Ja sé que em diran que això no ho hauria de pensar perquè va en contra d’un dels pilars de l’estat de dret. I precisament és quan escolto això em reafirmo més amb la meva creença. De fet, fins i tot “l’estat de dret” és una convenció que sona bé, que s’ha teoritzat molt bé, però no sé si a la pràctica és com ens diuen. No conec a cap nació que es digui que no és un estat de dret, de la mateixa manera que cap dictadura accepta que tenen presos polítics. Ells no en tenen mai cap; són terroristes, presos comuns, …. però mai polítics. Ja els romans, que varen treballar molt bé per confeccionar un dret, que vist ara hom pot dir que és molt important, també a l’hora de la veritat tenia les seves flaques. Els seu punts foscos, tot i que les lleis estaven força ben fetes. Per mi el problema és pensar que una persona, qualsevol persona, pel sol fet de fer-se jutge, s’ha transformat amb un ser inhumà o si volen, perquè soni millor, superhumà i a l’hora de judicar s’abstraurà de tot el seu bagatge polític, dels seu pes cultural i de la seva ideologia per impartir justícia. És per això que quan escolto que hom defensa la independència de la justícia i alhora et diuen que te uns nivells d’interpretació, per justificar que un jutge vegi en la mateixa causa el contrari que un altre, m’és impossible acceptar-ho intel·lectualment. Ho accepto per la força i perquè és un poder que té molt de poder, però, suposo que és per un excés de racionalisme, els actes de fe amb costa molt d’acceptar-los.

Fa pànic pensar, i acceptar, que una persona tingui un poder absolut i que pot disposar de la llibertat dels altres només justificant-ho subjectivament. I sí és mogut per una flaquesa humana que ha deixat passar per sobre e la llei, de la seva ideologia, de les seves antipaties o del seu enuig a la persona jutjada per les idees que defensa o la seva adscripció política o religiosa? Podem acceptar resignadament, o més ben dit, hem d’acceptar resignadament aquest poder absolut, sense resistir-nos-hi, si més no de paraula?

A mi m’ha obert molt els ulls de la desconfiança aquest accident de la justícia espanyola amb la belga. Com pot ser que la justícia espanyola vegi delictes, i delictes molt greus, alguns de 30 anys de presó, i la belga no hi vegi delicte? Quina seguretat ens provoca aquesta justícia que aquí, amb el seu poder, és capaç de defensar la comissió d’uns delictes, i no es vegin capaços de defensar-los i convèncer els seus semblants belgues? Quan un país té por de contrastar la seva acció judicial amb la d’un altre país també democràtic, em fa sospitar molt i em provoca desconcert. Ja he dit abans, al començar, que aquets pensament meu és contrari a la fe en un dels pilars del dret, però què millor que contrastar-lo amb el dret d’un altre país democràtic?

El poder absolut, aquell que pot disposar de la llibertat de les persones sense justificar-se massa, em neguiteja. Ja sé que alguns, per tranquil·litzar-nos als que tenim aquesta inquietud, ens diuen que som en un país que té un dret molt garantista. Però el que veig avui per avui és que una persona pot posar a la presó, sense haver-lo jutjat i com he dit, amb percepcions subjectives. Deu ser perquè sóc home de poca fe.

2017-12-14 El poder absolut dels jutges.

La gesta de Brussel·les és d’aquelles que marcaran un abans i un després, n’estic segut. Però ens enganyaríem si penséssim que vist el que han vist els funcionaris de l’UE, ja ho tenint al sac. Serà cosa de temps, de persistència, de picar pedra, i ens caldrà molt de temps d’insistir-hi, sense defallir.

El que tem més l’adversari és que li diguem “no tenim pressa” i insistirem, pressionarem el temps que ens faci falta. Ells sí que no en tenen massa. La repressió, ja sigui policial o jurídica, és finita, insostenible en el temps. Clar que ens agradaria a tots acabar d’una vegada aquest contenciós i anar per feina, però hem vist com no és tan fàcil. Necessitem molt més de temps. De fet, l’independentisme fa pocs anys que ha agafar volada, i per tant hi ha processos que són llargs i nosaltres per més que recordem els tres-cents anys de subjugament, com a màxim en fa set que hem iniciat el camí de l’alliberació. Abans havíem intentat altres camins, pensant que Espanya podria ser una altra cosa, però ja hem vist on ens porta. I hem estat fent un gran pòsit. L’economia, la cultura, la modernització del país, és una basa imprescindible per a construir-hi sobre un país.

