La premsa, i tota la informació, s’entesta a culpar en exclusiva de tota aquesta femta que ha supurat del despatx del Ministre Jorge Fernández Díaz, al ministre i ho entenc, perquè el fet és molt greu però hi ha un altre personatge sinistre que encara em neguiteja molt més; Daniel de Alfonso. Penso que del Ministre tots teníem ja descomptat qualsevol barbaritat que es pugui descobrir, almenys humilment pel que fa a mi, no em sorprèn res d’ell, fins i tot asseguro que tot el que puguem anar descobrint augmentarà el meu concepte pèrfid d’ell. Però si analitzem el Currículum del Cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, veurem una variant que per mi és molt més greu; aprofita el seu càrrec que li va atorgar el Parlament de Catalunya per lluitar contra la corrupció, per col·laborar a destruir polítics catalans independentistes. Va posar pel davant i amb tot el seu esforç, l’esser espanyol ( diria més precís espanyolista unionista) que el de complir amb el mandat que tenia del Parlament. En el fons, com a catalans tenim tot el dret de sentir-nos traïts per aquest Magistrat. I el que encara fa més greu la seva actitud és amb quina lleugeresa comenta o insinua al ministre allò que “ li ha arribat” de líders adversaris. Li ha arribat que Xavier Trias tenia un compte a Suïssa, li ha arribat que Artur Mas tenia una filla secreta que viu a Madrid i que la Generalitat li pagava 3.000 € el mes… etc. Amb quina facilitat i impunitat un alt càrrec català difama amb insinuacions a polítics catalans! No es greu això? I també hem sabut que “treballava” per provocar el relleu d’Artur Mas i la seva cúpula de CDC, per un “més dels nostres” aprofitant l’ambició política, de Germà Gordó amb l’avall de Ramón Espadaler i alguns insignes empresaris catalans. Haig de dir que amb Germà Gordó, no l’he conegut mai personalment, només hi he parlar per telèfon per “negociar” una aportació a CDC quan jo era diputat i militant, i sempre m’ha intrigat la seva mirada i el seu posat i sempre havia pensat que eren apriorismes meus, malgrat un bon amic meu que el coneix prou bé, em deia que no anava desencaminat. Ara, per desgracia, ho hem comprovat.

A banda del què més pugui anar sortint, tenim prou informació per adonar-nos de la fortalesa de les conviccions del President Mas, que ens ha portat fins aquí vencent una infinitat de poderosíssims poders fàctics. De Alfonso no anava errat quan veia que el líder imprescindible de tot aquest procés era Artur Mas i CDC. I els poder fàctics que durant alguns anys tenien a CDC i UDC al seu servei, no li han perdonat mai que s’emancipés de tot el passat i, escoltant al poble, “deixes anar amarres” i emprengués la singladura cap Ítaca.

La diferència entre Fernández Dias i De Alfonso, és que el primer utilitzava tot el seu poder i les cloaques i la premsa amiga, per ser fidel al seu compromís i pot ser repugnant les formes, però no és un traïdor als que l’hi han posat i els pot mirar a la cara sense avergonyir-se’n, mentre que De Alfonso, només pot estar orgullós de ser espanyol, no del seu compromís amb el mandat que li va donar el Parlament de Catalunya ni mirar-los a la cara.

Permeteu-me que d’antuvi us digui que lamento moltíssim el meu error, però haig de reconèixer que amb la CUP em vaig equivocar molt. Segurament, i sense que sembli excusa, em va enganyar l’actitud positiva de David Fernández en les negociacions de la consulta i l’abraçada a Artur Mas. Però avui més que mai recordo moltes xarrades amb gent que dubtava a votar Junts X Sí i els animava que si no volien votar a JxS votessin a la CUP, amb la seguretat que el seu vot aniria també pel procés. I em vaig equivocar totalment. La CUP vol fer la revolució, però el procés no l’importa gens. Bé, potser dins de la CUP n’hi ha que sí, però són minoria i no tenen veu ni vot.

