d’assolir treballant i amb eficiència i creant cada dia un país amb un gran poder tou.

Bon dia a tothom

Els dos són catalans i tenen una formació important del dret, però un s’ha quedat en el passat, mentre que l’altre sap llegir perfectament el futur. Un s’empara amb la Constitució per frenar la democràcia i l’altre s’empara amb la democràcia per forçar la Constitució. Pel primer, la Constitució pot sotmetre i ha de sotmetre i tot allò que és col·loca fora, és una tragèdia. Pel segon la Constitució ha de ser per canalitzar les aspiracions dels pobles perquè en cas contrari els pobles s’expressen per la via dels fets. El primer, deu estar pensant que el poder de la Constitució és prou contundent per evitar la via dels fets perquè en cas contrari, la Constitució espanyola ( és la única democràtica que ho preveu) preveu que l’exèrcit en sigui garantia. El segon sap que avui Espanya no pot ser ni la Sèrbia, ni la Turquia ni l’Egipte i s’ha de comportar com Canadà o el Regne Unit. El primer, en nom de la Constitució, va ser part activa en la ignominiosa sentència del TC destrossant l’Estatut de Catalunya que havíem votat els catalans en referèndum demostrant perfectament amb fets, que a ell la democràcia l’importa poc si té una llei per sotmetrela.
Els dos són catalans i els dos són juristes, però la història de Catalunya, els separarà per sempre.

A mi em resulta molt cansat i pesat viure en un país que pretén ser el més virtuós i democràtic del món. És clar que sovint quan escolto aquests fonamentalistes de la virtut i l’argumentació que justifica el seu radicalisme, sempre hi ha quelcom que em grinyola. Sempre hi ha quelcom en ells que em fa sospitar una certa buidor del seu discurs. D’entrada, aquells que exigeixen organitzar els altres comportaments que afecten la llibertat individual em fan tremolar; i quan els guardians de la civilització incorren en contradiccions em sento perseguit. He estat a favor de la llei que prohibeix fumar en llocs públics, perquè l’acció del fumador afecta els no fumadors; en cap cas per salvar un fumador que, malgrat que ara ja té prou informació per saber que fumar provoca càncer, fuma. Ja s’ho farà, jo no fumo. He estat a favor de l’abolició dels toros, perquè és tortura als animals. La resta m’importa poc. Però em sembla de país controlador pretendre ser el més virtuós, i no perquè no reclami la virtut, simplement perquè aquesta és individual. El que sí que podem reclamar, per exemple, es que no votem llistes de polítics on hi hagi gent que ha convertit la virtut en un interès particular i personal, perquè amb el nostre vot ens fem còmplices de la seva corrupció. Quan es va posar en marxa la Loto catalana hi va haver un debat tan ridícul com –el temps ens ho ha demostrat– estèril. Els virtuosos ja veien ludòpates arreu com a conseqüència d’aquest projecte del govern català, que, dit sigui de passada, destina els beneficis a obra social. I mentrestant, ningú parlava de les travesses, de la Lotería Nacional, de l’ONCE, de les màquines que hi ha a cada bar; i més tard van venir els bingos, la Primitiva… i últimament ja es pot jugar en la intimitat per internet amb una gran oferta de tota mena de jocs. Ara tornen a l’inici i sembla que tenir una oferta turística més àmplia en què hi hagi també la possibilitat del joc és un sacrilegi que atempta contra la puresa catalana. El 1729 l’economista Bernard Mandeville, va publicar l’assaig anomenat La faula de les abelles, amb un gran escàndol social perquè sostenia en el seu llibre que “els vicis privats creen la prosperitat pública”. Ha passat el temps i encara hi ha qui té la mateixa reacció. El projecte d’oci Barcelona World és un projecte importantíssim que vol competir amb el món per un turisme d’alt valor adquisitiu i de congressos i, per tant, entre el conjunt de les ofertes és normal que també hi hagi el joc. Es vol que els futurs congressistes tinguin una gran oferta i que ells escullin amb la mateixa llibertat amb què poden entrar a les botigues i els restaurants, i sense que ningú pugui vetar el seu dret a jugar emparant-se amb una superioritat moral. I els que continuen atrapats en la discussió i no tenen més recurs de defensa que la seva moral, que no apel·lin a l’excusa de fomentar un altre tipus d’indústria, perquè seria bo que diguessin quines incompatibilitats té. L’esforç que hem de fer és de diversificació i de globalització.

Article publicat en l’Econòmic

No la  conec ni sé qui l’ha escollit per ser la delegada de la Generalitat de Catalunya a Berlin però les seves declaracions d’ahir a l’ANC demostren el greu error del govern en escollir-la. Berlin és una capital importantíssima per nosaltres  i no pot estar a mans d’una persona d’aquest perfil i és urgent, pel bé del procés, que la Generalitat la dimiteixi immediatament. “ La reacció del Govern alemany no serà tan bona amb una consulta no pactada. L’escenari no me’l vull ni imaginar, seria terrible i espero que no hi haguem d’arribar. Si això va increscendo, i no hi ha pacte amb el Govern espanyol, i cada vegada és més unilateral, la reacció alemanya no serà bona” diu la senyora.  Doncs aquesta funcionària hauria de ser la responsable de fer veure que si no hi ha pacte de qui és la culpa, però em temo que una vegada més, com a tants llocs d’alta responsabilitat política i econòmica ( caixes) hem posat a una protegida d’algú  més que una professional altament capacitada. Podem ser tant ineptes?