Només tenim un enemic nosaltres, i som nosaltres mateixos. El perill que el temps ens divideixi, entre aquells impacients que ho volen ja, i els més realistes que ho volem quan sigui possible, podria dividir-nos i seria un error molt greu. Segurament l’error que espera de nosaltres l’adversari. Però si som capaços de gestionar el temps perquè ens vagi a favor nostra, amb la insistència i amb la persistència deguda, serà molt difícil no arribar a port. D’entrada, hem d’admetre que hi haurà moment que no podrem avançar, doncs bé; reforçarem el nostre camp i agafarem forces. Ara mateix no som capaços de veure el camí que hem fet perquè estem obcecats mirant el cim, però siguem realistes i mirem en rere per veure el camí fet, i veurem com una gran munió de persones, com mai havíem somniat, ens acompanyem amb la mateixa fe dels caps de colla. No podem defraudar a tota aquesta gent prometent-los resultats immediats, parlem-los clar i segur que seguiran amb la moral alta.

Si per dir-los que necessitem més temps, es desanimen i es dispersen, vol dir que encara el nostre poble nos està prou madur per aquesta gesta. No sé quantes vegades haurem de votar més sent autonomia, però siguin les que siguin nosaltres hem de votar en clau d’independència i guanyar sempre clarament els unionistes a les urnes. Si fem això serem invencibles. Hem de demostrar al món què volem els catalans, i com diu la cançó: ho demanem tossudament.

A mi m’agradaria veure la independència i viure-la, però el desengany més gran que tindria seria veure com, arribat on hem arribat, ara desistim, ens dispersem, i abandonem l’objectiu, perquè això voldria dir que ja ens sentim vençuts.

PD: Article publicat en El PuntAvui. d’avui

En aquests moments tinc un certa sensació entre desconsol i emprenyament. Que els interessos de partit hagin privat de fer una llista de país tenint més de mig Govern a la presó i l’altre a l’exili amb el President, i dos líders socials també empresonats, em sembla d’una baixesa patriòtica espantosa. Han deixat d’escoltar el clam massiu que reclamava una llista de país amb tot el Govern i els Jordis a les llistes per càlculs partidistes, i hi ha moment que un comportament així, és una ignomínia.

Però arribats ja aquí, nosaltres, la gent de carrer, no podem fer com ells i hem de demostra’ls-hi més seny i patriotisme del que ells ens han mostrat, i anar massivament a votar el 21.D. Això sí, votarem llistes que incorporin en llocs de preferència als empresonats i els perseguits per la justícia.

Com molts dels que considerem que el president és el MHP Carles Puigdemont, no reconeixeré cap President que es vulgui saltar-lo, un fet qui ni es fills del franquisme es van atrevir fer-ho amb Josep Tarradellas.

Ara, i em perdonareu, cada vegada que escolti les rodes de premsa justificant-nos llistes separades, permeteu-me que pensi que sou uns impostors capaços de defensar i blanquejar qualsevol cosa que vagi a favor del vostre interés encara que sigui contrari a l’interés de país.

Aquests dies he restat callat amb l’esperança que hi hauria patriotisme, que hi hauria sensibilitat als millers de peticions de llista unitària i tenia quest bri d’esperança perquè encara pensava que la nostra gent era gent amb sentit de responsabilitat davant el cop d’estat i de totes els que avui són a la presó i a l’exili, però avui, perdut tot, ja no em vull callar perquè no em vull posar al bàndol dels que han fet aquest despropòsit històric i perquè vull dir a tots els perseguits, que la meva solidaritat cap a ells passa molt per sobre de qualsevol càlcul partidista.

I malgrat això, com he dit, votaré i animaré a tothom que voti a llistes que incorporin a llocs de privilegi als perseguits per la justícia espanyola. Votarem emprenyats, dolgut i potser avergonyits, però avui no és hora de passar comptes als responsables, tindrem temps per fer-ho. Així doncs, encara que divergents, hem d’estar units.

A veure, imaginem-nos que no fem una llista unitària amb el President Puigdemont encapçalant-la i els resultats del 21-D ens siguin favorables als independentistes, què farà el nou Parlament, votar un nou President i oblidar-nos del que hi ha a l’exili? Seríem capaços de fer això nosaltres mateixos quan vam ser capaços de moure els hereus del franquisme, amb el Rei amb tots els poders absolut del franquisme, i exigir el retorn del President Tarradellas de l’exili, fins i tot abans que hi hagués eleccions? No havíem quedat que era imprescindible que Espanya fes aquest pas si volia la democràcia? Us puc ben dir que el President Tarradellas comptava amb molts menys suports populars dels que compte l’avui President Puigdemont exiliat. Tant baix hem caigut per la mesquinesa partidista? O és que tenim molts interessos a defensar que els catalans de fa quaranta any, no els teníem?

O el 21-D anem amb un mandat clar per retornar al President legítim en el lloc que li correspon o ens farem indignes de la història del nostre país i el PP, Ciudadanos, PSOE i PSC, hauran aconseguit de nosaltres i de Catalunya, allò que el franquisme no va poder.