Diumenge passat vaig anar a Arbúcies i parlant amb un familiar que de sempre ha estat a la CUP, fins i tot ha tingut càrrecs institucionals, em va mostrar la seva decepció i la d’altres amics seus, fins el punt que se n’ha allunyat i ka no els va votar. Ell, com molts, té clar que el primer que hem d’assolir és la independència i per assolir-la no es pot ser sectari i s’ha de fer amb una gran unitat i no hi ha cap excusa per afeblir aquest objectiu vetant a gent o voler imposar impossibles.

Avui tinc clar que amb la CUP aquesta legislatura serà molt difícil fer passen endavant si depenem d’ells per més aduladors que tinguin, perquè ells volen anar cap un model de país, que no és al majoritari, i, per suposat, no és el meu. Així doncs, si cal dedicar al procés més temps i més esforç, li dedicarem, però de la mateixa manera que tots tenim clar que volem l’emancipació, no la volem amb segons quines condicions, amb segons quin comportaments ni tampoc amb segons quines hipoteques plenes de ideologies zombis. Aquest no seria el meu País.

I si desconnecto d’ells, no vol dir que em posi en un estat passiu. Serè actiu combatent democràticament el seus posicionaments totalitaris i lluitant per la sobirania plena de Catalunya dins de l’UE.

S’ha acabat aquest joc d’estratègia dolent que el grup dels quatre han sotmès a Espanya des del 20 de desembre de l’any passat, i hem arribat fins aquí sense que s’hagin pogut posar d’acord amb la formació d’un govern. És cert que els resultats dels comicis varen ser diabòlics pels que estaven acostumats a un bipartidisme de quaranta anys, i també ho han estat pels nous actors que ràpidament s’han apropiat dels mètodes de fer política de sempre. Avui, tothom busca culpables com si no fossin tots ells els culpables. Però tinc la sospita que malgrat la magnitud del fracàs, cadascun dels quatre individualment veu com a culpables els altres, i d’aquesta manera segur que no rectificaran. I ho advertia clarament el geni Albert Einstein: “si tornes a fer el mateix, no esperis resultats diferents”. I avui tots els quatre líders s’han afanyat a dir que es tornarien a presentar. És a dir, i seguin el físic savi, tornarem a tenir el mateix resultat; per tant, el futur, més a menys, ja el coneixem.

Què o qui pot fer variar el resultat? Donant per segur que els resultats de les votacions seran molt semblants i que el grup dels quatre que han fracassat tornaran a ser els finalistes, només una pressió exterior potentíssima pot forçar una coalició capaç de formar un govern. La incapacitat dels quatre a estendre les complicitats necessàries per arribat a acords, ha estat un dels elements més crítics que els han portat el fracàs i no sembla que tinguin voluntat d’esmena, més encara quan tenim a les portes una nova campanya que, contràriament el què seria necessari, l’objectiu de cada líder és criticar acarnissadament als adversari més que proposar el seu programa de govern. És en aquest comportament primari com hem d’entendre l’exabrupte que Pedro Sánchez va dedicar a Mariano Rajoy en el cara a cara: “Usted no es un político decente”. Just en aquest moment el líder socialista va dinamitar qualsevol pont de diàleg post electoral. Hem hagut d’arribar fins el fracàs perquè Pedro Sánchez digués públicament que va cometre un error i demanés excuses. Però durant aquest temps de negociacions Sánchez ha estat diverses vegades preguntat si es penedia d’aquella acusació, i sempre deia que no. Potser un canvi d’estratègia per aquesta segona campanya vist el seu fracàs? Pot ser, I si és així, encara que sigui tard ben arribada la rectificació.

I per on poden venir les pressions? És clar que les fortes vindran de fora de la política. Sí els resultats són més a menys els mateixos i passat un cert temps no es posen d’acord, començaran els poders econòmics a fer pressió, també de l’UE i els creditors. No ens enganyem ni oblidem, ens agradi o no; un país endeutat té límits en la seva independència i per tant aquests poders tindran molt a dir. És per això que avui podem estar pràcticament segurs que passades les eleccions, siguin quin siguin els resultats, hi haurà govern.