I com  sovint encara podem persistir en l’error, avui la premsa diu que CiU podria estar negociant que el cap de llista de la coalició en les llistes europees sigui Duran i Lleida. És impensable la capacitat que tenim els catalans de fer-nos autogols! Qualsevol multinacional del món amb una delegada seva com Mar Ortega, ja l’haurien dimitit i segurament degradat el cap de RRHH, i nosaltres el volem promocionar. Així som i així ens van les coses.

2013-06-17

Diuen d’aquesta generació TIC que una de les característiques és la impaciència. Estem tan acostumats a la immediatesa que som incapaços d’esperar mínimament. Les estadístiques mostren que la nostra paciència és de 4 segons, temps que espera una persona perquè baixi una plana al seu ordinador, passat aquest temps, una gran majoria abandonen. I tots sabem que la paciència i la perseverança, són dos ingredients que porten a l’èxit. Dics això perquè veig masses col·lectius i partits polítics independentistes, extremadament nerviosos. Tenen motius per la impaciència perquè fa tres-cents anys que esperem, i sovint quan un va amb el discurs de la calma, t’ho diuen; però mai com avui havien encarrilat un procés tan clar i amb un suport social molt gran. El fet que portem tants anys esperant, no és un retret a les generacions passades perquè ells mai havien tingut una conjuntura política internacional tan favorable. S’imaginen aquest procés amb una Espanya sense pertànyer a l’OTAN, ni l’UE, per exemple? Ja s’hauria acabat, com es van acabar els intents precedents. Les paraules del primer ministra de la Gran Bretanya, Cameron, no són gens innocents ni innòcues, per més resposta que el Govern espanyol faci. El mateix “ai, Déu meu, quina pregunta… Dels catalans no en vull parlar” de Catherine Ashton, (que com vostès saben, és la més semblant a la ministra d’afers estrangers de l’UE), que va pronunciar davant del ministre Margallo. Hi ha silencis molt cridaners, perquè si les tesis espanyoles hagués estat clara per la senyora Ashton, no en tinguin cap dubte que les  hauria explicitat.

Convèncer és un exercici molt lent, segurament per que ens agradaria tots, molt lent, però anem fent furat.

La mateixa discriminació o espoli fiscal que suportem tants anys són un argument també molt poderós a favor nostra, per més que ho vulguin explicar. I ara amb l’obertura que ha fet Navarro sobre els privilegis del Concert basc i navarrès, afegirem més arguments.  La llei Wert i l’objectiu  “d’espanyolitzar els nens catalans” amb tot el que suposa aquesta declaració de principis, és també un factor que ens va a favor.

Així doncs, per favor siguem intel·ligents. Actuem amb el cap fred i amb intel·ligència, i els nostres arrauxats els diria que no confonguin el seny amb la tebiesa. És molt penós veure amb quina lleugeresa ens dividim en allò més bàsic, i no veure el malt que fem al procés. Allà on volem anar hi volem anar tots i només hi arribarem si hi anem tots junts. Així doncs, keep calm Catalonia.

Bon dia a tothom

És extraordinàriament revelador el comportament dels partits polítics, així que El Periódico, divendres passat, va fer pública l’enquesta en què anunciava un possible terratrèmol en el ja mogut mapa polític català. Els espanyolistes s’afanyen a atribuir la davallada de CiU a la “deriva sobiranista” d’Artur Mas i reblen el clau en aquest discurs amb l’esperança que obri forat i desestabilitzi el govern i aturi el procés. Cap partit de l’oposició té cap interès en CiU, tot al contrari! Però, com que ja donen per imparable democràticament el camí emprès, la seva única esperança és la destrucció. I, com que mai les coses complexes tenen explicacions tan senzilles, cal recordar que cap govern del món sotmès a la pressió per la reducció de la despesa i obligat a fer retallades se’n surt sense un cost electoral molt important.

L’evidència més clara és la pujada d’ERC, el posicionament del qual, de ser-hi però sense ser-hi, els allibera del cost electoral de les polítiques restrictives. El fet que no vulguin de cap manera que es presentin els pressupostos és perquè ells els haurien de votar i allà sí que haurien d’assumir públicament polítiques de retallades. Per ells, la seva posició estratègicament és un deu. No sé si ho és tant pel país.