Fins ara el procés s’ha fet amb una diligència admirable i tots ens sentim orgullosos. L’encapçalament de l’Òmnium i de l’ANC empresonant als dos líders, els Jordis, el seu relleu, de moment, no ha demostrat la força que tenien els empresonats. Lamentablement ho hem d’admetre, i això pot tenir uns efectes molt greus, que ja es comencen a veure i és que altres grups s’erigeixin a dirigir l’emprenyament social que hi ha per l’empresonament de tots aquests líders. El Comitè de Defensa de la República, que ha sortit com on bolet, intenta usurpar les tasques de les dues entitats socials que durant tots aquests anys ha fet una tasca descomunal. Aquesta proliferació espontània de barricades que estem vivint avui amb talls de carreteres i carrers, és un error greu, molt greu! i que si persisteixen ens allunyarà a molts de la seva causa. Ara, més que mai, és el moment de la unitat i de poques accions però, com deia ahir Terricabras, contundents.

Ara mateix, és un moment crític i necessitem més que mai el lideratge social d’Òmnium i de l’ANC, pel què fa les mobilitzacions a fer i per pressionar perquè en les properes eleccions del 21-D hi hagi llista única. No podem deixar el país en la situació que està, a mans només dels partits polítics i dels seus interessos. En l’article de l’ARA Oriol Junqueras d’ahir, dibuixava que cadascú vagi pel seu compte, una frivolitat i un error que el País no ens podem permetre

Al·lucino en colors amb tot el que està passant a l’entorn amb el President Tarradellas. El problema meu és que els anys que tinc i encara, per sort, conservar la memòria, no em permeten acceptar les “fake news” i molt menys l’intent de reescriure la història. En les acaballes del franquisme, els que estaven més o menys organitzats en partits polítics i institucions, la figura de Josep Tarradellas quedava lluny, i fins i tot les seves dèries i fòbies il·lustrades en les seves cartes enviades des de l’exili criticant a tot allò que no podia controlar com l’Abadia de Montserrat, Òmnium Cultural, i a uns quants polítics, el feien una mica esperpèntic fins el punt que en la “resistència” interior durant molt de temps no se’l veia alternativa. Recordo que durant els moments més àlgids, dels polítics més rellevant catalans només Josep Pallach el defensava com a President per ser la continuació de la Generalitat republicana. Suposo que algun dia algú en farà una història crítica sense desmerèixer els seus mèrits, però, per favor, sense el culte reverencial a la persona.

L’espanyolisme més extrem com Ciutadans, s’apropia de la seva persona i això em demostra que el seu missatge no ha estat netament clar, i té cares que s’apropien fins i tot als neofalangistes. De fet, una de les contradiccions més evidents és que un republicà accepti un marquesat del monarca espanyol. Camp més president català hauria estat capaç d’acceptar-lo.

Avui iniciem una setmana trepidant, una setmana d’incerteses i ben segur d’il·lusions i també potser de frustracions. Sigui el què sigui i com sigui, hem de mantenir la calma i la fe amb nosaltres mateixos, i ara menys que mai hem de defallir. Hem de tenir el cap fred i no deixar-nos emportar per aquell sentiment tant natural de la rauxa incontrolada. Som el què som perquè som molts i som molts perquè hem convertit el procés en pacífic, que és el que ens dona la força de la raó.

Tenim molts adversaris i enemics. Ens estan posant molta paranys enverinats. Estan disposats a tot: perjudicar l’economia, les empreses, provocar-nos, i des de fa temps la seva estratègia és primer crear un relat, amb l’ajut poderosíssim de tots els medis de comunicació espanyols i La Vanguardia i El Periódico, per després justificar les seves accions. Van començar amb un “innocent” acte tumultuós i hem arribat a tenir dos presos polítics acusats de sedició. Tenen el poder fort, el de la força, i l’utilitzen sense cap recança. I la seva desesperació ha arribat fins al Rei que s’ha comportant com un Borbó proclamant el Decret de Nova Planta.

Arribats a aquí nosaltres hem d’estar units i amb la màxima confiança amb el nostra Govern. Ells tenen tota la informació, tenen la determinació i són els que s’hi juguen més. Ens han demostrat que fan el què prometen, per tant, units.

Ull amb l’efervescència. que és una característica temporal. La solidesa s’assoleix amb calma i amb temps. I ull amb tota aquesta gent que té receptes tan fàcils, per un problema tremendament difícil i de tres-cents anys. Per més protagonisme que tinguin en els medis, per més que justifiquin la seva visió, aquest procés hi anem tots i quan una munió de gent empren un camí i volen arribar junts a la fita, els pas adequat és el dels que van més lents, mai els més ràpids.