Durant la campanya passada i el temps post electoral de les negociacions, ningú parlava de projecte de govern, i aquesta incertesa juntament amb la llarga temporada de govern en funcions, és inevitable que afecti a l’economia. Però ni aquest efecte, ha vençut la rigidesa dels quatre, tot i que sovint es presenten com a grans patriotes espanyols.

El vell dilema entre efectivitat i democràcia, entre demos i cratos, ressorgeix amb força en els moments més crítics. ( Daniel Innerarity)

Fa uns mesos, en la reunió de Davos, es va fer públic un informe de l’Unió de Banques Suïsses, que estudiava els efectes i repercussions que podria tenir diverses situacions que podrien produir-se a l’UE. L’estudi partia d’un possible èxit del referèndum de la Gran Bretanya per sortir de l’UE i les repercussions que tindria la seva sortida de l’UE; i així anava desgranant diferents escenaris. Curiosament en l’estudi de l’UBS era molt més perjudicial per l’UE que plagués Àngela Merkel, que no pas que la Gran Bretanya sortís del Club. Des de la banda mediterrània s’ha fet una campanya duríssima contra la Cancellera alemanya i se l’ha presentat reiteradament com la culpable de la greu crisi que patim tots nosaltres sense admetre que el nostre problema l’hem generat aquí i el continuem generant aquí, gastant més del que guanyem. Les crítiques dels del Club Med és perquè la Cancellera no acudeix ràpidament i amb les quantitats d’euros que volem, a socórrer les nostres descontrols, i per ajudar-nos ella ens exigeix seriositat, compromís, control, abans de fer-nos la transferència dels seus diners. La Cancellera Merkel ha estat, i és, la gran excusa per a tota aquesta tribu de polítics inconsistents però mediàticament populistes, per justificar les incapacitats de gestió pròpies.

Quan va començar aquesta allau de refugiats que acudien a Europa, mentre tothom callava, ella va ser la primera que es va posar al davant, però va cometre un error greu per un polític; va deixar palar el cor i no el cap i l’UE és molt egoista. Ella volia i demanava que Europa es comportés humanament amb els refugiats, però va descobrir que Europa no hi ha europeus i ràpidament els murs fronterers de les nacions s’han aixecat començant per les democràcies més consolidades i han actuat egoísticament deixant sola Alemanya.

El cost electoral que va pagat diumenge passat la Consellera per la seva posició amb als refugiats, ha estat elevat, però encara ho ha estat més pels socialdemòcrates del SPD. I aquest fet ens demostra amb una gran precisió social, que les democràcies tenim grans qüestions pendents de resoldre i una és aquest doble llenguatge social i individual de la societats obertes. Tots ens mostrem públicament humanitaris, però individualment tenim uns límits, que no expressem públicament però quan hem de votar, ho expressem. L’exemple del revés de la Cancellera Merkel, és l’evidència més clara d’aquest comportament social cínic.

Els polítics i els analistes polítics han coincidit unànimement a dir que el revés del CDU, CSU i SPD, amb el traspassament dels seus vots cap a partit d’extrema dreta i xenòfobs és degut a la por per una allau de refugiats. Malgrat aquest revés, la Cancellera ha declarat que davant d’aquesta tragèdia humanitària, seguiria lluitant per a donar-los una solució. El problema és que a tot Europa l’extrema dreta i xenòfobs, estan guanyant poder democràticament amb el vots del cinisme.

Ho haig de dir encara que no sigui políticament correcte, però com veig la deriva de la política catalana em sembla honest dir-ho; no m’agrada l’enaltiment excessiu de l’assemblearisme tampoc aquest retorn al “basquistis” de la ma d’Arnaldo Otegi. Vull un país independent perquè vull ser normal, cosa que ara mateix no m’hi sento. De fet, en el fons, mai m’hi he sentit perquè sempre he viscut en una contradicció. Quan em van fer jurar bandera, vaig restar callat i en el moment que em passaven la “roja i gualda” per la cara, i portava a la cartera un retall de senyera. Sentia i he sentit tanta indiferència a la bandera espanyola com sentiment sento a la catalana. Per mi no era un menysteniment, era simplement que la veia com podia veure qualsevol bandera de qualsevol altre país que no sigui el meu. Així doncs, vull un país normal per ser un ciutadà normal, en un país d’excel·lència. Sí, sóc exigent pel nostre futur. I ho sóc perquè ho hem de ser si volem fer un país rellevant. I és per això que no ens en podem callar cap.