Però, també per entendre correctament aquest transvasament de vots, hem de tenir en compte dos fets importants de CiU: el rebuig que cada vegada més experimenta la societat respecte a la corrupció, i l’efecte Josep Antoni Duran i Lleida. CiU ha tingut i té massa casos oberts per possible corrupció, i les seves reaccions són percebudes com a extremadament prudents. Nord enllà és ple d’exemples de com reaccionen els polítics davant de la mínima sospita, i ningú negarà que ells no tinguin la famosa presumpció d’innocència ni un sistema judicial poc garantista; però ens en diferenciem en l’exigència d’ètica personal, que aquí és molt més laxa. Per molt menys que en el cas Treball, per exemple, a Alemanya va dimitir el president, en fer-se públic que un amic seu li havia fet un préstec per comprar-se una casa, i una ministra amiga d’Àngela Merkel, acusada d’haver copiat una part de la seva tesi doctoral fa trenta anys, també va dimitir…

I aquí tenim encara obert el cas Palau, i 215 casos més, segons dades del Consell General del Poder Judicial, i afecten pràcticament tot l’arc parlamentari i els sindicats. També un efecte pertorbador i de desgast intern de CiU és el constant posicionament dissident de Duran. Probablement no és el que sembla, però des de fora es percep que una persona que té un càrrec tan rellevant a la coalició que ha de donar suport al president en el moment més difícil al qual s’enfronta, aparenta ser un infiltrat o un sabotejador, i la seva actuació no està exempta de cost electoral.

En el reportatge que va fer TV3 sobre el procés de Jordi Pujol va dir que assumia i que s’han d’assumir els sacrificis i les incomoditats per Catalunya. I, de la mateixa manera que el president Mas va acceptar des d’un principi el cost de reconduir el dèficit que s’havia trobat, també el veig amb la fortalesa necessària per resistir les escomeses que li arriben d’arreu, fins i tot de Duran, per complir la promesa electoral. El problema que tenen els adversaris que volen aturar o aigualir el procés és que no ens diuen quina és la seva alternativa, més enllà de frases fetes i teories minoritàries. I queda clar que el país, després de tants anys de fracàs, ja està tip de teories i reclama concreció. La valoració més lúcida que he llegit de l’enquesta és la de Fernando Ónega, que diu: “Què hi fa que s’intercanviïn vots?, el més important és que cau Espanya.” Tota la resta, és desenfocar l’enquesta interessadament.

Article publicat a El PuntAvui el 09 06 2013

Accepto per endavant el retret que em va fer el meu fill David, quan fa molts anys en plena “guerra” Nuñez vs Cruyff em va dir: “ ostres pare no sé com t’ho fas però sempre vas amb la minoria”. En aquell moment el debat era que l’entrenador del Barça volia la clau de la caixa i jo defensava que no era qui l’havia de tenir,  i que era la Junta qui n’havia de ser la responsable. Clar que en Nuñez, per certs sectors de la societat, no era molt simpàtic, però jo no m’ho mirava per simpatia.

Faig aquesta introducció perquè avui del què vull parlar també és un posicionament que pel que he vist i escoltat és molt minoritari.  No m’ha agradat el comportament de l’Eric Abidal del darrer temps. Deixant de banda tota la meva admiració pel què ha demostrat ser capaç de fer amb esforç i fins i tot per l’exemple que és per a moltes persones que estan passant moments molt dolents, el seguit de les seves declaracions dels darrers dies m’han semblat injustes cap al Barça perquè interessadament ha volgut confondre l’emotivitat amb la professionalitat. El Barça va demostrar ser un Club amb valors quan estant malalt el va renovar i va posar al seu servei tota la infraestructura material i humana, per la seva recuperació . I quan ha estat curat i una vegada els tècnics han decidit que era molt difícil que pogués jugar amb el nivell d’exigència que requereix jugar en aquest Club i valorant el seu esforç i exemple, li han ofert un lloc de treball com a Director Tècnic. Entenc que el jugador se senti encara jugador i vulgui jugar al futbol, però les constants apel·lacions publiques què ell volia jugar al Barça, i no acceptar la decisió del tècnics, em sembla de poc agraït, sobre tot tenint en compte que el mateix Club li ha dit que no té cap inconvenient que vagi a jugar el temps que sigui i que tindrà sempre l’oferta de treball del Club oberta per quan ell vulgui.

Gestionar un club de futbol té un problema i és que sovint es juga amb els sentiments i no sempre desinteressadament. I sovint hi ha qui s’ho mira des de fora i a l’hora de jutjar un fet o una decisió tècnica, ho fa més amb el cor que amb el cap. I les decisions tècniques s’han de fer exclusivament mirant l’eficiència per assolir uns resultats que curiosament és aquesta mateixa gent qui els exigeix.

Segurament aquests any sortiran del Barça altres jugadors que els tècnics hauran pensat que el seu rendiment no podrà ser l’esperat. David Villa, per exemple, n’és un, i els que entenen d’aquestes coses diuen que des de la greu lesió que va patir, no s’ha recuperat prou bé per tornar a ser el què era. I és que la vida lamentablement és així. No penso que els tècnics del Barça, no renovin o es venguin cap jugador que pensin els hi és necessari per assolir els objectius.

Em sap greu haver hagut de fer aquesta observació a una persona que personalment em cau bé i que admiro molt el seu esforç; però en la vida s’ha de ser agraït i humil per entendre que de vegades allò que nosaltres pensem i creiem, podria no ser encertat. No és això Eric Abidal, no és això.