[youtube]0fVAzimwDlQ&NR=1[/youtube]

Hi ha vegades que Ventdelplà s’assembla més a un melodrama del TNC que a la telenovel·la costumista que és. I en el capítol de diumenge, el retrobament entre la Teresa i en David  va ser un d’aquests moments amargs realitzats i interpretats com si fos un drama d’Ibsen o un peli de Bergman. Era un monogràfic dedicat a la “resurreció” d’en David i el retrobament amb els seus. Ho van enllestir, però, ràpid, amb un escena a cal germà  amb el fill i  una altra amb el pretendent de la Teresa, en Sergi i es va focalitzar la història en els detalls de la vida quotidiana: a la taula i al llit. Són escenes en les quals s’imposa el silenci i es dóna importància a l’expressió facial dels actors. I ningú plora com Emma Vilarasau, la qual, de nou, va exhibir en el capítol de diumenge tot el ventall d’emocions possibles demostrant com el personatge dignifica tota la telenovel·la i totes les trames increïbles (com la dels testimonis protegits i els mafiosos canadencs) amb què els guionistes adornen la vida dels personatges de Ventdelplà.  Perquè el que interessava del capítol  era el desencís de l’amor retrobat, amb una previsible separació i un previsible “tornar a començar” i amb moments que ja voldrien tenir a Infidels. Per tot això, a Ventdelplà li perdonem que a 17 de maig, se’ls acudís muntar el pessebre. Que amb l’estiu a tocar, en Monràs es vestís de Sant Josep amb bara florida inclosa, el veterinari amic sofert fos el rei ros i  en Martí -que, com que és Nadal per fi ha sortit del costat obscur on havia entrat, els cedeix el paller de Cal Brinco per muntar l’establia.  Per molt que el guió digui que ha passat un any d’ençà de l’explosió i la no-mort d’en David, no pot ser que al mes de Maria, al mes de les flors, a Ventdelplà muntin el pessebre vivent, la xocolata desfeta i els melindros. Ben pensat però, el munten cada diumenge.