Pretendre fer una constitució assembleària pel nou país, em sembla un gran error. Recordo allò que diuen; un camell és un cavall fet per consens. I jo vull que si hem de fer un cavall, no em venguin un camell. De fet, ja hi ha algunes preferències que s’haurien d’estudiar més profundament. Sembla que els autors d’aquesta iniciativa és miren el món amb un bonisme irreal. Per exemple, té més predicament social defensar que a la Catalunya independent no hi hagi exèrcit, amb l’excusa de què no tenim enemics, que defensar-lo. Fins i tot, en aquest sentit, el President Carles Puigdemont, és de la corda del bonisme. Com la defensa d’un país és imprescindible, els que defensen aquesta posició ens haurien de dir si pensen dipositar la responsabilitat de la nostra defensa a altri, i ens haurien de dir que són i si aquest benefactors hi està disposat i a canvi de què. Aquest és un exemple clar que per fer una constitució requereix molta reflexió.

La segona tendència actual que es pretén fer interessadament és aquest “maridatge” entre Arnaldo Otegi i l’esquerra abertzale, amb el procés català que estem vivint. De fet, és tant perillós que si s’aprofundeix massa serà letal pels nostres interessos. Per primera vegada el nostre procés era propi i no s’emmirallava amb ningú, fins el punt que a Euskadi els incomodava. Així doncs, totes aquestes mostres excessives de confluència de part de l’esquerra, que no tenen res a veure amb el gruix de la nostra societat, faríem un mal favor a la causa si ho presentéssim com de tots els catalans i no ens en desmarquéssim.

Separo aquí les circumstàncies personal d’Otegi i del seu empresonament, que no valoro ara; però aquesta mística, quan es tracta del nostra país, tampoc en ha d’influenciar per fer-ne una anàlisi freda. Catalunya no pot confondre’s amb el líder abertzale i em el seu pensament. La nostra via política i econòmica és molt lluny de la que alguns aspirem assolir.

Si entre tots hem fet el recorregut que hem fet aquests anys sens l ‘abertzale, hem de procurar i defensar fer la resta també sens interferències i per això cal dir; amb Arnaldo Otegi? No gràcies.

De vegades un constipat-al·lèrgic fort, te l’avantatge que t’has de quedar a casa i pràcticament és forçat seguir tot el de debat d’investidura d’aquests dos dies. I curiosament en el debat d’ahir vaig observar clarament com la “banda dels quatre” que teòricament són els que han de posar-se d’acord, han demostrat una gran inutilitat. De fet, el procés ja naixia tort i era hereu dels estirabots i insults de la campanya electoral. Si recorden Albert Rivera es presentava indissimuladament com el nou Adolfo Suárez que hauria de dirigir una segona transició. Com els catalans el coneixem molt, sempre n’hem dubtat tot i el magnífic suport que ha tingut des del naixement polític de les grans empreses i de les ràdios i televisions espanyoles. El sectarisme genètic que va imprimir a C’s intentant dividir-nos per guanyat durant els anys de vida política catalana, ens han mostrat que estava molt lluny de ser l’estadista que hagi de regenerar Espanya. Ciutadans quan ha fet el salt a Espanya, s’ha trobat amb la incapacitat de variar el seu comportament sectari i si una semblança pot tenir amb Adolfo Suárez, seria amb l’Adolfo Secretari General de Movimiento, i no amb el Suárez de la transició. Els seu tics són molt més falangistes que els del President Suárez ja democràtic. El que queda clar amb tot aquest procés d’investidura és que amb Albert Rivera, mai hi hauria hagut una transició, perquè la seva intransigència i sectarisme l’invaliden per un procés que va necessitar de molt consens i comprensió.