Una vegada més, Keep Calm, que el camí és llarg

Tinc la impressió que caminem cap un règim polític autoritari com pot ser la Rússia de Putin o la Turquia d’Erdogan. Ja sé que no agrada massa que es digui això però suaument, lentament, el Govern Rajoy ha fet moltes passes cap aquest sistema polític pervers. És l’estratègia que hom diu qu es necessita per bullir una granota, o també em recorda una experiència personal de quan un familiar anava a rehabilitació, els processos lents nomes un s’adona mirava enrere, podia veure’n l’avanç. Caminar cap aquesta mena de règims un país dins de l’UE semblaria impossible, però fet lentament, ja es veu que és possible. També pensava que seria impossible que un exèrcit de l’OTAN fes el què fa el de Turquia, i també és possible. Durant molts anys vàrem pensar que era impossible una economia de mercat en un règim totalitari, i a Xina ens ha ensenyat que és perfectament compatible i a més, com és només una economia de mercat però no és una economia liberal, la manca de drets i d’escrúpols, veiem com els països que més creixen són els que compatibilitzen una dictadura amb l’obertura econòmica. És un canvi que juntament amb la mundialització ha trastocat i penalitzat els països democràtics i amb economies liberals.

Des de fa uns anys, Espanya hem vist com realment Montesquieu s’ha mort, tal com anunciava content Alfonso Guerra. La imbricació entre els tres poders a Espanya que haurien de ser independents, és total. Nosaltres de vegades ens agafem amb massa alegria aquelles paraules que tots hem sentit del “fiscal que ho afina” que la “policia fa informes” o de canvis de jutges per posar-ne d’amics. Però si ho mirem en perspectiva, veurem a quin nivell hem arribat. Tots els poders espanyols han fet com aquell vídeo que fa pocs dies vaig rebre en el que dues files de gent ajupides davant d’un toro, així que aquest es despistava avançaven i quan mirava s’aturaven, però mai més anaven enrere.

I per cloure el poder necessari per “erdogonitzar” el país, faltava els medis de comunicació: diaris, ràdios i televisions. Com en aquest país, els media són a mans de pocs grup, ha estat una operació fàcil. Fa uns pocs anys van començar en canviar els directors de: El País, El Mundo, La Vanguardia,… i seguidament tots ells han fet una purga dels col·laboradors que no seguien els nous “principis editorials”. La llista és molt llarga i estalvio detallar-los. Paral·lelament les televisions espanyoles han “unificat” la seva línia editorial i avui fins i tot La Sexta, que era un “rar avis” dins del grup que Planeta ( amb Onda cero, Antena 3 i La Razón) s’han alineat. Només cal que mirem què era La Vanguardia o El Periódico fa uns tres anys, i ara. No tenen res a veure ni els seus editorials ni els seus col·laboradors.

Espanya, que segueix sent un país invertebrat, hem vist com la corrupció no penalitza, o penalitza poc, si compleixes dues condicions: atiar el nacionalisme espanyol i atacar a Catalunya. De fet han estat els dos eixos força que ha fet servir el PP per guanyar eleccions a Espanya. Cap més potent que aquest. Com molts d’ells són descendents del pensament de Gonzalo Fernández de la Mora, un ministre franquista, que va escriure l’assaig “El crepúsculo de las ideologies”, s’entén que no hagin abraçat obertament cap ideologia més que el nacionalisme espanyol extrem i l’anticatalanista. Ahir ho vam veure en la parada militar a Madrid.

En el debat sobre Catalunya que va fer Mariano Rajoy per anunciar al món que iniciava el procés de l’article 155 de la Constitució, vam veure com el Govern no es movia d’aquests dos plans i també el PSOE i C’s. Els socialistes volen fer un seguiment tou aparentment pensant en com quedarà tacada la seva història, i els Ciutadans, com molt bé va dir el diputat Carles Campuzano, fent un discurs que semblava de la nova Falange. Per cert, no entenc que la Presidenta del Congrés Ana Pastor, li demanés retirar aquestes paraules, i tampoc entenc com la negativa del diputat català no fos per dir-li que, encara que sembli mentida, la Falange és legal a Espanya.

Aquest replegament democràtic amb tots els poder alineats a la causa, tampoc és prou per mantenir l’Espanya unida, els cal tenir la força explícita com vam veure el dia 1-O i la implícita com quan ens diu la ministre de defensa o el Cap d’Estat Major de la Defensa: “El ejército se prepara para cualquier contingència”. Quan la unitat de tot un país s’ha de fer amb la Policia Nacional, amb la militar Guardia Civil, i amb l’exèrcit repartint estopa com hem vist, no és sostenible en el temps o els valors de l’UE es destruirant.