Que el PSOE és una caricatura del que havia estat, queda clar amb l’acord amb un partit com Ciutadans i ara ja les seves similituds de comportament coincideixen. La negativa a qualsevol aproximació amb els independentistes catalans, que coneixem prou bé en Ciutadans, el nou PSOE també l’ha assumit, i ha accepta el gruix del programa de Rivera, hipotecant així més de cent anys d’història.

Però el debat va tenir un fet interessant; PSOE i C’s, fan un pacte i tots la seva estratègia va ser forçar a la resta a sumar-s’hi, amb una gran curiositat; mentre demanaven complicitat a la resta, els insultaven fins a graus altíssims i qualsevol manual de negociació que haguessin llegit els diria allò que “ amb vinagre no s’atrapen mosques”. Suposo que la seva estratègia és la conseqüència d’aquest sentit messiànic que tenen i que es pensen que com a predestinats per la Divinitat a salvar la Pàtria, la resta s’hi ha d’afegir resignadament. I si aquests dos líders pretenen fer una segona transició i ser-ne els líders, haurien d’aprendre moltes més tècniques de negociació i d’empatia però em temo que no és qüestió d’aprendre’n, perquè els líders normalment ja en són i els dos associats, no han nascut per ser-ne.

De totes maneres encara no podem descartar que demà els efectes de les pressions de tots aquests poders fàctics, forcin una entesa entre PP i C’s, que és una dreta molt dreta, amb un PSOE que, amb el “mestissatge ideològic” que ha experimentat, ja no m’atreveixo de dir què és, i tinguem govern. En cas que passi això, en cap cas podríem atribuir l’èxit al “talante negociador” d’Albert Rivera, tot i que el seu potentíssim departament de propaganda ens li presentarà.

De moment l’acord entre el partit jacobí PSOE i de C’s, que té tics neofalangistes, fet públic el 23-F passat, és un fet que fa meditar. Ells diuen que volen fer una segona reforma o transició, i tot sabem que les reformes poden ser evolucionistes o involucionistes; i  fa la cara que ens trobem davant d’un nou involucionisme emmascarat amb tics de progresisme. Recordem una coincidència important; demà fa trenta-cinc anys que el Rei Joan Carles convocava a tots els partits polítics a la Zarzuela, llevat dels nacionalistes que havien participat en fer la Constitució, i d’allà en va sortir fer una “reforma inconstitucional” que tothom coneix com la famosa LOAPA. I dic inconstitucional perquè sortosament el TC de les hores, que no tenia res a veure amb l’actual, se la va carregar. El pacte dels dos partits d’ahir té en comú amb  l’anterior: negar qualsevol participació del independentistes i marginar-los. Cada vegada queda més clar que el seu lema és: “ España una i…”, i és que per anys que passi, tot torna.

D’aquest acord d’ahir, una vegada més en la seva proposta de reforma de la Constitució, el País Basc i Navarra tenen un tractament especial i diferenciat. Es mantenen les seves Diputacions i seguiran amb el privilegi del Concert, tot i que el C’s tenia com a objectiu irrenunciable abolir qualsevol privilegi. Que el País Basc no fa por als unionistes, queda meridianament clar.

El 23-F ha esdevingut una data emblemàtica pels episodis nacionals; a més del cop d’estat de Tejero que va ser el 1981 ( engany ha fet 35 anys) el 23-F del 1983 el Govern socialista del PSOE va nacionalitzar Rumasa, un fet que en el seu moment va provocar un gran neguit empresarial. El 20 de desembre del 1986 el TC va desestimà la inconstitucionalitat del Decret Llei d’expropiació de Rumasa però va ser una sentència a partir de la qual l’Alt tribunal va perdre tot el prestigi d’independència. Pocs dies abans de fer públic la sentència  el Ministre de Justícia  ja informava que seria favorable al govern, un fet inaudit i que demostra la gran politització que es va produir a l’entorn del cas. La votació va ser favorable per 6 vots dels 12 i va ser pel vot de qualitat del President Manuel García Pelayo, el que va desfer l’empat i la  sentència va ser favorable al Govern. L’escàndol de les pressions polítiques del PSOE sobre el TC, durant tot el tràmit, va ser tan gran i insuportable pel Magistrat Garcia Pelayo, un jurista independent, que després es va exiliar a Caracas i va morir a Veneçuela el 1991.

Ara el PSOE pretén tornar a fer una nova transició ajuntant-se amb Ciutadans, i no puc deixar d’intuir l’ombra d’una nova LOAPA moderna, si arriben a Governar. La revifalla del jacobisme més extrem i propi del PSOE, reforçat pel centralisme d’estil falangista de Ciutadans, és una evolució totalment involucionista.

De moment ja no poden comptar amb Podem, i només els queda el PP per ser-hi tots, i també l’esperit del 23-F

La història de l’Ada Colau, és la història de tots aquests polítics i grups polítics que s’han mogut en la utopia del sentimentalisme, fent-ne causa suprema del seu ideari ideològic. Le societats humanes es mouen entre el fil prim que separa la seducció amb el de l’engany. Des del moment que la política és paraula, la conjunció entre paraula i seducció es torna un potent focus d’atracció superant la mateixa ideologia i el racionalisme; i el populisme és transforma en el govern de les emocions socials. I les emocions tenen un gran potencial per transformar l’espai públic de la política. La societat d’avui es vincula més per allò que s’odia i amb allò que fa por, que no pas en allò que es proposa, i és així com la política de plató que s’utilitza com a substitutiu del debat parlamentari, podem veure com els missatges hi ha poc component ideològic i de propostes de futur, sinó que són proclames per reforçar la tírria i la por cap a l’adversari.

En l’època de l’activisme polític d’Ada Colau, va utilitzar magistralment les emocions, la por i la quimera, com arguments força de tot el seu combat polític saben que molta gent desesperada només confia amb aquells que, com el populisme, prometen allò que no poden donar. El problema dels populismes és quan assumeixen la responsabilitat i el poder, que han de transformar les seves emocions pel racionalisme.

Els primer dies d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, encara amb la inèrcia del seu passat, va tenir algunes intervencions sorprenents i d’un populisme rellevant; recordem quan va anar a reunir-se amb els vaguistes de Telefònica posant-se la seva samarreta i demanant a l’empresa que arribi en un acord amb els vaguistes? Aquesta acció, i alguna de desnonaments, van acabar ràpidament perquè ben aviat va veure que el poder té molt més d’actuacions racionals que no pas d’emocionals. I aquell veto que va exigir públicament a l’alcalde en funcions Xavier Trias, perquè no signés un conveni amb Telefònica, només el va poder mantenir uns dies puix que poc després el signava tal com estava previst.

La Colau activista, a més de Telefònica, anava en contra del Mobile World Congess, contra el turisme, i ha decretat una moratòria a fer més hotels, contra els creuers, era tolerant amb els manters i amb els okupes, anava contra l’apertura de les botigues els diumenges d’estiu,… i ha arribat el moment de la racionalitat i mantenir els seus criteris d’activista, li ha estat impossible.

Per primera vegada durant el congrés del MWC hi ha vaga de metro, un fet impresentable i reprovable, i ha provocat un colossal embús a la Ciutat, fins el punt que el Conseller delegat de GSMA organitzador de l’esdeveniment, John Hoffman, ha mostrat el seu gran disgust i no ha acudit en el passeig inaugural amb les autoritats, com a protesta. En aquest cas, l’alcaldessa Colau ha fet com hauria fet tots els responsables polítics racionals, no sucumbir a un xantatge. Però ella pensava que amb el seu historial, convenceria als vaguistes; i no ha estat així. La dinàmica dels vaguistes no entenen de racionalitat, ni d’oportunitat ni de proporcionalitat, mani la Colau o mani en Trias.

L’egoisme i la insolidaritat dels sindicats convocants de la vaga és impressionant; segresten a tota una ciutat i malmenen la seva imatge per interessos particulars, treballador que cobren una mitjana de 32.000 € l’any d’una empresa deficitària i que tots els ciutadans, perjudicats, paguem el seu dèficit. Ara només espero que l’Alcaldessa es mantingui en l’oferta generosa que va fer i els vaguistes no van acceptar, perquè no seria una bona senyat que es cedís davant cap xantatge.

Em sap greu per la imatge que ha mostrat a tot el món Catalunya i per les incomoditats que hagin pogut tenir els usuaris del metro, just en un any que havíem inaugurat la L9, que és un prodigi de la tecnologia, però ens hem de congratular que ara ja l’Alcaldessa ha entès la importància d’aquest congrés i els quantiosos beneficis que reporta, i que els sindicats són egoistes.

Madremanya és un poble molt petit, que té una característica molt especial; es fa estimar. I no només l’estimem els que hi hem nascut, conec persones que ja sigui perquè de petits hi passaven els estius o perquè l’han conegut visitant-lo i han conegut a la seva gent, que se n’han enamorat. Quan era diputat, TV3 va voler fer-me una petita biografia i visitar els llocs que em van marcar més, i un d’ell va ser Madremanya. Recordo que van anar a gravar a primera hora d’una tarda d’estiu, i els amics de TV3 quedaven fascinats del gran silenci.

Però Madremanya té una història oculta i malauradament és oculta no perquè no els hi agradi que se sàpiga, sinó perquè la gent de Madremanya és gent del camp i fan les coses més sublims, amb una gran senzillesa. D’entrada és un poble on tothom és amic, i quan dic amic, ho dic amb tota l’extensió de la paraula. Una anècdota que descriu el tarannà de la seva gent. Fa seixanta anys que en vaig marxar i deu fer tres anys anant amb moto a la font picant vaig tenir una averia amb la moto just on en diuen els Quatre Camins; era migdia i allà hi ha dues cases de dos germans, i companys meus d’infantesa. Van sortir a ajudar-me i al veure que no podíem arreglar-ho vaig demanar assistència a l’assegurança i tenia que esperar que la tarda vingués un vehicle a carregar la moto i portar-la al taller a Girona. Ràpidament la família de l’Esteve em van convidar a dinar i vaig compartir la seva taula amb tota la família. Això és Madremanya.

I quina història tenen oculta? És la història de la Guerra civil, que és una història exemplar. A Can Marquès hi havia entre altres, tres capellans amagats, un dels quals era el Doctor Jaume Marquès i Casanovas, i un altre capellà familiar seu, es va treure la sotana, es va deixar bigoti, i durant tota la guerra va treballar al camp, sense cap problema.

El Comitè d’Orriols, que tenia informació que a Madremanya hi havien alguns capellans amagats, van anar varies vegades a parlar amb el Comitè de Madremanya, exigint-els-hi que actuessin. Una nit reunits els dos comitès a Can Genis, la tensió va pujar molt i en Joan Camó i l’Enric Perico, del comitè de Madremanya, van posar una pistola sobre la taula i cridant els hi van dir; aquí no es toca a ningú i si alguna vegada s’ha de fer ho farem nosaltres, no cal que vingueu més perquè us esperarem a trets. De fet, durant unes nits van fer guàrdia als Quatre Camins, per si tornaven. No cal dir que tan en Camó com en Perico, eren homes de pau i l’excitació que mostraven era per dissuadir als intrusos.

L’alcalde Joan Camó, quan va començar la guerra va comprar un rellotge a Can Fabra de Girona, i el va fer posar a l’Església i va fer que les campanes grosses fossin les que marquessin els quarts i les hores. I quan hi van anar a requisar les campanes, l’alcalde s’hi va negar en rodó perquè els tocs horaris eren els que marcaven la vida del poble i especialment a la gent que treballava en el camp. També tocaven a mort, o avisaven quan hi havia peix, o si era necessari tocaven a foc, i ja passada la guerra també tocaven a missa, a bateig… Així doncs, les campanes, han estat, i són encara, una font d’informació i d’organització social important.

Seria molt recomanable que molta gent que avui detesta els batecs de les campanes, entenguessin la transcendència històrica i social que tenen. I de la mateixa manera que molts pobles i ciutats se senten orgullosos de tot el seu patrimoni, també se’n sentin del seu patrimoni sonor del campanar.

Ah! i durant la guerra, l’Ajuntament cada setmana matava un porc i un xai i cada quinze dies un vedell, carn que repartien a tot el poble.

Com voleu que no estimem a un poble i a una gent així?

No ens enganyem que la cosa no va anar així. La Fundació Príncep de Girona, va ser una operació gestada secretament a Barcelona per gent empresària i dels medis de comunicació monàrquics i molt proper a la Casa Reial, preocupats per la poca estimació que tenia la monarquia a Catalunya, i molt especialment a Girona, on hi sovintejaven episodis de manifestacions que acabaven amb la crema de fotografies del Rei. L’operació es va gestar amb el màxim secret per por que reaccions populars no fessis avortar el projecte. Una vegada creada la Fundació i fet públic, es va voler donar-li contingut amb el Fòrum Impulsa. El nom del Rei i de la Casa Reial, és un focus atractiu per les grans empreses i Institucions a l’hora del patrocini, i amb diners, els objectius podien ser ambiciosos.

En els darrers anys les dinàmiques socials i polítiques catalanes han evolucionat molt fins el punt de provocar un xoc institucional amb el Govern espanyol i aquest enfrontament de Catalunya – Espanya, que podria haver estat una oportunitat d’or pel Monarca per vindicar-se com a mediador i facilitador, no ha estat així i ara molts catalans es pregunten, per què tenir un Rei si es mostra com a part? I avui l’escassa “autoritas” ( autoritat de reconeixement ) del Monarca vist pels catalans és molt generalitzada. I quan un Rei institucionalment només reina però no governa, si es despulla d’aquest atribut “d’autoritas”, queda despullat.

Així doncs, l’objectiu de la Fundació Príncep de Girona, ha topat amb els canvis socials i difícilment podrà complir canviar el rebuig social per l’acceptació, per més esforços i diners que hi dediquin. També l’actitud del Rei en els darrers temps no acceptant rebre a la Presidenta del Parlament de Catalunya, fent ostensible un menysteniment a la representat de la Institució democràtica; i el to que s’ha filtrat de l’entrevista amb el President de DiL, Francesc Homs, en la que, segons s’ha dit i per gaudi de tot l’espanyolisme, el Rei li tenia preparat tot un llistat de greuges comeses pels catalans i les Institucions catalanes, dificulten en gran manera els treballs de la Fundació.

Per què no rebre a l’Honorable Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, va ser un gest de rebuig institucional i social? Perquè és la Institució que ens representa a tots els catalans. I com normalment no hi ha causes sense efectes, la resolució presentada i aprovada a l’Ajuntament de Girona per demanar que canviïn el nom de la Fundació Príncep de Girona, per la de Carles Rahola, ha tingut més consens ciutadà del que en altres circumstancies hauria tingut.

Alguns s’han afanyat a explicitar la magnífica feina que ha fet la Fundació amb el Fòrum Impulsa per premiar i reconèixer als joves emprenedors, i és veritat, però donar per perduda aquesta iniciativa amb un canvi de nom, ja és més discutible. Potser els que hi veuen aquesta correlació, pensen que moltes empreses i institucions patrocinadores sense el nom del principat deixarien el patrocini, i certament podria passar; però també alguns pensem que si acceptem que podria passar, hauríem d’entendre i justificar molt del què ha passat amb el cas Nóos, i jo vull entendre que el nom no fa la cosa, com diem aquí, i les iniciatives es justifiquen pels seus objectius i resultats, i no pel nom que porten. Però com he dit abans, la Fundació Prínceps de Girona, tenia un objectiu principal, que era polític: presentar una cara amable dels prínceps per trencar l’escassa acceptació social, i a partir d’aquí la resta eren complements.

Ara la Monarquia es troba en una cruïlla, com s’hi ha trobat tants partits polítics alguns dels quals no han sabut reaccionar bé i han hagut de pagar uns costos molt importants, i és que el Procés català obliga a tots a definir-se clarament i tots els moviments del Rei s’encaminen cap a recuperar prestigi entre l’espanyolisme oblidant-se d’allò que una vegada ens va dir solemnement: “ els catalans seran allò que ell vulguin ser”